miozz mirades

“Paraules que cap presó no pot tancar”

no cobrirà els sacrificats amb or.

Liu Xiaobo, Premi Nobel de la pau 2010 (més informació aquí)

Hi ha unes tardes de solitud quieta, dins de casa, tardes de deixar que l’enfosquir-se travessi les finestres i el silenci ressoni per les cambres.
Són tardes de berenar i cuinar escudella, pausadament, i de deixar que els vapors perfumin l’aire.  (segueix)

Hi
ha unes nits de solitud inquieta, dins de casa, nits de deixar que la
manca de paraules sadolli les estances, i escoltar com el buit que omple
la pell comença a buidar l’ànima. Són nits d’aixoplugar-se en
distraccions que endormisquin, i d’entrar al món imaginari per
lliurar-s’hi.

Hi ha uns matins de solitud feinera, dins la casa,
matins de deixar que la claror  taladri les persianes i els dolls de
llum pintin les sales. Són matins de trastejar i planificar cada acte,
cuinar a pleret tot fent passar la mandra, i assaborir el  silenci que
galopa entre els teclats, papers, armaris i marbres.

Va néixer dedicat al
meu xicot, en Ramon, ara marit, quan ell tenia poc més de vint anys, en format de quadre plàstic habitat per petites figures de fang manufacturades per mi.
La gràcia del poema rau,  crec, en el seu missatge clau: el desig de créixer i no perdre l’infant, el somni de sumar el bo de fer-se gran sense perdre el bo de ser petit, el desig de mantenir per sempre els
valors propis de la infantesa.  (segueix)

El
poema MINYÓ en la seva època  va fer forat, el llegíem a molts bateigs
d’amics quan la meva generació va començar a tenir criatures, i després
el vaig  fer il·lustrar com a present, quan va néixer el meu nebot i fillol, en
Guillem, que avui ha fet 23 anys. La il·lustradora escollida, una bona
amiga, la Montserrat Cabo. N’he regalat algunes còpies, com a detall exquisit. 
Ahir, a l’Hospital de Sant Pau, dins l’assèpcia de la cambra per a malalts sense defenses, la Dolors Flamerich, a més de fer-me reviure la nostra estada a l’Alguer,
m’emocionava amb els seus elogis al poema, que jo li havia  regalat
quan va convertir-se en àvia. I tot plegat m’ha portat a sentir que avui
és un bon dia per rescatar-lo…

MINYÓ

M.Dolors Sabater, estiu 1979 – febrer 1980 

Per tenir a mà les meves paraules triades més sentides, relacionades amb la tardor, la castanyada, i la mort, les morts:

(segueix)

(La fotografia és de la collita – difícil! – de caquis,
– de petita en déiem palosantos-, la fruita de tardor que més m’agrada,
als horts de Sant Jeroni de la Murtra. Dolços o aspres, en tota la seva
gamma de maduresa)

– novembre 2009: poema de tardor, sensacions d’una tarda de tardor (2007)
– novembre 2009: poema per la mort d’en Fede (1978) silenci i flors
– novembre 2009: seria el seu aniversari, paraules en el comiat de la mare,
– novembre 2009: de com en Frederic l’enyora, en parlem amb ell
– novembre 2010: visita al cementiri, l’hora dels morts
– novembre 2009: reflexions sobre l’anar al cementiri
– octubre 2009 i 2010: reflexions sobre la castanyada com a festa i vinculació al Halloween: la castanyada, misteri robat,
 i carbasses a la castanyada?
– juliol 2010: des del nom Frederic, vivències en la mort de l’Oriol Carreras,
– agost 2010: Màrius Torres, al vespre

Aplegar al voltant de 350 persones en una sala i marcar l’acte amb calidesa i familiaritat, o aconseguir que les sis persones assegudes a la taula de presentació no es repeteixin i aportin lectures de l’obra des de diferents òptiques, coherents i complemtàries, ja ens diu alguna cosa sobre la virtuositat d’ “El sanatori de l’ànima” i del seu autor, Paco Grande.  (segueix)

d’ “El sanatori de l’ànima” i del seu autor, Paco Grande. 

Estem a l’era digital, sí, i jo en sóc usuària habitual: gestió per correu electrònic, diaris on line, googledocs, blocs, moodels, formació virtual, docència amb1x1. No m’hi he posat d’esquena, al contrari, però pel que fa als llibres, al plaer de llegir, he de dir que  tinc passió – i cap ganes de perdre-la – pel llibre tangible. Palpar-ne les tapes i fullejar-li el dins, sentir la seva mística… El llibre com a objecte concret, amb ànima pròpia.      (segueix)
Al primer Congrés de La Seu on vaig assistir, l’any 2006, en una taula sobre Foment Lector, vaig conèixer una experiència de Marsella, on el programa adreçat a promoure el gust per la lectura entre població jove que no té incorporat aquest valor en el seu bagatge cultural incloïa la fabricació manual de llibres, i es donava gran importància a l’aspecte estètic i artístic de les seves portades. Sorprenent – en plena era digital – o no tant: les vies perceptives més primàries, les que els nadons i infants petits posen en marxa per fer els primers vincles, són essencialment això: percepció, sensació. I per encetar vincles que altres han fet de forma natural des dels primers anys de vida, un cop tancada aquesta etapa d’explosió exploratòria natural, potser la via vivencial en i amb tots els sentits és la més eficaç. O com a mínim cal no arraconar-la…
Aquest matí he regalat als meus ulls i als meus dits un passeig tranquil per les lleixes de la llibreria – ja hi torna a haver pols! – buscant el conte “Lao Lao i el Drac de Gel”, per passar-li a la Nuolé, que dijous l’explicarà a la Biblioteca de Llefià, dins la programació de la Setmana de la Solidaritat a Badalona. Amb unes il·lustracions precioses, aquest conte enquadernat en tapa dura i editat en bilingüe català xinès, té unes quantes coses que me’l fan valorar especialment:

• El fet que sigui català xinès, ja és, per si sol, un punt a favor de la rpomoció del respecte per la diversitat lingüística, alhora que el converteix en material de suport per als aprenents d’un dels dos idiomes.

• El català emprat és el que es parla a València, i en aquest viatge fora lloc de les variants del català hi tasto sempre un gust especialment agradable: des de tots els racons dels Països Catalans hauríem de conèixer si més no de forma general, les singularitats de les nostres variants.

• Té unes il·lustracions magnífiques, plens de dolçor i dinamisme, que ens apropen directament a l’estètica clàssica xinesa.
• La història, amena, ens parla en poques seqüències d’una pila de coses importants per conèixer i reflexionar sobre els valors de la cultura xinesa: el paper de l’àvia com a pou de saviesa, l’art de la papiroflèxia, l’organització política i social de l’època dels Emperadors, i el drac…
• El drac xinès, tan semblant en molts aspectes als nostres dracs, tan presents també a la nostra iconografia fantàstica i festiva, el drac xinès resulta que és essencialment oposat als nostres: és bo, encarna el bé; en comptes de ser perillós i fer por és com els nostres mags o fades bones dels contes clàssics.
• El llibre inclou informació gràfica per aprendre a fer algunes figures de papiroflèxia, i per aprendre a escriure paraules xineses
• Hi ha una única pega: el text en xinès no inclou la transliteralització en piyin, de manera que per als qui no sabem desxifrar els grafismes logogràfics d’aquesta enigsmàtica escriptura es fa del tot impossible llegir el seu so. 

He pensat que això de descobrir mirades oposades sobre un mateix element dóna molt de sí per parlar d’apriorismes, de canvis de’squemes, de prejudicis…
Però és hora d’anar cap a classe! Serà un altre dia!

(També van parlar del mateix llibre aquí)

…/…

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

También
será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Que
sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

El vaig descobrir amb Lluís Llach. Els 100 anys del seu naixement són una excusa per recuperar-ne la companyia. Ahir el meu vespre em va portar AL VESPRE,

(I així, discretament, em sumo al sentit homenatge blocaire que podeu tastar des d’aquest bloc, RAONS QUE RIMEN )

(segueix)

AL
VESPRE

Com una ofrena dolorosa,

Vespre, a l’hora del teu retorn,

et porto, en una almosta, fosa

tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,

d’haver cregut, d’haver estimat;

per a moldre aquesta farina

cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa

cap joc de llum o d’esperit.

És una pols amarga i grisa

que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,

Vespre, rei dels perfums serens!

Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,

un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca

i la cendra a punt de volar,

mentre el foc que mai no s’estronca

incinera ja per demà.

11 novembre 1942

Penso en aquesta frase d’una cançó dels Esquirols cada cop que la pluja s’escau en una d’aquelles tardes que m’embolcallen de tristesa. O quan la tristesa pren la calorosa tarda que, quieta i feixuga, enyora la pluja.
Rescato uns poemes de la meva adolescència.
La fotografia és del xàfec d’estiu que va prendre Sant Pere de Casserres fa dos diumenges, havent dinat. (segueix)

(novembre 1978)

EL CASSÓ DEL GERARD
Isabelle Carrier

Us en parlava a l’apartat de discapaci…Què? en presentar la versió en castellà, i ara ja he trobat també la catalana. Aquí el podeu veure sencer.Un conte d’aquells que semblen per a infants però parlen molt, i bé, als adults. Per empatitzar amb les diferències, que ens serveix perfectament per entendre millor la discapacitat intelectual…
D’Editorial Joventut, així ens el presenten:  (segueix)

Amb paraules senzilles i unes il•lustracions tendres i divertides, l’autora recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, les seves qualitats, els obstacles que ha d’afrontar.
El cassó del Gerard omple un buit, commou el lector, sigui de l’edat que sigui. Però el que més crida l’atenció és la senzillesa del dibuix i del concepte.

* Un conte metafòric per a parlar de les diferències als més petits.
* La superació d’un nen amb dificultats per a suportar el dia a dia.
* Llibre recomanat per FEAPS.

Tinc a mà l’Ordit de LLum de Carles Duarte. M’agrada la seva poesia. I m’agraden les traduccions bilingües. Aquesta, al romanès, em fa gràcia especialment. Per moltes coses. Perquè la traducció és visible en paral·lel, poema per poema. Per la sonoritat del romanès. Per la nostra amistat amb “els romanesos” que coneixem i estimem, i a qui hem enviat “La Plaça del diamant” i altres joies catalanes traduïdes. (segueix)

 I per la nostra coneixença amb en Xavier Montoliu, que és qui ens ha apropat a la col·lecció BIBLIOTECA DE CULTURA CATALANA de l’editorial “EDITURA MERONIA” de BUcarest, promoguda per l’entusiasta Jana Balacciu, a qui he tingut el gust de conèixer en un dels berenars literaris a casa en Xavier.
I per tantes altres coses.
Però avui l’he buscat especialment després de llegir el concorregut apunt d’en Xavier Mir d’avui, romanesos i catalans, catalans i romanesos. He pensat que seria bo complementar la informació d’apropament literari que ell ens fa conèixer a partir de l’esbiaixat article a La Vanguardia que menciona, i que aquesta informació que adjunto – el documentat treball de Xavier Montoliu “Literatura romanesa i literatura catalana : quan el desafiament es diu traducció” –  apaivagaria una mica – si més no – la seva lògica preocupació per aquest esbiaixament que publica el diari.
Us recomano la seva lectura. Els vincles i la simpatia literària entre romanesos i catalans són importants. Però molt desconeguts!

A casa fa temps que la rosa prové d’una parada associativa, d’aquestes que contribueixen al paisatge ciutadà de la diada catalana més participativa, demostrant l’apropiació popular i cívica dels seus elements essencials. La d’avui prové del Casal Antoni Sala i Pont, que ha sumat les lletres a la rosa, i no ha oblidat l’espiga ni la llaçada. El poema que acompanya la rosa es diu Tant de bo. Tant de bo les entitats i associacions de tot tipus no deixin mai de fer-se seva la diada de Sant Jordi, aportant les seves tries perosnalitzades i sumant-se als llibreters i floristes en la laboriosa tasca de repartir roses i llibres per tots els racons. Tant de bo la pluralitat de llibres que ofereixen les taules tan ben parades per les entitats, amb la seva mirada ideològica ,fos a l’abast més sovint. Tant de bo la poesia fos més present a la nostra vida diària. Tant de bo, una expressió bonica que parla de desig, una expressió 
pràctica i qüotidiana que ha aconseguit desterrat el nostre típic “ojalá”.
…Però no era aquesta la intenció de l’apunt, que estem a “paraules triades”, Aquí el poema de Favier Martí i LLuch

Tant de bo
Tant de bo fossis l’ona
que trenca al meu pit esquitxant-me,
dibuixant un arc de sant Martí vers
un amor secret.

Tan de bo fossis el Sol
que fon el gebre de les meves mans
compartint amb mi tota la seva ardor.

Tant de bo fossis les estrelles
que il·luminen la meva nit
omplint-la de bellesa
i amb trèvols del seu jardí.

Tant de bo fossis rossinyol,
la dolça cançó del qual em desvetlla.
I si fossis el bosc
l’aroma de qual em vitalitza?
Bo i millor si fossis el vent,
huracà de passió que m’arrossega al teu ventre

…enigmes esquinçats, passions desxifrades

Favier Martí i LLuch

A punt d’acabar-se el dia mundial de la poesia, un missatge amic que em fa arribar una notícia de vilaweb em resol l’apunt que no havia encertat a fer. 

(Enllaç notícia sencera)

La poesia, saviesa compartida, contra l’oblit
‘Però no moren, les paraules./ Flama en la nit, la poesia/ és saviesa compartida,/ contra l’oblit. I pura gràcia/ d’un art madur: rigor i joc.’ Amb aquests versos es tanca el poema ‘La Poesia’, que Jordi Pàmias ha escrit expressament per celebrar el Dia Mundial de la Poesia 2010. El poema, encarregat per la Institució de les Lletres Catalanes i Unescocat , s’ha traduït a una vintena de llegües i recollit en un opuscle. Al llarg del dia d’avui també es ! faran lectures poètiques a una quinzena de poblacions (tot el programa d’activitat al bloc del Dia Mundial de la Poesia).

(segueix)
 

‘La poesia’ (Jordi Pàmias)

Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
 a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols…

Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és ! saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.

Per molts anys, Teresa. Avui en fas cinquanta i jo et dic per molts anys encara que a algú pugui semblar-li un eufemisme (segueix)

En fa uns quants, pensar que celebraríem juntes els 50 també ho semblava, i, ja ho veus, aquí estem, aquí estàs. En aquesta felicitació del teu aniversari no em puc treure del cap les teves filles, i allò que em vas dir d’elles quan et van diagnosticar el càncer i et donaven tan poques esperances de sobreviure. “Almenys uns anys més per no deixar-les tan petites”. Ara són unes precioses jovenetes, actives, vitals, amb projectes, compromeses… Ens hem fet grans, Teresa. Arribar als 50 amb capacitat i ganes de viure és un regal. I veure la vida dels nostres fills créixer en els valors en què els hem acompanyat a descobrir, o els que han descobert pel seu compte, veure com afronten amb més llibertat que nosaltres el seu propi camí a la vida després de tots aquests anys…per mi – i sé que per a tu també – és un plaer inigualable.
Et dic que ens hem fet grans i a mi encara em costa d’acceptar-m’hi, tinc tan properes les vivències de tot aquest temps que se’m fa difícil, sovint, veure’m amb la mirada dels altres i descobrir-me com a persona gran, com les senyores que quan jo era jove en tenien cinquanta…
Vivències en les que tu i jo, nosaltres, amb parelles i fills corresponents, hem fet força camí plegades. No han estat camins lineals ni estables. En Xesco cantava “la vida és un cercle, surt el sol i es pon….”, jo més que un cercle veig la vida com un espiral, un espeiral que avança fent els cercles amplis, però que sempre tornen a passar d’alguna manera per aquell meridià conegut, encara que des d’una altra perspectiva més oberta… Tor torna, el cicle no s’atura. Els nostres fills ja no comparteixen banyera a Queixans ni nits de cridar els reis a les fosques, però després d’anys de gairebé ni veure’s es retroben com a joves en el món dels estudis, de l’esplai, dels amics, de la vida ciutadana. I es reconeixen com a propers.

“Les nostres vides s’entrecreuen constantment amb les vides dels altres. Uns cops de manera fugissera, uns copa de manera perdurable; amb ritmes esporàdics, intermitents, ocasionals o estables. Teixint llaços ferms o teixint llaços fràgils. Passant desapercebuts, deixant petjada o essent transcendents en una mesura remarcable.” (de l’apunt obrir un calaix…) 
De les teves petjades en les nostres vides en tenim constància palpable, uns cops amb elements més tangibles, – fruit de la teva creativitat generosa – , la majoria amb elements invisibles – que són els importants – i molt remarcables.
I potser el més important és que amb totes les vivències acumulades (Mas Pujolar, Coordinadora, alletament, jocs al carrer, contes a la llar de foc, Queixans-Cerdanya, Vilanna, nits de reis, castanyades, passejades, confessades, neguits de criança, festes veïnals, adversitats familiars, contratemps de salut, solidaritat-intermón, espiritualitat, reflexions d’ensenyament, taizé, cançó, sopars plaents etc etc), amb tot,el que més importa és un pòsit d’amistat sincera, d’estima profunda, de saber-nos l’una en l’altra de forma incondicional i perdurable.

Per molts anys Teresa, m’agradaria poder seguir gaudint, per molts anys, de ta teva amistat, la teva donació, la teva companyia. Les teves reflexions, la teva fortalesa, els teus ensenyaments, el teu aprenantatge,els teus dubtes, la teva veu. La teva veu!

La teva veu impressionant que identifico clarament cada cop que escolto la gravació de la sessió d’en Xesco Boix amb els Esplais de Badalona, la teva veu que va destacar en el nostre multitudinari “hippi-kumba” casament, la teva veu que encara sento cantant Guantanamera tota una nit sencera,(tot això passava als vuitanta…),  la teva veu que ara m’acarona l’esperit amb els acords de Gospel que cantem plegades cada dijous al vespre, esgotades però contentes de saber-nos amb vida i amb capacitat d’estimar i sentir.

Saps que som moltes les persones que opinem que els teus escrits diaris mereixen ser públics. Són llum, són força, són paraules que curen. Són exemple per afrontar la vida en majúscules, després de la mort anunciada.

Espero que ben aviat sigui possible!
Com dius tu, un somriure i una abraçada.

(  A una Teresa d’aquelles especials, us en parlava temps enrere)

Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada
El vinil escampa acords i la tarda s’omple d’Espriu, en aquest registre raimonià que tenim a les pistes del nostre cervell (1).No és una tarda fosca, per bé que la lletra trista, diminuta i  clara de Salvador Espriu (2)  penetra lentament i va vestint-la d’una certa melanconia. Melanconia i tristesa, que no pas  feblesa. Espriu – si més no cantant per Raimon, que és com jo el llegeixo – emana  i encomana força. No sabria quin poema triar, avui, en homenatge als 25 anys de la seva mort. Però em decanto per aquest que l’agermana amb Fabra, per fer més present el seu llegat…han viscut per salvar-nos els mots…

(1) (com ens diu avui Jordi  Ballesteros al seu Hospitabulis)
(2) (com ens diu avui  Oriol Lladó al seu Retalls d’asfalt)

EL MEU POBLE I JO

(segueix)

EL MEU POBLE I JO
A la memòria de Pompeu Fabra. Mestre de tots

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu, 1968