El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
EL VAPOR FRÀGIL DEL PRESENT
Estessos a una roca,
on hi faig la bugada,
assolello els pensaments
que em fan recança.
Llanço a la mar esques amb sentiments.
El pes de plom de l’ham errant
els arrossega mar endins,
allí on la vida neix
i s’hi cova el desig.
Replego el no res damunt les pedres,
me’l deso al forat negre del melic.
La mar vessa melangies
per les voreres tendres
de la sorra humida.
Em retorna els neguits
que he vingut a deixar.
Efímeres escumes defugen romandre-hi.
El vapor fràgil del present els desfà.
Me’n porto el meu sofrir
com un còdol polit per les onades.
Els pensaments, assolellats, fan falaguera la vesprada. A una illa, és bo de fer, parlar amb les pedres i amb la mar. El circuit d’energia necessària per renovar-se implica la vorera de la mar, salada, i les seves metàfores. De vegades em sembla que no seria jo si no visques prop de la mar, si no em pogués renovar als seus replecs, als seus penya-segats, a les dunes i als lliris blancs que embaumen, a les roques i als fars, a les badies rosses i a l’olor penetrant, com de sexe estimat, que et regala una complicitat perfecte i t’eixampla les vies estretes dels pensaments escleròtics que ens ofeguen
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’encanta la imatge d’assoleiar (i desinfectar, llevar toxicitat?) els pensaments de recança, per allò què hem fet o deixat de fer. També la de llençar esques a la mar amb sentiments, deixant que la fondària del nostre interior ens els retorni, por ser amb més sentit per a nosaltres, amb paraules per a expressar-los i donar-lis nous significats.
Hi ha més suggerències que m’agraden, com la de l’aigua (i pot ser l’aire?) que neteja, entrant dins cada escletxa i porus, purificant cada interstici. Ve, pot ser ara vaig a la meva.
Gràcies per les imatges.
Compartir amb tu els paisatges interiors i el diàleg amb l’illa , tan nostra i que ens configura. Fins prest , amic.
sentiments, pensaments i compromisos, sense la mirada a l’horitzó, no podríem fixar imatges alliberadores per a seguir fruint d’aquestes roques, referències illenques.
Gràcies.
Unes meravelles que ens deses ades i ara.
Uff, Victòria. Estàs sembrada.
Ho sent, no m’he pogut reprimir. Ho he llegit en veu alta.
Cordialment.
Veig que no estem sols en aquest món. Està be això de l’Internet.