Baixem per la vall del Segre en una lluminosa tarda de juliol, de cel radiant. Aigües avall d’Organyà s’alça la formidable roca de Narieda, coronada pel tossal de Balinyó. Vist amb el sol a ponent, el paisatge és espectacular, amb molta força: cingles de vertigen que s’alcen sobtadament des de la dolçor de les Hortes, en aquest temps verdes de panís. (més…)
Des de la vall de Remunye es té una visió magnífica del circ d’Alba, amb la cobejada, per uns pocs, cresta dels quinze gendarmes. És la dent de serra que es desprèn cap a la dreta des del pic d’Alba, al centre de la imatge, amo i senyor.
A l’esquerra, traient el nas per sobre de la tuca de l’Éssera, la tuca i la tuqueta Blanca de Paderna, d’altitud força més modesta però d’aspecte imponent. El topònim ho diu tot, són dues muntanyes fetes amb roques calcàries de color clar.
Aquells qui no calvacarem mai sobre els estimballs de vertigen que sostenen els gendarmes d’Alba (força més de quinze, tot i que només aquests han assolit fama i renom) admirem empetitits aquest paisatge meravellós, que ni tan sols provarem de posseir (quin verb més lleig, tractant-se de quelcom de tan bell).
* * * * * * * *
La imatge es va prendre el passat 12 de juliol de 2007, des de la vall de Remunye.
Els diccionaris catalans no recullen l’accepció que en podríem dir alpinística del mot gendarme. Sentit que sí recullen, com és natural, els diccionaris francesos, com ara el diccionari del Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales: “Bloc rocheux proéminant en montagne“.
[El desembre del 2015 hem comprovat que el mot gendarme és recollit pel TERMCAT, en l’àmbit de les Ciències de la Terra: “Bloc aïllat de roca, en forma de punta o monòlit i de dimensions més petites que una agulla, generalment situat en una aresta”]
A la base del Gra de Fajol, al circ d’Ulldeter, fa només uns 10.000 anys hi corria una mena de riu, ample i poderós. Era, però, un riu ben especial, format per pedres i gel.
Durant el període Tardiglacial (després de l’última gran glaciació), el clima als Pirineus era fred i sec. La combinació d’aquests factors feia que, d’una banda, i a causa dels fenòmens de gelivació, al peu de crestes i parets s’hi acumulessin grans masses de blocs de pedra (alguns de diversos metres de diàmetre). D’altra banda, la manca de precipitacions abundants impedia la formació de glaceres, però el fred permetia que entre els blocs hi hagués permanentment gel. Aquesta massa de gel i blocs, es desplaçava lentament pendent avall, seguint les concavitats del terreny, formant allò que hom anomena les glaceres rocalloses.
Un cop fos el gel intersticial, encara avui són ben visibles en força llocs dels Pirineus (sobretot allà on les roques són granits o gneis) les formes lobulars típiques que prenien aquests rius de rocs a mida que lliscaven. Això sí, és millor mirar-ho a vista d’ocell, com per exemple des de la carena del Gra de Fajol.
* * * * * * * *
La imatge es va prendre el 16 de juny de 2007, des de prop del refugi d’Ulldeter. Aquell dia, en el camí del coll de la Marrana, hi floria l’herba del vent groga,la saxífraga geranioide, la saxífraga pubescent, l’homògine, la prímula latifòlia, la prímula integrifòlia, l’herba pedrera, la vitaliana, l’andròsace càrnia, la genciana pirinenca, la pastorella, la búgula piramidal, la draba aizoide, el ranuncle pirinenc, la violeta palustre, etc., etc., etc.
A Vielha, res de nou, el dia era tapat. Mentre travessàvem el magnífic bosc d’Estèra Safosta ens vam ficar dins la boira. Mica en mica, però, a mida que pujàvem, la boira s’aprimà. Just quan sortíem del bosc i passàvem pels prats i els matollars de bàlec que envolten l’Estanho ens van tocar els primers raigs de sol i, quin espectacle! (més…)
Enmig del bosc hi ha una clariana en un lloc pla. Sota la fullaraca, la terra és negra, recremada. Els arbres són joves, el bosc és jove. Som en una plaça carbonera a la fageda de l’obaga de la serra de Sant Amanç. Fa unes quantes dècades, en aquesta erola avui tranquil·la i solitària, i en tantes altres, hi havia el tràfec dels carboners, els homes que muntaven i mantenien encesa la pila, la llenya que es convertia a poc a poc en carbó. (més…)
Som en temps de grandalles. Onegen esveltes als prats de dall de l’Aran, el Pallars, la Ribagorça, la Cerdanya i, és clar, d’Andorra… (més…)
El diccionari diu: “Fajol: Planta herbàcia anual de la família de les poligonàcies (Fagopyrum esculentum), de fulles sagitades, flors hermafrodites, pentàmeres en raïms corimbiformes, i aquenis trígons, destinats a l’alimentació del bestiar”. Ens fixarem només en aquests aquenis trígons, els fruits que, per mor de la seva forma, donen nom a una coneguda muntanya de l’alt Ripollès. (més…)
S’ho mira i s’ho remira i deu pensar: “Què se n’ha fet de tota aquella gent que feinejava per la sorra? Les dones que cosien una vegada i una altra les xarxes; els adobaires, tot el dia traginant les pells que s’assecaven al sol; els mestres d’aixa, posant a punt els llaguts… I els pescadors, és clar, on duen ser?” (més…)
Al peu del’Urkulu es troben algunes fagedes prou singulars. I no és que aquell no sigui país de fajos, que ho és, i molt; allò que les fa especials és que els arbres creixen entremig de blocs de pedra calcària, en un terreny ben aspre, però dolçament cobert per una espessa catifa de molses. (més…)
Feia estona que plovia. De cop, entre la pluja s’hi van començar a barrejar unes volves petites. En poca estona les volves van créixer, l’aigua va desaparèixer i va començar a nevar. Els flocs eren grossos, però quan arribaven a terra es fonien gairebé a l’instant. Cada vegada nevava més fort i, en sec, els flocs van començar a entapissar els prats, la terra, els arbres; va ser molt ràpid i ja no hi va haver marxa enrere. La neu continuava caient amb força i ara trobava un coixí tou i fred on acomodar-se. Va estar així fins a mitja tarda i tot va quedar cobert per aquest fantàstic mantell blanc, un mantell que esmorteeix absolutament el soroll, com si fos de cotó fluix. Quin silenci després de la nevada…
Va passar dilluns de la setmana passada, a Orreaga (Roncesvalles).
Des de les bordes de Biadós, a la capçalera de la bal de Chistau, el massís de Lardana es mostra amb tota la seva força. Muntanya immensa, gegantina, feta de pedra, neu i gel, encongeix el cor. A la dreta, separats del Lardana pel coll d’Eriste, es veuen els pics de Bagüeñola, granit pirinenc. (més…)
En aquesta imatge, i d’esquerra a dreta, es veu el Talló d’Aulet, el tossal de les Cornasses, el Morral Roi (quin topònim tan adequat per a un cim abrupte i de roques rogenques), el pas d’Escales (forat impressionant que van excavar les aigües de la Noguera Ribagorçana per deixar enrere l’alta Ribagorça i entrar a la Terreta), el roc de Sant Cugat (llar d’una gran colònia de voltors) i la serra de Sant Gervàs, amb la seva cinglerallarga i assolellada. (més…)
L’arribada de la Tordera al mar, abans d’ahir. La poca aigua que baixa pel riu no té prou empenta per trencar la barra de sorra i s’embassa just darrera la platja. A l’esquerra es veuen els únics vestigis que resten del bosc de ribera, en aquest cas àlbers, freixes i oms. Sota els àlbers, floria la gatassa.
La fotografia es va fer el dia 13 de març de 2007, des de la platja, mirant riu amunt.
Aquesta és la visió que es té del massís de Besiberri des del pic de Fenerui. S’hi veuen tots els cims de la capçalera del barranc de Llubriqueto (Baserca, Punta Senyalada, Abellers, Besiberri Sud, Comaloforno…), Al fons, a la dreta, el massís de Comalesbienes.
La fotografia es va fer el 27 de juliol de 1988 (sí, sí, fa prop de 19 anys!).
Així es veia el bosc de roure martinenc del pla del Far aquest dissabte. La clariana va fer de finestra. L’hivern encara hi era ben present, i tot just començava a florir l’herba fetgera. Al marge del cingle, però, en algun racó especialment arrecerat i càlid, l’almesquí era ben florit.La fotografia es va fer el dia 25 de febrer de 2007, des de prop del camí que des del grau de Goleró va cap al santuari.