La CUP, en la pura lògica de la política moral, hauria d’haver recuperat l’Antonio Baños.
La CUP, en pura lògica de la política moral (Kant), hauria d’haver recuperat l’Antoni Baños.
La democràcia liberal pel fet de no disposar del concepte de voluntat general, sinó només de la lliure voluntat de cadascú, deriva cap al mercat polític i els partits cap a empreses polítiques. Aquí el govern del poble (democràcia) és en realitat el govern del polític. En aquestes empreses polítiques domina el petit nombre sobre la majoria. Com ha demostrat el sociòleg Robert Michels, l’aparell del partit amb la seva tendència cap a l’oligarquia bloqueja els processos de democratització, fins i tot contra la voluntat dels dirigents, i s’estableix aquest domini del petit nombre, l’elit, i en última instància el domini del lider.
L’altra cara d’aquest fenomen és la despersonalització i la pèrdua d’opinions pròpies per part dels partidaris. Els diputats, com explicava Max Weber, es transformen en un conjunt de «xais votants perfectament disciplinats» ja que «l’única cosa que el diputat comú del partit ha de fer és votar i no trair el partit».
L’aparició dels partits-empreses polítiques en la lluita política porta aparellada la destrucció de la democràcia directa. Si, com fa la CUP, per evitar tot això optem per mecanismes de democràcia directa, és a dir democràcia sense dominació, l’altre cara del fenomen no pot ser sinó el polític moral (Kant), aquell que només accepta els principis de l’habilitat política en la mesura que poden coexistir amb la moral.
L’actuació de l’Antonio Baños és un bon indicador que a la CUP hi ha polítics morals compromesos amb una democràcia sense dominació, i la seva continuïtat, hauria representat, per tant, una garantia que no donem confiança a un conjunt «de xais perfectament disciplinats» sinó a individus que situen el seu compromís moral per sobre dels interessos de partit i del tacticisme polític.