Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil
A casa, a la paret del menjador del costat de la finestra hi havia un rellotge gran amb pèndol dins d’una capsa de fusta fosca que semblava una capelleta. Donava les hores i les mitges hores de manera lenta, amb un to cansat que es fonia amb les rialles dels nens, les converses dels pares i el silenci de les nits adormides.
No recorda quina edat tenia quan va saber llegir el significat mecànic del temps, la mesura que en feia el rellotge, però mai no ha oblidat com la mama li ho ensenyava.
De la cuina venia la veu de la mama, “Nena, quina hora marquen les agulles del rellotge ?” i la nena treia el cap dessota la taula del menjador on jugava amb la fireta i pesava cigrons amb les balances, mirava el gran rellotge i deia “La petita està entre l’11 i el 12 i la gran quasi al 6, mama”. I fou així, a poc a poc, cantant el lloc de les agulles, que la nena aprengué de molt petita a llegir el rellotge i adonar-se que aquest marcava les hores i que el temps era quelcom invisible i present.
El rellotge del menjador era una mena d’anacronisme en el petit pis, una tendra imitació del rellotge de peu dels salons d’altres cases. Un dia desaparegué, com si hagués acomplert la seva funció educadora i durant un temps una tènue silueta al pany de paret en recordà la pèrdua. La nena havia fet els 10 anys i el papa li comprà a “El Regulador” un petit rellotge de polsera, amb una estreta corretja de pell beix; la nena començava el batxillerat a l´Institut “Maragall”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!