En aquella època en què la ciència i l´antropologia classificaven la raça humana en races, la nena era una nena que mirava i remirava amb avidesa les fotografies dels dos volums de “Las razas humanas” de l’Institut Gallach, l’obra dirigida per Bosch i Gimpera. Se sentia atreta per les fotografies d’aquelles persones tan diferents en fesomies i abillaments, mirava absorta els llarguíssims colls lligats per sempre per cercles daurats d’unes dones esveltes, sentia una profunda amargor en veure orelles i llavis deformats per la incrustació d’estranys objectes i dards emplomats a les galtes i d’altres parts del cos. Fou llavors quan la nena es comprometé a treure’s per sempre, quan fos gran, les arracades que penjaven dels lòbuls de les seves orelles foradats en néixer. Mai, es digué, no malmetria el cos per a portar-hi guarniments. I així ho féu.
Alguns homes de les fotografies, grans i joves, mostraven el cos sencer tatuat. El tatuatge era un ornament, la demostració d’un estatus, un senyal de poder i un codi, quelcom lligat a una cultura llunyana, incomprensible per a ella. Potser foren aquelles imatges l’origen del rebuig a dur un dibuix en la seva pell o potser ho fou la identificació del tatuatge amb la figura de Popeye, el mariner o amb la tràgica història que cantava Conxita Piquer en una cançó inoblidable, “Tatuaje” es deia.
Conxita Piquer, de jove, Donya Conxa, de gran, fou la cantant de “coples” mítica, les dones es pentinaven com ella ho feia i homes i dones cantaven de cor les seves cançons, les dels famosos compositors i lletristes de l’època, Quintero, León i Quiroga. “Tatuaje” cantava la història d’un amor desgraciat, la del mariner “hermoso y rubio como la cerveza” que duia “el pecho tatuado con un corazón” i “el brazo tatuado con este nombre de mujer” i la de la dona que el troba ebri en una taverna, s’enamora perdudament d’ell en una sola nit d’amor i abandonada el buscarà frenèticament per ports i tavernes duent per sempre “su nombre escrito sobre mi piel”. Història d’alcohol, tavernes portuàries, passió i abandonaments.
Aquella nena que mirava les imatges de “Las razas humanas” i escoltava les cançons de na Piquer no podia endevinar ni sospitar que el tatuatge seria al primer terç del segle XXI una moda persistent i un codi narcisista d’identificació. I després de molts anys ha comprès que l’essència de l’ego humà és la mateixa a tot el món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo tinc ara els dos volums de “Las razas humanas” de Bosch-Gimpera, però quan era nen no els tenia. El que sí mirava eren els “cromos” d’un àlbum de Bruguera del mateix nom, i tots els dibuixos d’aquells “cromos” eren còpies de les imatges del llibre (això no ho vaig saber fins que no vaig poder tenir el llibre, és clar).