Mails per a Hipàtia

En les conferències i xerrades sempre trobes gent molt interessant que t’explica coses importants, detalls relevants o et dóna autèntiques lliçons de vida. Em va passar dilluns. Havia de fer una xerrada a Cerdanyola del Vallès per a la gent d’Òmnium i em van venir a esperar una parella, ja gran.

Amb ells vam anar al lloc on es feia la xerrada. Jo sempre pregunte a la gent què fa, d’on ve i què pensa. Sóc periodista i preguntar és un vici però per mi aquesta és també una manera d’entendre com és aquest gran moviment que sacseja el país. Coneixent les seues parts el coneixes millor. I després de set anys seguits fent dos o tres xerrades per setmana i parlant amb milers i milers de persones crec que comence a entendre bé el que està passant.

En aquest cas em va impressionar molt la història que ells em van explicar. A Cerdanyola Òmnium ha creat una campanya consistent en regalar als bars exemplars del PuntAvui i de l’Ara, per tal d’estendre la pluralitat mediàtica i política, massa acostumada a aquesta gent, a aquests directors de diari, als quals ahir la vicepresidenta del govern espanyol alliçonava sense dissimular.

El cas, i el contrast, és que aquella dona que em va acompanyar m’explicà que s’havia jubilat feia poc però que no havia aconseguit portar a terme el seu somni. Per què? Es veu, això em va explicar, que el seu somni era un cop jubilada alçar-se cada dia a les nou del matí, en comptes de fer-ho a les set, com li havia passat tota la vida. Però ara resulta que cada dia s’alça, voluntària, per anar a pels diari al quiosc i repartir-los pels bars. I ho fa de nou a les set. Ploga, faça sol o neve. Tots els dies de l’any.

Aquesta va ser una d’aquelles explicacions que em deixen astorat i corprés. I li ho vaig haver de dir: ‘sàpiga que guanyarem per vostè. Per vostè i per la gent com vostè que a canvi de res fan la feina que els demanen que facen, sacrificant fins i tot els somnis. I no paren mai de fer-la ni baixen mai del tren’.

Ells són la nostra sort, la nostra columna vertebral.

Diumenge vaig anar al mercat de llibre vell de Sant Antoni i vaig adquirir una col·lecció en bon estat de la revista El Llamp, una publicació que de la mà de l’Enric i el Xavier Borràs va ser un dels primers puntals de l’independentisme en un moment en que aquest era molt minoritari.

Fullejant-la em vaig trobar aquest comentari sobre l’acte de l’MDT al Fossar de les Moreres de l’any 1985. Jo hi vaig parlar i segons el cronista amb un cert èxit –tot i que es veu que vaig parlar massa estona. Em crida l’atenció la referència a l’oratòria positiva i em fa gràcia, a qui no li la faria? la foto. La barba ha desaparegut i els quilos han arribat però em fa una certa il·lusió tenir-la.

Precisament fa uns dies algú em va enviar l’article del diari El País que parla d’aquest acte i que fa esment de la participació d’un tal Vicente Partal, que dec ser jo. La crònica entra al detall i afirma que el tal Vicente Partal ‘atacó la política de CiU y reclamó la dimisión de Pujol- como única fórmula para acabar con la actitud de “constante burla” que adopta el Gobierno Central ante los problemas de Cataluña.’

La persona que em va enviar aquesta crònica diu que havia vist un vídeo de l’acte penjat en algun lloc. Jo no crec haver-lo vist mai però si existeix em faria una certa gràcia trobar-lo.

Com a disclaimer, la meua vida militant es va iniciar a la CNT de Bétera, que al final del franquisme era l’única cosa que existia al poble, tret dels descoordinats nacionalistes que fèiem el que podíem, sense saber massa bé en quina direcció. Després vaig estar prop del PSPV pre-PSOE i vaig acabar per formar part del PSAN, partit al qual crec que em vaig incorporar al 1977 o 1978. En aquest partit independentista vaig militar fins poc després d’aquest acte del Fossar. Des d’aleshores no he militat en cap altre partit ni tinc cap pretensió de fer-ho ja.

Ahir li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a la Isabel-Clara Simó. Tant bon punt ho vaig saber vaig decidir plantar-me a la seu d’Òmnium per escoltar la notificació del jurat. Despús-ahir precisament havíem estat el Vicent Sanchis i jo amb ella i no ens va dir res de res. Ja ho sabia però va callar, ben disciplinada. Ahir no la vam deixar escapar, però. A Òmnium érem, entre molta altra gent, el Vicent Sànchis, el Carles Solà i jo mateix, que amb la Isabel fèiem quatre dels membres d’aquella màfia valenciana que durant tants anys va embolicar l’enyorada Mavi Dolç. Ens vam fer aquesta fotografia de record i després, amb el president d’Òmnium Jordi Cuixart, vam decidir que ens n’anàvem a dinar junts per celebrar-ho.

I així va ser. I vam fer un d’aquells dinars inoblidables en els quals vam riure molt, vam explicar tota mena d’anècdotes i vam repassar de valent a tots aquells que havíem de repassar. La Isabel estava radiant, que ja tocava, tota divertida veient com se li anava omplint el mòbil de trucades, de whatsapps, de missatges de tota classe i condició per felicitar-la. La va felicitar també l’ama del restaurant i tots plegats vam brindar per un premi que m’alegra més del que puc explicar.

Amb la Isabel m’uneix una amistat i unes complicitats que venen de molt lluny. Sent una admiració gran cap a la seua tenacitat i la seua valentia, cap a la seua capacitat de no deixar de desafiar mai tot allò que no li agrada. Per raons biogràfiques, El Temps és el bressol d’on naixerà VilaWeb. Però el Canigó de la Isabel i el Xavier és la nostra prehistòria i la prehistòria de la qual venim molts en aquest país. No he vist mai a la Isabel defugir ni una sola batalla però tampoc no l’he vist mai, ni en els moments més difícils, enfonsada. La Isabel és una alcoiana d’una vitalitat superlativa amb la qual dinar ahir va ser un plaer més gran encara del que ho ha estat en tantes altres ocasions. Perquè, caram, què no hauríem de celebrar, i de celebrar be, que siga la quaranta novena persona en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Doncs això mateix…

Just abans d’acabar l’any els bons amics del CIEMEN em van convidar a participar en un debat sobre els 25 anys del final de la Unió Soviètica. Hi vaig participar amb Simona Skrabec i Abel Riu i aquest és el vídeo que han penjat ara amb la major part del debat gravada.

De fet la darrera de l’any pel que fa al tema de la independència. Encara n’he fet una altra al CIEMEN sobre els 25 anys de la caiguda de la URSS però aquesta als Lluïsos d’Horta és la darrera de les moltes i moltes que he fet per l’ANC, Òmnium o els partits al llarg d’aquest any. Com que els organitzadors han estat tan amables de penjar el vídeo us el deixe com un record final del que ha estat aquest 2016 que ja s’acaba.

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama

[vimeo 195404374 w=640 h=360]

Dilluns vaig fer anys i em vaig ‘regalar’ una visita a la British Library, a Londres, on des del mes passat fan una exposició increïble amb el títol ‘Maps and the 20th Century: Drawing the Line‘.

L’exposició repassa el paper de la cartografia en el segle XX i com era d’esperar, tractant del lloc que és, hi ha en exposició una col·lecció de mapes absolutament fascinant. Des del mapes de tela que portaven els aviadors britànics durant la guerra de l’Irac amb les rutes per escapar si eren abatuts fins mapes extraordinaris de la Unió Soviètica, passant pel mapa que portaven els aviadors nazis per saber on deixaven caure les bombes sobre Liverpool o el mapa original de la zona de la lluna on l’home va posar el peu per primer vegada que viatjava en la càpsula Apollo.

El recorregut per l’exposició és fascinant però té moments en que he quedat tremolant contemplant trossos de paper que han arribat a ocasionar un dolor indescriptible en la humanitat. Impressiona i commou veure un mapa de les trinxeres de Sarajevo sota les bombes, els mapes de la divisió en zones del Llevant, de Palestina, de Síria, de l’Irac…

Davant algun d’aquests mapes m’he quedat absolutament commogut. És increïble imaginar quant de dolor poden arribar a causar unes ratlles dibuixades sobre un mapa, unes ratlles que quan les veus es nota de seguida que han estat fetes sense massa precisió, com si el que anés en joc fos poca cosa.

Després de comprar-me el catàleg m’he assegut en la cafeteria a prendre un cafè i he escoltat una conversa rere meu mateix on un senyor de Moràvia explicava a una senyora anglesa les complexitats de l’antiga Txecoslovàquia. Un complement perfecte al que acabava de veure…

-Bon dia pare, com va?

La salutació és somnolenta, més aviat ritual. És molt matí i mon pare s’està fent el seu cafenet a la cuina. Jo acudisc amb son a les orelles i el cap encara sense engegar. Fins que ell ho solta:

-Va pla…

Se me’n va la son de sobte. Va pla? Va pla és l’expressió occitana més tradicional per respondre a una salutació d’altri.

-Pare, què has dit?

-Que va pla, que estic bé.

-Ja ho he entès. Però això tu no ho havies dit mai. Va pla?

-De xiquet sempre, a Lloc Nou [d’en Fenollet, a la Costera. El seu poble]

-Tu de xiquet responies amb un va pla?

-Sí. Per què t’estranya tant?

-Home! Perquè això és occità! parles occità!

-Jo que sé… diu ell mentre fa girar la cullereta dins la tassa.

M’ha passat diverses voltes que els pares, de sobte, diguen una paraula extraordinàriament culta o magnífica de tant ben dita que està i que havien oblidat o que només restava en la seua memòria més profunda. Però aquest ‘va pla’ supera tot el que havia sentit fins ara. Mentre prenc el meu cafè, assegut al seu costat, jo li pegue voltes: potser és una casualitat, igual és una simple homofonia que té alguna justificació o un costum local que no té perquè estar connectat. Però i si en realitat acabe d’escoltar una resta bellíssima, fòssil, de l’occità primigeni? Que no seria impressionant això?

Diumenge els companys de la Xala em van convidar a participar en l’acte d’homenatge a Vicent Andrés Estellés que es feia a ca Fuster, a Sueca. Vaig acceptar encantat. Estellés és una part bàsica de la meua educació sentimental i intel·lectual i tornar a ca Fuster em produïa una emoció especial. Si no vaig errat no havia tornat a entrar en ella des del dia del seu enterrament.

Ara han comprat la casa del costat i han fet un tinglado notable que contindrà, esperem que aviat, un museu dedicat a l’escriptor i on es poden fer tot d’activitats, entre altres coses perquè la suma dels dos patis ha creat un espai on, com va passar diumenge, es poden encabir de forma més o menys còmoda uns centenars de persones.

L’acte va ser rodó, amb una organització miraculosa i amb uns continguts que aportaven una quantitat d’estima pel poeta i pel país més que notable. Estima que va replegar de forma especial la seua filla Carmina.

Avui els companys de la Xala han penjat el vídeo de la meua intervenció, així que més que contar-vos el que vaig dir vos convide a escoltar-ho.

He participat en una sèrie d’entrevistes commemoratives dels quaranta anys del Congrés de Cultura Catalana. Aquest és el vídeo de la meua intervenció.

[vimeo 162977197 w=640 h=360]

[40 anys, 40 testimonis. FCCC] 37 Vicent Partal from Giny Comunicació on Vimeo.

Sóc dels que consideren que Edward Snowden és un heroi del nostre temps. La seua honradesa, la seua valentia i la capacitat que va tenir d’obrir-nos els ulls sobre la vigilància a la qual estem permanent sotmesos fa que l’admire i que intente seguir-li la pista en el que no deu ser fàcil el seu exili rus.

Aquest cap de setmana, per això, he vist que estrenaven ‘Snowden’, el film d’Oliver Stone i he anat a veure’l al cinema. El film m’ha semblant una mica llarg, crec que li sobren deu o vint minuts però la minuciositat amb la qual retrata tot el que va passar i els mitjans amb que Stone compta per a fer-ho són realment destacables.

Però és precisament l’última part del film, amb el canvi de ritme i escenari que hem vist tan sovint en Stone, la millor, tot i ser la menys espectacular. Per com la vius i pel que representa políticament. Snowden fa ja anys que viu a Moscou, forçat a un exili que no li deu resultar gens agradable, amb Putin allà mirant per la finestra. La temptació d’oblidar-lo és per això massa fàcil i que un director com Stone decidisca tornar-lo a la palestra pública em sembla fonamental.

Especialment perquè si Hillary guanya les eleccions em tem que les coses es posaran molt lletges… Ja en parlarem.

Els companys de Bellaterra han publicat el vídeo de la meua conferència de l’altre dia, presentada per Pere Cardús. Si la voleu veure ací la teniu:

Els enllaços aeris tornant del Japó permetien una parada curta, de poc més de vint-i-quatre hores a Dubai. Era una manera de suavitzar els milers de quilòmetres que ja portàvem entre pit i esquena i també de domar una mica més el temut jetlag. Així que ho vam aprofitar.

Venint del Japó, però, Dubai és un xoc excessiu. No només pel clima però molt pel clima. En eixir de l’hotel de bon matí, i era molt matí encara, les ulleres se’ns van entelar a tots de la calor tan monstruosa que feia.

A Dubai la calor és excessiva però tot és excessiu. Vam pujar al Burj Khalifa, el gratacels més gran del món però només de veure’l des de baix ja vam quedar esborronats. És ben bé el doble d’alt de qualsevol altra cosa i costa imaginar com caram van tenir la idea de fer això.

Com que teníem tant poc temps vam decidir agafar un d’aquells autobusos que ensenya les ciutats. Vam quedar atrapats en una successió inacabable d’embussos de trànsit que ens va fer baixar al museu de Dubai i recórrer una part de la ciutat vella. Amb tot va ser el més bonic i real que vam veure. Vam entrar per un soc hindú, vam travessar el braç de riu en la barcassa que fan servir els locals, una andròmina tan atrotinada com colorista, i vam poder submergir-nos després en el soc local i en el de l’or. No tenen ni punt de comparació amb els d’Istambul però com a experiència no va estar malament.

Tot Dubai, però, fa la sensació d’estar en obres i inacabat. No s’acaba d’entendre quina ciutat volen construir, més enllà de fer els edificis més grans i pretenciosos que puguen i de comprar tot el que es mou, marques comercials, museus, parcs temàtics, competicions esportives…

No crec que hi torne si no és per alguna obligació.

Viatjar pel Japó és molt fàcil gràcies a l’existència d’una xarxa de trens sensacionals. Arriben a tot arreu, arriben a totes hores del dia i de la nit i arriben sempre a temps. En tots els dies que portem ací només un tren no ha arribat a l’estació a l’hora i això va ser acompanyat de la desolació del personal de la Japan Railways i de tot de disculpes i informació remarcada una vegada i una altre sobre que el comboi portava un retard de cinc minuts exactes, com així va ser.

Hi ha tres de tot tipus i aquests dies hem pujat a trens de tot tipus, inclòs el famós tren bala que des de que jo era xiquet havia estat un mite per a mi. He pujat amb molta il·lusió per fer el trajecte que separa Tòquio de Kioto i realment quan accelera aquesta és una màquina impressionant. No fa tot el trajecte a tota velocitat però quan el posen al màxim fins i tot mirar per la finestra és difícil, de tan ràpid com va.

Les estacions, a més, són en les grans ciutats els monuments civils principals. Tant a Tòquio, com a Osaka i Kioto he quedat impressionat amb elles. D’una banda pel formigueig humà que hi transita en totes direccions i en tot moment. Per una altra, però, també per la seua arquitectura. La de Kioto, per exemple, té una espectacular escala que s’encén amb imatges i missatges diversos i un jardí obert a dalt del tot, des del qual es divisa la ciutat completa.

L’única cosa que no acabe d’entendre és el fet que hi ha trens de diferents companyies i que els bitllets no valen per als trajectes de totes. Cadascuna va a la seua, segurament perquè totes són companyies privades i aquest és l’únic però que li resta eficàcia al sistema. Amb tot hi ha un grup de companyies, JR, que clarament dominen el mercat i que pels estrangers ofereixen un passe que és una autèntica ganga. T’hi pots moure per totes les seues línies, locals, metropolitanes i nacionals només ensenyant-lo, sense pagar cap preu addicional al que pagues en adquirir-lo (i és francament barat) i sense necessitat ni de reservar bitllet.

Vist des de la perspectiva del nostre pobre país el sistema fa una enveja descomunal. Ahir a Kioto es va posar a ploure i vam pensar en anar a Osaka, que és més urbana. Pensat i fet. Tren ràpid i puntual cap allà i retorn ben entrada la nit sense cap problema i després d’haver recorregut mitja ciutat perquè volíem anar a un barri que les meues filles sabien que té un menjar típic especial, una espècia d’arrebossats que estaven realment deliciosos. Tren ràpid a l’estació d’Osaka, tren intern per Osaka després i tornada tot ben ràpid i ben eficaç. Com si pogueres decidir a mitja vesprada que vas a sopar a Xàtiva des de València, pogueres anar segur i ràpid, sense por a què res no fallara. sopar i tornar després sense problemes. En fi…

(Em fa gràcia que els revisors dels trens quan entren i ixen del vagó fan una reverència al viatgers. Compareu-ho amb els de la Renfe…)

Són moltes les coses que corprenen en aquest país però jo, personalment, he quedat molt impressionat amb els jardins. A Tòquio n’hem visitat tres i cadascun era més impressionant que l’altre: Ueno, Koishikawa Korakuen i Hamarikyu.

Ueno, al final, era el més semblant al que seria un dels nostres grans parcs, tipus els Vivers o la Ciutadella. Gran, ple de gent, amb tot de coses a dins, vam visitar el molt interessant Museu Nacional. No és una cosa que cride massa l’atenció però en un racó té un llac enorme colgat per uns nenúfars d’una dimensió col·losal. Crida molt l’atenció perquè l’aigua ni tan sols l’arribes a veure, de tant espeses com són les plantes.

Koishikawa Korakuen és una meravella pròxima al Tokyo Dome, que és l’únic problema que té. El soroll del gran estadi molesta molt en un jardí tan preciós com aquest. El paisatgisme és espectacular ja que reprodueix diverses zones del Japó, creant rutes i passejades que et porten des de camps d’arròs amb espantalls fins a gorges, ponts o platges de pedretes. Es tracta d’un dels parcs més antics de la ciutat, creat en l’època Edo per un senyor feudal que volia reproduir els llocs que li agradaven del país per passejar-hi cada dia.

Però el jardí per excel·lència, una de les coses més impressionants que he vist en la meua vida, és el de Hamarikyu, un espai màgic acorralat entre les autopistes que eixen de la ciutat cap al sud i el mar. Es tracta d’un jardí mínim on tota l’enorme qualitat del disseny tradicional japonès s’expressa en detalls admirables. Hi ha una casa del te al mig d’un llac que si mai la va veure Frank Lloyd Wright devia pensar en retirar-se immediatament de l’arquitectura, perquè no es pot fer una cosa més perfecta amb menys materials. Inclosa la pasarel·la per arribar-hi, que quan vaig descobrir que era del 1700 no m’ho podia creure, de tant moderna i minimalista com és.

Plovia lleugerament al defora i ens hi vam seure per gaudir d’un te a la manera tradicional. Ens el van servir amb tot d’explicacions sobre com havíem de tallar l’espècia de massapà que has de tastar primer i sobre de quina manera cal agafar la tassa. Aquest te, per cert, té molt poc a veure amb el té que coneixem nosaltres. Més aviat té una textura com de sopa de carabassó però en canvi té un sabor molt durador i que creix uns minuts després d’haver-lo begut.

Després vam passejar una bona estona apreciant com aquesta gent fa tant amb tant poca cosa. En el jardí hi ha pocs arbres però cada arbre està posat exactament en el lloc que cal i hi ha zones d’herbes altes que es mouen amb el vent generant unes ondulacions d’un gran contingut plàstic. Llàstima dels inevitables gratacels que l’envolten i l’embruten en l’horitzó, perquè realment la delicadesa i la bellesa d’aquest petit espai em sembla molt difícil de superar. Emocionant i tot.