De matinada el llaüt solca les tranquil·les aigües del port, el so monòton del motor i el personal registre de veu de les persones que l’ocupen, omplen l’acústica de l’humit espai obert. No criden, conversen en veu forta per mitigar el suau prr, prr, prr, del motor. El dia d’avui és un dissabte, el primer
Un cop trencat el gel ja eren elles, les criatures, les que s’apropaven davant l’objectiu de la càmera i així, en aquesta i les properes sis imatges, les persones que apareixen fotografiades em deien com i amb qui volien sortir, per la qual cosa la meva afició, de bon grat, es va limitar a obeir
Amunt i avall, algunes criatures traginaven des d’una pila de rampoines del terra a vés a saber on, fustes, canyes, rodes, ja fora per jugar o per ajudar als majors o en el millor dels casos, per les dues coses, doncs d’antic ens ve allò de què jugant és com millor s’aprèn.
Abans fotografiar no era com avui en dia. Abans sabies que dur a revelar aquell carret de 36 exposicions que ja tenia un cost, les fotos que sortien tenien també un preu. Abans l’afició et costava doblers i, com que una bona o mala presa d’imatge te l’avies d’empassar, només feies una toma, però, de
El carrer era seu i el trànsit de vehicles gairebé inexistent en aquella zona dins la gran metròpoli, una més, de les de propietat municipal en espera de requalificació d’alta volada mentre tolerava ser l’aixopluc de marginats en espera d’ubicar-los prop dels altres barris obrers que també anirien creixent gràcies a la immigració, massa sovint
No sé si ets moix o moixa, sovint ens sotges i quan creuem la mirada no puc estar-me de pensar quanta sort que tens de ser lliure, a escala reduïda…, em recordes tant aquella pantera de Rilke! LA PANTERA París, Jardin des Plantes (Trad. Joan Vinyoli) Té el seu esguard tan fatigat de veure passar els
Jugaven a la taba amb ossos de corder, és un joc complicat, jo mai n’he sabut i tal vegada se’n fotien cordialment de la meva ignorància…, el nano duu el braç enguixat i, per la blancor de l’escaiola podem suposar que no fa gaires dies de la visita a aquell dispensari de “Peracamps” on rebien atenció
Un gros “labrador retriever”, ara ajupit ara aixecat passa una estona a l’airejat terrat; no crida ni fa enrenou, està tranquil fent honor al seu caràcter d’ excel•lent company de nins i grans; potser no serà conscient que habita en un lloc tranquil i privilegiat però el seu instint de protecció fa que assumeixi el
No crec en el fet que es mostressin més alegres perquè algú els fotografiés, les cridòries que feien s’escoltaven des de lluny; eren nens fent col·lectivament una activitat responsable i això no volia dir que no fessin de manera alegre i juganera el rentat higiènic dels cavalls que, pacients i tolerants, contribuïen a fer que
rectificació Amb aquest nou apunt vull esmenar el que vaig fer on atribuïa l’obra de mobiliari i decoració feta al “Baixa”(1), al prematurament desaparegut Fritz de Groote,(2) el qual només compartia amb altres artistes entre ells, l’autor material del treball fet al Baixamar, Luis Blanco Magadan, espais diferents de la nau on treballaven per això,
Segurament al final de l’ampli i únic carrer devia haver-hi l’espai destinat com a quadres pels cavalls, on els futurs homes aprenien les tasques d’un mosso de quadra a fi i efecte de tenir sempre en condicions els nobles animals del poblat, conscients que en gran part d’ells depenia l’economia familiar i per què no,
Per a les que un cop llevades abans de sortir de casa ens pentinaven i feien trenes, aquestes criatures podien semblar-nos deixades de la mà de Déu però, per poc que un cop d’adulta aprofundies en l’injust tramat social a les grans urbs, t’adonaves que potser envejaves el no haver estat criada i educada fora
No és el decrèpit om de Machado, ni “der lindenbaum”, el majestuós til•ler de Schubert, ni el salze d’Anna Akhmàtova, però aquest robust vell tamarell del llenegall, tal vegada prengui cos en la ment de les persones que l’han gaudit d’a prop quan necessitin cercar aquells moments del passat que, per a bé o malament, els condiciona el present.
L’ampli carrer llarg potser era l’espai més agradable de trobada, els reduïts habitatges, d’una sola planta, a penes gaudirien d’un espai diferenciat per encabir el vàter i lavabo, no podien fer-se dues plantes i tampoc els era permès col·locar unes sòlides teules que fessin més segur l’habitacle els dies de pluja, si això ho haguessin
Un palier reformat els serveix de prestatgeria i, se m’acut, que pocs professionals en fer aparadors haguessin encertat en la concreta i senzilla plasticitat del combinat que fa de reclam als transeünts, que van a peu o motoritzats, dels productes florals a la venda. Pertany al Centre Polivalent, Fundació persones amb discapacitat de Menorca, el