miozz mirades

Ningú sap d’on ve aquest costum de cridar els reis dins les cases, ni per què es fa a Badalona, i només a Badalona, que sapiguem. Sabem que disposar de  fanalets per anar-los a rebre és un costum molt present a diverses comarques catalanes i també que, per algun motiu, Badalona hi dedicava una atenció especial: (continua)

la bellesa i espectacularitat dels seus fanalets queda documentada en pàgines de la història antiga de Badalona, i també una altra peculiaritat: segons diu el costumari, la vigília de reis la canalla sortia a passejar i descobria rastres de la proximitat dels mags d’orient, en trobar per alguns racons del carrer, a prop de casa, i també al portal o a la finestra, caramels, confits, ametlles i tot tipus de dolços de xocolata.
De com es va passar d’aquest costum fins a les crides dins les cases no en tenim cap referència documental. D’altra banda, la memòria oral dels nostres avis – en aquest cas de la meva àvia materna, montgatina, – ens parla d’alguns detalls interessants que ens poden apropar a quin era el sentir i la vivència dels infants de principis del segle passat, o final del XIX, respecte a tota aquesta moguda epifànica. Segons m’explicava la iaia Antònia, els infants de la seva època corrien amunt i avall pels carrers, per la platja i pels dels turons de la costa, vigilant  qualsevol senyal de l’arribada dels reis, empesos pels més grandets, que els orientaven: “M’han dit que s’han vist cap allà” i corredisses amunt i avall, caminades en colla, fins aquell indret on, algú altre avisava,´”sí, però ara han anat cap aquí…” i així passaven les hores, amb torxes enceses i estris per fer soroll. corns, tambors, trompetes… Llavors no hi havia cavalcades, i l’espera de la nit de reis es vivia així, d’una forma molt sentida, molt vivencial.

Amb aquestes referències és fàcil d’imaginar – o almenys així m’ho imagino jo – que aquest costum antic de sortir a cridar els reis ha estat promogut principalment per la canalla: la por que els reis no sabessin trobar el seu poble o ciutat els incitava a sortir en colles a fer el màxim soroll possible, acompanyant-se de torxes enceses i de tot tipus d’instruments per assegurar-se que els reis els trobarien.

L’any 2001 em vaig decidir a escriure un conte que deixés constància d’aquests fets i intentés explicar-los als infants per tal de donar-los un fil que vinculés la nostra ciutat a aquest costum atàvic. El conte es troba actualment publicat al segon volum dels Contacontes Badalona, en una edició d “Edicions Fet a Mà” titulada “Petons de paper i tinta”. El conte es diu “El Fanalet d’en Tasi i d’ençà de la seva existència s’explica cada any, abans de Nadal, a la Biblioteca Central de Badalona, Can Casacuberta, i fins fa uns anys s’explicava també al final de la crida als reis al carrer, abans de l’encesa del fanalet gegant. El text d’aquesta versió publicada el pots trobar aquí.

La imatge de l’apunt és de l’explicada d’aquest any (18 de desembre de 2009), que va comptar per primera vegada amb el suport d’imatges realitzades per Anna Riera Fonollà. Durant l’explicada del conte també s’assagen les cançons dels reis, acompanyats per la guitarra i l’animació de Joan Giralt.