miozz mirades

WWW
S’avorreixen les aranyes? Pensen? Senten?
Ben mirat potser tant és. Al cap i a la fi no obtindrem mai resposta.
No cal saber-ho per explicar la següent història. Tot i que sempre ens quedarem amb aquell dubte…

(segueix)

L’aranya vivia a un forat. Ple de pols, petit, tancat, fosc. Una mena de paradís, vaja.
L’aranya dormia sola – qui sap si s’hi sentia, el que és segur és que hi dormia-.
Per instint, ella sortia,i pas a pas, pas a pas, pas a pas (vuit potes, recordeu?), arribava al tronquet, on hi tenia la teranyina.
Pobres il·lusos, els que encara lluitaven…tota batalla ja estava perduda. Ella s’hi acostava, lentament, molt lenta…i els devorava.
La seva petita tela, sorprenentment enganxifosa i sorprenentment delicada, fina, quasi invisible, cada dia es malmetia. Era el vent, o la lluita de les víctimes, o el seu pas poc delicat. I cada dia, curosament, la refeia, fil a fil, seda a seda, nus a nus, llaç a llaç. Les potetes, entrecreuades, dibuixaven aquella delicada figura.
El sol passava, i, de tant en tant, la llum xocava amb el teixit i n’advertia la presència.
Però sempre hi queia algú, sempre hi havia algun caigut.
Un dia d’hivern, d’aquells en què sols resten quatre fulles i els insectes prefereixen no sortir, d’aquells en què l’aranya, com sempre, surt a devorar (els pocs que han quedat en aquesta època) i a reteixir. Aquell jorn, però, semblava ser, per un motiu o altre, diferent. L’aranya teixí un fil més per a la seva teranyina.
Per què? Havia vist alguna cosa? Havia pensat en res?
Tant se val…
I l’endemà, pota a pota (pota a pota, pota a pota, pota a pota), encara n’hi va teixir un altre.
Després d’això, tornà a sortir. Però ja no va tornar al forat.
Una imatge tendra; curiosa, si més no. I gairebé imperceptible. Tot quiet, només les ombres juguen; un camí boscà, amagat. I una aranya, en aquell raconet, filant, teixint; pota a pota, nus a nus, llaç a llaç.
I en això es convertí l’existència d’una insignificant però tossuda – si és que ho era -aranya. Anar teixint. I la seva teranyina creixia i creixia a mesura que passaven les hores.
I vel platejat, dèbil, recobria fulles i arbres i troncs. I camins. I, dia a dia, pobles.
L’aranya anava teixint.
Fou com una ona expansiva, una crida que ningú no havia cridat; ella només teixia. Més altres, com ella, en veure arribar l’enganxifosa teranyina, també teixien.

Una capa gris de seda i aranya recobria continents. El centre de tot allò, aquell petit tronquet.
El malson de milers de voladors, que cada dia queien víctimes d’aquella enorme trampa. A poc a poc, però, també ells van saber com adaptar-s’hi.

Un vel havia caigut sobre la Terra. havia donat la volta sencera.
Pas a pas, nus a nus, llaç a llaç. Pota a pota, pota a pota, pota a pota, pota a pota…

I ara era una trampa i era via.
I era el millor que havien fet mai les aranyes.

Un dia l’aranya va morir. Llei de vida en diuen. Es va quedar cargolada, de panxa enlaire, amb les potes doblegades i unides per les puntes en un punt. Pota a pota. Una taca negra, immòbil, enganxada, sobre el vel gran i dèbil.

Diuen que els antics la van batejar amb el nom de Wondwrful Wispy World (eren de països anglosaxons, els antics). És a dir: meravellós món subtil, prim.
Diuen que, potser, les aranyes s’avorreixen.

Mariona Massip Sabater

4t d’ESO a l’IES La LLauna
Maig 2007