Coc Ràpid

ja no es veuen les caselles  numerades de la xarranca als carrers de la ciutat on fa molt de temps la nena i la quitxalla veïna jugaven. Els carrers del barri són inhòspits per al joc de les criatures, no es juga  a pilota, no se salta la corda, no s’hi senten les cançons que els acompanyaven…

“La mama, quan els dies de llum arribaven, deixava que el Santet i la nena baixessin al carrer a jugar, ho feien alegres mentre donaven les últimes mossegades al tros de pa (petit crostó, la nena) amb xocolata. Quan ja era gairebé estiu el joc que la nena estimava era el de saltar la xarranca. El Santet dibuixava els quadrilàters a terra amb el guix, perquè sortissin ben girbats resseguia les línies de les juntures de les rajoles de l’empedrat i hi escrivia els números , grans i clars, les estacions que duien de la terra al cel, el camí que calia recórrer saltant a peu coix, mentre s’arrossegava la pedra amb un peu sense poder trepitjar les línies dibuixades. Eren anys de runes, era fàcil de trobar entre elles algun tros de marbre, la pedra lliscant. La nena en tenia dues de pedres, de blanc lluent, que guardava a la seva habitació dins d’una bossa de roba que la mama li havia cosit. Era hàbil en el joc i la seva pedra era la millor.

Quan començà el batxillerat a l’Institut, tenia 10 anys, ja no baixà més al carrer a jugar. S’acabaren el bèlit?-bèlit! , les estàtues, el pirulí, jugar a pilota i grimpar pels finestrons ferrats de la fàbrica de pianos de la vorera del davant de casa. Acabà l’etapa primera de la seva infantesa.”

Anys més tard descobrí que la xarranca tenia a l’Argentina el nom de “rayuela” , la paraula unida per sempre a la Maga i que xarranca derivava d’eixarrancar-se, “no t’eixarranquis,nena!” l’advertia la mama. Als carrers ja no s’hi juga, però li diuen que la xarranca té una nova vida al pati de les escoles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!