Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil
L’exposició a la galeria d’art Artur Ramon de pintures i dibuixos d’Enric Pascual Monturiol l’ha commoguda. Per a ella el pintor era un desconegut, s’ha trobat amb un dibuix vigorós, un paisatge de figures grises, sense detalls, amb el color i l’olor del mar embrutit i el treball mal pagat, el retrat dels treballadors del port de Barcelona de començaments del segle XX, el pol de la ciutat invisible, pescadors i descarregadors del moll, els obrers oblidats.
L’ha captivada un dibuix, el retrat en blanc i negre d’un grup d’ homes forts, faixats, descarregant els fardells d’un vaixell, el pintor el titulà “descarregadors del moll”. Una expressió ben coneguda, la nena l’havia escoltada mantes vegades, el pare del papa era descarregador del moll, un avi quasi desconegut, més un nom que un familiar, una imatge fixada per la vella fotografia d’un home fort, ros, d’ulls blaus freds, vestint pantalons de pana i una camisa blanca, la cintura faixada. En Joaquin no tingué una vida feliç.
Era jove, ferrer a un poble de Castelló que abandonà amb la dona per a trobar fortuna a Barcelona, un farcell amb la roba era el seu aixovar. Un pis petit i fosc al carrer de Santa Madrona, al portal, la seva força li donà el treball humil, descarregador del moll; la seva rebel·lia trobà aixopluc al sindicat, hagué de fugir a Brussel·les deixant dona i fills, el dos grans , nens encara, treballaven. Quan tornà, anys més tard, la solitud, la ràbia, les esperances mortes les intentà oblidar a la taberna. Quan l’avi morí, feia molts anys que la nena no l’havia vist, ni ella ni el germà no anaren a l’enterrament, se’n parlà amb veu baixa, d’amagat. Els nens mai no preguntaren on havia mort, ni com. El iaio Joaquin fou durant anys un record silenciat que amb els anys es convertí en un personatge novelesc censurat , l’home atractiu, valent, rebel, perseguit, pobre, infortunat, que morí en un lloc innominat, sense saber que havia estat ferrer abans de descarregador del moll, sindicalista armat exiliat, que era casat i tenia fills i néts. El pare mai no els parlà d’ell. I mai no li varen preguntar el perquè.
Un dibuix d’Enric Pascual Monturiol li reportà un record punyent, era un dibuix de l’any 1909, quan el iaio era un jove descarregador del moll. Potser, pensà, era un dels homes que l’artista retratà, aquell que mira amb orgull el que l’envolta amb el cap alt. Hagués volgut comprar el petit quadre , feia tres mesos que havia estat venut. Pobre iaio, es digué; pobre pare, quants silencis hagué de mantenir…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totes les famílies tenen una història de dolor amagat; és bo vindicar-lo, com has fet avui.
En Joaquín Gil reposarà avui més en pau: la seva néta el compren i tots el recordem amb el respecte que mereixen els homes honrats i amb l’admiració que mereixen els rebels.