Rodolàven les fulles disforges dels plàtans per la voravia de les Avingudes, ferides i tacades pels fongs grisos, talment les mans d’un vell, aquest matí. Una imatge quasi tardoral. Ben aviat el carrer ha estat ple de fulles retorçades i malaltes, altre temps palmells oberts, amples i acollidors, com ventalls. Tot s’acaba espanyant. El vent
Alguna cosa irracional em lliga a la lluna, potser siga llunàtica o conservi mirada de lloba. Avui, quasi lluna plena, pels pèls, caminava a vorera de la mar mentre es feia fosc . La lluna, d’una claredat diàfana, passejava pel cap dels fassers de les cases indianes i de tant en tant era creuada per
Tant de dies a la mar, al bell mig, la mirada plena d’aigua. Hi estic compromesa i l’enyor.En parlaré. Li faré honors. La nit cau lentament i jo hi vaig a l’encontre, mentre les coses es dissolen cap una sola fosca,dins la mar,sense ombres. La remor és persistent i neteja. Hi ha una lluna quart creixent
Transcendència Assajar feblement un mot, el mot confegit a les mansi xisclar. Pujar les escales de l’oïda, enfilar l’òrbita encesa de l ’ull àvid. Rodolar, esmolades, llàgrimes de fang sobre el bell cos de la paraula. Enfilar bocins esparsos, del món estimat. Tremolar dessota les aixelles i a la molsa del cos.
Va dir la paraula. Com un collar que es romp, es van escampar els sons, com les ones a l’aigua. No la volia dir, la paraula, però la va dir, només les consonats, les sordes i les sonores, només les consonants, no pas les vocals, per reduir l’impacte. No la volia dir, però la força de
El cel ha estat ben blau fins a les deu de la nit. Núvols llargs i prims, com anguiles, negres, com ombres de fasser, l’encerclaven. Poc a poc tot ha estat fosca. La lluna blanca i prima, quart creixent, talment un llaüt llunyà, petit i humil, navegava les ombres, intentant no abocar-se, suara coberta en entrellum difusa, suara descoberta amb
UN PROPÒSIT D’EMPREMTA La pedra, estimada pel vent que no minva . Duu un propòsit el vent, de forat, un propòsit d’empremta i de carícia. La pedra es deixa fer. Mostra, hermètica, un bell tors. Espera els camins de l’atzar. De l’encontre de la pedra i el vent surt
Passeigs de solituds i altres estances. Les llengües de les algues em parlen de vosaltres, ajocades a la platja, fosques i elàstiques. No diuen els noms, només les ombres i les pors, les derrotes i la seda esquinçada. Els grills entre les pedres també diuen oracles que cal escoltar, ulls closos, i acceptar. Multipliquen l’alè
La casa del gat de ferro és ben freda, li han robat una lluna i un pèndol. No té vidres. Milers de cors solitaris l’han tatuat pertot, noms de difícil pronúncia, passavolants, emigrants sorgits del cor de la tenebra. Aspre i fosca, la casa solitària, no brilla. El vent hi posa música a les cançons d’amor no correspost, als missatges no contestats sinó
Com un neó nocturn que anuncia secrets, isolat al mur vell del jardí, la vaig descobrir, bellíssima, acomplint el seu ritu mil·lenari. La vaig veure a l’anar a estendre la roba, menuda, inequívoca, accessible, demanat atenció, l’amor d’un altre ésser menut com ella, aquests lampírids lumínics que anuncien el bon temps, ja era allí, la lluerna,
Avui el dia és congelat, com aquella performance de Madrid. No corre ni un brí d’aire, no volen els ocells, ni canten. Els moixos estan foragitats. No hi ha núvols. Una densa capa de saïm gris, uniforme, cobreix com una llossa la volta del cel. Els carrers i els edificis s’han impregnat de gris també. Una
Em despullo lentament. Primer l’americana de pana verda, després el jersei de colors, els sostenidors…Tinc un calfred. M’assec. Llenço les sabates d’esma. Me gito de costat, una mà darrera del coltell, l’altra allargada damunt les anques, les cames lleugerament encongides… Em ve al cap la dona que es mira al mirall, del quadre de Tiziano, si no fos
La veu del mar viatja fins a la meva cambra.Navega pel laberint de rutes que m’alberguen.El seu verb em mossega i em trasbalsa.Assaboreixo l’aigua, vestida de pell líquida. Un xiscle verd, suspès, com un fruit imperfecte,fa moure les ones, calmades, del capvespre.De bat a bat s’esquincen el pit i la finestra,els ulls closos i els
El cel, blau descolorit, opac, polsos. Potser contaminat, enteranyinat, com si el veiéssim a través d’una cataracta – la gent gran diu que té boira als ulls. El sol, eixint entre els fassers, prop de sa Llotja, com una moneda gegant. Els núvols, grisos i atapeits, fonent-se amb les muntanyes, rera les grues, coronant el cap
Avui el vent no pesava. Era una envestida, com un atleta de marató. Feia net. Hem sortit per fidelitat al nostre passeig de capvespre, però no feia sortiguera. Vora mar era desert . Només hem topat un home amb el seu ca i una dona ben abrigada passejant dues cusses cansades. Hi eren per imperatiu