omnipresència
De vegades hi ha sensacions, vivències actuals, que em connecten directament amb una sensació semblant que, en algun moment passat, vaig posar en paraules triades. Paraules triades que passen a ser escrites per evitar que siguin efímeres, tot i que el seu ressó es conserva viu en algun lloc de la memòria.
I em sorpren als llavis una frase confegida fa anys o un “poema” adolescent desat en aquelles capses de blocs esgrogueits que ni endreço ni acabo de llençar. El ritme de les paraules em pren, com em prenen sovint algunes cançons dels cantautors.
Avui m’he llevat amb aquestes:
(Potser em caldria comprovar si les paraules que afloren coincideixen 100% amb les escrites fa… bé, la tardor del 1977… però de moment no ho faig…
Em fa gràcia perquè fins i tot recordo el paisatge i els gestos de l’instant en què el meu pensament triava les paraules.)
(continua)
Enmig la lluna,
mullat de pluja,
cobert de boira
o colgat de verd,
núvols enllà,
tu sempre hi ets.
M’agrada enfornar-me en tu quan ets sorra
respirar-te quan ets vent
trepitjar-te quan ets fulla
arrossegada i cruixent
T’acarono quan ets pedra
et beso quan ets flor
t’admiro quen ets au ràpida
que et perd en l’horitzó