NO volem ser fraternalment encaixats, volem ser lliures i iguals.
Seguint l’ètica d’Aristòtil ens preguntem: quin és el Bé suprem de l’home, que coincidirà amb el fi últim de tots els seus actes? La majoria podem estar d’acord que consisteix en la felicitat (eudaimonía). Però l’acord és només aparent. Les diferències sorgeixen en el moment de determinar en què consisteix la felicitat. No hi ha acord, no hi ha una determinació generalment acceptada. A cadascú de nosaltres no es quedarà més remeï que procurar la nostra resposta individual a la recerca de la felicitat.
En la mesura que reconeixem aquesta recerca individual de la felicitat, hem d’acceptar el valor «llibertat» com el valor bàsic de la República. Però tots tenim el dret a buscar lliurement la nostra felicitat, ningú ha de tenir prou poder per imposar les seves condicions i limitar la nostra llibertat. És a dir, la llibertat em porta al valor «igualtat» com a segon valor de la República.
Ara bé, si jo separo la igualtat de la llibertat, els enfronto, i, fins i tot, subordino la llibertat a la igualtat, tindrem una igualtat que no serà igualtat, sinó una perversió de la igualtat que portarà a paradoxes lògiques. La igualtat l’hem derivat de la llibertat i ara serveix per negar la llibertat. En aquesta paradoxa s’hi van trobar els règims del que es va anomenar «socialisme real». I les persones en aquesta situació d’enfrontament entre llibertat i igualtat, van optar, com és lògic, per la llibertat, sacrificant aquella igualtat paradoxal.
Sincerament, no veig com derivar la «fraternitat» de la llibertat i la igualtat. Sí que podem afirmar que una «fraternitat» enfrontada a la igualtat i la llibertat és un frau, una trampa per negar aquest valors i per negar, doncs, la nostra lliure recerca de la felicitat.
NO volem ser fraternalment encaixats, volem ser lliures i iguals.