No és pas perquè el cap de setmana hagi estat assenyalat que avui et parli una estoneta, mai no m’oblido de tu, mama, però la història que vivim ens aclapara, ens xucla no només el temps sinó també el pensament. Ho saps. Algun cop, mama, sento una ombra d’angoixa, un rossec de tristesa. Qui
La nena va saber de la Mercè quan de la mà del pare aixecà la vista cap al cel i veié la cúpula de la gran església. El pare li explicà que quan ell era jove hi havia al capdamunt una imatge de la Mare de Déu de la Mercè que durant la guerra
Per a la nena la / v / mai no fou una / b / escurçada, petita, curta o baixa, fou l’ / u.v /; més tard quan estudià llatí considerà que l’ u.v era una redundància de l’ / u /, ja que en la lectura dels textos llatins (clàssics majoritàriament) la pronuncià
Era una caixa petita de fusta brillant per una mà de vernís, era la caixa de les petites ampolles de vidre de tinta de tots els colors, vermell, groc, verd clar, verd fosc, blau cel i blau marí, negre… i dels mànecs i plomins. Era un bé desitjat, el Santet desitjava gairebé de manera
Tota la vida, anys i anys de lectura, ha llegit diaris de paper. Quan la nena era petita hi retallava les imatges del diari que comprava el papa: les ampolles de gasosa, de Calisay, de Cerebrino Mandri, les dones fumadores i les del mocador al cap i l’escombra, les neveres de gel, els fogons… Tot
Quan passaven pel davant d’aquella plaça buida, d’aquell forat urbà fosc, trist i brut, la mama deia sempre “Aquí hi havia la presó de les dones”. I la nena no girava el cap, no mirava cap allà, sentia una esgarrifança de por. “La presó de les dones”… quines dones hi eren tancades?, les imaginava endolades,
Hi ha records càlids d’impossible descripció, les olors, l’atmosfera, el desfici al cor i la il·lusió als ulls es resisteixen a abandonar del tot la memòria però es neguen a ser aprehesos per l’escripura. Ella recorda bé la il·lusió de la nena quan arribava “el dia de la nit de Sant Joan”. Encara amb la
La nena aprengué de ben petita a fer “labors”, començà l’aprenentatge amb un ganxet gruixut de pasta fent el punt de cadeneta, seguí amb el punt de creu en una tela d’ampla trama, després aprengué a brodar el festó, a contar els fils per a fer la vora foradada, a fer servir el tambor, a embolicar
Ressona pel record de l’edat de la innocència el fragment d’una cançó que es cantava a la parròquia en els actes del mes de Maria, el mes de maig, “Venid y vamos todoscon flores a María,con flores a porfía que Madre nuestra es…” A l’altar de la Verge de mantell blau hi havia sempre, al mes
La mare li digué que havia nascut un dissabte de Glòria, li digué també que el pare pujà de barcelona aquell dia i que quan entrà a l’habitació la nena girà el cap i el mirà, mogué les manetes i somrigué. La nena es va fer gran creient que havia nascut un dissabte de Glòria.
(Arran de la denúncia d’una regidora de l’Ajuntament de L’Arboç per haver estat titllada de “bruixa” pels “diables” de la vila.) Ella, des de molt petita, ha volgut ésser bruixa. Quan era una nena no desitjava ésser princesa, volia ésser bruixa, i s’hi afanyà des que la mare li explicà que… Les bruixes eren dones
El bon Josep duia a la mà una gaiata florida, l’havia tallada d’una jove branca trobada pel camí desèrtic cap a Egipte, una rama esqueixada d’un estrany arbust mai no crescut abans ni mai tornat a néixer. La gaiata, malgrat ser-ho, floria tot l’any, lluint un lliri de blanca puresa. Josep s’hi recolzava, la passa
Mai no havien fet cagar el tió. No en sap el motiu, potser la mare creia que al tió pagès no li esqueia la ciutat i ben segur que el pare no coneixia la tradició , ja que malgrat haver sigut un nen mai no ho fou, nasqué gran sense voler-ho, per voluntat d’altres. Ni
Ho ha dit més d’un cop, acostuma a dir-ho els dissabtes, el dia pont que li permet, de vegades, badocar una bona estona. Avui , dissabte, ho tornarà a dir, n’està segura, és un impuls irrefrenable. Els núvos la fascinen, l’atrauen. Una reminiscència dels temps d’infantesa?. Potser. Asseguda al terra del balcó mirava els núvols passar
El papa preguntà “I on és aquest Institut?”. El doctor Castanyer, metge de família, dues pessetes al mes li pagaven, li respongué, sense deixar d’observar la gola encesa del Santet, “Jo li acompanyaré”. El mestre, el senyor Freixes, havia dit a la mama “el seu fill és molt intel·ligent, hauria d’estudiar batxillerat”. El pare recordà el dia