S’ho mira i s’ho remira i deu pensar: “Què se n’ha fet de tota aquella gent que feinejava per la sorra? Les dones que cosien una vegada i una altra les xarxes; els adobaires, tot el dia traginant les pells que s’assecaven al sol; els mestres d’aixa, posant a punt els llaguts… I els pescadors, és clar, on duen ser?” (més…)
Al peu del’Urkulu es troben algunes fagedes prou singulars. I no és que aquell no sigui país de fajos, que ho és, i molt; allò que les fa especials és que els arbres creixen entremig de blocs de pedra calcària, en un terreny ben aspre, però dolçament cobert per una espessa catifa de molses. (més…)
Feia estona que plovia. De cop, entre la pluja s’hi van començar a barrejar unes volves petites. En poca estona les volves van créixer, l’aigua va desaparèixer i va començar a nevar. Els flocs eren grossos, però quan arribaven a terra es fonien gairebé a l’instant. Cada vegada nevava més fort i, en sec, els flocs van començar a entapissar els prats, la terra, els arbres; va ser molt ràpid i ja no hi va haver marxa enrere. La neu continuava caient amb força i ara trobava un coixí tou i fred on acomodar-se. Va estar així fins a mitja tarda i tot va quedar cobert per aquest fantàstic mantell blanc, un mantell que esmorteeix absolutament el soroll, com si fos de cotó fluix. Quin silenci després de la nevada…
Va passar dilluns de la setmana passada, a Orreaga (Roncesvalles).