miozz mirades

WWW
S’avorreixen les aranyes? Pensen? Senten?
Ben mirat potser tant és. Al cap i a la fi no obtindrem mai resposta.
No cal saber-ho per explicar la següent història. Tot i que sempre ens quedarem amb aquell dubte…

(segueix)

L’aranya vivia a un forat. Ple de pols, petit, tancat, fosc. Una mena de paradís, vaja.
L’aranya dormia sola – qui sap si s’hi sentia, el que és segur és que hi dormia-.
Per instint, ella sortia,i pas a pas, pas a pas, pas a pas (vuit potes, recordeu?), arribava al tronquet, on hi tenia la teranyina.
Pobres il·lusos, els que encara lluitaven…tota batalla ja estava perduda. Ella s’hi acostava, lentament, molt lenta…i els devorava.
La seva petita tela, sorprenentment enganxifosa i sorprenentment delicada, fina, quasi invisible, cada dia es malmetia. Era el vent, o la lluita de les víctimes, o el seu pas poc delicat. I cada dia, curosament, la refeia, fil a fil, seda a seda, nus a nus, llaç a llaç. Les potetes, entrecreuades, dibuixaven aquella delicada figura.
El sol passava, i, de tant en tant, la llum xocava amb el teixit i n’advertia la presència.
Però sempre hi queia algú, sempre hi havia algun caigut.
Un dia d’hivern, d’aquells en què sols resten quatre fulles i els insectes prefereixen no sortir, d’aquells en què l’aranya, com sempre, surt a devorar (els pocs que han quedat en aquesta època) i a reteixir. Aquell jorn, però, semblava ser, per un motiu o altre, diferent. L’aranya teixí un fil més per a la seva teranyina.
Per què? Havia vist alguna cosa? Havia pensat en res?
Tant se val…
I l’endemà, pota a pota (pota a pota, pota a pota, pota a pota), encara n’hi va teixir un altre.
Després d’això, tornà a sortir. Però ja no va tornar al forat.
Una imatge tendra; curiosa, si més no. I gairebé imperceptible. Tot quiet, només les ombres juguen; un camí boscà, amagat. I una aranya, en aquell raconet, filant, teixint; pota a pota, nus a nus, llaç a llaç.
I en això es convertí l’existència d’una insignificant però tossuda – si és que ho era -aranya. Anar teixint. I la seva teranyina creixia i creixia a mesura que passaven les hores.
I vel platejat, dèbil, recobria fulles i arbres i troncs. I camins. I, dia a dia, pobles.
L’aranya anava teixint.
Fou com una ona expansiva, una crida que ningú no havia cridat; ella només teixia. Més altres, com ella, en veure arribar l’enganxifosa teranyina, també teixien.

Una capa gris de seda i aranya recobria continents. El centre de tot allò, aquell petit tronquet.
El malson de milers de voladors, que cada dia queien víctimes d’aquella enorme trampa. A poc a poc, però, també ells van saber com adaptar-s’hi.

Un vel havia caigut sobre la Terra. havia donat la volta sencera.
Pas a pas, nus a nus, llaç a llaç. Pota a pota, pota a pota, pota a pota, pota a pota…

I ara era una trampa i era via.
I era el millor que havien fet mai les aranyes.

Un dia l’aranya va morir. Llei de vida en diuen. Es va quedar cargolada, de panxa enlaire, amb les potes doblegades i unides per les puntes en un punt. Pota a pota. Una taca negra, immòbil, enganxada, sobre el vel gran i dèbil.

Diuen que els antics la van batejar amb el nom de Wondwrful Wispy World (eren de països anglosaxons, els antics). És a dir: meravellós món subtil, prim.
Diuen que, potser, les aranyes s’avorreixen.

Mariona Massip Sabater

4t d’ESO a l’IES La LLauna
Maig 2007

Tornada al món de colors
El soroll del cotxe se m’anava fent cada cop més insuportable. Tenia una vena als ulls, era negre;  no volia malgastar els primers moments de poder veure l’exterior veient un espai tancat i fosc amb rodes. No sabria dir quanta estona vaig passar-me assegut allà, amb l’esquena recolzada al seient de cuir, imaginant-me la meva família, la casa, el poble, tot devia haver canviat. (segueix)

 La meva nena, d’ulls verds i cabells pèl-roigs, nas xato i cara rodona, bracets prims, les seves cametes de nineta…feia tant de temps que no la veia, devia ser tan diferent…

Mig adormit i amb el pensament difós, vaig notar com el cotxe s’aturava. Em feia tanta il·lusió com por, baixar d’aquell cotxe. Al cap d’uns instants, però, una salvació o una desgràcia va fer que la porta del meu costat s’obrís i l’aire que entrava m’acariciés la cara. El vaig reconèixer: aquell aire només bufava els dies assolellats d’estiu. Aquell aire em va fer adonar que per fi havia arribat a casa; l’olor que vaig sentir em va fer saber  que els rosers ja havien florit; la calor que entrava em va fer notar que era mitja tarda, i, el silenci em va fer entendre que havia arribat el moment. Vaig estar uns segons agafant valor, i, de sobte, em vaig aixecar del seient.

Vaig desplaçar-me a poc a poc encara sense veure res; em sabia el camí de memòria. Palplantat allà davant, vaig suplicar als meus braços que em deslliuressin de la vena , i quan, finalment, em van obeir, van descobrir uns ulls tancats amb força, molta força.

Por. Ara tenia molta por. Por de que la casa ja no hi fos, por de que la meva dona s’hagués aparellat amb un altre, por de que els meus pares haguessin deixat aquest món, por de que el poble ja no m’acceptés, por de que la meva nena m’hagués oblidat; por, només tenia por.

L’aire em  va tornar a fregar la cara, com si em volgués animar; i ho va aconseguir.

Si el temps havia canviat quelcom, ho hauria d’entomar tant si com  no, però no em podia quedar la resta de la meva vida dret, davant de casa meva o de la que havia estat casa meva.

Vaig obrir els ulls molt lentament, hi veia borrós. Tant de temps allà tancat, en la foscor, m’havia fet perdre la claredat dels colors vius. Em vaig estar més estona allà, intentant aclarir-la, ho volia veure, més tard ja em posaria ulleres, però volia veure-ho, volia saber quina imatge tenia l’inici de la continuació.

Vaig fer un esforç, i, finalment, hi vaig veure. Tenia la casa al davant, feta de pedra, amb les finestres de fusta, la porta de forma circular, els balcons amb flors de la segona planta i la teulada roja amb la xemeneia fumejant. La casa estava tal i com la vaig deixar, una mica, potser, més arreglada. Després de veure la casa, vaig girar els ulls per veure la resta. Tot era verd. Els llimoners de banda i banda de la porta ja tenien llimones, el plataner ja havia brotat, els lliris, sota cada finestra, ja havien florit, i, de la figuera, en penjaven figues. Però les figues no eren l’únic que penjava de la figuera, hi havia unes cordes lligades que baixaven avall. Aquelles cordes sostenien un tauló de fusta, i sobre aquest tauló hi havia algú. Vaig fixar la mirada. Hi havia algú de cara rodona, cabells llargs i ondulats de color pèl-roig. Era tanta la meva emoció que vaig avançar per veure-la encara millor. Vaig observar-la a través d’unes mates  per tal que ella no em pogués presenciar.

Tenia els ulls de color verd brillant. Ho vaig entendre; era la meva petita. Portava una faldilleta de color blau cel i una samarreta de tirants de color taronja. Anava descalça. Tenia la mirada perduda i gairebé no es balancejava en el gronxador.

Vaig mirar el cel; entre els raigs de sol que passaven entre les fulles, n’hi havia un que coneixia. Era l’únic raig de llum que m’entrava a la cel·la, dia rere dia, setmana rere setmana. En aquell moment no sabia si odiar-lo o agafar-li estimació: s’havia estat burlant de mi dins la cel·la mentre estava xalant amb els altres raigs entre els arbres, però d’altra banda,havia estat l’únic acompanyant que tenia.
El meu amic raig, doncs, em va donar ànims i em vaig aixecar. Em vaig quedar dret, mirant a la meva filla. Il·luminat per un raig, ben afaitat, pentinat i amb roba nova, devia fer una impressió prou bona, perquè vaig apujar la mirada, es va fixar en mi i va sortir disparada del gronxador. Sense que pogués adonar-me’n, la tenia penjada al coll. M’havia omplert de felicitat; la meva nena no m’havia oblidat i encara m’estimava.
La vaig aabraçar i la vaig petonejar de dalt a baix i la vaig mirar com mai ho havia fet. Els seus cabells semblaven de seda i anaven voleiant gràcies al vent; aquells ulls verds li brillaven com estrelles;les galtes rodonetes i pigades les tenia plenes de llàgrimes; el nas xato el tenia vermell i les mans li tremolaven. Mentre l’observava vaig sentir un cop fort, em vaig girar; era la porta. En va sortir una dona, corrent. Reconeixia aquells cabells recollits i rossos, els ulls blaus, la cara més aviat llarga i el nas vermell i arrodonit. Portava una samarreta de màniga curta color verd poma i una faldilla curta de color blau.
Corria amb emoció, amb ganes d’arribar a lloc, i sabia molt bé que aquest lloc era jo. La meva dona tampoc m’havia oblidat. Vaig deixar anar la Clàudia, la meva filla, i vaig abraçar la meva dona.
Des d’aquell moment, totes les pors em van fugir. Havien canviat algunes coses, però, les més importants, van seguir igual.

Mariona Massip Sabater, abril 2004
1r d’ESO, Jocs Florals IES La Llauna

roses de gener:
s’obren per dir-me
que és viu el roser

Ningú sap d’on ve aquest costum de cridar els reis dins les cases, ni per què es fa a Badalona, i només a Badalona, que sapiguem. Sabem que disposar de  fanalets per anar-los a rebre és un costum molt present a diverses comarques catalanes i també que, per algun motiu, Badalona hi dedicava una atenció especial: (continua)

la bellesa i espectacularitat dels seus fanalets queda documentada en pàgines de la història antiga de Badalona, i també una altra peculiaritat: segons diu el costumari, la vigília de reis la canalla sortia a passejar i descobria rastres de la proximitat dels mags d’orient, en trobar per alguns racons del carrer, a prop de casa, i també al portal o a la finestra, caramels, confits, ametlles i tot tipus de dolços de xocolata.
De com es va passar d’aquest costum fins a les crides dins les cases no en tenim cap referència documental. D’altra banda, la memòria oral dels nostres avis – en aquest cas de la meva àvia materna, montgatina, – ens parla d’alguns detalls interessants que ens poden apropar a quin era el sentir i la vivència dels infants de principis del segle passat, o final del XIX, respecte a tota aquesta moguda epifànica. Segons m’explicava la iaia Antònia, els infants de la seva època corrien amunt i avall pels carrers, per la platja i pels dels turons de la costa, vigilant  qualsevol senyal de l’arribada dels reis, empesos pels més grandets, que els orientaven: “M’han dit que s’han vist cap allà” i corredisses amunt i avall, caminades en colla, fins aquell indret on, algú altre avisava,´”sí, però ara han anat cap aquí…” i així passaven les hores, amb torxes enceses i estris per fer soroll. corns, tambors, trompetes… Llavors no hi havia cavalcades, i l’espera de la nit de reis es vivia així, d’una forma molt sentida, molt vivencial.

Amb aquestes referències és fàcil d’imaginar – o almenys així m’ho imagino jo – que aquest costum antic de sortir a cridar els reis ha estat promogut principalment per la canalla: la por que els reis no sabessin trobar el seu poble o ciutat els incitava a sortir en colles a fer el màxim soroll possible, acompanyant-se de torxes enceses i de tot tipus d’instruments per assegurar-se que els reis els trobarien.

L’any 2001 em vaig decidir a escriure un conte que deixés constància d’aquests fets i intentés explicar-los als infants per tal de donar-los un fil que vinculés la nostra ciutat a aquest costum atàvic. El conte es troba actualment publicat al segon volum dels Contacontes Badalona, en una edició d “Edicions Fet a Mà” titulada “Petons de paper i tinta”. El conte es diu “El Fanalet d’en Tasi i d’ençà de la seva existència s’explica cada any, abans de Nadal, a la Biblioteca Central de Badalona, Can Casacuberta, i fins fa uns anys s’explicava també al final de la crida als reis al carrer, abans de l’encesa del fanalet gegant. El text d’aquesta versió publicada el pots trobar aquí.

La imatge de l’apunt és de l’explicada d’aquest any (18 de desembre de 2009), que va comptar per primera vegada amb el suport d’imatges realitzades per Anna Riera Fonollà. Durant l’explicada del conte també s’assagen les cançons dels reis, acompanyats per la guitarra i l’animació de Joan Giralt.

Amb els millors desitjos per a tu i els teus, un petit poema de nadal acabat de cuinar aquesta mateixa tarda, entre els fogona, potserr hi falta un bull o una mica de sal, però aquest és el gust que té ara com ara…
Dolors

El fred gris de desembre
apaga  la mirada
i escampa
un buit boirós,

Aquesta poesia està feta per una nena amb retalls de cançons que en Xesco els havia ensenyat, i es va llegir a l’acte de comiat celebrat a la Ciutadella, poc després de la seva mort. Dimecres passat, la Teresa Giné, directora de l’escola Gitanjali quan en Xesco hi treballava de mestre de música, la va llegir en el marc de la taula rodona Xesco, un vell amic.

També va llegir unes paraules actuals de la mateixa nena i de dues alumnes més, que 25 anys després deixen constància de la forta petjada que en Xesco va imprimir en les seves vides. (ho podeu llegir aquí)

A la Ciutadella, l’any 1984, la va llegir la pròpia autora, la Montserrat Costa, alumna de l’escola Gitanjali de Badalona, que l’havia tingut de mestre de música durant dos cursos, entre els 8 i els 10 anys.

(La fotografia pertany a un muntatge de retalls, efímer, penjat a l’Espai Betúlia dimecres 16, obra de Joan Giralt. Recull de fotografies, frases, títols de contes i cançons…)    (Continua per accedir al poema)

Deies que no havies estat mai a Quebec

On feia tant fred

Però havies estat entre nosaltres.

Cantaves per les viles i les escoles, Ara va de bo,

I coneixies un gripau blau, babau,

Que es creia ric i tan bonic,

Que no volia cap amic,

Tot el contrari que tu, Xesco recordat

Que ballaves i ballàvem

Amb el peu, peu, peu…

Amb la mà, mà, mà…

Amb el dit, dit, dit…,

Montserrat Costa, 1984

Avui parlarem d’ell. De la seva aportació, de la seva personalitat. Ho farem amb gent que hi ha compartit anys de professió i d’activisme: a l’escola, als grups de folk, als grups d’animació… i recordant també el seu pas per Badalona.
Amb la Teresa Giné, en Joan de Déu Soler i Amigó, la Núria Ventura, en Jaume Arnella i en Noé Rivas.

Recordant-lo em vénen al cap moltes de les seves frases i dites típiques. Un amic me’n passa un bon llistat de recollides, les podeu trobar aquí.

(continua)

Algunes frases que solia dir en Xesco en les seves actuacions, entrevistes,…

– Cantar esponja el cor i ajuda a estimar.

– Si tens somnis, cuita a realitzar-los.

– Estima, estima que això no fa mal!

– Tinc una llum al cor que vull deixar brillar cada nit.

– Me n’he adonat que la guitarra és una arma molt poderosa.

– Darrera el simple entreteniment, hi ha unes profundes ganes d’educar

– Les cançons ens han d’ajudar a unir coses ben desaparellades: les classes socials, les diferents cultures i races, els diferents pobles.

– Si vols créixer: escolta, mira, escorcolla, estima.

– Miro que les meves cançons serveixin per animar els ensopits i apaigavar els agosarats.

– Algú deia que llegir és pensar en un altre. Quin bonic amic, el llibre! Que refrescant, de vegades.

– Una cançó per mi és com una forma de vida, per mi és una cosa estimada, per mi és una cosa que m’ajuda a viure, per mi és una arma, una arma que serveix per unir la gent.

– Les formigues no fan fressa però fan molta feina… A poc a poc es va lluny… De mica en mica s’omple la pica…

– La dimensió real de l’art no s’obté només amb amor a la vocació; cal amor a la professió; amb tota la modèstia i vigor que això demana.

– La meva finalitat és arribar a ser un flautista d’Hamelin que pogués enllaminar els infants per canviar les coses, perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, és a dir, la mainada.

– Els qui la sàpiguen que la cantin amb mi, els que no, un bon moment per aprendre-la, eh!

– Cinc formigues fan més que quatre elefants.

– A les meves actuacions, jo acostumo a dir als infants que regalaré un lot de discos, llibres i cançoners a tots els nens que trenquin la “capsa ximple”.

– Cantar agermana molt, és un llenguatge universal.

– La guitarra i les cançons són les armes.

– A partir de l’any 1976 m’havia proposat una cosa prou ambiciosa. Cantar cada dia, és a dir: fer una actuació diària… Cada dia feiner agafava la meva bicicleta… i a una escola distinta. No els demanava monedes a canvi; els demanava solament un llibre bonic per a la biblioteca que m’estava fent… Si en vaig veure, d’escoles!

– Em fa molt de goig i molta il·lusió de poder cantar amb vosaltres, escolars… Jo he arribat a la conclusió que els adults estan tocats del bolet!

– Ben usada, la televisió podria ser “el mitjà més culturitzador de tota la humanitat”.

– Jo miro de donar prestigi i qualitat al meu treball, parlant un llenguatge correcte i tocant bé la guitarra. Em mou el fet d’evitar el cretinisme des de petits. Sé que la mainada té una edat en la que se la pot impactar positivament.

– Quina arma més escruixidora, la televisió. És, certament, una eina de dos talls. Perquè, ben mirat, podria ser revolucionària…

– Jo vaig entrar, enlluernat, dins el món de l’animació, a través d’uns discos i de les actituds d’un home carismàtic: Pete Seeger.

– Recordo molt de grat, com potser molts de vosaltres, aquelles cançons que vaig aprendre, des de ben petit, de llavis de la mare: melodies simples, dites amb afecte.

– És molt important que els infants cantin, i que comencin a cantar des de ben petits.

– Hola, bon dia i bon sol!

– Actuant al metro intento agafar empenta per a fer les que ja tinc contractades. M’agrada que l’art arribi a tots els llocs i que no quedi com una relíquia d’escenari o de museu.

– A Turquia recordo que em posava a cantar al carrer i de seguida es feia una enorme rotllana de nens, que m’escoltaven amb la boca oberta. Vaig tenir-hi, però, experiències força curioses, ja que els adults els treien a cops de bastó com si jo fos una persona estranya.

– Tinc el desig vivíssim de dur una mica d’encant, d’encís (que, ai!, s’està perdent) a la gent. De dur calma i alegria i bon humor i coratge, coses, que tant ens manquen ara…

– Les cançons poden ser coses vives que produeixen sentiments de joia, de ràbia, d’esperança, d’unió, de calma, de tendresa. Sort en tenim de les cançons! No heu cantat mai després d’haver plorat? Quan heu sentit aquella sensació que fa brillar els ulls de nou, quan se’n va una cabòria i dius: No, no està tot perdut.

De vegades hi ha sensacions, vivències actuals, que em connecten directament amb una sensació semblant que, en algun moment passat, vaig posar en paraules triades. Paraules triades que passen a ser escrites per evitar que siguin efímeres, tot i que el seu ressó es conserva viu en algun lloc de la memòria.

I em sorpren als llavis una frase confegida fa anys o un “poema” adolescent desat en aquelles capses de blocs esgrogueits que ni endreço ni acabo de llençar. El ritme de les paraules em pren, com em prenen sovint algunes  cançons dels cantautors.
Avui m’he llevat amb aquestes:

 (Potser em caldria comprovar si les paraules que afloren coincideixen 100% amb les escrites fa… bé, la tardor del 1977… però de moment no ho faig…
Em fa gràcia perquè fins i tot recordo el paisatge i els gestos de l’instant en què el meu pensament triava les paraules.)

(continua)

Enmig la lluna, 
mullat de pluja,
cobert de boira
o colgat de verd,
núvols enllà,
tu sempre hi ets.

M’agrada enfornar-me en tu quan ets sorra
respirar-te quan ets vent
trepitjar-te quan ets fulla
          arrossegada i cruixent

T’acarono quan ets pedra
et beso quan ets flor
t’admiro quen ets au ràpida
que et perd en l’horitzó

Ens havíen dit, i axí ho havíem vist i cregut sempre, que la línia de l’horitzó és, en dibuixar la separació entre mar i cel, una línia uniforme.

(continua)

Almenys des de la nostra maresmenca costa mediterrània. La llum d’aquest matí, però, ens ha mostrat un món nou, un canvi de paràmetres. La visió no ha durat gaire estona. La suficient per trasvalsar la normalitat consolidada. Vist amb ulls antics, pensava, aquesta imatge podria evidenciar un altre món ocult que es deixa veure en dates determinades. Una illa erràtica, una serralada submarina aflorant de matinada… i he pensat que potser molts contes, moltes històries fantasioses del nostre imaginari universal han nascut de contemplar paisatges miratge. Vist amb ulls metafòrics pensava en la força d’allò que imaginem, inventem, i vivim en un pla paral·lel, com en una doble vida que forma part,mig d’amagat, de la sencera. L’Oriol LLadó en parlava amb un apunt dedicat a Pere Calders, que us recomano. Faig meves les paraules del mestre allà citades: “aquesta divisió que hem fet entre realisme i irrealisme és absolutament fictícia, és una frontera que no es veu”.  Però en allò en què més m’hi vaig identificar quan vaig llegir-lo, va ser quan parlava de com el món intern imaginat ens afecta l’estat d’ànim i forma part, per tant, de la nostra realitat. Ens afacta la realitat perquè n’és part, i també fins el punt que allò imaginat pot arribar a ser motor d’una nova realitat tangible. L’horitzó com a sinònim de lloc on arribar, d’utopia o fita, m’ha suggerit, després de l’impressionant canvi de paisatge que ens ha ofert el matí ( i que la fotografia no refeceteix amb prou nitidesa), aquestes petites paraules triades…

horitzons pensats,
imaginats, inventats, visualitzats,
horitzons viscuts;
horitzons reclam:
fites innovades damunt les fites fossilitzases 
canvi de xip
reinventar el somni?
detectar utopies
i
abandonar les enquilossades
recuperar les desestimades
reciclar les abandonades
reutilitzar les inesgotables
però
inventar les que encara falten 
crear noves fites

fins ara no pensades

Tot especulant si Sant Martí ens portarà o no l’etiuet, m’assec una estona contemplant el blau marí de la tarda i fullejo un dels llibres que més he regalat aquest darrer any: l’edició bilingüe del Martín Fierro, traduïda al català a principis del segle XX per Enric Martí i Muntaner (emigrat català), i editada per un grup de promotors argentalans (catalans argentins, argentins catalans). Tot just ahir, dia 10, es commemorava el dia de la Tradició Argentina, dedicat a José Hernández, autor d’aquest gran poema identitari nacional argentí. Els preàmbuls que acompanyen l’edició bilingüe de 2008 són de lectura imprescindible.

(continua)

Diego Arcos, president del Casal Argentí, hi dedica unes planes sentides i apassionades, sota el títol de “Justificació dels promotors”. En paraules seves: “En un llogarret perdut a la Pampa argentina un català, pagès de Vilanova i la Geltrú, va construir una dovella literària, una peça que uneix dos arcs històrics, com les pedres que rematen les arcades dels portals de l’arquitectura del Principat.”
Patricia Gabancho  documenta “Martín Fierro i l’èpica argentina” Segons diu, “Com li va venir l’impuls de traduir a la seva llengua l’obra de José Hernández, no ho sabem”, si bé Arcos apunta la possibilitat que s’identifiqués amb l’enyorament i l’amor a la terra pròpia “L’experiència d’Enric  Martí i Muntaner, un emigrant català enamorat de la cultura criolla, admirador de Martin Fierro fins a l’extrem d’encetar la tasca de traduïr-lo dues vegades, sent que ell no era un home de lletres, em va captivar el cor. Aquesta situació del migrant amb el cor partit per les dues identitats és la e qualsevol de nosaltres.”
I és cert que va haver de fer una traducció doble, ja que, tal com s’esmenta en diversos moments, després de set anys dedicat a la traducció, en el moment en què va acabar-la ja havien sortit les normes de Fabra i li calgué esmerçar dos anys més per refer la traducció i normalitzar-la.
A “Enric Martí i Muntaner” Víctor Castells (en un escrit del 1979) fa una semblança de l’autor de la traducció, i ens explica que ” Martí i Muntaner no s’hi feu ric a la Pampa. Ben al contrari, l’enriquí amb la traducció catalana del poema que millor l’explica. Desconeixia la realitat politicocultural de Catalunya, però ajudà, i bé , a un positiu acostament catalano-argentí. Portava Catalunya al moll dels ossos i quan descobrí i visqué el món de la immensa plana argentina, l’interpretà en català i en català volgué veure’l escrit”
La reproducció del Pròleg de J.Torrendell i de les Paraules del traductor (del propi Enric Martí i Muntaner), ens situen al 1936, per ja passar a la lectura en columnes bilingües – català – crioll -, d’El gautxo Martín Fierro.

Us recomano la lectura en els dos idiomes. Sencera o a troços. Jo, quan la llegeixo en català imagino un jove solitari en la immensitat de la Pampa amb la mirada fixada en l’horritzó tot recordant les terres del Penedès i el Garraf. Deixant-se acompanyar per la solitud i les vicissituds del gautxo Martín Fierro, i  deixant-se portar per la sonoritat dels versos criolls, amb la seva musicalitat… i transformant-los en la seva llengua enyorada. 
Si voleu fer feliç a un argentí o una argentina que visqui aquí, regaleu-li aquest llibre. És un tresor delicat!

Poema escrit el 1978, des de l’impacte de la primera experiència de mort sobtada d’una persona molt jove i propera; el meu cosí-germà, en Fede. Un accident de cotxe el va arrabassar de la vida, a punt de fer 24 anys. Jo vorejava els divuit.

(continua)
ACCÉS AL POEMA SILENCI I FLORS

SILENCI I FLORS

Tot caminant
sentia passes al meu darrera
però eren fulles
         marrons i seques
         cobrint el terra
que amb el vent feien una carrera.

I m’endinsava en l’ampla nit
tot veïent ombres que em perseguien .
Però eren branques que el vent movia
i que la lluna 
        plana i brillant
em feia veure del terra estant.

Venint del bosc veia un camí
sota els meus peus;
        un camí llarg
        blanc i brillant
        que s’endinsava
        al fons, avall
Però era la lluna rodona i clara
que es reflectia sobre les aigües
        mortes i fosques
de qualque estany.
         
I un dia alegre, com potser un altre
la greu notícia de que te’n vas.
De que ja ets fora
        avui i sempre
etern mai més:
No tornaràs.

I és veritat.
I segueix sent-ho
cada vegada
i cada dia
i cada instant.

No hi ha però que m’ho capgiri.
No hi ha ningú que vingui a dir-me:
“és un mal són”

De què em serveix viure mil contes
fets amb les taques de la paret?
O marxar lluny dins d’una barca
petita i blanca feta amb paper?

Ja no em serveix volar amb la bici
ni anar descalça
          sobre la molla
          sorra del mar.
No vull volar ni ser palmera.
Tan sols vull veure’t.
Sentir altre cop paraules teves.
La teva veu,
una mirada,
un riure junts altra vegada.

No vull pensar que ets tu qui és dins
d’aquest tan gran
      silenci i flors
tràgic i míser recull de plors
Immens i fred 
      negre forat
per sempre més
aspre record de color blanc.

Novembre 1978, dos mesos després de la seva mort

Com que les temperatures d’aquest any no ens han regalat encara gaires tardes de tardor, rescato les paraules amb què vaig “felicitar” la Castanyada-Tots Sants el 2007.
Aclariment a l’al·lusió final: en aquell moment estàvem enmig la pol·lèmica pel fet que l’església catòlica canonitzés – convertís en Sants – les víctímes religioses de la guerra civil, però només les que en van ser per part d’un dels bàndols.

(La fotografia és part d’un mural de tardor fet per alumnes de l’Escola Can Parera de Montornès del Vallès, on vaig treballar-hi molt de gust a principis dels noranta)

(continua, accés al contingut de SENSACIONS D’UNA TARDA DE TARDOR)

Hi ha una olor

de forn calent

que escalfa

la tarda enfredorida

nodrint de calidesa l’esperit,

perfum del moniato cuit

i castanyes torrades.

Anhel de paraules d’autor

recitades amb calma.

La fina pluja

que enfosqueix la tarda

i hi dibuixa dolls de llum,

té gust de tardor encetada

tot s’alenteix,

el cicle vital demana la paraula,

retorna el ritual:

festes de tardor,

melmelades,

cistells de contes,

castanyades,

dolços panellets,

campanades,

tribut als morts,

enyors

amb o sense flors

records i

una mirada

cara a cara

amb la pròpia mort.

Bona Castanyada!!!! ,

M.Dolors, Badalona, 31 d’octubre de 2007

l’arribada a la lluna

(continua)

Fa quaranta anys, quan jo era infant,
em preguntava, molt preocupada,
com s’ho farien els astronautes
per aterrar si no era plana;
com s’ho farien en arribar
si un cop ja a dalt,
es transformava
la lluna plena
en quart
minvant.
Un fil
estret
sota
la bòta
penjant
pel pèls,
fent equlibris
els astronautes
dançant pel cel…
Quan jo era infant
era innocent, i no entenia
del món, les lleis. Em refiava
del que els meus ulls em projectaven
i m’enganyava, m’enganyava profundament.

Tot el que he perdut,
que mai no sabré,
tot el que no sé,
i que m’ha valgut…
Carles Riba

No he volgut acabar el dia sense fer el meu homenatge íntim a Carles Riba, aquest autor silenciosament important que avui fa 50 anys que va morir.. La sobretaula del sopar era un bon moment, si bé hi ha hagut competència amb les ganes d’escoltar reaccions a l’acord de finançament. Finalment hem fet callar la tele, i he tingut la meva celebració particular, rellegint versos, decobrint-ne de nous, pensant, com tantes vegades, que em caldria rellegir-ne molts més.
Un tast per compartir: Dins la nit, els meus anys,
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc com ells i no em coneixen:
són meus i van errants.

(continua)

perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m’ha fet gran i feble.
Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
Què hi respondries tu
l’infant que jo vaig ésser
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo,
i que, uns minuts, la teva
ventura elemntal
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentir-me dir foll,
foll que no mira enrere.
Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera
i sempre sóc al punt
on l’aigua fa el seu pur
començament de perdre’s

Carles Riba