Mails per a Hipàtia

Aprofite un viatge de feina a Berlín per a fer una xerrada, organitzada pels amics de l’Assemblea Nacional Catalana a la capital d’Alemanya. En vaig fer una fa dos anys, per Sant Jordi i torne al mateix lloc, la preciosa Literaturhause.

Aquesta vegada acudeix bastant més gent que fa dos anys i el que és més interessant: hi ha molts més alemanys i entre ells periodistes. Això m’obliga a fer la xerrada en anglès, encara que al col·loqui acabarem parlant una mica de tot amb preguntes en català, anglès, alemany i espanyol. Un d’aquells batibulls lingüístics als quals estem tan acostumats en el nostre país.

Entre els assistents la nova representant de Catalunya a Alemanya i una representant de l’ambaixada d’Espanya a Berlín, una catalana amb la qual evidentment no podem estar d’acord però amb qui he pogut xerrar molt en acabar la conferència. Evidentment discrepem en gairebé tot però coincidim en la necessitat de que el diàleg siga seriós i en que cal una solució a la situació creada. Solució que jo opine que no pot ser cap altra que un referèndum acordat. Si no hi haurà la declaració unilateral. Ella se sent ferida per això, considera que són manipulacions nostres i perquè creu que no es pot separar Catalunya d’Espanya. En diverses ocasions m’he trobat representants espanyols en xerrades meues a l’estranger i no sempre ha estat fàcil. Aquesta vegada, però, tinc la sensació que si hi hagués més gent com ella podríem arribar a un acord per a decidir sobre una base democràtica. Llàstima que no siga possible.

Durant l’acte pren moltes notes, es farà molt llarg això perquè les preguntes són inacabables, i suposa que es deu haver preocupat en veure el to amb el qual els alemanys presents a la sala pregunten. El canvi és evident respecte a fa dos anys, i ja ho sé que això no és especialment representatiu. Aquesta vegada hi ha un respecte i un interès sincer pel que estem fent que resulta impressionant. I unes preguntes directes i concretes que indiquen que són conscients de que estem al final del procés.

En acabar sope amb una colla de membres de l’ANC local. Pilar, la persona amb la qual jo tinc el contacte, és una dona fantàstica però molt patidora. I m’alegra veure que cada volta pateix menys i ho comença a veure més clar. Sec una estona amb el ‘sector jove’ i quede impressionat pel seu nivell: professors universitaris, músics, matemàtiques treballant al Deustche Bank… Tenim un grapat de gent a fora, lluitant pel seu futur, que si els sabem aprofitar i si sabem aprofitar a casa el seu talent serà un renàixer esplèndid.

Molt tard ja ens separem i vaig cap a l’hotel. Està a prop de la Ku’damm així que decidisc fer una llarga caminada per recuperar-me del dia i m’acoste fins l’església destruïda que encara hi ha al mig de l’avinguda. La Kaiser Wilhelm va ser pràcticament arrasada per un bombardeig aliat durant la guerra i ara en queden unes restes perfectament integrades al paisatge urbà. A mi m’agrada aturar-me allà i mirar el ric sostre del seu interior a través del vidre que separa les restes del temple del carrer. Alce la vista i veig la torre esventrada. Sempre pense que un símbol de com el temps pot ser diferent i un homenatge a la voluntat de persistir sense oblidar, que a mi m’emociona particularment.