La nena veia des del balcó el bar “del davant”, la fàbrica de pianos, la petita impremta, el taller de bicicletes i la casa de pisos on al terrat hi vivia un nen de l’edat del Santet. El seu petit món. Al bar (ella no hi havia entrat mai) els diumenges per la tarda
La mama era allí, dormida per sempre, al llit que havia estat el de la nena. Maig. Les portes del balcó eren mig tancades, els batents de fusta deixaven passar feixos prims de llum , una tènue dolçor sensual de primavera impregnava l’habitació. “Quina ràbia morir en primavera” digué encara no feia quinze
Quan els anys 50 donaren pas als 60 del segle passat ja eren perduts molts signes del passat, el del dol fou un d’ells. El dol tenia graus, podia ser “dol” o “mig dol”. Homes i dones vestien de negre quan es moria el marit o muller, fills, pares; ells tenyien un “trajo”, si
La nena no sabé fins anys després de ser-ho que el dia de la mona era el dia de Pasqua. La seva incipient lògica li deia que el diumenge de Rams era el dia de la palma, que el de Reis era el dia que uns Mags portaven regals a casa, que el de
Hom comenta que aquesta primavera és poca primavera, que no sembla el que en diu l’etimologia, el primer estiu. Les botigues se’n queixen, la grisor del cel foragita la clientela i també els colors de la ciutat cendrosos per la pols. A poc a poc han anat desapareixent dels carrers aquells estols de nenes vestides
ja no es veuen les caselles numerades de la xarranca als carrers de la ciutat on fa molt de temps la nena i la quitxalla veïna jugaven. Els carrers del barri són inhòspits per al joc de les criatures, no es juga a pilota, no se salta la corda, no s’hi senten les cançons que
A casa, a la paret del menjador del costat de la finestra hi havia un rellotge gran amb pèndol dins d’una capsa de fusta fosca que semblava una capelleta. Donava les hores i les mitges hores de manera lenta, amb un to cansat que es fonia amb les rialles dels nens, les converses dels pares
L’exposició a la galeria d’art Artur Ramon de pintures i dibuixos d’Enric Pascual Monturiol l’ha commoguda. Per a ella el pintor era un desconegut, s’ha trobat amb un dibuix vigorós, un paisatge de figures grises, sense detalls, amb el color i l’olor del mar embrutit i el treball mal pagat, el retrat dels treballadors del
Sovint cerca en el record de la mama l’alè del poble, aquells mots i dites que havia escoltat de petita i que amb el temps deixà d’escoltar. A ciutat el català que es parlava era mestís segons l’origen geogràfic del parlant i castellanitzat per la força catalanicida de la dictadura i malgrat tot el
Anit, després de molts anys de no veure’n, ha vist en l’ungla d’un dit de la mà dreta una taca blanca, un nuvolet que de petita estimava perquè la mama li deia que era un retall del cel i el senyal que rebria un regal inesperat. I el petit regal sempre arribava. * Ara sap
L’escala bullia. la canalla pujava i baixava de manera nerviosa les escales que duien al terrat , el lloc de les meravelles. Els homes penjaven als fils d’estendre la roba tires de banderetes de colors i petits fanals xinesos, les dones havien anat al forn a recollir les coques de fruites confitades, l’escala en retenia el
La nena aprengué de cor el “Bendita sea tu pureza” que la mama li havia ensenyat, era el colofó de les breus oracions que cada dia del mes de maig recitava davant del petit bust de guix de la Verge de galtes rosades i cap velat de blau cel, la imatge que anys més
Música sacra per la ràdio. Prohibida la circulació dels pocs automòbils existents. Silenciats els cants a les cases. “Nena no cantis, avui ha mort Nostre Senyor”. La granera darrera de la porta de la cuina. “Avui no escombrem, si ho fem de tots els racons sortiran formigues i escarabats”. Tancats els cinemes i els
Mama, jo vull un euro dels que ha fet encunyar la Generalitat, ja sé que no serveixen per anar a comprar però jo en voldria un. El guardaré en una caixeta -buidaré la de les bales de vidre- fins que em faci gran. Serà un record de l’any màgic i de l’estupidesa grotesca del
En aquella època en què la ciència i l´antropologia classificaven la raça humana en races, la nena era una nena que mirava i remirava amb avidesa les fotografies dels dos volums de “Las razas humanas” de l’Institut Gallach, l’obra dirigida per Bosch i Gimpera. Se sentia atreta per les fotografies d’aquelles persones tan diferents