Amb l'excusa d'una imatge

Som en temps de grandalles. Onegen esveltes als prats de dall de l’Aran, el Pallars, la Ribagorça, la Cerdanya i, és clar, d’Andorra…

“Onejar de grandalles a les prades més altes.
Te n’ofereixo un ram. Amb tu retorno a Andorra,
amb tu que saps quins són els records que m’hi porten
perquè en vas compartir la profunda harmonia.
Retorno a Andorra amb tu pels camins del poema
i ens fan escorta el vent i tot de veus llunyanes
que els anys han convertit en ressò de les nostres.
Manllevaré clarors a la tarda quieta
i amb el groc del fullam i el blau de les muntanyes
faré d’aquest retorn l’ull glaçat del crepuscle.
Tot jo visc a redós de la imatge que em manca,
del neguit que m’empeny més enllà del silenci
i em manté desvetllat mentre els altres reposen,
tot jo espero que algú m’anunciï el miracle
i faig trenes de joncs amb el temps de l’espera
per temptar el temptador quan la lluna ho permeti.
Ara escric, i amb el teu alenar m’acompanyes.
Se t’adormen coloms al fons de la mirada
i jo puc destriar lentament els teus somnis.
Una música lleu fa més fonda i secreta
la nostra solitud i allargassa les hores
que compartim, ben lluny del traüt i l’angoixa.
No em dol ni la remor del temps feixuc que passa
sense fer cas de cap desig, ni l’agonia
de la tarda que mor tranquil·la rera els vidres.
Tu em dols només, i amb tu, ple de vida viscuda,
i també ple del goig de l’instant que transcorre
i ens conté plenament, fugacíssim, benigne,
torno a Andorra pels vells viaranys del poema,
mentre onegen grandalles a les prades més altes.”