on l’aigua fa el seu pur començament de perdre’s
Tot el que he perdut,
que mai no sabré,
tot el que no sé,
i que m’ha valgut…
Carles Riba
No he volgut acabar el dia sense fer el meu homenatge íntim a Carles Riba, aquest autor silenciosament important que avui fa 50 anys que va morir.. La sobretaula del sopar era un bon moment, si bé hi ha hagut competència amb les ganes d’escoltar reaccions a l’acord de finançament. Finalment hem fet callar la tele, i he tingut la meva celebració particular, rellegint versos, decobrint-ne de nous, pensant, com tantes vegades, que em caldria rellegir-ne molts més.
Un tast per compartir: Dins la nit, els meus anys,
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc com ells i no em coneixen:
són meus i van errants.
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m’ha fet gran i feble.
Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
Què hi respondries tu
l’infant que jo vaig ésser
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo,
i que, uns minuts, la teva
ventura elemntal
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentir-me dir foll,
foll que no mira enrere.
Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera
i sempre sóc al punt
on l’aigua fa el seu pur
començament de perdre’s
Carles Riba