Sovint cerca en el record de la mama l’alè del poble, aquells mots i dites que havia escoltat de petita i que amb el temps deixà d’escoltar. A ciutat el català que es parlava era mestís segons l’origen geogràfic del parlant i castellanitzat per la força catalanicida de la dictadura i malgrat tot el català barceloní de la mama mantingué durant molts anys el substrat del poble de la Ribera que aflorava quan es trobava amb els seus germans .
Però sense adonar-se el “ventall” a poc a poc sucumbí davant del “bano” i romangué com a nom de l’estri d’espart amb què es ventava el foc de la cuina econòmica, l'”espill “caigué per la força del “mirall”, el “naltros” i el “valtros” , el “cossi” i el “tupí” es tornaren exòtics i fins i tot els mots enganxats a la terra anaren desapareixent, la “bajoca” fou per sempre la “mongeta tendra”, el “fesol” la mongeta seca i l'”auberge” passà a denominar-se “préssec”…
Les dites foren figues d’un altre paner, no tenien traducció barcelonina i la mama les conservà i transmeté. Molt es perdé, ara ho sap i li dol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!