El sol, rodó i metàl·lic, blanquíssim entre els núvols, es filtrava per les branques esveltes dels lledoners, i les darreres fulles valentes, que hi penjaven, semblaven espines descarnades entre les branques. Una renglera d’arbres nus es lliuraven al bany de llum i s’apropaven als meus ulls, que, per poder mirar-s’ho tot de cara, es vestien amb
La tardor ve com sempre La tardor ve , com sempre, amagada a les ombres marrons de l ‘heura, aferrant-se a la gola, esmolant l’arc de les fletxes precises que encerten les ferides febles. Em sento xopa de plor, vulnerable, nua. Totes les llàgrimes de
Fan nusos de paper les estepes blanques i randes de coixí les xarxes amb les tàperes. Pols de temps i petjades emboliquen la tarda, esquitllant el brogit de l’hivern que no esclata.
L’aire és ple d’indicis. Hi ha inscripcions. Hi ha enyorances, osques tremoloses, cruixits febles. Un món al sotabosc conrea vida. Tot s’aplega com un vel damunt les galtes. Remor de mort sota el xerrac. L’arbre somnia créixer en cercles i ombrejar-nos Escolto com alena i em conhorta. Potser demà….
El món camina entre les flors, com un insecte. Dibuixa cercles, com úters, habitats per misteris. El xiscle d’un ocell és la certesa i el dia nou. Les mirades fan tangents al caire somort dels passadissos. Quan no es troben , esdevenen llances.
“Qualsevol nit pot sortir el sol”, és això l’esperança, la tossuda creença en “Ítaques” i somnis, un “vaig i vinc”, un esperar veure’ns a Folegandros, la força de l’amistat, la certesa d’un “país petit” i poder “aprendre”. Un bell desig i un goig: Que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Tot agraint
M’agrada aquest silenci que permet sentir la gravetat del viatge de la fulla rebutjada per l’arbre, el frec intermitent amb les companyes i a la fi, lliure i abatuda, la caiguda sobre la terra mare, mesclada amb d’altres fulles, també mortes i oblidades, talment el lliurament d’un cos a un altre. No importa quantes fulles
No podria precisar com ha estat, però em sé un espai de còncaves empremtes, com estralls d’un esclat, imperceptible, oxidacions i adherències a les parets del pensament, un buit al pit, on creia haver-hi un igni cor. Les nervadures i els forats em confirmen la captinença del temps. Vull fugir en diverses dimensions, però la
Banyat de sol, el matí de tardor carrega de melangia la buidor d’un espai clos de l’ànima que ja no ens pertany i resta pres per sempre de l’enyor, sense cap esperança de conhort. Crec que haurem d’anar pensant en les plataformes i la força de la societat civil. Crec que no hem d’abandonar
Un capell blanc i negre, amb lletra impresa, de paper de diari, en forma de triangle, m’escau més bé, que no pas una corona de murtra o de diamants, i em modera els afanys.
Córrer, fora la pista, camp a través. Lliscar, com un cargol, pel vidre opac de la finestra, visitada per l’aigua. No més miratges ni mesures de blat a canvi de zitzània.
Endinso el braç en un núvol de cendra, tot esperant un impacte plaent. Sospito que es tracte dels llimbs. Només hi trobo temps, que s’escola dels dits, pètals de tedi damunt d’un cafè. Hi
Fulles marrons, nervades, albiren, sense fer-hi front, les petjades indolents que les malmenen, agombolant un neguit, suspès a l’aire, abans de morir. El silenci absolut, cuirassat i pàl·lid, escampa febles pólvores, camí del castell, que espera àvid com sempre poder sentir un nou
S’esquinça el cel en dos triangles, tallat per les tisores d’un avió. Un rastre doble i blanc assenyala l’efímera frontera de cotó. Flonja la boira perllonga l’escissió. A una banda hi ets tu, a l’altra hi sóc jo. Un vel invisible sosté les partions Allò que ens uneix
Tot està escrit a diversos exemplars, fins a la paralització final. Un àvid talla-dits, argentat, s’ho empassarà tot. No en vull cap còpia Tinc curiositat de saber les tones diàries de paper que es consumeixen a les administracions públiques, papers que no aclariran res, ni servaran les memòries històriques, papers que han deixat fa