Coc Ràpid

Quan els anys 50 donaren pas als 60 del segle passat ja eren perduts molts signes del passat, el del dol fou un d’ells. El dol tenia graus, podia ser “dol” o “mig dol”. Homes i dones vestien de negre quan es moria el marit o muller, fills, pares; ells tenyien un “trajo”, si en tenien, per al  dia del funeral, elles treien de l’armari la faldilla i brusa negres o la bata que duria durant força temps la dona vídua, el “mig dol” era el camiser o la brusa de floretes o llunes blanques i negres que alleugerava la tristor. Amb el temps, el senyal del dol havia caminat cap a la discreció, els homes i nens duien una cinta negra cosida a una màniga, les nenes un llaç negre a les trenes, les dones una´peça de mig dol… les portes de les cases es mantenien mig tancades en senyal de respecte assabentant d’aquesta manera al veïnat que a un dels pisos hi havia una persona difunta.

Anys abans la mama l’havia ensenyada que quan pel carrer passava un “cotxe de morts” calia aturar-se, fer un discret senyal de la creu i dir “que en pau descansi”. El “cotxe de morts” era grandiloqüent, barroc, negre negríssim, portat per cavalls, era com la carrossa de la Ventafocs revestida de dol.  Una imatge que contrastava amb la negra misèria de la trista època i que per a la nena anà sempre unida a l’insòlit nom de “Pompas fúnebres” .

Anys en què portàvem el dol a la màniga i berenàvem a les fosques…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!