Mails per a Hipàtia

Vaig començar la Diada 2016 anit a Vilanova i la Geltrú, on m’havien encarregat el parlament final de la Marxa de Torxes. Una marxa que en realitat n’eren dues perquè una venia de la banda de mar i una altra feia el recorregut tradicional per dins la població. El moment en que totes dues es van creuar va ser un dels més impactant de la nit.

Per mi, però, el moment més bonic va arribar després de fer el parlament quan, abans d’interpretar Els Segadors un grup de dolçainers va fer una magnífica versió de la Muixeranga, seguida amb una gran respecte per la plaça de la vila, plena de gent.

Als manifestants els vaig dir tres coses. La primera, referint-me a la manifestació del matí de Perpinyà, és que la tesi segons la qual el procés d’independència del Principat allunya la resta dels Països Catalans simplement no és certa. La segona va ser que ara ha arribat el moment dels polítics, que ells han de fer la feina els pròxims sis mesos i nosaltres hem d’estar amb ells. I la tercera va ser dir-los que poden estar orgullosos del que hem fet aquests quatre anys. Just fa quatre anys el Toni Albà, que ahir era portant la seua torxa, i jo vam fer el parlament final de la marxa de torxes de Vilafranca. I el vam acabar cridant tots dos ‘Visca la república!’. Vaig constatar que allò que fa quatre anys sonava molt fort ahir era una frase assumida i natural per la majoria del país. Un èxit que demostra que aquest país ja l’hem canviat com un mitjó, ara que ens falta només rematar el treball.

Durant el setge de Sarajevo vaig passar una temporada a la ciutat canadenca d’Hamilton. El meu amic Wayne em va convidar a ajudar-lo a posar en marxa el servei d’internet del Hamilton Spectator, el diari local d’aquesta població al sud de Toronto.

Vam viure en la casa d’una dona jueva, Hedi, que ens va llogar la planta superior de la seua casa i amb la qual vam fer una bona amistat. Era una persona interessant, arribada amb els seus pares de la Varsòvia que els nazis tot just havien ocupat i les seues històries i relats sobre com va arribar a Canadà i el què li va passar em van ajudar molt a entendre com funciona el multiculturalisme i sobretot en quines condicions pot funcionar de veritat i ser un èxit.

Ella sempre explicava el primer dia que es va sentir canadenca. Diu que quan va arribar a Hamilton se sentia estranya. Sempre havia viscut en un ambient completament jueu però evidentment hostil i perillós. I no sabia com moure’s en una ciutat plena de gentils. Un dissabte el botiguer la cantonada li va oferir una poma quan tornava de la sinagoga tot dient-li ‘bon sàbat!’ i ella va entendre que volia ser d’aquell país on ningú no estava obligat a fer res però on tothom volia respectar l’altre. El botiguer treballava en sàbat, cosa impensable per ella, però al mateix temps li reconeixia el seu sentiment i la seua religiositat i el recompensava amablement.

A la casa d’Hedi arribava un nombre sorprenent, sorprenent per a mi, de publicacions jueves nordamericanes que jo llegia si estaven en anglès –alguna arribava directament en jiddisch. En una d’aquestes revistes, a la taula de la cuina, vam llegir una nit junts la història de l’Haggadah de Sarajevo, que els jueus americans s’esforçaven en aquell moment per mantenir salvada.

L’Haggadah és un llibre especial per a ús de la Sinagoga, especialment a Pasqua, quan els jueus expliquen als seus fills com Moisès va guiar el seu poble des d’Egipte. Alguns d’aquests llibres per la seua antiguitat són autèntiques meravelles bibliogràfiques i aquest era el cas de l’Haggadah de Sarajevo. Era, és, un llibre sagrat portat a la capital de Bòsnia al segle catorze per jueus de Barcelona –d’ací el meu interès– quan van ser injustament expulsats del nostre país.

El tema, aleshores, era la dificultat de conservar un volum tan preciós com aquell en una ciutat assetjada. L’Haggadha havia resistir la primera i la segona guerra mundials, especialment l’ocupació nazi de la ciutat, convenientment camuflada entre altres preciosos llibres islàmics dins la mesquita –en un altre dels molts gestos confortables en la història d’aquesta ciutat. Durant el setge, però, la situació era especialment delicada. El llibre requeria unes condicions especials d’humitat i temperatura que no es podien assegurar en el museu de la ciutat i per això la preocupació sobre la seua possible desaparició era gran.

Aleshores no ho sabíem però finalment el llibre havia estat portat en secret al búnquer del banc nacional i la caixa on es guardava havia estat alimentada elèctricament amb bateries improvisades per mantenir el llibres en les millors condicions possibles. Els atacs a la ciutat, a la biblioteca i al museu mateix no van poder acabar amb ella, per sort de la humanitat.

I jo, com no podia ser altrament, aquests dies a Sarajevo me n’he recordat molt d’Hedi, d’aquells sopars a la cuina parlant de la seua vida i la dels seus i de com de difícil semblava en aquell moment salvar aquesta relíquia del poble jueu i del món sencer que ara es pot visitar de nou al Museu de Bòsnia i Hercegovina.

Maalik s’ha quedat tan sorprès amb la meua pregunta que he entès de seguida com d’estúpida era. Li he preguntat si era sunnita o xiïta. En realitat era una pregunta retòrica perquè jo ja comptava que els xiïtes no han aparegut mai per aquesta part del món. Però no m’esperava una reacció tan sincerament sorpresa. ‘Nosaltres som musulmans, aquesta distinció a Sarajevo és incomprensible, jo què sé!’

Amb Maalik he passat hores parlant de l’Islam i de la seua pràctica en aquestes terres. Ell ho és de musulmà però com la majoria dels musulmans de Bòsnia això per a ell és només una tria personal, íntima. No vol que la seua condició religiosa tinga cap implicació política ni s’identifica ‘ètnicament’ com a musulmà. Diu que ell és bosni i que creu que hi ha bosnis de tot tipus i creences, tots ells igual de respectables.

Comentem la presència a la ciutat, cada vegada més visible, de turistes àrabs i del golf pèrsic. En molt casos amb les dones completament tapades pel niqab. Aquest vestit negre que ho tapa tot excepte els ulls fins fa poc temps només el veies al golf i a Aràbia. Ara, però, se’n veu per tot arreu -a Barcelona per exemple- i evidentment a Sarajevo també. Concretament a la ciutat vella n’he vist més del que esperava. Eren turistes, només?

Segons Maalik la immensa majoria de dones vestides amb niqab són estrangeres. Entre les bòsnies l’ús del hijab està molt estès, també entre la gent jove, però el fúnebre niqab causa rebuig i diu que encara impacta. ‘És ridícul perquè després arriben a l’aeroport i se l’han de treure si volen pujar a l’avió. I si et poden veure a l’aeroport què passa si et veuen per la ciutat?’ pregunta.

Els musulmans de Bòsnia fa segles que expressen la seua religiositat en la que probablement és la manera més laica i oberta de ser musulmà que hi ha al món. Després de la guerra, però, s’han fet visibles per primer cop grups extremistes que propugnen un islam d’altres latituds, menys europeu, menys turc, que segons Maalik no només no és acceptat sinó que és majoritàriament rebutjat per la comunitat.

‘Deu haver-hi en tota la ciutat menys d’un miler de wahabbites –diu– però es fan notar i tenen diners, molts, per pagar coses’, diu. Aquests extremistes, m’explica, incomoden molt la resta de fidels. Segons ell prenen actituds molt radicals que irriten als altres, especialment en els actes a la mesquita. Diu, per exemple, que rebutgen algunes de les oracions i ostensiblement es posen dempeus amb els braços creuats mentre la congregació les segueix. O que pretenen parlar quan l’imam ja ha donat per tancada la cerimònia. Que reneguen de la gesticulació tradicional. Coses petites que irriten al poble menut. ‘No sé què es pensen que són aquesta gent, nosaltres portem segles pregant aquí, hem resistit el comunisme i la guerra i les mesquites segueixen obertes i nosaltres seguim preguent; què pretenen ensenyar-nos ells?, qui es pensen que són?’

Les situacions a voltes són tan ridícules que fan riure. M’explica, astorat, que una vegada va dur una família del Golf en el seu cotxe i l’home li va demanar que retirés el retrovisor per a que no tingués temptacions de mirar la seua dona. Ell riu ben de gust quan ho explica i després mou el cap com intentant rebutjar aquesta forma tan patològica d’entendre la religió, tan allunyada del que ell sent.

La qüestió, però, és si Sarajevo podrà mantenir un islam obert en un moment en que tanta gent vol radicalitzar-lo arreu del món. I aquesta pregunta, evidentment, no té resposta.

En qualsevol cas avui Sarajevo és encara una illa de tolerància i per molts anys que ho siga. Perquè passejar al capvespre per davant de l’acollidora mesquita de Gazi Husrev mentre observes com la gent prega serenament i en recolliment a banda i banda de l’entrada principal és un dels grans encants d’aquesta ciutat tan malmesa i tan castigada però encara tant i tant disposada a donar lliçons a la resta del món.

Per desgràcia cada generació té una ciutat màrtir. Gernika, Hiroshima… Per a molts de nosaltres Sarajevo va ser la nostra ciutat màrtir. Assetjada durant quatre inacabables anys per les tropes iugoslaves i sèrbies, Sarajevo va patir una de les situacions més dramàtiques que Europa ha vist des de la segona guerra mundial.

Quan he agafat a Zagreb l’avió d’hèlices que em portava ací el meu cap estava ple d’imatges, de la ciutat destrossada, les torres d’edificis en flames, la gent corrent pels carrers per escapar dels snippers, els perillosos franctiradores serbis especialistes a fer morir lentament la gent. A voltes disparaven a les cames per a que perderen la sang lentament mentre ningú s’atrevia a córrer a socórrer-los, impotents davant l’enorme violència que intentava sotmetre la capital de Bòsnia.

No van poder amb ells ni llençant-los bombes cada dia però les imatges i els records són molt difícils d’escampar i quan baixem per l’escala de l’avió i trepitge el terra no puc evitar pensar que en algun lloc, sota aquella pista que controlava l’ONU, hi ha el túnel, excavat gairebé amb les mans que va permetre a la ciutat resistir als canons i les bateries que la destrossaven des de les carenes que la tanquen per tot arreu.

He arribat molt tard, ja ben entrada la nit, i hem anat en silenci cap a l’hotel, intentant observar des del cotxe si quedaven rastres d’aquella Sarajevo màrtir. Els hi ha. Edificis foradats que encara conserven la metralla en les parets. Cases destrossades que ningú no s’ha atrevit a refer. Però al costat d’això he vist una Sarajevo nova i vibrant, que no m’esperava i que m’ha il·lusionat. Serà un plaer recórrer els seus carrers plens de vida, quan jo la recorde tota plena de mort.

Avui he trencat el meu costum de refugiar-me en els gran periodistes francesos, aquelles nits, com avui, en que per un segon, quan arribe a casa i em tombe al sofà, em venen les ganes de deixar-ho córrer tot. Avui la inspiració i el coratge per alçar-me demà i anar a treballar encara amb més ganes m’arriben dels Estats Units. Sort que ningú de nosaltres no som ja originals…

‘Això és el que la gent fa ara quan no els agrada alguna cosa: assenyalen i criden. I qüestionen les teues opinions, la teua objectivitat, tota la teua forma de ser. I preguen a Déu perquè la veritat es perda pel camí. I quan tot acaba, després dels cops de coça i els planys eixordadors, el que passa és que aleshores ja ningú no recorda de què anava la notícia que tu has escrit’.
Mary Mapes (CBS News)

Fa bastant temps vaig descobrir ‘The Singing Revolution‘, un film molt interessant sobre el procés d’independència d’Estònia. De seguida em va semblar que calia que fos vist en el nostre país. Encara que les situacions són evidentment diferents al final hi ha tantes concomitàncies i situacions paral·leles a les que estem vivint avui nosaltres ací que el seu visionat paga la pena. Obre els ulls, posa en context, inspira… El film està molt ben fet encara que passa bastant de puntetes sobre les divergències que hi havia a Estònia entre els partidaris de la independència i deixa de banda protagonistes rellevants. Insistisc: malgrat això és una gran pel·lícula, que els cinemes Texas posaran a disposició del públic barceloní a partir del setembre.

Dimarts, però, l’ANC em va convidar a participar en un passi primer del film subtitulat al català, que es va fer als mateixos Texas, amb la presència i la participació també de l’amo dels cinemes Ventura Pons, de Jordi Sànchez i del president Puigdemont.

Havíem de parlar poc perquè la gent esperava el film i per tant em vaig limitar a dir dues coses. Que aquest film es pot veure com un film sobre nosaltres mateixos i que és la prova de com aconseguir un estat canvia per a bé la vida de les persones. Recorde molt bé la Tallin del 1989, quan hi vaig arribar per primer vegada i no té res a veure, res de res, amb la Tallin d’avui. La Tallin d’avui és infinitament millor, més decent i molt més atractiva i aquest és el fruit principal de la lluita de tots els qui apareixen en el film i de molta més gent que no hi és però que es va esforçar com el primer per guanyar la revolució que els estonians atribueixen a la música i les cançons.

(Foto d’Albert Salamé)

Dimecres vam fer a l’auditori de l’ONCE un més dels diàlegs de VilaWeb, en aquest cas amb el president Carles Puigdemont i amb Lluís Llach.

-Si voleu veure el vídeo sencer el trobareu ací

-El fotògraf Lluís Brunet va fer aquest fantàstic reportatge

-Articles en altres mitjans parlant-ne: El Punt Avui, Nació Digital, Público…

-Referència a la web del president

Ahir vaig participar en VotInvisible. Es tracta d’una iniciativa de la Fundació Arrels consistent en que durant dues hores una vintena de persones deixàvem fer servir els nostres comptes de twitter a persones que o viuen al carrer o han viscut molts anys al carrer. Amb l’objectiu d’enviar missatges als polítics, en plena campanya, visibilitzant així la problemàtica de la gent sense sostre.

Quan vam arribar ens van distribuir per parelles i a mi em va tocar Miquel Fuster, un dibuixant de còmics de Bruguera que ara viu en un pis de la Fundació però que durant quinze anys va viure el carrer. Entre les cinc i les set vaig modificar el meu twitter posant el seu nom i la seua fotografia i vaig fer de redactor de les preguntes i missatges que Miquel portava curosament apuntades en un paper. (Ací trobareu totes les piulades de la campanya)

Més enllà de l’acció aquestes dues hores van ser una bona oportunitat per parlar amb Miquel Fuster i escoltar les seues històries. Em va contar tota la seua vida, de forma directa i sense embuts, amb un relat nítid i precís de com va arribar a viure al carrer i del que significa viure-hi. Va ser una conversa molt interessant de la qual em quede amb una frase que em va dir, quan explicava que preferia dormir al ras, a les Planes, en comptes de dormir en caixers: ‘és el que el fred et treu la por, saps?’. Com tantes coses, jo no ho sabia.

La sessió pública de la News Impact Summit té lloc a la redacció d’Al Jazeera. Dir-ne redacció és dir-ne poc perquè es tracta d’una autèntica ciutat, completament tancada i amb una policia pròpia i tot. Quan arribem hi ha un petit col·lapse. Hi ha vingut gent de tot arreu del Golf i de diversos països àrabs i la cua per entrar-hi és espectacular. Els nostres amfitrions ens esperen i ens fan passar directament cap a dins, cosa que agraïm profundament perquè la calor és literalment sofocant.

Som en l’edifici de l’entrada, el que acull l’institut de formació de la cadena, una autèntica facultat en petit que no serveix només per a l’aprenentatge dels qui s’hi incorporen sinó que també fa moltes activitats públiques. Hi passarem tot el dia parlant amb molta gent i escoltant conferències interessants. Un resum de les mateixes, amb una petita intervenció meua, la trobareu en aquest vídeo.

Quan tot acaba els directius de l’emissora ens porten a fer una ronda per la ciutat-estudi. Cada cadena té el seu propi edifici. l’al Jazeera original en àrab és en un. L’al Jazeera en anglès en un altre. Hi ha un altre pel canal de documentals. I dos d’enormes per Bein Sports, la nova cadena d’esports. I uns quants d’auxiliars. I el d’administració. I un generador d’electricitat autònom per no dependre de res ni de ningú. El passeig resulta realment esgotador. He estat en moltes redaccions del món però no havia vist mai una cosa d’aquest volum.

Per tot arreu, en les parets, hi ha textos defensant l’honestedat del periodisme i els principis fonamentals de l’emissora. Per entendre com una cadena com aquesta, tan lliure i professional, pot emetre des d’un país com Catar cal entendre que és una cadena àrab i que per a ells Catar és una mena d’accident geogràfic. Hi he parlat amb gent de tot el món, àrabs i occidentals. I cap d’ells era catarí. No dic que no els hi haja. Dic que la immensa majoria dels seus treballadors tenen com a mapa mental el món àrab i musulmà o el món, literalment. No és cap justificació però sí una explicació.

Passem per l’estudi de les emissions en àrab on m’ature una estona a xerrar amb el grupet de joves que s’encarreguen de tot el tema online. Els han posat en un racó de la redacció, ben al fons, i reivindiquen que haurien d’estar al mig. Els entenc però no m’estranya. Les coses estan canviant molt ràpid però això encara és abans que res una televisió. Mentre sopàvem el seu director general m’ha explicat com d’impressionats van quedar amb el paper de les xarxes socials a la primavera àrab i com això va canviar per sempre la seua concepció del periodisme. Però al final encara fan televisió. I no m’estranya a la vista dels monstruosos recursos que hi dediquen. Tot és nou de trinca, modern, no veus per enlloc aquelles relíquies que totes les redaccions del món acumulem fins que col·lapsen per complet i ja no pots ni obrir-les. Ací no és així. Especialment no a la redacció d’Al Jazeera en anglès, probablement la més moderna i impactant que hi ha al món.

Es tracta d’una redacció oberta per complet, sense cap separació entre els presentadors i la redacció, estructurada en diversos pisos i tan funcional com espectacular. Entre altres coses té la pantalla de vídeo més llarga del món, un mur d’imatges espectacular que tots els qui seguim les seues emissions coneguem.

Des de dalt de l’escala em faig una fotografia. Realment impacta. Impacta veure com és de gran i eficient però també impacta, com et passa quan estàs a la redacció de la BBC o de la CNN o del New York Times, saber que des d’ací en minuts qualsevol notícia és a les pantalles de tot el món. La gobalització, també, és això.

La badia és plena d’uns vaixells curiosos, claus per la variant local de la navegació en aquest mar que sempre se n’havia dit Pèrsic i que ara viu una batalla sobre el nom amb episodis ben ridículs. Aràbic?

Ja es veu que aquests vaixells ara són més una eina de diversió que una altra cosa. Fan un contrast enorme perquè tenen una forma molt antiga i singular però al mateix temps van ornats amb uns llums de neó que els converteixen en alguna cosa així com discoteques marines.

Des de la riba mire cap a l’est intentant endevinar la costa de Pèrsia. Em diuen que en algun punt la distància entre Catar i l’Iran és només de trenta quilòmetres de distància. Que no són res en un mar plàcid com aquest. En el passat el que era el llogaret de Catar devia mirar Pèrsia com la cosa més cosmopolita del món. Per allà entrava tot: espècies, teles, menjar, costums. A Pèrsia coincidien les rutes que venien de la Xina i d’Europa per endinsar-se en una península aràbiga que no tenia res, literalment.

Avui és ben bé a l’inrevés. A l’arribada a l’aeroport hi ha hagut un moment divertit, Com sempre han descarregat el passatge de l’avió tot de cop, generant un ramat sumís de viatgers que ens hem aventurat dins la terminal. De sobte ha aparegut una senyal que ens derivava entre l’eixida a Doha i el trànsit cap a altres destinacions. I només tres persones hem agafat la direcció de Doha. L’avió anava ple així que unes dues centes persones s’han precipitat cap a altres avions, camí de tot de destinacions asiàtiques.

El trajecte des de l’aeroport a Catar, a l’hora de la matinada que jo hi he arribat, és com tenir una autopista per tu sol. Curiosament encara que siga tard la major part dels edificis estan perfectament il·luminats. No només els edificis. Els postes de llum de la pròpia autopista són tots una llum blavosa decorada amb motius cal·ligràfics.

Vaig intentar situar les coses en el mapa quan de sobte a mà esquerra apareix un edifici estrany i al meu cap apareix la paraula ‘zigurat’. Em quede aturat jo mateix. Fa molts anys que no he dit o pronunciat la paraula i tanmateix m’ha vingut de sobte a la boca. L’edifici no és un zigurat en el sentit estricte però recorda be les torres mesopotàmiques que alguna vegada de xiquet em devien impressionar tant com per recordar de sobte la paraula enmig de la nit del Pèrsic i de la molta son que em comença a atacar.

Al Jazeera té un cafè públic obert a Catara. Catara no és ben bé Catar. Fa servir el nom antic de la ciutat, el que tenia primer però és una àrea completament nova, com gairebé tot el que hi ha ací. Vol ser, i serà, una espècie de ciutat de la cultura, amb teatres, auditoris, museus i tota mena d’espais que de moment són un caos de construccions en marxa, de construccions acabades per arribar a les quals has de fer tota mena d’equilibris en cotxe, de grans espais buits on s’anuncien obres d’execució immediata.

Havia vist una foto de Catara que m’havia cridat l’atenció, amb dues torres com d’argila, arquitectura antiga que en realitat no ho és. Just a davant seu hi ha el cafè. Dins l’edifici hi ha el cafè pròpiament dit, un espai que és un estudi de televisió i on la gent que hi va prendre alguna cosa pot fer-se com un informatiu de record i una sala de debats on passarem el vespre en una discussió preparada només per a executius d’al Jazeera i la gent que parlarà en la News Impact Summit de demà.

Abans d’entrar-hi passege pel cafè, ple de records de la cadena. En la majoria de cadenes de televisió que visites et mostren trofeus guanyats. Ací tot són homenatges als periodistes d’al Jazeera morts. Restes de l’oficina de Bagdad que va destruir un míssil nordamericà, la roba que portava a Guantànamo un dels seus periodistes que s’hi va estar detingut anys, les coses d’un altre company assassinat a Líbia. Aquesta gent té a molt orgull la seua gent que s’ho ha jugat tot. En un vídeo que veig a l’endemà que han fet se’m veu mirant les restes de l’oficina de Bagdad. En el seu moment em va impressionar aquell atac militar directe a la premsa i supose que ara m’ha eixit la reacció, oportunament captada per un dels seus càmeres.

En la meua condició de president de l’EJC em toca inaugurar la trobada en companyia del director general d’Al Jazeera. Procure posar de relleu l’enorme feina que han fet des de que van començar a funcionar, ara fa vint anys, i la necessita de seguir empoderant la gent i ajudant a democratitzar una regió a la qual li queda molt camí per fer. El doctor Mostafà Souag parla amb un llenguatge molt directe i franc. La discussió serà tot el vespre molt informal i sincera. Apareix una vegada i una altra el problema Facebook, contra les pràctiques nefastes del qual ens manifestem gairebé tothom. Prenen la paraula companys i amics de Sky News, del Washington Post, del Berliner Morgenpost, de Reuters… A alguns d’ells ja els conec d’abans però quede realment impactat per la qualitat de la gent d’Al Jazeera. Tots ells són realment brillants i tenen un concepte del periodisme que compartisc i reconec.

Després d’unes quantes hores ens conviden a sopar allà mateix. I descobrisc que les taules són totes elles pantalles des d’on pots ordenar el menjar i llegir les notícies. Ja us podeu imaginar que la novetat ens va divertir molt.

(Aquests vídeos tenen imatges del primer dia al Cafè i també del segon, la sessió pròpiament dita i oberta a tot el públic a l’auditori de la mateixa Al Jazeera)

Sempre que viatge m’agrada emportar-me amb mi el llibre de l’Obra Completa de Josep Pla que parla sobre la zona, si és que el periodista i escriptor la va visitar. Recordava que hi havia un volum de viatges llargs, entre ells un de preciós dalt un vaixell petrolier cap al Golf. Així que el vaig posar a la maleta just abans de marxar.

L’avió va arribar molt de matinada a Catar i em va costar adormir-me. Des de la finestra de l’habitació, a la Corniche, veia els llums del enormes gratacels que poblen aquesta àrea, un espectacle realment poderós, mentre llegia. Vaig aprofitar l’insomni per devorar una bona quantitat de pàgines. I vaig comprovar que per a Pla a primers dels anys seixanta del segle passat Catar ni tan sols existia. De fet només hi ha una referència a la costa de ‘Quatar’, que no diu res.

No és estrany, però. Tot el que es veu ací és nou. Extravagantment nou. Els edificis han aparegut en les darreres dècades com per art de màgia –petromàgia diguéssem– i de forma desordenada. Pla, si és que va passar a prop, no veuria literalment res del que ara mateix estic veient jo. Una perspectiva que provoca un cert vertigen.

L’hotel on sóc, per exemple, és en un dels espais més urbanitzats de la zona amb potser una trentena d’enormes gratacels. Tots ells creats els darrers anys. Però al seu voltant encara no hi ha res. I quan dic res vull dir res de res. Esperaries trobar cases normals, de gent normal, però només hi ha un espai buid on com a molt, i passa sovint, grans obres en marxa. Només un detall per a entendre com s’entenen ací les coses: aquesta gent està creant el metro construint de cop les cinc línies que el formaran. Totes a l’hora.

Finalment tanque la llum una mica aclaparat. La lectura de Pla m’ha relaxat amb el seu ritme lent sobre el petrolier Baltimore. Era una altra època on encara el ritme podia ser lent i on simplement resultava impossible d’imaginar que en aquesta zona tan deserta i àrida del món algú pogués ni tan sols imaginar que creixeria una ciutat com aquesta, tan distinta de totes.

Sempre em passa que de sobte em veig embolicat en unes setmanes tan atrafegades que no tinc temps de fer res que no siga seguir amb la llengua fora els horaris que tinc al calendari. Sempre intente evitar-ho però no hi ha manera. Arriba el moment que caic en la incongruència de posar-me massa coses alhora.

M’ha passat aquests darrers dies. El dia 10 vaig fer una xerrada a Matadepera al vespre i l’11 al matí em va tocar seguir la mateixa carretera per a participar en una interessant jornada sobre com es crea un estat, organitzada pels amics de Regió 7. Això dimecres. Al vespre tele, com cada dimecres més o menys i dijous al matí avió cap a Palma. A Mallorca  vaig fer una conferència, la primera sessió de l’Assemblea de Lectors i una entrevista pel diari Última Hora, a banda de passar una bona estona parlant amb els amics del Diari de Balears i Ona Mediterrània sobre periodisme, la nostra passió compartida. Divendres a les cinc del matí dempeus i cap a l’avió perquè tenia molta feina a Barcelona. Per cert que l’home de l’hotel es va enfadar perquè vaig baixar de l’habitació abans que sonara el despertador que havia demanat. Coses estranyes que passen…

Sort que dilluns 16 era festa i encara vaig poder dormir un poc perquè dimarts va començar trepidant. Com que dilluns era festa la tele la vaig canviar a dimarts i quan va acabar encara vaig córrer a saludar Arnaldo Otegi, en un sopar que li havien organitzat uns amics en ocasió de la seua vinguda a Barcelona. Ell venia i jo me n’anava a Azpeitia, on dimecres havia de ser-hi amb el Martxelo Otamendi per fer una xerrada en aquesta població basca que fa una consulta popular sobre la independència el dia cinc. De nou matinada monumental per agafar l’avió. Dijous arribaven els meus companys del secretariat del Centre Europeu de Periodisme que fèiem la reunió aquesta vegada a Barcelona, concretament a VilaWeb. La reunió va durar fins divendres al vespre i quan va acabar en cotxe cap a Pineda per fer una xerrada amb l’ANC local…

I no vos explique la setmana vinent perquè és pitjor encara… redéu!

Ahir va ser un dia de gols importants com els de Suárez i de resultats claus, determinants per a guanyar una lliga. Però no tots els gols decisius es van fer a la península ibèrica. Com a mínim dos, de ben transcendentals, van ser marcats a la Ciutat de Mèxic. Perquè allà la FIFA va acceptar com a membres de ple dret amb el número 210 i 211 a Kossove i a Gibraltar, les dues bèsties negres de la diplomàcia espanyola. El mateix dia. En el cas de Gibraltar a favor dels llanitos van votar 172 països a favor i només 12 en contra. En el cas de Kossove no és que hi hagués tampoc massa problemes però la cosa va estar més equilibrada: 141 vots a favor i 23 en contra. En tots dos casos Espanya es va alinear amb la minoria.

Tots dos països podran, doncs, a partir d’ara participar en la Copa del Món, a partir de les pròximes eliminatòries. Una possibilitat que podria donar molt de joc polític si les seleccions de Kossove i Espanya quedaren enquadrades en un mateix grup. Espanya no reconeix l’existència d’aquest estat balcànic i ves a saber, doncs, què passaria amb el partit. Supose que acabarien per jugar-lo, acceptant viatjar a un país que diuen ells que no existeix però sens dubte que n’hi hauria una polèmica important, vista la virulència amb la qual el govern espanyol tracta qualsevol cosa relacionada amb Kossove.

Amb aquestes dues noves incorporacions la FIFA esdevé actualment l’organisme internacional amb més estats membres. A l’ONU n’hi ha 193  estats reconeguts i la FIFA en té 211, que no són divuit més perquè hi ha uns quants estats membres de l’ONU, com és el cas de Mònaco, que no tenen selecció de futbol.  Els que no formen part de l’ONU i sí que formen part de la FIFA són en set casos països europeus: Anglaterra, les Illes Faroé, Escòcia, Gal·les, Gibraltar, Irlanda del Nord i Kossove. Una barreja de velles federacions britàniques, de territoris autònoms i de països unilateralment independents. Un malson, en definitiva, per Espanya.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)