ambFilosofia

Partim, com venim fent últimament, dels baròmetres del CEO del 2016, sumats. A la població de Catalunya, segons aquestes enquestes, hi ha un 48% dels majors de 18 anys que es considera més català que espanyol i un 52% que es considera tant o més espanyol que català. Anem a veure quins percentatges trobem dels dos aplecs dins de cada partit en la intenció de vot al Parlament de Catalunya.

Es dibuixen clarament tres casos: PSC, PPC i C’s recullen el vot dels que es consideren sobretot espanyols, JxSí i la CUP recullen el vot dels que es consideren sobretot catalans, CSQP es troba entremig.

CSQP és, per tant, el partit més divers i que més s’apropa a la realitat identitària catalana. Ara bé, qui té l’hegemonia dins d’aquesta diversitat de CSQP?.

Anem a veure el posicionament respecte a (Sí/NO) la independència d’aquests dos sectors a cada partit:

primer del sector «tant o més espanyols que catalans»

D’aquells que voten CSQP, el 73,05 dels que es consideren tant o més espanyols que catalans, votarien NO.

Ara el sector el sector «més catalans que espanyols»

D’aquells que voten CSQP, el 51,55% dels que es consideren més catalans que espanyols votarien Sí.

Clarament dins CSQP té l’hegemonia el sector espanyolista: No només són més (65 a 34) sinó que voten també en major proporció pel No que els altres pel Sí (73 a 51).

Tenim CSQP com un partit transversal amb hegemonia espanyolista. Per què no s’imposa a Catalunya, doncs, clarament el NO?. Per la seva divisió. Per la incapacitat d’articular una voluntat conjunta. Es mouen a nivell de voluntat de tots (contradictòria, opinió) i no poden construir una voluntat general (basada en els principis de la raó).

És possible un partit transversal amb hegemonia catalanista i independentista? Si s’aconseguís, el triomf de l’independentisme seria aclaparador.

Ara per ara no s’està aconseguint. La CUP recull un 13,91% de vot espanyol i JxSí un 12,95%. CSQP recull un 34,68% de vot catalanista. La diferència és de més del doble.

En un proper apunt intentarem analitzar algunes característiques d’aquells que es consideren espanyols i declaren que votaran Sí a la independència.

En la intersecció dels eixos identitari i social hi ha dos aplecs que estan més propers a les tesis sobiranistes que la resta, són la frontera més propera de l’independentisme, l’espai que es pot incorporar al moviment independentista.

He agrupat els tres baròmetres del CEO del 2016 i he considerat un conjunt de variables en què els valors discrepen clarament entre aquells que es posicionen com a més catalans que espanyols i aquells que es declaren tant o més espanyols que catalans.

He calculat el valor mitjà d’aquestes variables i he donat el valor 1 o -1 a cada aplec segons es situava per sobre o per sota d’aquesta mitjana i d’acord amb amb el posicionament majoritari en el costat espanyolista (-1) o catalanista (1).

heus aquí la taula:

Ara, que dóna com a resum:

Els dos aplecs situats dins l’espanyolisme que no obstant donen uns valors semblants als aplecs dins el catalanisme són: MGEM (espanyolisme moderat d’esquerra moderada) i MGER (espanyolisme moderat d’esquerra radical). Anem a examinar amb més detall aquestes semblances i diferències:
En les variables «P9. Situació política de Catalunya (1.Bona – 5.Dolenta), P20a. Confiança en els polítics catalans (0-10), c704. Llengua pròpia (% dins l’aplec), c100.Nascut Catalunya (% dins l’aplec), P16A_rec TV3 (% dins l’aplec)», que són les que donen valors més confrontats, comparteixen les preferències espanyolistes.
Ara bé, si mirem les variables «Nivell màxim de formació assolida», «Interès per la política (1 molta- 4 cap», «Situació política actual d’Espanya (1 bona – 5 dolenta)», «Situació econòmica actual d’Espanya (1 bona – 5 dolenta)», veiem que agafen valors, oposats a l’espanyolisme, i més propis dels que es declaren catalanistes.
També en les dades sociodemogràfiques coincideixen amb el catalanisme: són aplecs on hi ha més assalariats i menys jubilats, tal com trobem en el sector catalanista.
Caldria insistir en el perfil que manifesten aquestes variables que són les que permetrien avançar per assolir punts de trobada.
L’aplec MGEM, recull l’11,5% de la població catalana més gran de 18 anys i l’aplec MGER recull el 2,1%. Cal recordar que en aquests aplecs l’any 2016 només el 13% dels MGEM i el 18% dels MGER es declaren favorables a la independència.

Com ja hem explicat alguna vegada la força de l’ètica republicana de Kant es troba tant en l’imperatiu categòric, que el podem entendre com sotmetre’s voluntàriament a les lleis universals que haurien de regir la societat humana, com en l’afirmació que «el mal moral inclou la característica, inseparable de la seva naturalesa, de contradir-se i destruir els seus propis propòsits (sobretot en relació amb altres canalles) i així va deixant pas, encara que lentament, al principi (moral) del bé».

Aquest principi d’autodestrucció del mal moral és una hipòtesi filosòfica que històricament té moltes proves empíriques a favor. Ens ha de portar en cada situació política concreta a cercar aquesta contradicció interna del mal moral concret.

Segurament, l’altra dia, Joan Tardà ens va donar una lliçó d’ètica kantiana quan va afirmar que la impunitat del franquisme (el mal moral concret) es el nucli originari de la corrupció del règim del 78 (que destrueix el seu propi propòsit de domini i enriquiment a partir dels recursos públics). A més hi va afegir una lliçó de metodologia sociològica quan va continuar dient que això era així perquè l’individu addicte al règim havia de pensar que si aquells crims tants grossos havien quedat impunes, llavors els fraus i robatoris que ell pogués fer eren pecata minuta que dins el sistema havien de quedar també impunes.

Per evitar la independència hi ha dues opcions:
1. Aconseguir que hi hagi una baixa participació.
2. Que guanyi el NO.
Ara bé, donat el compromís del govern amb el resultat del referèndum, si les enquestes (sense trampa) que vagin sortint apunten a una participació superior al 50% (força probable), l’acció que apareixerà com a més racional per a moltes persones que no volen la independència serà anar a votar NO.
Això farà que es consolidi la tendència a una major participació i que cada vegada quedi més clar que l’única acció raonable per evitar la independència és anar a votar NO.
Per tant, l’estratègia dels contraries a la independència seria engegar immediatament una campanya total de por i descrèdit que avorti la participació. Si això fracassa, passar ràpidament a mobilitzar el NO.
Com que sembla que l’unionisme ha optat per una resposta “mesurada” i els comuns no poden cridar obertament a la no-participació, no seran a temps de frenar la participació (que és la clau de tot plegat). Si no hi ha una intervenció repressiva de l’estat, pronostico, per tant, una participació al voltant del 60% i uns resultats molt ajustats entre el Sí i el NO. Tanmateix aquesta anàlisi, desgraciadament, fa molt més probable una acció de força de l’estat espanyol.

D’acord amb els resultats de l’acumulació dels tres baròmetres del CEO corresponents al 2016, intentarem caracteritzar els aplecs amb què treballem i que resulten de l’encreuament dels eixos identitari i social. Exemples: ESDT (espanyolista de dretes), MGCN (espanyolista moderat de centre), CMEM (catalanista moderat d’esquerra moderada), CTER (catalanista d’esquerra radical).

Algunes explicacions sobre la tria de les variables:
D’entrada he hagut de triar entre les presents a l’enquesta.
1. La crisi del Règim del 78 va lligat a la confiança en el projecte «Estat espanyol». 2. Quanta menys formació més vulnerables a la propaganda del Règim. 3. Els assalariats són qui més pateixen la crisi. 4. L’interès per la política et porta a participar més activament en els moviments socials. 5. Entre els jubilats (amb l’edat) es recull amb més gran nombre l’ànima de la transició.

Ara donarem 1, si el valor de l’aplec se situa per damunt de la mitjana i -1, si el valor se situa per sota de la mitjana (però donem -1, 1 referit a situació econòmica i política d’Espanya). Dividirem els aplecs en dos blocs: espanyolista, catalanista. Sumem tant els resultats dels dos blocs com les columnes de cada aplec.

Els dos blocs (catalanista, espanyolista) agafen en totes aquestes variables valors contraris. Ho veiem també si agafem les mitjanes i mirem les diferències de puntuació (1, -1) a cada variable.

S’observa també la influència del posicionament social en la suma de les columnes (aplecs). Així MGEM i MGER agafen valors positius propis del catalanisme, mentre que CMDT i CMCN agafen valors negatius propis de l’espanyolisme.

Cal remarcar que aquí estem presentant relacions i no pas causes. Per parlar de causes ens caldria un marc teòric apropiat.

Anem avui a presentar l’encreuament dels aplecs segons els dos eixos identitari i social amb les diverses variables de l’apunt anterior, tot donant prioritat a l’eix social:

Igual que amb la prioritat a l’eix identitari de l’anterior apunt, anem a repetir la taula donant ara un 1, si el valor de la casella se situa per damunt de la mitjana i un -1, si se situa per sota de la mitjana. Sumem aquests valors dividint la taula per l’eix dreta (de ESDT a CTCN) – esquerra (ESEM a CTER).

A diferència de donar prioritat a l’eix identitari, on totes les variables agafaven valors oposats per sobre i per sota de la mitjana segons la posició catalanista o espanyolista que declarava l’entrevistat, ara la cosa resulta més complexa. Hi ha 4 variables que agafen el mateix valor tant per la dreta com per l’esquerra: Confiança en els polítics catalans, Llengua pròpia el català, Nascut a Catalunya, Mira els informatius a TV3. Ara bé, això és perquè cada posició dins l’eix social (dreta-esquerra) es parteix per la meitat segons l’eix identitari, el qual agafa preeminència sobre l’eix social. Les variables que agafen valors diferents són aquelles en què l’eix social i l’eix identitari agafen uns valors que poden ser compensats l’un per l’altre sumant o restant dins el propi aplec, sense que cap d’ells tingui una preeminència total

El dibuix que tenim a partir d’aquestes variables és una població dividida en dues segons l’eix identitari i amb relacions complexes amb l’eix social. Per exemple, la confiança en els polítics espanyols (0-10) augmenta a mesura que ens desplacem cap a la dreta, peròve rebaixada pel desplaçament cap al catalanisme (CTDT agafa valor -1, desconfiança per sota la mitjana).

Quins escenaris futurs es dibuixen com a possibles a partir d’aquestes dades?. Hi reflexionarem en el proper apunt.

Ja en altres apunts hem establert les diferències entre estat, cultura i nació. Estat, cultura, nació

L’Estat català serà plurinacional per l’Aran. La nació catalana si s’ha de consolidar i dotar-se d’un estat propi haurà de saber assumir la multiculturalitat, especialment la coexistència de la cultura catalana i la cultura espanyola dins la nació, que no vol dir anomenar cultura catalana el que és cultura espanyola, sinó saber de la presència d’ambdues cultures i anomenar cada cosa pel seu nom.

Anem a presentar unes taules extretes de la suma dels tres baròmetres del CEO corresponents al 2016. Considerarem els mateixos aplecs que venim presentant en els darrers apunts i els relacionarem amb diverses variables d’interès cultural.

Primer les que fan referència prioritària a l’eix identitari, amb l’eix social com a secundari:

Anem a repetir la taula donant ara un 1, si el valor de la casella se situa per damunt de la mitjana i un -1, si se situa per sota de la mitjana. Sumem aquests valors dividint la taula per l’eix espanyolisme (de ESDT a MGER) – catalanisme (CMDT a CTER).

Fixeu-vos que totes les variables agafen valors oposats per sobre i per sota de la mitjana segons la posició catalanista o espanyolista que declara l’entrevistat. Estem davant d’individus que viuen a cultures diferents i es consideren de cultures diferents.

En el proper apunt posarem com a prioritari l’eix social i com a secundari l’eix identitari i considerarem les mateixes variables.

La raó per la qual en la majoria de constitucions democràtiques no figura el dret a l’autodeterminació es troba en el fet que quan van ser redactades pressuposaven una sola nació com a subjecte actuant, es dirigien a constituir un estat-nació, un estat instrument d’una sola nació existent. Aquest no serà el cas de l’Estat català, que naixerà plurinacional, per l’existència de l’Aran, i haurà de recollir en la seva constitució el dret a l’autodeterminació d’aquesta nació.

Ara bé, què passa quan un estat-nació democràtic descobreix l’existència d’una altra nació dins l’Estat?. Aleshores, si es vol mantenir com a estat de dret, haurà de reconèixer el dret a l’autodeterminació d’aquesta altra nació i habilitar els canvis per articular-se com a estat plurinacional.

Quan l’actual Estat espanyol descobreix l’existència de la nació catalana al seu interior, no pot assumir el dret a l’autodeterminació d’aquesta altra nació i habilitar els canvis per articular-se com a estat plurinacional, renuncia, doncs a consolidar-se com a estat de dret. Tanmateix per escapar-se de la lògica del raonament i de la seva conclusió, nega l’existència de l’altre, nega l’existència de Catalunya com a nació, cosa que no evita, sinó més aviat intensifica, la deriva absolutista d’aquest actual Estat espanyol.

Segueix la mateixa cançó:

Constitució

Totalitarisme

Voldria afegir sobre l’Estat de Dret.

La proposta de l’Estat de Dret sorgeix de la defensa dels drets universals dels humans i per la desconfiança cap al poder i l’intent de contenir-lo. De fet, El «poder» en majúscules es troba en el legislatiu i l’executiu. Segons la proposta de l’Estat de dret, es tracta de construir un poder separat que té com a funció bàsica vigilar els poders legislatiu i executiu per contenir-los i evitar la vulneració dels drets humans. En un Estat de Dret, no només l’Estat i les seves lleis i Constitució es sotmeten als drets humans, sinó que s’ha constituït un poder separat (judicial) que vigila l’Estat i les seves lleis i el pot obligar a modificar-les i a obeir els dret humans, si se’n allunya. Fixeu-vos que un govern democràtic, un govern del poble, no és automàticament un Estat de dret; només ho serà si es sotmet als drets humans i estableix els mecanismes adients per a què això sigui així (República). El Reino de España es troba ben lluny de l’Estat de dret. Podríem afirmar que la república és pròpiament el compromís de fer efectiu aquest control i l’afirmació que només és possible sobre la base de la llibertat i la igualtat dels individus.

Pot assolir realment els seus objectius l’Estat de dret? ¿pot refrenar la bèstia, el poder, l’Estat?. Hi ha qui diu que no. La primera condició per assolir-ho, seria la república, l’actuació conscient dels poders públics per assolir i mantenir la lliberta i la igualtat. N’hi ha prou?. NO, ja que el poder és precisament poder i com a tal poder no hi ha mecanisme que el pugui contenir. Si aquest poder (ni que sigui la sobirania popular, la democràcia) decideix actuar contra els drets humans d’algú i subvertir l’Estat de dret, podrà fer-ho. Fer efectiva la república ens trasllada altra vegada al problema de Sòcrates: sense ètica, sense bones persones i  la sobirania de les persones, no és possible construir un govern i una societat bons. L’ètica ha de ser el fonament i l’objectiu de la política (i no el creixement del PIB).

Continuem els apunts anteriors.

¿Veuen la crisi del Règim els «Més de 64 anys»? Com veuen la situació econòmica i política?.

Farem la comparació amb la resta de població, els de «De 18 a 64 anys». L’enquesta pregunta en una escala de 1 a 5 sobre la situació econòmica i política.

T-TEST /VARIABLES= P4 P7 P9 P12 /GROUPS=GR_EDAT(5) /MISSING=ANALYSIS /CRITERIA=CIN(0.95).

Hi ha molta més coincidència en la valoració de la situació catalana que en la valoració de la situació espanyola. Podem parlar de diferències reals?

Fixem-nos que en la valoració de la situació catalana, tant política com econòmica, l’interval de confiança inclou el valor 0, és a dir que no hi ha diferències entre els dos segments poblacionals.

Per contra, en la valoració de la situació espanyola, tant política com econòmica, l’interval de confiança no inclou el valor 0, és a dir que hi ha diferències entre els dos segments poblacionals. Concretament els «Més de 64 anys», en una escala de 1 a 5, consideren entre 0,28 i 0,16 punts més bona la situació espanyola que la resta de la població.

I això és un factor que influeix en el vot per la independència:

select if (P7 < 3). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent” (entre els que consideren bona la situació econòmica actual d’Espanya)?

Entre els que consideren bona la situació econòmica actual d’Espanya hi ha un 62,69% de NO.

select if (P12 < 3). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent” (entre els que consideren bona la situació política actual d’Espanya)?

Entre els que consideren bona la situació política actual d’Espanya hi ha un 67,32 de NO.

Donat l’estat de coses que hem examinat aquests últims apunts sobre els «Més de 64 anys», quines propostes faríem per afavorir el vot del SÍ entre aquest segment poblacional?.

Continuant els apunts anteriors.

Anem a analitzar el factor cultural en relació a la formació assolida i al lloc de naixement.

Compararem el «Nivell màxim de formació assolida» en una escala de l’1 al 10, agafant el punt de tall en els 64 anys.

T-TEST /VARIABLES= C500 /GROUPS=GR_EDAT(5) /MISSING=ANALYSIS /CRITERIA=CIN(0.95).

Estadístiques de grup

Hi ha diferència. Anem a veure quanta:

En una escala de 1 a 10 i amb un nivell de confiança del 95%, hi ha una diferència situada entre 2.22 i 1,92 punts de menys formació entre els de «Més de 64 anys» i la resta de la població.

I Ara anem a veure que un nivell de formació inferior té una forta incidència en el decantament a favor del NO

select if (C500 < 4). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent” (entre aquells que tenen una formació inferior a l’ESO)?

Un 70,92% pel NO.

Compararem el lloc de naixement agafant el punt de tall en els 64 anys

CROSSTABS /TABLES= C100 BY GR64A /FORMAT=AVALUE TABLES PIVOT /CELLS=COLUMN.

C100. Lloc de naixement de l’enquestat/ada * Grups edat [columna %].

La diferència és molt gran un 75,61% contra el 48,12%.

I Ara anem a veure que el lloc de naixement té una forta incidència en el decantament a favor del NO

select if (C100 > 1). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”(entre els nascuts fora de Catallunya)?

Un 79,23% de NO.

Tant un nivell de formació assolida baix com un lloc de naixement fora de Catalunya tenen una forta incidència en el decantament cap al No. I aquest dos factors es troben més presents entre els «Més de 64 anys».

Per tenir una perspectiva de com el segment dels «Més de 64 anys» influeix en el vot per la independència, anem a veure quin seria el resultat si restem els «Més de 64 anys»:

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent” (sense els «Més de 64 anys»)?

És a dir, 54,53% de Sís, 45,47% de Nos, una diferència de 9,06 punts a favor de la independència. Un problema fonamental per l’independentisme es troba en aquest segment dels «Més de 64 anys».

Intentarem una interpretació d’aquest posicionament. En altres apunts ja hem considerat la crisi del Règim de la Segona restauració com un dels factors que empenyen el moviment independentista. Un dels aspectes de l’anomenada «Transició» (modèlica!!) va ser l’engany de fer creure que es tractava de la construcció de la democràcia, quan en realitat es tractava de la restauració de la monarquia sota formes més presentables pels nous temps, tot i conservant el poder econòmic i polític en la mateixa oligarquia. Es tracta d’una Constitució inconsistent que permet la interpretació que més convé al poder polític. Es tracta d’un Estat despòtic (I. Kant) que no sotmet les seves lleis als dret humans (Llei d’amnistia, dret d’autodeterminació nacional,…), lluny de l’Estat de dret.

A Catalunya aquest engany fa crisi. Farem la hipòtesi que entre els «Més de 64 anys» continua molt més vigent l’engany del Règim i això té com a conseqüència aquest vot del NO.

A partir d’aquí anem a investigar una sèrie de variables que presenten la seva més gran presència en el segment «Més de 64 anys», i com dins d’aquestes variables el vot del NO se situa per sobre de la mitjana.

D’entrada, en contra del que pensen els unionistes, la TV3 no és un factor decisiu.

TV3 pels dos segments presenta pràcticament el mateix percentatge 41,87 i 41,62%.

Tampoc és significativa la llengua que es considera pròpia:

Continuarem en el proper apunt.

Anem a comparar el posicionament social dels «Més de 64 anys» amb la resta de la població.

Amb el programa PSPP demanem «Analitzar; Comparar Mitjanes; Prova T per a mostres Independents»:

T-TEST

T-TEST /VARIABLES= P25 /GROUPS=GR_EDAT(5) /MISSING=ANALYSIS /CRITERIA=CIN(0.99).

És a dir, la variable de test és la que valora la posició esquerra-dreta (P25) i la variable d’agrupament són els grups d’edat (GR_EDAT) amb el punt de tall situat en els «Més de 64 anys», el nivell de confiança se situa en el 99%.

Estadístiques de grup

E.E. Mitj. És l’Error Estàndard de la Mitjana: √s²/n

L’interval de la mitjana és el producte de E.E. Mitj. pel nivell de confiança.
Així per a un nivell de confiança del 99,7% (Z=3) el quadre de les mitjanes serà:

És a dir, pels «Més de 64 anys» la mitjana esquerres-dreta real se situa entre 4,28 i 4,58 amb un grau de confiança del 99,7%. Mentre que pels de 18 a 64 anys la mitjana esquerres-dreta real se situa entre 3,57 i 3,75 amb un grau de confiança del 99,7%. Cosa que vol dir que efectivament els «Més de 64 anys» són efectivament més de dretes que la resta.

Per acabar-ho de veure, analitzarem les diferències entre les mitjanes:

És a dir, la diferència entre les mitjanes del posicionament esquerra-dreta real dels «Més de 64 anys» i els de 18 a 64 anys se situa entre 0,61 i 0,93 punts més a la dreta amb un grau de confiança del 99%.

És a dir, els «Més de 64 anys» són més espanyolistes (anterior apunt) i més dretans, en general més conservadors, que la resta de la població catalana.

Això vol dir clarament, donat el seu pes poblacional, que en un procés de canvi radical com el pas a una República catalana, seran el sector més difícil de convèncer, on caldrà esmerçar més esforços d’explicació i aquell al qual s’hauran d’oferir més seguretats.

Evidentment l’edat no determina la ideologia. Com explicar aquestes diferències?. Afirmar que per l’edat els més grans es tornen conservadors és una explicació banal.  Ho investigarem encreuant la variable dels grups d’edat amb altres variables i possibles explicacions.

Continuem els apunts anteriors.

Compararem el posicionament identitari i el posicionament social dels «Més de 64 anys» amb la resta de la població.

En primer lloc anem a comparar el posicionament identitari. Amb el programa PSPP demanem «Analitzar; Comparar Mitjanes; Prova T per a mostres Independents»:

T-TEST

T-TEST /VARIABLES= P27 /GROUPS=GR_EDAT(5) /MISSING=ANALYSIS /CRITERIA=CIN(0.99).

És a dir, la variable de test és la que valora el grau d’espanyolisme-catalanisme (P27) i la variable d’agrupament són els grups d’edat (GR_EDAT) amb el punt de tall situat en els «Més de 64 anys», el nivell de confiança se situa en el 99%.

Estadístiques de grup

E.E. Mitj. És l’Error Estàndard de la Mitjana: √s²/n

L’interval de la mitjana és el producte de E.E. Mitj. pel nivell de confiança.
Així per a un nivell de confiança del 99,7% (Z=3) el quadre de les mitjanes serà:

És a dir, pels «Més de 64 anys» la mitjana d’espanyolisme-catalanisme real se situa entre 5,63 i 6,11 amb un grau de confiança del 99,7%. Mentre que pels de 18 a 64 anys la mitjana d’espanyolisme-catalanisme real se situa entre 6,19 i 6,43 amb un grau de confiança del 99,7%. Cosa que vol dir que efectivament els «Més de 64 anys» són realment més espanyolistes que la resta.

Per acabar-ho de veure, analitzarem les diferències entre les mitjanes:

És a dir, la diferència entre les mitjanes d’espanyolisme-catalanisme real dels «Més de 64 anys» i els de 18 a 64 anys se situa entre 0,68 i 0,20 punts de més espanyolisme amb un grau de confiança del 99%.

En el proper apunt compararem el posicionament social.

Continuant els apunts anteriors, anem a encreuar el mosaic identitari-social amb els grups d’edat.

Primer observem el pes dels diversos grups d’edat dins el conjunt de la població

Q2. Grups d’edat

És de remarcar el pes, 24,84%, dels «Més de 64 anys» dins el conjunt de la població. Ja veurem que aquests són clarament més espanyolistes i més de dretes que la resta i, per tant, és en aquest grup on se situa el gruix del vot del NO a la independència.

Anem a veure el % que representa cada casella sobre el total i ordenarem les caselles en sentit descendent per l’última columna que dóna el pes de l’encreuament identitari-social.

Encreuament identitari-social  * Grups d’edat [total %].

Observem de seguida una disparitat: els diversos grups d’edat s’ordenen per l’encreuament en aproximadament el mateix ordre que el total, excepte el grup d’edat de «Més de 64 anys». En aquest grup, la casella CMxEM (catalanistes moderats d’esquerra moderada), majoritària dins la població global, ocupa la 4a. posició, i la casella MECxCN (espanyolisme moderat i dreta moderada) ocupa la primera posició d’una manera destacada (representa el 4,53% del total de la població catalana).

Per veure-ho més clar, anem a treure el % que representa cada casella sobre el total de columna (és a dir, en cada grup d’edat) i ordenarem les caselles en sentit descendent per la columna corresponent als «Més de 64 anys» segons el pes de l’encreuament identitari-social.

Encreuament identitari-social  * Grups d’edat [columna %].

Pels «Més de 64 anys», les dues primeres posicions són per l’espanyolisme moderat amb el 28,27%, les dues següents pel catalanisme moderat amb el 17,45%. Més de 10 punts de diferència. I sempre primer la dreta moderada i després l’esquerra moderada.

En un proper apunt acabarem de constatar, a través d’una comparació de mitjanes, com els més grans de 64 anys s’ubiquen de forma diferent a la resta de la població catalana.