La nena no sabé fins anys després de ser-ho que el dia de la mona era el dia de Pasqua. La seva incipient lògica li deia que el diumenge de Rams era el dia de la palma, que el de Reis era el dia que uns Mags portaven regals a casa, que el de Nadal era el dia que el Nen Jesús havia nascut i que la mama feia pollastre farcit, i també sabia que el diumenge després del de la palma era el dia de la mona.
El papa els comprava la mona, un pastís rodó de mantega i ametlla laminada,amb uns plomalls de colors -que la nena es posava al cabell- i uns ous petits de xocolata – que es menjava el Santet. No sabia pas que aquell pastís que l’ha acompanyada tots els dies de la mona viscuts, el d’enguany també, tenia el nom d’una actriu de teatre llegendària, na Sarah Bernhardt, a qui uns pastissers barcelonins li dedicaren el dolç pa de pessic mantegós, la “Sara”.
Mai no ha trobat la mona tan bona com la de la infantesa que comprava el papa a Can Serres, aquell flonjo pa de pessic i la untosa mantega que un cop a l’any menjava, fins i tot els plomalls de colors li semblen avui descolorits i els ous de xocolata un xic amargs. Li costa entendre, potser, que el sabor perdut és el sabor de la infantesa, flonja com el pa de pessic i dolça com la mantega…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!