El dia que vam pregar a classe
En la meua escola de xiquet evidentment pregàvem cada dia. I cantàvem el ‘Cara el Sol’. La creu i el Franco estaven en totes les aules. Els qui vam anar a escola en els primers seixanta del segle passat sabem del calvari que s’hi passava.
En canvi quan vaig arribar a l’institut, ja als setanta, les coses van canviar. Hi havia alguns professors que ens parlaven d’una altra manera, que ens ensenyaven coses noves i fins i tot ens passaven material de la precària oposició al franquisme. En aquest sentit sempre he recordat amb especial agraïment els meus professors de literatura i filosofia del batxillerat. Julián i Francisco, si no recorde malament.
Ells, per exemple, ja no feien la pregària en entrar a classe. Simplement començaven la lliçó. Per això em va impactar de manera notable el dia que ho van fer. Va ser el de l’execució de Carrero Blanco. ETA el va matar al matí i tots nosaltres, joves joveníssims, estàvem absolutament excitats. No havíem viscut mai una cosa com aquella i a primera hora de la vesprada teníem filosofia. Esperàvem ansiosos què ens diria don Julián…
Però ell va entrar molt seriós i ens va dir ‘ja sabeu que jo no pregue mai però em sembla que avui ho hauríem de fer. Això serà molt dur’. La frase va caure literalment com una llosa sobre nosaltres. Especialment perquè la cara del professor ho deia tot: la por era palpable en la la seua mirada i allò, venint del més valent de tots, ens va fer veure de sobte que aquella bomba a Madrid era una cosa gruixuda que més valia no prendre’ns a broma.
Si no ho recorde malament és la darrer vegada en la meua vida que he fet la senyal de la creu. Ja no la feia des d’anys enrere però em vaig deixar dur per la por. Aquell dia.
(Ara sembla que l’animal del Wert vol que les criatures tornen a senyar-se. Veges tu…)
aquell dia era casa d’uns amics a Barcelona, jo havia deixat de militar al MIL feia més d’un any i tenia companys que eren a la presó i vaig sentir pànic de com es vengeríen, com va ser.
La por dels anys grisos de la dictadura. El poder de la por. La por de la dictadura. La por que comportava els relats sentits, la informació del què sabies què feien.
La por que ho impregnava tot, la por del feixisme.
aquell dia era casa d’uns amics a Barcelona, jo havia deixat de militar al MIL feia més d’un any i tenia companys que eren a la presó i vaig sentir pànic de com es vengeríen, com va ser.
La por dels anys grisos de la dictadura. El poder de la por. La por de la dictadura. La por que comportava els relats sentits, la informació del què sabies què feien.
La por que ho impregnava tot, la por del feixisme.
Recorde també eixe dia. Perdectament. Jo era a l’Acadèmia Martí, enclavada al Palau dels Comtes d’Alpont del carrer de cavallers. Érem a la sala del primer pis, quasibé una sala d’actes que creuava la façana del estatge principal de mitgera a mitgera. El director i propietari era en Ricard(o) Segura, (família de l’editorial Marfil), per ço, alcoià. Qui sempre marmolava en català…encara recorde aquell “mecaguen Cristina ‘bunda'” que no sabia a què es referia..quan algun alumne no aprofitava l’avinentesa de poder estudiar. Aquella acadèmia adscrita al Lluís Vives era singular i liberal com he pogut comprovar amb la perspectiva. Els professors es parlaven entre ells en francés o en català per a que nosaltres no els poguérem entendre. Hi havia el “mesié” divorciat de “La madame” (catedràtica del sant Vicent Ferrer). El “monsieur” era un antic pied-noir d’arrels valencianes. Joan Martínez Chiralt el professor de religió i avui el canonge més vell de la Seu, amic de casa. I sancionat i apartat en 1957 per demanar en un sermó que es vengueren les joies de la mare de Déu dels desemparats per a ajudar els damnificats de la riuda d’aquell any. També vaig tindre de profe de francés al Francesc Agües de Sagunt, quwe acaba de tormnar de París i ens posava cançons de la Maria del mar Bonet per a explicar la particula pronominal “en” tant en francés com en valencià. Llengua que jo particularment no sabia ni un borrall. El de biologia era el bateria de Cotó-en-pèl. I de llatí i llengua española en Josep Maria Navarro de MELIANA. Al primer que que vaig dir que el valencià era català en ma vida. Una màquina del saber literari que dictava els apunts de viva veu..i contínuament blasmava els llibres de text. Encara recorde sentir-lo parlar de “La Regenta” com el llibre més important del segle XIX i estimbant contra la paret el llibre de text, endemés de “Vida de D. Quijote y Sancho” de l’Unamuno. Feia les classes barrejant espanyol i català, doncs molts dels alumnes eren valencianoparlants. Àdhuc tres o quatre del barri del Carme, que tenien un español aproximatiu, i els de l’Horta i El Palmar, ni et conte !
Tenia d’amics els Torres Ferrando, uns fills de pece’s emigrats a Sevilla i retornats que ens subministraven octavetes d’ETA, del FRAP, La lliga C.R. També al “Coereano” que era el fill del fotògraf del carrer de Serrans que ens subministrava tota la pornografia possible que fotografiava son pare i germà gran en el primer pis dalt de la botiga. En definitiva, molt del que he desenvolupat al llarg dels següents 40 anys crec que prové d’allò. El dia de la mort de Carrero, allà no vam resar. Senzillament ens van fer seure a la sala a tothom durant un parell o tres d’hores preguntat-nos coses de classes, exàmens, etc. i ens vam enviar a casa quasibé per fer vacances de Nadal. Guareix-te amic 😉
Jo vaig sentir la por de matinada, Vicent. Aquell nit, després de l’execució de Carrero Blanco.
Sí, van trucar de matinada, per dir-me que tenia 24 hores per deixar el país, i que ja sabien que la meva filla anava a l’escola bressol del Liceu Francès.
Sempre truquen de matinada. Jo tenia 23 anys, era redactora de La Vanguardia, i no sé com sabien que era jo la que de tant en tant aconseguia publicar quatre línies sobre una vaga a la universitat o una manifestacio dels sindicats democràtics il·legals.
A les 9 del matí, estava fent cua davant una comissaria, per fer-li un passaport a la nena. Per si de cas fos necessari que els meus pares se l’emportessin a casa d’uns seus amics de Perpinyà.
La por de la matinada.