Poema escrit el 1978, des de l'impacte de la primera experiència de mort sobtada d'una persona molt jove i propera; el meu cosí-germà, en Fede. Un accident de cotxe el va arrabassar de la vida, a punt de fer 24 anys. Jo vorejava els divuit.
Tot caminant sentia passes al meu darrera però eren fulles marrons i seques cobrint el terra que amb el vent feien una carrera.
I m'endinsava en l'ampla nit tot veïent ombres que em perseguien . Però eren branques que el vent movia i que la lluna plana i brillant em feia veure del terra estant.
Venint del bosc veia un camí sota els meus peus; un camí llarg blanc i brillant que s'endinsava al fons, avall Però era la lluna rodona i clara que es reflectia sobre les aigües mortes i fosques de qualque estany.
I un dia alegre, com potser un altre la greu notícia de que te'n vas. De que ja ets fora avui i sempre etern mai més: No tornaràs.
I és veritat. I segueix sent-ho cada vegada i cada dia i cada instant.
No hi ha però que m'ho capgiri. No hi ha ningú que vingui a dir-me: "és un mal són"
De què em serveix viure mil contes fets amb les taques de la paret? O marxar lluny dins d'una barca petita i blanca feta amb paper?
Ja no em serveix volar amb la bici ni anar descalça sobre la molla sorra del mar. No vull volar ni ser palmera. Tan sols vull veure't. Sentir altre cop paraules teves. La teva veu, una mirada, un riure junts altra vegada.
No vull pensar que ets tu qui és dins d'aquest tan gran silenci i flors tràgic i míser recull de plors Immens i fred negre forat per sempre més aspre record de color blanc.
