Amb l'excusa d'una imatge

Des de la vall de Remunye es té una visió magnífica del circ d’Alba, amb la cobejada, per uns pocs, cresta dels quinze gendarmes. És la dent de serra que es desprèn cap a la dreta des del pic d’Alba, al centre de la imatge, amo i senyor.

A l’esquerra, traient el nas per sobre de la tuca de l’Éssera, la tuca i la tuqueta Blanca de Paderna, d’altitud força més modesta però d’aspecte imponent. El topònim ho diu tot, són dues muntanyes fetes amb roques calcàries de color clar.

Aquells qui no calvacarem mai sobre els estimballs de vertigen que sostenen els gendarmes d’Alba (força més de quinze, tot i que només aquests han assolit fama i renom) admirem empetitits aquest paisatge meravellós, que ni tan sols provarem de posseir (quin verb més lleig, tractant-se de quelcom de tan bell).

* * * * * * * *

La imatge es va prendre el passat 12 de juliol de 2007, des de la vall de Remunye.

Els diccionaris catalans no recullen l’accepció que en podríem dir alpinística del mot gendarme. Sentit que sí recullen, com és natural, els diccionaris francesos, com ara el diccionari del Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales: “Bloc rocheux proéminant en montagne“.

[El desembre del 2015 hem comprovat que el mot gendarme és recollit pel TERMCAT, en l’àmbit de les Ciències de la Terra: “Bloc aïllat de roca, en forma de punta o monòlit i de dimensions més petites que una agulla, generalment situat en una aresta”]

A la base del Gra de Fajol, al circ d’Ulldeter, fa només uns 10.000 anys hi corria una mena de riu, ample i poderós. Era, però, un riu ben especial, format per pedres i gel.

Durant el període Tardiglacial (després de l’última gran glaciació), el clima als Pirineus era fred i sec. La combinació d’aquests factors feia que, d’una banda, i a causa dels fenòmens de gelivació, al peu de crestes i parets s’hi acumulessin grans masses de blocs de pedra (alguns de diversos metres de diàmetre). D’altra banda, la manca de precipitacions abundants impedia la formació de glaceres, però el fred permetia que entre els blocs hi hagués permanentment gel. Aquesta massa de gel i blocs, es desplaçava lentament pendent avall, seguint les concavitats del terreny, formant allò que hom anomena les glaceres rocalloses.

Un cop fos el gel intersticial, encara avui són ben visibles en força llocs dels Pirineus (sobretot allà on les roques són granits o gneis) les formes lobulars típiques que prenien aquests rius de rocs a mida que lliscaven. Això sí, és millor mirar-ho a vista d’ocell, com per exemple des de la carena del Gra de Fajol.

*  *  *  *  *  *  *  *

La imatge es va prendre el 16 de juny de 2007, des de prop del refugi d’Ulldeter. Aquell dia, en el camí del coll de la Marrana, hi floria l’herba del vent groga,la saxífraga geranioide, la saxífraga pubescent, l’homògine, la prímula latifòlia, la prímula integrifòlia, l’herba pedrera, la vitaliana, l’andròsace càrnia, la genciana pirinenca, la pastorella, la búgula piramidal, la draba aizoide, el ranuncle pirinenc, la violeta palustre, etc., etc., etc.