Cau el pes del vent damunt les branques, com cauen les mitges de seda de les cames cansades, en arribar la nit. Despulla el pas del vent els arbres. Trenca el fràgil equilibri de les fulles que resistien encara. S’omple el carrer de fulles oblongues, com peixos grocs i rojos a un bassal. Les restes del desamor
El cel avui era tan gris que no semblava Mallorca. S’unia amb la mar i l’asfalt. Escampava ditades de neguit pels esguards. Tot era tocat del seu color , els arbres, les façanes, els cotxes i les persones. No era un gris com el gris del cervell sinuós, sinó un gris com la tempesta i
La llum queia amb raigs oblics, com a domassos, talment pluja, per una encletxa com un sospir, que s’obria entre els núvols. Dibuixava a l’horitzó una línia recta blanquíssima que separava cel i mar en parts definides. Les veles que hi transitaven estrenaven un blanc nou, tocades per aquest miracle. Alguns raigs de sol també s’enfilaven com un làser
Ahir, anit, la lluna no es mostrava, només s’endevinava a estones, com una ditada a un vidre banyat. Una festa desmesurada de llamps i trons encenia la nit al bell mig del mar i al fons de l’horitzó continuadament. Ara ja sé que això vol dir presagi d’un endemà fosc i de ventades, d’excés de pluges i força
Avui migdia el cel semblava un inversemblant escenari de pel·lícula. Els núvols encotonats, com el blanc d’ou a punt de neu, convidaven a endinsar-hi la mà i, a poder ser, a ficar-t’hi tota i enfarinar-te la pell. Potser, com el blanc d’ou a punt de neu, només era un miratge, però feia mengera. Hem dinat a una
“No deixis res per caminar i mirar fins al ponent. Car tot, en un moment, et serà pres.” Lletres a Lucili Traducció de Carles Cardó Fundació Bernat Metge La memòria del cos està feta de tactes, de petjades i olors, de mirades i música. El pas del temps s’escriu sobre les fulles caigudes dels arbres
Vuits i nous i cartes que no lliguen. Arguments que no resisteixen una anàlisi, ni diacrònica ni sincrònica, febleses, somnis i fum. “Buits i nous”? Ja t’ho diré al 2010. Que potser ens pensem que està molt enfora el 2010 i que en aquesta data l’Hospital estarà acabat i tindrem una Sanitat pública del s.XXI
L’assossec i el desassossec Asseguda , llunyana, les cames allargades, lleugerament enlaire, recolza els peus a la balustre de marès de la terrassa. Mira cap a la mar. La mirada li fa llampades esparses damunt la sorra. No percep res més que l’infinit. Una teranyina reflecteix el
S’HAN MUDAT EN OBLIT La duresa relativa, no gens menyspreable, amb la que reps l’envestida de les ones, et fa admirable i quasi heroi. A mitja tarda t’assetgen les gavines, els fongs, i les meves misèries quotidianes, anònim rocam de l’espigó. Al límit del
LLISCA LA PLUJA TOT FENT CAMINS D’ARGENT Llisca la pluja a l’aiguavés, tot fent camins d’argent. La lluna s’enfila per les liles. Fa olor remulla, de present. M’assec sota les flors del llimoner. Em pentino les hores amb el vent.
La lluna, presonera rera les fulles d’una palma, camina, negra nit, cap a la calma. Alenen els vuit vents sota les barques. L’arena m’arrebossa les petjades. Mitjanit a la platja tranquil·la i isolada. Lluna blanca, alta en el cel, que contemplo entre les fulles de les palmes. Passeig silent, mentre doblego lentament els pensaments i
El pare d’una amiga ha mort, després d’uns mesos difícils, d’hospitals i dissorts. Per a ella, com a condol i conhort, penjo avui dos poemes de dol i un de consol: COM UN CRÀTER DE LLUNA Quan la terra tapa el cos que més t’estimes, una nit infinita t’esclata dedins.
S’OBRE EL SILENCI COM UN PARAIGUA S’obre el silenci, com un paraigua negre, cap als llentiscles. Esmola amb els seus dits les pedres aspres. S’hi arrauleix. Fa giragonses còncaves. Inventa illes petites i silents, un seguit de mapes, conreats per líquens grocs. Un
En l’apunt de la bellesa us parlava de la font amagada entre les pedres, camí del cim de Massanella, fluïda i serena, com immortal. En tot cas l’aigua per a mi és la imatge viva de la immortalitat. Us vaig dir que en parlaria. Aquest és el poema de l’aigua que ens connecta a la
Ja se sap que a vegades les coses no són com semblen. Comença la primavera i l’hivern es despedeix. Ha d’haver-hi temps i espai per a tot. L’hivern ha de deixar sortir els darrers freds estotjats als cims polars i els ha de donar tots a la baixa. La primavera es fa l’estreta , es fa