Límit: 2 graus (per a Crònica.cat)

Per Raül Romeva, eurodiputat per ICV

Dos graus. Aquest és el nivell màxim d’escalfament planetari que ens podem permetre. La UE ha de liderar el procés. Almenys això és el que li demanem molta gent, des de dins, i des de fora de les institucions. Però no tothom sembla entendre ni la importància, ni la pressa de l’assumpte. Sí, és cert que després que Al Gore i Nicholas Stern recollissin i repetissin per enèssima vegada el que molts científics i ONG havien dit abans, ara és difícil trobar algú que, almenys sense enrogir, negui l’existència del canvi climàtic i l’escalfament global, i que aquest té uns nivells extraordinàriament accelerats degut a l’activitat humana. Però el curtterminisme i la ceguera política de nombrosos actors (ja siguin polítics, econòmics, mediàtics o fins i tot socials), fa que encara haguem de veure com governs com l’italià i el polonès intentaven bloquejar la setmana passada el ja de per sí dèbil programa de la UE de resposta a l’escalfament global.

Ambdós països van amenaçar amb vetar mesures crucials en termes d’emissions de CO2 i de cara a reduir la dependència europea dels combustibles fòssils. No se’n van ensortir, però és ben segur que hi tornaran, i que el perill radica en què, al cap ia la fi, la recerca del consens obliga a rebaixar sempre les expectatives. Si bé és cert que els líder europeus van ratificar el seu compromís de concloure amb el desenvolupament de les directives europees relatives al clima i l’energia abans de la Cimera de Nacions Unides sobre canvi climàtic de Poztnan (Polònia), al desembre, les modificacions de darrera hora realitzades sobre el document podrien suposar canvis significatius en l’estructura d’aquest paquet de mesures. I és que tot, tot, seria (segueix…)

molt més senzill si els governs que han de liderar el procés fossin conscients i responsables de la gravetat de l’assumpte. Però és més que evident que no tots ho són igual de conscients. Alguns, de fet, ja ho són poc, però és que d’altres gens. El cas és, però, que els governs són el reflex de les societats que els han escollit, i que governen, per bé o per mal.  

Fa uns dies vaig tenir l’honor de participar en la presentació en una cèntrica llibreria de Barcelona del darrer llibre il.lustrat d’Alfons López (Cambio Climático y sostenibilidad, ed. Panini Còmics) en què de manera certament brillant i pedagògica explica el què, el per què i el com fer front a l’escalfament global. En la portada del llibre es llegeix: “En el món actual cap batalla és més important, cap problema més amenaçador, que la lluita que lliura l’ésser humà contra el seu propi planeta”. En recomano de manera entusiasta la lectura i la promoció entre amistats, responsables institucionals i socials i professionals dels mitjans de comunicació. Que ningú no pugui dir que no sap. I sobretot que els càrrecs electes siguin conscients també de les exigències de la societat.

La UE es mou, és cert, però com ho faci de ràpid, o com arribi de lluny, dependrà, entre d’altres coses, de la pressió social que els governants sentit al clatell. Per això recomano també seguir, i usar, el lloc web Time to Lead, iniciativa conjunta de les ONG CAN Europe, Friends of the Earth, Greenpeace i WWF, i a través del qual es poden conèixer i fiscalitzar les evolucions de la política europea en quant a la lluita contra l’escalfament global, des de les propostes de la Comissió Europea, passant per les propostes que realment necessitem, fins les opinions i posicionaments que anem adoptant al Parlament Europeu. I és que avui, en ple segle XXI, no val a dir: ‘és que no sabia’, o ‘Europa ens queda lluny’. Ens hi juguem massa com per quedar-nos observant els lideratges europeus en termes de canvi climàtic de manera passiva, ja sigui amb actitud conformista (no hi ha res a fer) o criticona (tots són iguals). Tot plegat és una qüestió de lideratges, cert, però també de majories i minories, i això ho determinem les democràcies, quan votem. Aquí, a Roma, a Varsòvia o a Califòrnia.

Foto: Portada llibre Cambio Climático y sostenibilidad, d’Alfons López. Font: Editorial Panini Còmics

He estat convidat a participar avui en una taula rodona a la Universitat Politècnica de Catalunya on parlarem sobre el canvi climàtic. A banda d’altres consideracions que podeu trobar en apunts de la categoria Canvi climàtic (energia, transport, tràfec aeri,…), hi ha dos aspectes que em semblen interessant destacar: un, la incoherència que suposa, per una banda, reclamar més responsabilitat en termes d’emissió de CO2, i al mateix temps mantenir un sistema de doble seu europarlamentària (Brussel.les i Estrasburg) que no és de cap manera eficient en termes polítics i econòmics, però encara menys en termes ecològics (veure apunt Parlament Europeu: estudi sobre el cost ambiental de tenir dues seus). I segon, recordar el trist (segueix…)

espectacle que vàrem viure dilluns a la Comissió d’Indústria del Parlament Europeu quan, en votar-se sobre la qüestió de com afrontar la reducció de les emissions dels cotxes, els grups conservador (PPE) i lliberals (ALDE) van actuar de portaveus del poderós lobby automobilístic alemany i van endarrerir una mesura tant important com exigir que les emissions es reduïssin a 120 g/km (deixant l’exigència en 150 g/km per l’any 2012, només 8 grams per sota de la situació actual). Tocarà ara mirar si podem revertir la situació quan el tema arribi a la Comissió de Medi Ambient i, posteriorment, en plenària. A continuació adjunto les notes de premsa al respecte que vàrem emetre com a Grup Verds/ALE i la que sobre la mateixa qüestió va fer pública Greenpeace:

Press Note from the Green/EFA Group
2 september 2008
Car emissions : Lightweight vote offers only 8g CO2 reduction by 2012

Yesterday evening, the European Parliament’s industry committee voted on the opinion drafted by the German conservative Werner Langen on CO2 emissions from passenger cars. Rebecca Harms, vice president of the Green group in the European Parliament commented:

“I am deeply disappointed by the result of the vote on this important issue. The conservatives and the liberals, led by their German members, managed to water down the Commission proposal on several points that are crucial for the success of the regulation.

The target to reach a fleet average of 120g CO2 per kilometre has been postponed for several years and the so-called ‘phase in’ of the regulation effectively means a weakening of the emission target. An average of approximately 150g CO2/km would be reached in 2012 instead of 120g CO2/km. That represents a meagre 8g reduction on today’s average.

Furthermore the penalties for non-compliance have been weakened substantially. For most producers it would be far cheaper to buy their way out of the obligations instead of making the technological changes to meet them.

One redeeming feature is that a long term target has been added to the Commission’s proposal. This target is important for the effectiveness for the regulation. But the result of the vote shows that many of the members of the industry committee find it much easier to promise big changes in the future than to take the first important steps to get there.

I sincerely hope that the result of the votes in the leading environment committee that will take place next week will be more ambitious. I hope that Guido Sacconi, rapporteur on this issue and chair of the climate committee, will prioritise the environmental effectiveness of the regulation instead of appeasing our domestic industry.”

En una línia similar s’expresava també Greenpeace:

COMUNICADO DE PRENSA
02 de septiembre de 2008
GREENPEACE DENUNCIA QUE LA COMISIÓN DE INDUSTRIA DEL PARLAMENTO EUROPEO PONE TRABAS A LA REDUCCIÓN DE LAS EMSIONES DE LOS COCHES

Las irrisorias sanciones propuestas y las lagunas jurídicas hacen imposible una auténtica limitación de emisiones Greenpeace denuncia que el texto adoptado ayer por La Comisión de Industria del Parlamento Europeo sobre de la nueva legislación europea para limitar las emisiones de CO2 de los coches, sacrifica la necesidad urgente de adoptar medidas frente al cambio climático, ya que aboga por un objetivo de reducción de las emisiones de CO2 de los automóviles a medio plazo.

Fin del comunicado
Más información: Sara Pizzinato, responsable de la campaña de Transporte de Greenpeace 638 10 17 33
Prensa de Greenpeace: Conrado García del Vado, 91 444 14 00 / 660 47 12 67

Font foto: BBC

Primer: Les fugues radioactives a la central nuclear francesa de Tricastin posen novament en entredit els arguments pro-nuclears. Segon: la manca de polítiques europees més clares i consolidades, i basades en principis d’estalvi energètic, sostenibilitat i seguretat, fan que la Comissió s’escudi en les competències estatals per desentendre’s de l’afer (ho explica, entre d’altres, Andreu Missé, per a El País, o Narcís Genís a El Punt). Tercer: ningú diu res? fals. Els Verds al Parlament Europeu, novament, sortim públicament a exigir responsabilitats i reclamem, novament, un canvi de polítiques i de majories parlamentàries i governamentals a escala europea en relació a les qüestions energètiques. Així, en una pregunta presentada a la Comissió Europea per la nostra companya de Grup i responsable dels afers nuclears, Rebecca Harms, exposem el següent:

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
h1
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:1;
font-size:24.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
p
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Nucléaire-Tricastin: Les Verts européens interpellent la Commission
européenne sur les conséquences de l’incident de Tricastin

La pollution à l’uranium survenue le 7 juillet  2008 sur le site de Tricastin
en France suscite de nombreuses inquiétudes y compris auprès des Verts/ALE
au Parlement européen. Ils ont pris l’initiative, ce vendredi 18 juillet 2008,
d’écrire à la Commission européenne dans l’espoir d’obtenir
des réponses aux questions que soulèvent cet incident. Rebecca HARMS, vice présidente du Groupe des
Verts/ALE, estime que des erreurs ont été commises,
notamment par le groupe Areva, et qu’il est crucial de faire toute la
lumière sur les conséquences de l’incident de Tricastin. Voici le texte envoyé
ce matin à la Commission européenne.  

Question écrite à la Commission européenne de Rebecca Harms

Objet : Pollution de l´eau à l´uranium à Tricastin, France

Dans la nuit du 8 juillet 2008, un liquide contenant environ 74 kg
d’uranium s´est déversé sur le site nucléaire de Tricastin dans le sud de
la France. Dans les environs du site, encore dix jours après l´accident,
l’utilisation d’eau reste interdite. L’Institut de radioprotection et de sûreté
nucléaire (IRSN) a constaté, lors de prises d´échantillons d´eau, des
concentrations en uranium particulièrement élevées. Le représentant de l´IRSN,
Jean-Christophe Gariel, déclarait au “Monde” que la pollution
d´uranium dans l´eau potable est probablement due à un accident plus
ancien. De plus, les écologistes critiquent depuis longtemps le fait
que le groupe nucléaire français Areva n’ait jamais donné suite à son
obligation de stocker de façon sûre des déchets d’uranium provenant
de l’enrichissement militaire.

1.      De quelles informations dispose la Commission concernant la situation
actuelle à Tricastin?

2.      De quelles informations dispose la Commission concernant la pollution de
l’eau potable dans la région de Tricastin avant l´accident du 8 juillet 2008?

3.      Quelles dispositions sont prises par la Commission afin de s´assurer que
les déchets d´uranium soient stockés de manière sûre et qu’une nouvelle
pollution à l’uranium de l’eau potable soit écartée?

4.     Y a-t-il des démarches entreprises à l’encontre du groupe nucléaire Areva
pour avoir manqué à son devoir de stocker les déchets radioactifs de façon
sûre?

5.      Est-ce que la Commission compte faire une inspection à Tricastin selon
l’art. 35 du Traité Euratom? Dans la négative, pour quelle raison?

6.      Quelle est la position de la Commission par rapport à la décision
de contrôler les nappes phréatiques à proximité de toutes les
centrales nucléaires françaises?

Question traduite de l’allemand vers le français

Foto: mapa de centrals nuclears franceses. Font: El punt.

Mentre se succeixen els escàndols relacionats amb Ascó i Vandellós, i mentre arreu d’Europa semblen voler guanyar un cert espai les veus que pretenen fer-nos creure les grans bondats de l’energia nuclear, és bo mantenir els peus a terra i posar alguns punts sobre les is, tal i com fa avui, a El Público, el Director Executiu de Greenpeace Espanya, Juan López de Uralde:

El falso debate nuclear, per Juan López de Uralde (Público, 14 Jul 2008)

En los últimos meses se están instalando en algunos ámbitos de nuestra sociedad diversos argumentos que intentan justificar la vuelta de la energía nuclear. Pero esos discursos, ya tópicos, no resisten el menor análisis crítico.

Este proceso de manipulación comienza con el uso de un vocabulario confuso. Quien defiende la energía nuclear utiliza el eufemismo de “abrir el debate nuclear”, cuando nunca ha estado cerrado, al menos para los críticos. Parece, por otra parte, que (segueix…)

para salvar no se sabe qué engorrosa papeleta, los pronucleares, en vez de manifestarse como tales, se muestran favorables a abrir un debate. Una posible explicación a este comportamiento es que se usa como base para la premisa siguiente: quien se opone a las nucleares, obedece dogmas (ecologistas, se supone), mientras que los que las defienden son gente de mente abierta y liberal.

¿Acaso estos últimos están abiertos a que el resultado de ese debate sea que hay que cerrar todas las centrales nucleares? Hasta ahora no han dado muestras en este sentido.

De hecho, la larga historia de la lucha contra las nucleares es la de un movimiento ciudadano que ha tenido que abrirse hueco por la fuerza de sus argumentos en un contexto totalmente controlado por los defensores de esta energía sucia. Ese contexto ha ido cambiando con los años, pues el sentimiento antinuclear ha crecido en la opinión pública. No lo olvidemos: son los antinucleares quienes han abierto este debate.

El oportunismo hace que se utilice la actual subida de los precios del petróleo para introducir el tema de la necesidad de volver a las nucleares. Pero lo cierto es que uno de los efectos reales de la crisis del petróleo del año 73 fue la sustitución progresiva del petróleo para la generación de electricidad. En España, hoy, no se producen kilovatios eléctricos quemando petróleo y, por tanto, se trata de un argumento falaz para defender el átomo.

De hecho, en vista de la apuesta nuclear de los franceses, supuse erróneamente que ni sus camioneros, ni pescadores, ni agricultores protestarían por la subida del gasóleo. Pero (vaya sorpresa) allí estaban, también los galos protestando. Así que, evidentemente, sus nucleares no les han servido para ayudar a los sectores disconformes.

La enorme dependencia que supuestamente tiene el sector energético español de las nucleares francesas no es cierta. Del análisis de los datos de exportación e importación de energía eléctrica a nuestros vecinos, he descubierto que, en realidad, el balance está practicamente equilibrado. Por tanto tampoco es cierto que dependamos de sus nucleares. Es más, en los últimos meses estamos exportando energía a ese país.

En contra de lo que se afirma gratuitamente, tampoco la Unión Europea (UE) se muestra especialmente a favor o en contra de las nucleares. El presidente de la Comisión, Durao Barroso, ha manifestado en más de una ocasión que la Comisión es “agnóstica” en materia nuclear. En cambio, la UE sí tiene una apuesta clara en favor de las energías renovables que se concreta en una Directiva con objetivos establecidos para su desarrollo. ¿Por qué no existe tal cosa para la nuclear? Simplemente, porque la UE no la apoya.

En lo relativo a la propia tecnología nuclear, se han instalado interesadamente algunos tópicos que conviene poner en evidencia. Uno de ellos es que la energía nuclear no serviría para reducir nuestra dependencia exterior, ya que todo el uranio que utilizan las nucleares españolas se importa del exterior. Por tanto, si de autosuficiencia se trata, las energías renovables son superiores. De hecho, las renovables constituyen el único sector que utiliza fuentes de energía realmente autóctonas. El uranio no es abundante en concentraciones que permitan su aprovechamiento. Según las fuentes que se consulten, podría haber uranio al nivel actual de consumo para entre 50 y 80 años. Sin embargo, la Agencia Internacional de la Energía (AIE) establecía en 1.300 las nuevas plantas nucleares que sería necesario construir para reducir el CO² en un 6%. Este escenario multiplica por más de tres la potencia instalada en la actualidad. Así que, ¿es realista pensar en una inversión de ese calibre, teniendo en cuenta las incertidumbres relativas a la disponibilidad del combustible? Conviene recordar que la minería y el enriquecimiento del uranio son muy intensivos en el uso de energía, y las emisiones de CO² por kilovatio nuclear aumentarán en función de la mayor escasez de uranio aprovechable.

Podría seguir con la lista de tópicos que reiteran, a mi juicio de manera irresponsable, los actuales promotores del átomo, pero merece la pena responder a algunas de las críticas que se hacen a la única alternativa viable: el aprovechamiento de las fuentes renovables. Hay dos que se repiten con especial intensidad: que no hay energía renovable suficiente y que no es constante en el tiempo y, por tanto, en un escenario 100% renovable habría momentos sin suministro.

Dichas afirmaciones provienen de no considerar que el conjunto de las energías renovables pueden constituir un mix muy variado y diverso, con fuentes que no dependen de las condiciones meteorológicas. Hablamos de eólica y solar fotovoltaica. Pero también de otras fuentes de gran potencial como solar termoeléctrica, eólica marina, energía de las olas y de las mareas, biomasa, geotérmica o hidraúlica. Sin desdeñar el enorme potencial de la eficiencia para la reducción del insostenible consumo actual. El conjunto de todas estas fuentes está perfectamente capacitado para cubrir la demanda eléctrica a medio plazo, y España se encuentra en una posición líder en este terreno.

En vez de seguir abonando los tópicos sobre la vuelta de la energía nuclear, proponemos que el esfuerzo se dedique precisamente al impulso de estas energías, que sí son el futuro.

Juan López de Uralde es Director ejecutivo de Greenpeace España

Font foto: Il.lustració d’Ivan Solbes per a El Público

La setmana passada vaig participar en un debat per a TVE, conjuntament
amb Maria Badia i Pilar del Castillo, sobre el present i futur
energètics de la UE. Un dels temes centrals del debat, com no, és sobre
si cal o no apostar per les nuclears. En altres apunts he argumentat
abastament la meva postura contrària, en línia amb les propostes del
meu company Joan Herrera. I és que d’arguments per no caure en la
trampa de la suposada ‘seducció nuclear’ n’hi ha de sobra. Entre ells,
alguns dels més evidents ens els recordava aquest cap de setmana, a través d’El País, Ana
Rosa Martínez, la directora de Greenpeace Catalunya. (segueix…)

El talón de Aquiles
del renacer nuclear

ANNA ROSA
MARTÍNEZ,
El Pais, 14/06/2008

Para muchos, el
incidente de Ascó I ha sido un jarro de agua fría. Me refiero tanto al lobby
nuclear como a los medios y articulistas que, a fuerza de repetir sus consignas
-que la energía nuclear se ha vuelto de pronto segura, limpia, barata,
competitiva y aliada imprescindible contra el cambio climático-, parecen
habérselas creído. Justo “en el momento más dulce del debate
nuclear”, cuando parecía que se hacía mella en una opinión pública
manifiestamente antinuclear, ahora que el presidente José Luis Rodríguez
Zapatero renunciaba a su compromiso de poner fecha de cierre a las centrales
nucleares… vienen unos gestores incompetentes y codiciosos y ponen bajo los focos
el aspecto de la energía nuclear que se había soslayado: la verdadera cara de
la seguridad en las centrales nucleares españolas.

El caso de Ascó ha
vuelto a evidenciar que Endesa e Iberdrola gestionan las centrales nucleares
catalanas anteponiendo sus intereses económicos a la seguridad. Ya lo
demostraron hace cuatro años, cuando la oxidación del sistema de aguas
esenciales de la central de Vandellòs II, tolerada durante una década, hizo
saltar una boca de hombre (abertura de acceso) e inició un escándalo en el que,
como ahora, las eléctricas escondieron los hechos para después minimizarlos, y
destituyeron, que no despidieron, a los máximos responsables de la central. Y
es que hace cuatro años los niveles de seguridad exigibles a una central
nuclear ya eran muy altos, y la única manera de que esta energía sea
competitiva es rebajar sus exigencias.

El accidente de Ascó
vuelve a poner sobre la mesa el precio real de la energía nuclear generada por
las viejas centrales. ¿Y las nuevas? No hay buenas noticias. El presidente de
E-On, Wulf Bernotat, declaró hace menos de un mes que las nuevas nucleares que
teóricamente hay que construir en Europa costarían entre 5.000 y 6.000 millones
de euros cada una, excluyendo la gestión de los residuos. Areva, la empresa pública
francesa, lleva ya unos 2.200 millones de euros perdidos en la central que
construye en Finlandia. Además, el precio del uranio se ha cuadruplicado en los
últimos años y ha pasado del 2% a más del 4% de los costes operativos de una
central atómica.

Afortunadamente, no
tenemos por qué arriesgar un capital siempre escaso de nuestro país en tan
ruinosa aventura. El recién publicado estudio de Greenpeace Renovables 100%:
Cataluña demuestra que Cataluña tiene potencial sobrado para satisfacer la
demanda eléctrica futura, e incluso la energética, con energías renovables, y
que si optamos por construir este sistema energético renovable, en el año 2050
nosotros, nuestros hijos y nuestros nietos pagaremos la electricidad a un
precio más económico que si seguimos apostando por la energía nuclear y los
combustibles fósiles.

Greenpeace ha publicado
que crear este sistema para 2050 costará poco más de 18.000 millones de euros,
amortizables en un periodo de 3 a 10 años, sólo por el ahorro de combustible y
el descenso de emisiones de CO2. Por el precio (actual) de tres nucleares de
hoy podremos crear mañana todo un sistema eléctrico renovable sin riesgo de
accidentes, sin aumentar nuestro legado radiactivo, sin contribuir al cambio
climático y con una independencia energética real al menos en la generación de
electricidad.

El accidente de Ascó ha
puesto de manifiesto que la seguridad y la economía son dos límites de la
energía nuclear que sumar a la no resuelta gestión de los residuos.

Necesitamos una
revolución energética renovable y debemos empezar ya. Demos a la energía
nuclear el lugar que le corresponde: el cierre. Encaremos el futuro con
tecnologías refinadas, innovadoras, eficientes: las renovables. El cambio
climático, el alza de los precios del petróleo, la crisis económica que puede
llegar, el aumento disparatado de la demanda y los hijos de nuestros hijos, nos
lo piden a gritos.

Font foto: Greenpeace

Malgrat que el dia mundial del Medi Ambient va ser dijous, recupero avui un article ( De Bali a Copenhague ) que es va publicar amb motiu de l’efemèride i que aporta alguns elements interessants per al debat. Especialment significatius són, per a mi, dos dels noms que el signen: Gro Harlem Bruntland, una de les més reconegudes difusores del concepte ‘sostenibilitat’ (Informe El Nostre Futur Comú) i Nicolas Stern, autor del famós informe Stern que ha estat segurament determinant per tal que moltes persones descregudes en relació al canvi climàtic acabessin convencent-se’n, entre d’altres coses per què quantifica econòmicament el desastre i assenyala els països industrialitzats com uns dels més afectats. Per cert, a tall d’anècdota. En el darrer informe sobre el canvi climàtic que vàrem aprovar al Parlament Europeu, la traducció espanyola del text de la resolució, va confondre l’informe Stern, amb la revista alemanya Stern (setmanari polític). El petit lapsus va ser corregit. Coses que passen quan es treballa amb tantes llengües. (segueix…)

De Bali a Copenhague

La Conferencia de las Partes (COP) de la Convención Marco de Naciones Unidas sobre Cambio Climático (UNFCCC) que tendrá lugar en Copenhague a finales de 2009 jugará un papel decisivo en el diseño de un marco de trabajo post-Kioto. Según el Plan de Acción de Bali, los cuatro elementos esenciales de un acuerdo global, son mitigación, adaptación, tecnología y financiación. Pero éstos deberán estar sólidamente anclados en los principios clave de efectividad, eficiencia y equidad que permitirán, a su vez, el acuerdo sobre metas a nivel de emisiones, el papel de los países en desarrollo en materia de mitigación y comercio, un esquema internacional de comercio de emisiones, la financiación de la reducción de emisiones debidas a la deforestación, el desarrollo de tecnologías de bajo carbono y el apoyo a la adaptación (ver Elementos Clave para un Acuerdo Global en www.lse.ac.uk y el Marco de Trabajo para un Acuerdo sobre Cambio Climático Post 2012 y su Actualización 2008 en www.globalclimateaction.org). Por el momento centrémonos en los elementos de tecnología y financiación y su relación con el futuro acuerdo.

Es de vital importancia que las negociaciones acuerden un objetivo de estabilización sobre la existencia de concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera (normalmente, medidas en partes equivalentes de CO2 por millón).

Sostenemos que para equilibrar los riesgos y costes globales proyectados la meta debe estar entre 450 ppmv CO2e y 500 ppmv CO2e. Una estabilización por debajo de 450 ppmv CO2 requeriría que las emisiones alcanzaran un máximo en los próximos años, con posteriores reducciones anuales de entre el 6% y el 10%. Aunque factible, esto sería muy caro. Una estabilización en 550 ppmv CO2 parecería ser, por otro lado, excesivamente arriesgada. En relación a los daños evitados, una meta de 500 ppmv CO2 sería alcanzable a un coste razonable. Sin embargo, el desafío de alcanzar un objetivo de 500 ppmv CO2 no se debería subestimar, ya que requeriría una reducción del 50% en las emisiones de gases de efecto invernadero sobre niveles del 1990 al 2050, de los 40 GTCO de ahora a 20 GTCO2e.

El reto de reducir significativamente las emisiones, manteniendo el crecimiento económico, requiere un cambio dramático en materia de las tecnologías. Los estudios indican que la estabilización se puede conseguir a través del despliegue de tecnologías existentes y próximas a ser comercializadas. Pero para que éstas sean plenamente difundidas, y paraque se produzcan otras innovaciones, habrá que superar tres fallas del mercado: el fracaso general de incorporar los costes de las emisiones de gases de efecto invernadero; los defectos del mercado que han restringido el despliegue de muchas tecnologías existentes a pesar de los crecientes precios de la energía, y los fallos de mercado específicos a las tecnologías en sí mismas como los rendimientos de innovaciones que benefician otros.

La inversión global en investigación y desarrollo en energía se mantiene muy por debajo de su nivel de 25 años atrás. Esto tiene que cambiar. A partir de la motivación de las fuerzas del mercado y la superación de sus imperfecciones, las políticas exitosas en materia de tecnología extenderán dramáticamente el mercado global para las tecnologías de bajo carbono y crearán la base para una nueva ola de sustitución de activos y crecimiento económico.

A corto plazo, son necesarias políticas para difundir la tecnología baja en carbono ya existente, en estos momentos sólo parcialmente presente en la economía global. A medio plazo, son necesarias políticas que desarrollen y amplíen las tecnologías próximas a ser comercializadas, tales como la captura y almacenamiento de carbono (CCS) y los distintos tipos de energía solar. Más allá de 2030, sólo se alcanzarán los necesarios recortes en las emisiones de carbono a través de cambios más radicales en la tecnología, como el abastecimiento energético con emisiones cercanas a cero. Todas éstas tienen un gran potencial, pero requerirán una inversión sustancial en I+D.

La hoja de ruta de Bali reconoció la necesidad de una inversión adecuada, previsible y sostenible, que incluyese fuentes nuevas y adicionales para la mitigación, la adaptación y la cooperación tecnológica. La financiación para la adaptación será medular para un acuerdo global que comprometa a los países desarrollados a ayudar a los países en vías de desarrollo a adaptarse al aumento global de las temperaturas. El cambio climático hará aún más costoso el logro efectivo y sostenible de los Objetivos de Desarrollo del Milenio más allá de 2015. Los costes adicionales de la adaptación al cambio climático varían y son altamente inciertos: la Convención Marco de Naciones Unidas sobre Cambio Climático, UNFCCC, trabaja con un rango de entre 28.000 y 67.000 millones de dólares por año hasta el 2030, mientras que las estimaciones del PNUD están en torno a los 86.000 millones de dólares hasta 2015. Aunque indefinidos, esos costes probablemente alcancen rápidamente una magnitud similar a la actual Ayuda Oficial al Desarrollo (AOD).

El comercio internacional de emisiones también generaría fondos para una inversión en un desarrollo bajo en carbono. La escala de los eventuales flujos financieros privados podría ser sustancial. Por ejemplo, si los países desarrollados redujeran sus emisiones entre un 20% y un 40% sobre los niveles de 1990 para el 2020, y aunque sólo el 30% de esto se adquiriera en el marco de un esquema de comercio internacional de emisiones, con precios de entre $10-25/t CO2e (probablemente por debajo de lo necesario), esto generaría flujos de entre 20.000 y 70.000 millones de dólares al año. Estos recursos podrían lograrse por la vía de mecanismos existentes, como el mecanismo de desarrollo limpio (MDL) ampliado. Incluso con reducciones suaves, con el objetivo de estabilizar las emisiones de CO2 en torno a 550 ppmv, los flujos financieros de países desarrollados a países en desarrollo podrían alcanzar de 50.000 a 100.000 millones de dólares al año hacia 2030. A título informativo, la AOD total a países en vías de desarrollo fue de 100.000 millones de dólares en 2007.

Estamos más cerca de diciembre de 2009 de lo que pensamos y la movilización de la voluntad política es clave. Es el momento de acordar los principios, si queremos tener éxito en Copenhague y construir sobre la base de la hoja de ruta de Bali. La efectividad, la eficiencia y la equidad son parámetros claros que nos permitirán considerar cómo distintos elementos de un acuerdo global pueden ser efectivos a la hora de alcanzar un objetivo común dentro de un compromiso global.

Foto: Campanya del Grup dels Verds al Parlament Europeu en favor de la mobilitat sostenible.

La votació d’avui al Parlament Europeu (plenària a Estrasburg) resultarà clau per a la protecció del medi ambient, almenys en dos aspectes: Primer, la votació de l’Informe Karl-Heinz Florenz sobre Datos científicos del cambio climático: resultados y recomendaciones para la toma de decisiones; i segon, la Directiva sobre Criminalitat Ambiental (Informe Nassauer). En relació al Primer, l’informe sobre Dades científiques del canvi climàtic, voldria emfasitzar que l’informe no és simplement un resum tècnic de l’estat de la ciència vinculada al canvi climàtic sinó que es tractat d’un text altament polític. Els fets que s’hi exposen reclamen d’una completa revolució a les nostres societats. És evident que hem d’actuar d’acord amb les evidències científiques. No fer-ho seria, i sóc molt conscient del que dic, un crim contra la humanitat. En concret, algunes de les coses positives de l’informe Florenz aprovat avui són (segueix…)

que posa de manifest que els objectius europeus de reducció del 20% de les emissions de gasos efecte hivernacle són totalment incompatibles amb l’objectiu científic de no permetre un escalfament de la terra superior 2° (i és per això que des del nostre grup hem proposat que l’UE fixi de manera unilateral una reducció del 30% l’any 2020).

La Unió Europea es troba especialment ben situada per conduir la lluita contra el Canvi Climàtic, així com per ajudar els països en vies de desenvolupament a reaccionar-hi. La gestió del canvi climàtic, a més a més, pot proporcionar un nou alè a les institucions europees, i acostar-se una mica més a la ciutadania europea i les seves inquietuds, a la qual, se suposa, representa.

En altres paraules, l’informe adoptat avui posa de manifest que des de la UE hem d’enfortir el nivell d’ambició de la nova legislació europea en la matèria. Així mateix, el Parlament hem fet referència a les Recomanacions del Grup Internacional d’Experts segons les quals els països industrialitzats hem de reduir les nostres emissions entre el 25 i el 40% en relació al nivell de 1990 i fins el 2020. Si ho assolim, tindrem encara alguna possibilitat de mantenir-nos per sota dels 2° Celsius d’escalfament.

En suma, això és allò que preconitza la comunitat científica, però les propostes de la Comissió que en aquests moments tenim sobre la taula en el marc del procés legislatiu és ben lluny d’estrar en línia amb aquestes recomanacions.

Per altra banda, estic especialment satisfet que al llarg de la votació s’hagi aconseguit incorporar algunes esmenes relatives als efectes sobre el mar i els oceans del canvi climàtic que hem impulsat des de la Comissió de pesca del Parlament Europeu. Les esmenes aprovades són les següents:

Enmienda  1: L bis. Considerando que más del 70 % de la superficie terrestre está cubierta por océanos; que más del 97 % del total del agua del planeta se encuentra en los océanos; que los océanos constituyen el 99 % del espacio vital de la Tierra; que las proteínas que provee el pescado representan el porcentaje más alto de las proteínas que consumen los seres humanos, y que es la fuente primaria de alimento de 3 500 millones de personas; que tres cuartas partes de las megalópolis del mundo están a la orilla del mar,

Enmienda 3: 6 bis. Recuerda que las alteraciones de algunos parámetros fisicoquímicos del agua, como la disminución del ph (con la consiguiente acidificación de los océanos) y la subida de la temperatura media del agua del mar (la temperatura de las aguas de superficie ha aumentado cerca de 1,5º C en los últimos 60 años), están provocando cambios importantes en la dinámica poblacional marina lo que, inevitablemente, acarreará profundas modificaciones en cuanto a la disponibilidad y a la distribución geográfica de los recursos pesqueros, lo que puede tener graves repercusiones económicas en el sector europeo de la pesca;

Enmienda 5: 6 quáter. Insiste en la necesidad de un marco exhaustivo de planificación marina, como el que prevé la Directiva marco sobre la estrategia marina, para lograr una mejor gestión de las zonas y de los recursos pesqueros basada en datos científicos, y para asegurar que nuestras zonas marinas protegidas (ZMP) no acaben siendo oasis de biodiversidad en un mar estéril y sobreexplotado;

Enmienda 6: 13 bis. Subraya la necesidad de investigar sobre la fisiología y la ecología de los peces marinos, especialmente en los trópicos, donde se han llevado a cabo trabajos de investigación relativamente poco numerosos; señala que, conforme vaya aumentando nuestro cúmulo de informaciones, los científicos podrán efectuar predicciones más precisas y proponer las soluciones pertinentes; opina que el desembarco de todas las capturas accesorias con fines científicos podría constituir una importante contribución a la base de información; también reconoce la necesidad de mantener la investigación sobre los efectos del cambio climático en las poblaciones de aves marinas debido a la escasez de comida, así como su impacto en las tasas de reproducción y supervivencia;

Finalment: En relació a la Directiva sobre criminalitat Ambiental, també votada avui (informe Nassauer), adjunto la declaració, que faig meva, de part de la copresidenta del nostre Grup, Monica Frassoni:“Nous accueillons favorablement cette première proposition de directive européenne concernant les sanctions pénales. En l’approuvant, le PE décide que les infractions liées à la criminalité environnementale, intentionnelle ou par négligence grave, seront considérées comme des crimes dans tous les Etats membres. Des sanctions pénales seront utilisées pour garantir l’application de la législation européenne. 

Celles-ci comprennent la pollution de l’air, du sol ou de l’eau, l’élimination des déchets, ainsi que la production, le stockage et le transport de matières nucléaires.

Par leur résistance, les Verts sont parvenus à éviter à toute approche limitée concernant les habitats protégés, la faune sauvage et la flore protégés, et accueillent favorablement cette amélioration. Toutefois, alors que la Directive proposée marque une première étape positive, elle est loin d’être parfaite. Nous regrettons en particulier les limites qu’elle introduit dans le champ d’application en ajoutant deux annexes avec une liste de Directives qui définissent ce qui est “illégal” en vertu du droit de l’environnement européen.

La responsabilité de la mise en œuvre de la Directive ainsi que le choix du type et de la durée des sanctions pénales pour dommages criminels à l’environnement sont entre les mains des Etats membres que nous observerons avec attention. Grâce à cette Directive, les Etats membres ne pourront plus systématiquement dépénaliser les crimes environnementaux et cela représente un acquis de la plus haute importance”

Font foto: BBC

Aquesta setmana de plenari a Estrasburg debatem una proposta de Resolució sobre crisi alimentària en la qual, entre d’altres aspectes, es tracta la influència que sobre la mateixa ha tingut l’aposta pels agrocombustibles. El text de resolució que proposem des de Verds/ALE és aquest. Com a dada curiosa adjunto el vincle amb aquesta web (http://www.worstlobby.eu) en què podeu trobar algunes de les empreses i grups d’interès (lobbies) guardonats amb el premi de ‘pitjors lobbies del 2007′, i entre les quals destaca Repsol, nominada per la seva insistència en distorsionar les línees de recerca de la UE a favor dels agrocombustibles (en detriment, fins i tot, de la recerca en favor de trobar mesures per fer front al canvi climàtic). Així mateix, adjunto a continuació un argumentari que pot ajudar a comprendre la postura que algunes persones defensem en relació a aquesta qüestió:
AGROFUELS AND FOOD SECURITY, A Green/EFA PERSPECTIVE

· Do you want a moratorium on agrofuels?

“Yes, the use of food crops for fuels is wrong. Only waste and residues should be used for energy production.”

· Do you want to scrap the 10% target for “biofuels” as proposed by the Commission in its Directive on renewables energy?

“Yes, this 10% target must be scrapped”

· Are agrofuels a driver for globally soaring food prices?

“Yes, they contribute but are not the only driver”

· How could the EU contribute to global food security?

The EU must reduce its domestic energy and meat consumption and improve efficiency in energy and food production;

The EU must carry out a global food security impact assessment of current domestic crops, meat and energy production on food security within a revision of the Common Agricultural, Energy and Trade policy.

Some background

· Agrofuels can be produced from different organic sources. Waste and residues can be used as feedstock for fuels as they do not compete with food production. The moratorium will be on agrofuels from food crops, not on those that do not compete with food production.

· The 10% biofuels 2020 target in the Renewables Directive has been suggested by the European Council of March 2007. Heads of State and government put however two specific pre-conditions to be fulfilled: a) the production must be sustainable and b) second generation must be commercially available. Since March 2007, evidence is growing that these conditions will not be fulfilled. The 10% target must therefore be abandoned.

· The latest Commission own scientific bodies came to the same conclusion, i.e. to suspend the biofuels target. The Scientific Committee of the European Environment Agency wrote on 10th April 2008:”The overambitious 10 per cent target is an experiment, whose unintended effects are difficult to predict and difficult to control”. Similarly the last report on biofuels by the European Commission’s Joint Research Centre was also clear in its conclusions: “The costs [of the target] will almost certainly outweigh the benefits.” Taxpayers would face a bill of €33bn-€65bn between now and 2020, the study says. “The uncertainty is too great to say whether the EU 10 per cent biofuel target will save greenhouse gas or not” the report adds.

· Dropping the 10% agro-fuels target will make it even easier to reach the 20% overall renewable energy targets because as with the same amount of support more other renewables can be realised (e.g. wind, solar) and biomass in the EU can be used for other more energy efficient applications such as for electricity or heat production.

· The drivers for global food prices increase are obviously diverse: liberalisation of food market; speculation on feed, food and other raw materials; increased of oil price and change in diet (more meat consumption). In this situation, additional pressure coming from agro-fuels is also a driver for such prices increase.

Food price increases

Why should the EU prioritise European and global food security?

– climate change will lead to increasingly uncertain harvests (droughts, floods,..) which will add to further food supply and price instability, especially where food purchase power is low;

– food price increases and supply shortages hit the poor people and countries first, and cause hunger as well as destabilisation of many regions;

– growing demand for animal feed, fuels, timber and fibre strongly increase competition for land, water and inputs, while due to unsustainable use these vital resources are increasingly depleted and lost;

What should the EU do in order to achieve secure food supply, especially in developing countries?

– the EU should in parallel reshape its policies in agriculture, energy and trade

with priority for food security (food security impact assessment):

-by setting targets for more sustainable practices which preserve soil fertility and biodiversity and enhance low-input agriculture; this should include a rebalancing of plant and animal production to reduce demand for feed;

– by supporting biomass and energy farming only if these sustainable practices are met and are not causing competition for food supply in a global perspective;

– by enforcing competition law in the feed and food sector to avoid further concentration of market power and monopoly positions in the food and feed retailing sector;

– by establishing a trade policy which does not force developing countries to liberalise food supply markets and which applies qualified market access against ecological dumping.

Font foto: http://www.worstlobby.eu

El PE votem avui la Resolució sobre el Llibre Verd de la Comissió titulat ‘Adaptació al canvi climàtic a Europa: opcions d’Actuació per part de la UE’, elaborada per la Comissió Temporal sobre el Canvi Climàtic del PE i presentada a través del seu president, Guido Sacconi via una pregunta oral amb debat en plenària. En concret, la pregunta es la següent: “¿Qué medidas e iniciativas orientadas a la adaptación al cambio climático tiene intención de adoptar la Comisión a escala europea y en su política de relaciones exteriores en respuesta a las conclusiones del Cuarto Informe de Evaluación del Grupo Intergubernamental de Expertos sobre Cambio Climático (Grupo de trabajo II), que prevén que el impacto actual y futuro del cambio climático tendrá repercusiones negativas?”. En aquest context, la resolució que ha elaborat la Comissió Temporal sobre canvi Climàtic del PE conté alguns apartats certament interessants, com per exemple aquest que té a veure amb la gestió de l’aigua: (segueix…)

Apartat 29:

29.  Destaca la importancia de un uso más racional de los recursos hídricos mediante una «gestión de la demanda de agua», ya que el agua se está convirtiendo en un recurso escaso; pide a la Comisión y a los Estados miembros que adopten medidas de integración para garantizar la disponibilidad, accesibilidad, utilización y conservación de los recursos hídricos, y que promuevan tecnologías innovadoras y prácticas, incluidos proyectos piloto, para ayudar a reducir los daños provocados por la sequía y las inundaciones; reconoce, en este contexto, la importancia de un enfoque basado en los ecosistemas para prevenir y absorber las consecuencias de la erosión del suelo, las inundaciones, la desertización, el aumento del nivel del mar y las especies foráneas invasoras, y aumentar la resistencia a los incendios forestales;

Tanmateix, el nostre Grup ha proposat diverses esmenes (en negreta en els següents apartats):

20. Subraya que la adaptación gradual del sector agrícola a las nuevas necesidades ocasionadas por el cambio climático debería examinarse en el marco de un “examen completo”, en el que se abordarían, entre otras cosas, la ampliación del sistema actual de ecocondicionalidad para incluir disposiciones adicionales en materia de consumo de agua, emisiones de gases de efecto invernadero y conservación de la biodiversidad, y el refuerzo del mecanismo de modulación.

(NOTA DESPRÉS VOT: la nostra esmena ha quedat rebutjada pels vost contraris de PPE i PSE)

o aquesta proposta de nou apartat:

26bis: Pide la elaboración de instrumentos financieros de gran alcance y previsibles en el marco de las políticas de la UE, como el régimen de comercio de derechos de emisión (ETS), con el fin de ayudar a los países en desarrollo a adaptarse a las incidencias del cambio climático y de prever fondos destinados a política de adaptación en el seno de los Estados miembros.

(NOTA DESPRÉS VOT: esmena aprovada amb el vot contrari del PPE)

i encara una nova proposta de nou apartat:

32bis: Señala que, si bien el incremento de las temperaturas y los cambios en los regimenes de precipitaciones debidos al cambio climático tendrán repercusiones sobre el suelo, todavía no se ha llegado a ningún acuerdo en relación con un marco europeo adecuiado para la protección del suelo; pide al Consejo que llegue a una posición común sin más demora.

(NOTA DESPRÉS VOT: l’esmena ha estat rebutjada amb el vot favorable del PSE però degut al contrari de PPE i ALDE)

Foto: Pantà de Vademojón, Jaén, afectat per la sequera Font:José Manuel Pedrosa/El País

De nou el debat nuclear sobre la taula, i per la via més perillosa: l’existència de fuites radiactives. Segons que expliquen avui alguns mitjans, els grups ecologistes denuncien que la contaminació pot ser 500 mil vegades més greu del què admet la central. La noticia va prendre força ahir mateix, quan mitjans com mésvilaweb posaven de manifest com ‘diverses entitats ecologistes (Greenpeace i Ecologistes en Acció ) han demanat a Tarragona una anàlisi exhaustiva de la fuita de
partícules radiactives de la central
nuclear d’Ascó (Ribera d’Ebre), anunciada dissabte pel Consell de Seguretat Nuclear
(CSN). Els ecologistes exigeixen saber el tipus de partícules que s’han escapat
de la central i l’elaboració d’un mapa d’aquest episodi de contaminació radiactiva
sense precedents al país. A més, han posat en dubte la versió sobre la fuita
dels responsables de la central, segons la qual les partícules es van (segueix…)
escapar
en una maniobra de recàrrega de combustible al novembre i no s’han dispersat
fora de la central fins ara, a causa del vent.

Un equip d’inspectors
continua avui la tasca de recollida de partícules dins la central i a fora,
però el CSN insisteix que el nivell de radiactivitat és molt baix i que no hi
ha perill per a les poblacions dels voltants ni pels treballadors de la
central. I també ha afirmat que els plans de vigilància radiactiva han
funcionat correctament, en contra de les dures crítiques d’ahir
de Greenpeace, que va dir que si es confirma que la causa ha estat la recàrrega
de combustible del novembre, això suposa un fracàs del Pla de Vigilància
Radiactiva (PVRA) d’Ascó i de la Xarxa de Vigilància Radiactiva Ambiental del
CSN.

També s’han sumat a les crítiques a l’actuació de la central i el CSN les
entitats Gepec-Ecologistes de Catalunya i Tanquem les Nuclears, i el partit
ICV-EUiA, que ha anunciat que dilluns (per avui) tornarà a presentar una proposició de
llei de reforma del CSN.

NOTA de Greenpeace:

Greenpeace
pide explicaciones urgentes al CSN por el accidente radiactivo de la Central
Nuclear de Ascó

05
abril 2008

España
— Encontrados niveles importantes de contaminación radiactiva por Cobalto en
los tejados, vallados y otras partes de la instalación nuclear. El accidente,
que parece haberse producido hace meses, implica un fracaso rotundo del Plan de
Vigilancia Radiactiva (PVRA) de la central y de la Red de Vigilancia Radiactiva
Ambiental (REVIRA) del CSN.

Greenpeace
ha podido conocer hoy que se han detectado niveles importantes de contaminación
radiactiva (al menos 5 Curios) por partículas de cobalto, manganeso y otros
elementos, en el exterior de la central nuclear de Ascó, en
Tarragona.

* ¿Qué medidas va a tomar el CSN al respecto?
(incluyendo medidas sancionadoras a ANAV)

Font foto: Vilaweb

En aquest bloc je he comentat en altres apunts els meus dubtes en relació a la dimensió ‘ecològica’ dels agrocombustibles (també anomenats biocombustibles, terme, però que suscita no poques controvèrsies) (veure, entre d’altres, els següents apunts: Amb els biocombustibles no s’estalvia CO2 (entrevista a Hartmut Michel, Premi Nobel de Química) ; o bé Agrocombustibles: més sobre el debat energia-clima-agricultura ). Javier Rico, a El País, feia ahir una interessant descripció de la situació actual, tan pràctica com conceptual i, de fet, començava de manera ben clara titulant l’article amb un “Els biocombustibles perden la seva etiqueta ecològica”. Val la pena llegir-lo, ni que sigui per dotar-nos de nous arguments per al debat.

Los biocombustibles pierden la etiqueta ecológica

Crecen las dudas sobre su capacidad para reducir CO2 y los temores a sus efectos adversos – Reino Unido cuestiona los objetivos marcados por la UE

JAVIER RICO – El Pais/ Madrid – 31/03/2008 (segueix…)

A los biocombustibles cada vez les resulta más difícil llevar colgada la etiqueta de fuente de energía ecológica. La culpa es del creciente número de expertos, investigadores y ecologistas que cuestionan su capacidad para reducir las emisiones de CO2, y hablan los efectos de deforestación y de aumento de las desigualdades que pueden causar.

La OCDE admite preocupación por su impacto en el precio de los alimentos

Los biocombustibles tienen más controles que los procedentes del petróleo

Por segunda vez en lo que va de año, la Comisión Europea ha tenido que salir a defender su progresiva incorporación al transporte por carretera -el objetivo es que supongan el 5% en 2010 y el 10% en 2020-, ante las declaraciones críticas de Reino Unido. En las últimas, Robert Watson, asesor de medio ambiente del primer ministro Gordon Brown, recomendó al Gobierno británico que estableciera una moratoria en la aplicación de las cuotas establecidas por la UE y cuestionó seriamente la contribución de los biocombustibles a la reducción de las emisiones de dióxido de carbono (CO2).

“Seguimos pensando que es razonable y hasta modesto aspirar a que en 2020 el 10% de la energía para el transporte proceda de los biocarburantes, hay que pensar que la alternativa es el petróleo”. Ferran Tarradellas, portavoz del comisario de Energía, Andris Pieblags, mostraba así la firme decisión de mantener los objetivos.

También los defendió con los mismos argumentos el propio comisario hace dos meses, justo después de conocer un informe presentado a la Cámara de los Comunes británica (Are biofuels sustainable?), en el que se criticaba el precipitado y poco ecológico desarrollo de los biocombustibles. Sin embargo, no se trata sólo de asesores e informes del Reino Unido. Otros expertos en materias ambientales, numerosos centros de investigación y universidades y la mayor parte de los grupos ecologistas y de defensa de los derechos humanos emiten a diario declaraciones y documentos en los que afirman que los biocombustibles no contribuyen a luchar contra el cambio climático, que provocan graves impactos ambientales en zonas de alto valor ecológico (Indonesia y Suramérica, principalmente), que alteran el precio de los alimentos y que afianzan un modelo agrícola de explotación laboral y alta dependencia de grandes multinacionales.

Los economistas del área de Medio Ambiente de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) acaban de reconocer en un foro abierto en Internet que “el rápido crecimiento en el uso de los biocombustibles de primera generación ha repercutido en el precio de los alimentos y es un tema de preocupación en numerosos países”. Sin embargo, también hablaban de sus beneficios, como la reducción de emisiones del impacto de su producción sobre el medio ambiente.

Se trata de un constante cruce de acusaciones y apoyos que mantienen al sector en vilo, especialmente en Europa. Según Roderic Miralles, presidente de la sección de Biocarburantes de la Asociación de Productores de Energías Renovables (APPA), “países como Alemania o España producen entre el 10% y el 20% de su capacidad instalada, algo inaudito, porque por un lado se nos acusa de tener una gran influencia en la subida de precios y por otro mantenemos plantas sin operar por la inestabilidad del sector”. Además, el sector continental de biocombustibles tiene que luchar contra las miles de toneladas altamente subvencionadas que entran en Europa procedentes de Estados Unidos.

Jorge Riechmann, del equipo técnico del Instituto Sindical de Trabajo, Ambiente y Salud (ISTAS) de Comisiones Obreras, prefiere no mostrar a los biocombustibles, de partida, como ecológicos. “No todo aprovechamiento de la energía renovable resulta sostenible. La idea de sustituir la gasolina y el gasóleo por carburantes elaborados a partir de la biomasa sólo sería buena con muchos menos vehículos de motor en el planeta y mucho menor uso de los mismos; es decir, con otro modelo de transporte”, sostiene.

Uno de los cuestionamientos que se ponen a los objetivos de la UE es que para cubrir los porcentajes establecidos (que ahora superan escasamente el 2%) habrá que poner en cultivo millones de hectáreas, y no todas en Europa. La Agencia de Evaluación Ambiental de los Países Bajos, en un estudio publicado el mes pasado, cuantificaba entre 20 y 30 millones las hectáreas necesarias para abastecer de biocombustibles el 10% de la demanda en 2020. “El sistema de libre comercio conllevará que la UE produzca sólo la mitad de los cultivos necesarios, mientras que la otra mitad se importará”, concluía.

El cultivo y producción en terceros países, la roturación de terrenos vírgenes, el empleo de maquinaría pesada para la plantación y recolección, la utilización de fertilizantes y plaguicidas y el transporte hacia los lugares de procesamiento y consumo cuestionan la contribución de los biocombustibles en la lucha contra el cambio climático y, por el contrario, hacen pensar que, incluso, pueden favorecer el aumento de las emisiones. Así lo piensa, no sólo el instituto holandés, sino organizaciones ecologistas como Greenpeace y Amigos de la Tierra y varios estudios publicados recientemente en la revista Science.

El Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía (IDAE), dependiente del Ministerio de Industria, advierte de que la política de la UE va mucho más allá de los porcentajes. “Nunca antes se había llegado tan lejos con la exigencia de sostenibilidad, hasta el punto que los biocombustibles reciben un peor trato que la producción agrícola tradicional o los carburantes fósiles, para los que no existen esas exigencias”.

La nueva directiva europea de energías renovables dice que no se podrán etiquetar como biocombustibles los que utilicen materias primas de bosques vírgenes, praderas y áreas protegidas o de la conversión de humedales y zonas de silvicultura, ni los que emitan por encima de un 35% menos de GEI que los combustibles fósiles. “Esto supone primar el uso de carburantes fósiles”, asegura el IDAE.

En cualquier caso, las investigaciones para mejorar los biocombustibles siguen en marcha. Y avanzan. “Entre las muchas direcciones en las que se trabaja, está la de atender a las características de cada mercado. Por ejemplo, en el norte de Europa, habrá un desarrollo viable y sostenible en torno al aprovechamiento de los residuos forestales y de las fábricas de pasta de papel. En el sur de Europa habrá que pensar en aprovechamientos o plantaciones que no supongan una alta demanda de agua. Es decir, adaptarse a la geografía y la climatología para producir de forma sostenible”, asegura Luís Cabra, director corporativo de Tecnología e Ingeniería de Repsol YPF y presidente de la Plataforma Tecnológica Europea de Biocarburantes.
Con información de Ricardo M. de Rituerto (Bruselas) y Patricia Tubella (Londres)

Font foto: Garcia Cordero/ El País

La manifestació d’ahir diumenge (veure notícia segons Oriol Mas, a El Punt), a la qual malauradament no vaig poder assistir, haurà de ser tinguda en compte, per força, per Mario Monti. Però no només per Monti. També pels governs espanyol i francès, i especialment pel primer, el més interessat en la línia, però també el més criticat, fins i tot des de Brussel·les, per no haver fet les coses com calia. Hagin estat 12.000, com diu la policia, o més de 18.000 com asseguren des de l’organització, el cas és que va ser molta, moltíssima gent. Segurament les motivacions i les propostes de molta de la gent que hi havia a la manifestació eren sensiblement diferents les unes de les altres, però el factor comú és que reclamen, considero que legítimament, un debat clar i transparent que troben a faltar. (segueix…)

NOTÍCIA SEGONS EL PUNT: Milers de
persones tornen a protestar a Girona contra la línia de 400 kV

Les xifres
ballaven entre les 12.000 que ha comptat la policia municipal i les 18.126 de
l’organització

ORIOL
MAS. Girona
Milers de persones van tornar a sortir al carrer per protestar contra la línia
de 400 kV ahir a Girona; segons els organitzadors ha estat la manifestació
més multitudinària contra la línia d’alta tensió. Les xifres de participants
van ballar entre els 12.000 de la policia local i els 18.126 de la plataforma No a la
MAT, organitzadora de l’acte. En tot cas, van ser unes xifres molt semblants a
les de la marxa de l’11 de desembre del 2005, també a Girona, i als 15.000
manifestants que es van reunir a principis de mes a Perpinyà. L’actriu Vicky
Peña va llegir el manifest, en què es va demanar un debat clar i transparent
sobre la necessitat de la línia.

La
manifestació va repetir els cànons amb què es va desenvolupar fa dos anys:
reivindicació enmig d’un ambient plenament festiu. Tambors, grallers i
capgrossos feien costat a la multitud de pancartes que segmentaven la protesta
en funció de l’entitat que es representava o el poble de procedència. A Girona
van arribar de bon matí uns 25 autocars procedents d’arreu de les comarques
gironines i també de la Catalunya del Nord, que demostraven una vegada més que
l’oposició a la línia de 400 kV ha unit els dos costats dels Pirineus. Entre
3.000 i 4.000 habitants de la Catalunya del Nord es van desplaçar ahir a Girona.

El
recorregut va començar a dos quarts de dotze tocats des de la plaça del Lleó,
amb tractors de JARC i Unió de Pagesos encapçalant la marxa. El coordinador
general d’aquest últim sindicat, Joan Caball, va demanar que es planifiqui el
país d’una altra manera, «pensant en la gent», i va denunciar que «en
infraestructures la pagesia sempre som dels més afectats». Després dels
tractors venien les pancartes oficials de la plataforma No a la
MAT, l’homòloga francesa Non a la THT i les associacions d’alcaldes de la
Catalunya del Sud, l’Associació de Municipis contra la MAT (AMMAT) i de la
Catalunya del Nord, Sydeco. La manifestació va continuar per la Gran Via, la ronda Ramon Folch,
el passeig Canalejas, la
plaça Independència, el carrer Santa Clara i la plaça Catalunya,
abans d’acabar un altre cop a la plaça del Lleó.

Des de No
a la MAT van trobar molt positiva la resposta popular d’ahir, «després del
temps que fa i les campanyes per donar per feta la línia des de l’Estat»,
segons un dels portaveus, Xavier Llorente. Un altre dels responsables, Pasqual
Aguilar, va afirmar que l’oposició de la línia augmenta, i va exigir «diàleg i
la paralització de les obres en marxa». Jean Jacques Planes, de Non a la THT,
va assegurar que les eleccions «no han canviat gaire res, perquè els dirigents
polítics volen la línia per la pressió del lobby energètic».

D’altra
banda, el president de l’AMMAT, F. Xavier Quer, va lamentar que la presència de
Monti dimarts a Girona «no servirà gaire de res, però esperem que convenci els
governs perquè parlin amb la gent». Finalment, el president de Sydeco, Jean
Claude Peralba, va insistir que reclamen respostes a qüestions com ara la
justificació de la línia i la redacció d’un pla director d’interconnexions per
als Pirineus. Quant a la proposta que ara ha sorgit a França de fer la línia
pel mar, els representants de la Catalunya del Nord la van desqualificar i la
van trobar irrealitzable. Per Peralba, «ho fan per desviar l’atenció i
embolicar la troca».

La
manifestació va acabar amb la lectura d’un manifest per part de Vicky Peña, en
què es vinculava la línia de 400 kV al «passat» i a un model energètic que
afavoreix el canvi climàtic, i reclamava que «l’energia ha de ser el motor del
nostre benestar, i no només el negoci d’alguns».

Font foto: Lluis Serrat/El Punt

Un cop més vàrem tenir ocasió, ahir, al Mirador del CCCB, de constatar els nombrosos arguments a favor d’apostar per fomentar l’estalvi energètic, l’eficiència i la promoció de les renovables en detriment de les nuclears. Va ser en el marc d’una taula
rodona organitzada per la Fundació Nous Horitzons
i la Fundació Heinrich Böll dels Verds Alemanys. En Joan Herrera (bloc) fa anys que s’esforça per transmetre la idea segons la qual les nuclears no són rendibles ni barates (la prova és que ningú hi inverteix), per descomptat no són netes (encara ningú ha resolt l’assumpte dels residus), no provenen de fonts inesgotables (l’urani també és finit) i cada cop més suposen un risc en seguretat internacional (el Tractat de No Proliferació viu moments certament crítics) i, especialment des de l’11S, són un objectiu més que evident per a diversos grups terroristes. Hi ha alternatives? per descomptat. També sobre això fa anys que en Joan Herrera, (segueix…)

perfectament assessorat per gent que fa temps que posa propostes serioses sobre la taula, com Greenpeace (campanya nuclears),
intenta convèncer els i les seves col.legues al Congrés. El problema,
però, és que ni el PP ni el PSOE, per descomptat, però tampoc cap de
les altres forces polítiques, han interioritzat encara aquest debat. A
la taula d’ahir vàrem escoltar, també, les extraordinàries aportacions
de l’antic viceministre alemany de Medi Ambient, el Verd Rainer Baake.
A Alemanya el repte del tancament de les nuclears el van introduir els
Verds quan eren al Govern però el van assumir els Socialistes (SDP), i
ara que aquests governen amb els conservadors de la CDU, han mantingut
el calendari de tancament. El problema a l’Estat espanyol, però, és
que, tal i com destacaven Herrera i Baake, tenim els conservadors, lliberals i socialdemòcrates més antics de tota la UE.

La paradoxa, en paraules del mateix Herrera, és que som precisament el grup més petit aquell que està posant sobre la taula els arguments més responsables, coherents i conseqüents, mentre que els Partits més grans, aquells que sempre s’omplen la boca de realisme i responsabilitat governamental, segueixen argumentant en clau de fa dos segles, obviant que a la resta de la UE ja fa temps que els termes del debat han canviant. Mireu sinó a Alemanya, amb un govern conservador-socialdemòcrata. Us imagineu un govern PSOE-CiU o, pitjor encara un govern PSOE-PP (que és el que hi ha a Alemanya), establint un calendari de tancament de les nuclears i apostant per l’estalvi, l’eficiència i les renovables? Jo, ara com ara, no.

Per tot plegat se’m fa molt més creïble quan en Joan Herrera proposa de fer una pla pont per assolir així de forma gradual el
tancament de les centrals nuclears. “La finalitat del pla pont és permetre el
tancament gradual de les centrals nuclears tot assegurant el subministrament
energètic a partir de fonts netes” ens deia ahir.

Herrera va proposar un “acord d’Estat”, un pacte nacional a nivell estatal, que
permeti, “sigui quin sigui el Govern que dirigeixi els destins del país,
continuar amb el Pla esmentat sense estar subjecte als avatars de la discussió
partidista". Per Herrera el pacte nacional pel tancament de les centrals
nuclears l’hauria de signar també, a més de l’executiu espanyol i les forces
polítiques amb representació en el Congrés dels Diputats, les grans companyies
elèctriques del país propietàries de les centrals nuclears, i els representants
de totes les Comunitats Autònomes i en especial aquelles que ha de substituir
les produccions nuclears per producció d’energia renovable.

Amb aquest pla, ICV-EUiA pretenem que des d’ara fins l’any 2018 totes les
centrals nuclears i al mateix temps crear un fons econòmic per totes les
Comunitats Autònomes per la inversió en la producció d’energies renovables. En
aquest sentit Herrera va assegurar que l’energia nuclear “ens fa més depenents
i significa més costosa” i ha apostat també per la reducció de l’us i la
dependència del petroli.

Al final de la seva intervenció en Joan em preguntava, en un aire somrient i relaxat que demostra la gran seguretat amb la que està duent a terme aquesta precampanya: ‘T’he convençut?’

Fa molt de temps que m’has convençut Joan, el problema és que encara n’hem de convèncer molts i moltes més. En això estem. Sense tremendismes, simplement amb arguments, una bona dosi de sentit comú i no poca il.lusió.

Foto: Joan Herrera, ahir, atenent els mitjans abans de la conferència sobre Economia i Ecologia en què va tenir lloc la Taula ‘Nuclears vs renovables’. Font: Fundació Nous Horitzons.

Em demano què hauria passat, quines haurien estat les reaccions de determinats lobbies empresarials, mediàtics i d’opinadors/es diversos/es si la proposta dels 80km/h o la de reduir l’amplada dels carrils hagués vingut d’algun altre país considerat ‘més avançat’ i, preferiblement, governat per, posem per cas, un Sarkozy o una Merkel. Tinc l’estranya sensació que, pel què fa als debats ambientals, no acceptem cap mesura, cap proposta, cap iniciativa que no s’hagi aplicat de fa anys ‘fora’ i, si pot ser, per governs conservadors. Quan des de casa nostra apostem per innovar, per experimentar amb propostes destinades no a anar contra ningú, sinó en favor de tothom, salten totes les alarmes. Avui al Parlament Europeu (minisessió plenària, a Brussel.les) debatem l’Informe Fiona Hall (A6-0003/2008) – Plan de acción para la eficiencia energética: realizar el potencial sobre el plan de acción para la eficiencia energética. L’eficiència energètica és un altre tema controvertit, i fàcilment manipulable. (segueix…)

L’informe és un text força bo, resultat de l’acord al qual es va arribar en la Comissió ITRE que el va el.laborar entre els Grups ALDE, PSE, GUE i Verds/ALE (els altres dos grups importants PPE i UEN se’n van quedar fora). Entre d’altres, el text fa tot un seguit de propostes concretes destinades a tots els sectors de l’economia (equipaments, construcció d’edificis residencials o comercials, industria manufacturera, transport, etc…). Així mateix, incorpora algunes de les aportacions del nostre Grup en relació a aspectes com els concursos públics, la internalització de costos o la reducció de l’IVA en treball, materials i components quan els edificis sigui renovats o reparats, tot plegat amb l’objectiu de millorar les seves prestacions en quant a l’estalvi energètic. 

És important destacar que l’informe parteix del principi que els instruments econòmics i els canvis en les nostres pautes i actituds són elements claus per avançar cap a aquests objectius. L’informe de pròpia iniciativa del Parlament europeu fa referència al Pla d’Acció de la Comissió Europea en relació a l’eficiència energètica el qual estableix un marc de polítiques i mesures l’objectiu de les quals es intensificar el procés que permeti complir amb l’objectiu establert pel Consell Europeu de març de 2007 en relació a aconseguir un estalvi energètic d’almenys un 20% per a l’any 2020. 

L’informe Hall, al qual, insisteixo, donem suport, reconeix que l’estalvi i l’eficiència energètica és l’eina més eficaç i factible per tal de lluitar contra el canvi climàtic. No obstant, mentre el Pla de la Comissió estableix una llista de mesures concretes, l’informe del Parlament Europeu adverteix que, fins ara, el problema fonamental ha estat l’incompliment per part dels Estats Membres i de la mateixa Comissió a l’hora d’implementar mesures legislatives que ja existeixen relatives a l’estalvi energètic. Un altre dels problemes que assenyala l’informe Hall és la manca de personal que al sí de la Comissió es dediqui a aquests assumptes. 

Mentre preparo el debat d’aquesta tarda, segueixo preocupat la polèmica generada per la proposta d’estudiar la reducció de l’amplada dels carrils a les entrades de Barcelona, a la zona de velocitat limitada a 80km/h, del Servei Català de Trànsit, així com l’ofensiva contra el seu responsable, Josep Pérez Moya, simplement per haver posat sobre la taula una qüestió que tard o d’hora arribarà a totes les taules de totes les persones responsables de trànsit de la Unió Europea (en moltes ja hi és, de fet).  

Recordo un cop més que el Pla de la Comissió Europea per fer front al canvi climàtic planteja que la reducció de la velocitat és la principal mesura que ha de permetre reduir el consum energètic en el sector de l?automoció, el qual és, a més, responsable del 40% del consum energètic a Catalunya i Espanya. 

Es podrà discutir si el moment és oportú o no, si la mesura ha de ser més o menys universal, si ha d’afectar a totes les vies o només a unes quantes, però em resulta incomprensible que es critiqui, tan a cegues, una mesura que, entre d’altres virtuts, hi ha la que dóna alhora la possibilitat al transport públic de circular de forma eficient, i assegura el compliment d?altres polítiques derivades de la reducció de velocitat: menys accidents, menys congestió, menys consum energètic i menys emissions.  

En definitiva, lluny de ser una proposta que pretén anar contra ningú, és una proposta que va destinada a oferir més benestar i una millor mobilitat per a tothom, a més a més de contribuir a reduir un consum energètic i un volum d’emissions que, sinó s’atura, ens perjudicarà encara molt més que no pas el fet d’haver d’aixecar una mica el peu de l’accelerador.

La millora del transport públic és un clam generalitzat, i l?estretament de carrils, tal com va demostrar la Plataforma pel Transport Public (PTP) a la B-23 durant la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura, fa possible aquest quart carril pels autobusos que tothom vol. No podem esperar al 2014 a què es compleixi el pla ferroviari que ha proposat la PTP, perquè, a més, el ferrocarril operarà sempre en uns quants corredor i per a molts ciutadans un autobús freqüent i fiable és i serà la millor solució de transport.

A què ve, per tant, aquesta oposició tan aferrissada envers un canvi que necessàriament s?ha de produir? Som conscients que aquestes mesures s’estudien des de fa més de cinquanta anys a les universitats -la reducció de l?amplada del carril impulsa els conductors a reduir la velocitat- i que ha tingut un èxit contrastat tan als Estats Units, com a molts països europeus o, fins i tot, a les mateixes Rondes de Barcelona? Per sort hi ha d’altra gent que lamenta aquesta perversió en el llenguatge i la manca de visió estratègica d’alguns sectors, tal i com posa de manifest Pablo Osés en una Carta al Director, avui a El País que ell mateix titula La UE y la reducción de emisiones.  

Tal i com em deia un bon amic fa poc: ‘Amb la reducció de la velocitat tothom guanya. Tothom excepte aquells conductors que en el seu egoisme només valoren els 2 o 3 minuts de temps que poden perdre en un viatge en cotxe degut a la reducció de la velocitat’.

La meva visió de país em porta a defensar un model vanguardista, capdavanter en tot allò que són els veritables reptes del Segle XXI, com la lluita per la preservació del medi ambient, líder a escala europea i mundial en mesures, propostes, i pràctiques exemplars. Per tot això crec que fem un mal favor al país criticant sens arguments sòlids mesures com les que, de manera agosarada, valenta i sense complexos, ens arriben des del Servei Català de Trànsit.

El Director del Servei Català de Trànsit, Josep Pérez Moya, segueix, a parer meu, un rumb correcte amb una velocitat de creuer també necessària, i compta amb el meu suport, com també, n’estic convençut, amb el de molta gent silenciosa a la qual animo a sortir de l’anonimat i manifestar-se, públicament, no contra ningú, sinó a favor del país, de l’entorn, de la gent, del planeta i de les generacions futures. 

Foto: Josep Pérez Moya. Font: Gencat.cat

Doncs, sí, finalment ens hem pogut reunir amb el mediador europeu per a la interconnexió de la Molt Alta Tensió (MAT) entre els Estats francès i espanyol, Mario Monti. La reunió la vàrem demanar fa uns mesos des d’ICV i el Grup Verds/ALE. Hi hem assistit en Salvador Milà, exconseller de medi Ambient i Habitatge i actualment diputat al Parlament, Claude Turmes, eurodiputat luxemburguès i el nostre expert en temes energètics, i jo mateix, per una banda, i Mario Monti i Alain Baron, de la DG TREN, per l’altra. La reunió ha estat, trobo, molt fructífera, com ho demostra el fet que hem entrat amb una reunió programada per 30′ i hem acabat 1h15′ més tard. De manera sintètica, les peticions/propostes que hem posat sobre la taula es troben resumides en la següent nota: (segueix…)

ICV
ARRENCA EL COMPROMÍS DE MARIO MONTI DE REUNIR-SE AMB LA PLATAFORMA ‘NO A LA
MAT’ I CILMA PER ESCOLTAR LES PROPOSTES DEL TERRITORI

El diputat
al Parlament europeu per ICV, Raül Romeva, i el diputat al Parlament de
Catalunya també per la formació ecosocialista, Salvador Milà, han demanat avui
al Coordinador designat per la
Unió Europea per la interconnexió elèctrica entre Espanya i
França, Mario Monti, que faci “una estirada d’orelles al Govern de Rodríguez
Zapatero i a Red Elèctrica per la seva política de fets consumats” amb la
construcció de la interconnexió elèctrica ja que han continuat amb l’execució
de les obres “malgrat que el projecte encara no està consensuat”.

Romeva i
Milà han arrencat a Monti el compromís de seguir escoltant les propostes del
territori afectat per la interconnexió i en aquest sentit el coordinador
europeu “s’ha compromès a trobar-se en un futur pròxim amb les plataformes
contràries a la instal·lació d’aquesta infraestructura”, segons ha explicat
Romeva a la sortida de la reunió celebrada avui a Brussel·les durant més d’una
hora. Els dos diputats han explicat que Monti es reunirà així amb la Plataforma No a la
MAT i amb el Centre d’Iniciatives Locals Mediambientals (CILMA)

“Que
escolti les preocupacions del territori que no saben encara els beneficis i la
necessitat d’aquesta interconnexió i que tingui en compte les compensacions, no
només de tipus econòmic, sinó també compensacions pel territori”, han demanat
Romeva i Milà al Coordinador europeu en la trobada de més d’una hora d’aquest
matí.

Els dos
diputats ecosocialistes han emplaçat també a Monti que, “de la mateixa manera
que s’ha trobat amb el Ministre de Medi Ambient del Govern francès i amb el
Ministre d’Industria espanyol que ho faci amb la Ministra de Medi Ambient,
Cristina Narbona, i amb el Conseller de la Generalitat responsable d’aquesta
qüestió, Francesc Baltasar”.

Per altra
banda els dos dirigents ecosocialistes s’han mostrat sorpresos perquè el
projecte “no contempla l’eliminació d’altres línies i el soterrament de molts
trams” i en aquest sentit han traslladat al responsable de la mediació entre
els dos governs per la construcció d’aquesta infraestructura que el projecte, en el cas d’haver-se de dur a terme,
“no es pot delimitar a afegir una línia nova sinó fer un projecte global que
ha de contemplar la compactació i fins i tot l’eliminació d’altres línies i el
soterrament no només del tram dels Pirineus sinó també del seu pas per
Sentmenat i Bescanó i per la circumval·lació de Girona”

Foto: D’esquerra a dreta, Turmes, Romeva, Monti i Milà. Font: arxiu personal