silenci i flors
Poema escrit el 1978, des de l’impacte de la primera experiència de mort sobtada d’una persona molt jove i propera; el meu cosí-germà, en Fede. Un accident de cotxe el va arrabassar de la vida, a punt de fer 24 anys. Jo vorejava els divuit.
(continua)
ACCÉS AL POEMA SILENCI I FLORS
SILENCI I FLORS
Tot caminant
sentia passes al meu darrera
però eren fulles
marrons i seques
cobrint el terra
que amb el vent feien una carrera.
I m’endinsava en l’ampla nit
tot veïent ombres que em perseguien .
Però eren branques que el vent movia
i que la lluna
plana i brillant
em feia veure del terra estant.
Venint del bosc veia un camí
sota els meus peus;
un camí llarg
blanc i brillant
que s’endinsava
al fons, avall
Però era la lluna rodona i clara
que es reflectia sobre les aigües
mortes i fosques
de qualque estany.
I un dia alegre, com potser un altre
la greu notícia de que te’n vas.
De que ja ets fora
avui i sempre
etern mai més:
No tornaràs.
I és veritat.
I segueix sent-ho
cada vegada
i cada dia
i cada instant.
No hi ha però que m’ho capgiri.
No hi ha ningú que vingui a dir-me:
“és un mal són”
De què em serveix viure mil contes
fets amb les taques de la paret?
O marxar lluny dins d’una barca
petita i blanca feta amb paper?
Ja no em serveix volar amb la bici
ni anar descalça
sobre la molla
sorra del mar.
No vull volar ni ser palmera.
Tan sols vull veure’t.
Sentir altre cop paraules teves.
La teva veu,
una mirada,
un riure junts altra vegada.
No vull pensar que ets tu qui és dins
d’aquest tan gran
silenci i flors
tràgic i míser recull de plors
Immens i fred
negre forat
per sempre més
aspre record de color blanc.
Novembre 1978, dos mesos després de la seva mort