El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
S’acosta la primavera. Els cirerers ben florits i vestits de fulles com coàguls de sang. Les moreres apuntant fulles i fruits, sucosos, promeses d’ombres generoses a l’estiu. El nesprer arrodonint les peces. El presseguer fent flors fràgils i esparses, el meu que és molt jove.
Els pins s’atipen d’escampar una pluja fina, com d’or, responsable de moltes al·lèrgies i alhora de fer que els carrers semblin els camins de rajoles grogues del conte d’Alícia al País de les Meravelles. Tot n’és ple, no s’ho enduu ni l’aigua…Els rosers tornen a fer roses, a tota, al meu jardí i pertot…
Als camps, roselles i margarides. Si ets una bona patriota fins i tot hi pots veure la quadribarrada. Les lantanes d’argent, daurades, liles i de coloraines, en dues setmanes s’han fet. Les freesies bellíssimes, contenen tota la saviesa d’una flor generosa en olor, forma i color. Sempre me les regala gent que m’estima. Ara en tinc al jardí. Les gerberes altives, taronges i grogues, les prímules senzilles, de molts colors omplint les pasteres…
Els prats verds. El cel fins diumenge net i molt blau. Encara volen en parella les merles i els pardals s’inflen de molles de pa i miques. Els llevamans, taronges, esclaten els seus botons , una flor humil i alegra….Els lliris blancs de sant Josep, com calzes, llargues les tiges, i groc el cor exultant, em donen pau i serenitat. N’he tallat els primers. A un gerro esvelt , de vidre fumat, m’embelleixen la sala menjador. Les hortènsies , blanques, blaves, i rosades, rebroten una any rera l’altre…
I quan tot era vestit i pentinat amb clenxa per a l’estrena, ve el fred polar, es fica als ossos i l’acompanya un vent abrusador i un cel gris, gebrós.
Les coses de la vida i la natura. Ara em fan patir totes les flors que es tempraven i s’obrien. L’hivern es despedeix i es vol fer notar. Que no se us endugui el vent! Fins prest, blocaries: Bon vent i primavera nova per a demà.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sabia què era una frèssia -ho confesso-, i al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no hi figura.
Segurament deu haver-hi més sort a l’Alcover-Moll, però ara mateix no el tinc a mà.
Però, tanmateix, te’n regalo una virtualment. T’ho mereixes per la prosa bella i tan poètica que fas servir.
I que tan bona olor dóna al teu bloc…
Bona primavera al teu jardí!
El miracle del món vegetal, el de la perpètua joventut, sense ell i els seus colors no coneixeríem la primavera. Tampoc jo no sé quina flor o planta és la frèssia (amic Joan , l’Alcover-Moll no la inclou),.mai no te’n si no ens la descrius en un altre apunt. Una abraçada (també és un bon regal ). Carme-Laura.
La teva prosa, és una pincellada impresionista damunt una quotidianitat, que de tan eteria arriba a ésser real, i de tan real arriba a ésser eteria.
Quasi es toca, quasi s’eflaira, quasi es tasta, quasi… enamora.
Per un instant, hom, semble que pugués prendre’t de la mà i travesar, com un oreig de capvespre, aquest Pais de les Meravelles que tu saps veure.
I, fins i tot, veure amb els teus ulls, tot allò que només tu saps.