Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Energia i canvi climàtic (nuclear, renovables, estalvi, transport, tràfec aeri,...)

MAT: demà, reunió amb Mario Monti

2

Finalment el mediador entre els estats francès i espanyol en relació a la interconexió elèctrica i la línia de Molt Alta Tensió (MAT), Mario Monti, va respondre favorablement a la nostra petició per tal d’entrevistar-nos-hi i ens ha donat hora per demà al matí, a la seu de la Comissió a Brussel.les. L’entrevista la vàrem demanar tres eurodiputats: Claude Turmes (el responsable del Grup Verds/ALE per a temes energètics), Gérard Onesta (diputat verd francès de la regió sud-oest de França) i jo mateix. A la reunió de demà, però, hi serà també present l’exconseller i actualment diputat al Parlament de Catalunya, Salvador Milà.  Tal i com ja he explicat en anteriors ocasions la qüestió de la interconexió va per a nosaltres molt més enllà de per on cal fer-la. Per aquest motiu hem manifestat reiteradament la nostra preocupació davant del fet que enteníem que la funció principal del mediador era aquesta, deixant de banda el debat de fons, és a dir, els motius que justificarien l’esmentada interconexió (els quals segueixen sense estar del tot clars) així com els efectes ambientals i socials sobre el territori. En diverses preguntes escrites a la Comissió he posat de manifest aquests fets (segueix…)

Aquest és el cas, per exemple, de la pregunta de novembre de 2007 sobre les funcions del mediador, o la de setembre de 2006 sobre la justificació de la línia. Ambdues compten amb respostes de part de la Comissió.

Així mateix, entre els apunts anteriors en què m’he referit a l’assumpte hi ha els següents: MAT: Encara moltes preguntes pendents, MAT: nomenament de Mario Monti, MAT: la Comissió respon. Així mateix, en la categoria Canvi climàtic (energia, transport, tràfec aeri,…) trobareu també diversos apunts relacionats a aspectes, també diversos, energètics.

Per altra banda, també he comentat en d’altres ocasions que un dels problemes més importants en relació a aquest afer té a veure amb el fet que, contràriament a allò que passava, per exemple, amb el Pla Hidrològic Nacional, aquesta és una obra ja aprovada per la Comissió, el Consell (per tant els governs) i el mateix Parlament (amb el nostre vot contrari, val a dir). 

Sigui com sigui, demà recordarem un cop més al mediador Monti, que cal un major debat social en relació a la qüestió, i li transmetrem algunes de les preocupacions que ens han fet arribar diversos sectors del territori, així com el fet que aquesta és una qüestió que encara es troba en plena negociació en el si del govern català.

Foto: Dibuix de’n Jap. Font: El Punt

Bali i 80km/h: oportunitats que els i les líders locals i internacionals no hauriem de deixar escapar

0

Precisament aquesta setmana que comença a aplicar-se la normativa de no circular a més de 80km/h als voltants de les grans ciutats, mesura massa vegades tergiversada i poques analitzada amb deteniment i rigor per part de determinats mitjans, opinadors i associacions diverses, té lloc també una nova Cimera per afrontar el Canvi Climàtic, aquest cop a Bali, i per posar al dia el Protocol de Kioto. L’inici de la Cimera de Bali suposa per al planeta i per al conjunt d’éssers vius una oportunitat que els responsables governamentals no haurien de menystenir  (veure notícia segons la BBC). La finestra d’oportunitat que ens ha de permetre afrontar el canvi climàtic s’està tancant a grans velocitats. Segons el Panell Intergovernamental de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, per tal d’evitar els efectes catastròfics del canvi climàtic cal limitar l’escalfament a, com a màxim, 2ºC per sobre dels nivells preindustrials. Es fa per tant imperatiu que les emissions de gasos efecte hivernacle arribin al seu màxim al 2015 i es redueixin per sota del 50% als voltants del 2050.

En aquest sentit cal que els i les líders globals reunides a Bali tinguin ben present que necessitem, de manera urgent, un acord global vinculant destinat a reduir les emissions globals, el qual parteixi de la responsabilitat principal, si bé no única, que pel què fa aquest fenomen tenen, tenim, els països més industrialitzats. (segueix…)

La decisió del govern australià, enunciada tot just a l’inici de la Cimera, segons la qual ratificarà el Protocol de Kioto suposa, sens dubte, un bon auguri per a la conferència i pel resultat de les negociacions que s’hi han de dur a terme. El problema de fons el tenim, però, i això ja no és novetat, amb dues de les grans potències contaminants i emissores de CO2 actuals, una ja històrica (Estats Units), l’altre emergent (Xina). 

Per altra banda, no podem tampoc oblidar que l’Estat Espanyol és, dels països de la UE, el que presenta pitjor rànquing pel què fa al compliment de Kioto, la qual cosa, certament, no és només responsabilitat de l’actual executiu, ja que aquest ha heretat unes dinàmiques i tendències que van ser impulsades pels seus antecessors del PP amb el suport, també val a dir, d’altres forces polítiques que no han vist fins ara les orelles al llop ambiental, com és CiU.

No obstant, cal també lamentar que, malgrat que l’executiu compta amb una molt bona ministra de Medi Ambient, en la persona de Cristina Narbona, no sembla que en el seu conjunt la sensibilitat del govern hagi canviat massa respecte de l’anterior. I és que les dades són prou explícites: segons l’Observatorio de la Sostenibilidad del Ministerio de Medio Ambiente, las emissions de gasos efecte hivernacle havien incrementat l’any 2006 un 48% per sobre de les de 1990 (any de referència), mentre que Espanya només pot augmentar-les, segons es va comprometre en signar Kioto, un màxim del 15% fins el període 2008-2012, sempre en relació a les emissions de 1990.

L’Informe de Sostenibilitat 2007 afirma també que Espanya haurà de dur a terme importants esforços adicionals per tal de fer front a aquests objectius i assenyala, entre les mesures a emprendre, el foment del transport públic col.lectiu així com l’establiment d’impostos verds per als carburants fòssils.  En concret l’informe estableix també que "cal augmentar la consciència de la població i de les administracions i empreses per tal de fer front de manera seriosa al desafiament del canvi climàtic".

L’Estat espanyol va reduir l’any 2006 les emissions de gasos efecte hivernacle en un 4’1% respecte del 2005 (quan es va assolir un increment màxim de 52%). Enguany s’han reduït un 1% l’ús d’energia primària (petroli, carbó. gas,…), mentre que el PIB va créixer un 3,9%, la qual cosa podria fer pensar que efectivament hi ha hagut un ús més eficient de l’energia. Tanmateix, aquestes dades s’han de relativitzar ja que en gran mesura responen a l’increment del preu del petroli i de la producció hidroelèctric, de manera que caldrà esperar a veure si la tendència es manté per confirmar si es tracta d’un canvi de tendència conjuntural o realment d’una nova dinàmica.

Per tot plegat, em dol profundament constatar com una mesura tan concreta, visible i necessària com la de limitar la velocitat al voltant de les grans ciutats, aspecte que està garantit científicament que redueix l’emissió de CO2, ha suscitat tanta polèmica i tanta desinformació interessada.

A hores d’ara no se li escapa a ningú, crec, les dificultats constants que tenim per tal de que com a país, i parlo ara de Catalunya, entenguem que calen prendre mesures immediates, fermes i decidides per fer front al canvi climàtic, i és per això que que és tan important explicar bé certs postulats de responsabilitat ambiental tan bàsics com, per exemple, la mesura dels 80 km/h, la qual no només és necessària i urgent, sinó que és en benefici de tothom i en contra de ningú.

Espero que la Conferència de Bali serveixi per tal que totes i tots plegats fem una reflexió una mica més responsable de la gravetat de la situació i de la urgent necessitat de prendre-hi mesures.

Si volen seguir la tasca que desenvoluparà la delegació dels Verds europeus a la Conferència ho podeu fer a través de http://www.stopclimatechange.net, a partir del 8 de desembre.

Font foto: BBC

MAT: Encara moltes preguntes pendents

0

Mario Monti, el mediador designat per la Comissió Europea per tal de mediar entre els Estats francès i espanyol en relació a la interconnexió de xarxes, ja ha visitat el territori, una mica per sorpresa, val a dir, almenys per a algunes de les entitats que l’esperaven de fa temps. Si bé la visita és un fet a celebrar, no és tant el resultat de la mateixa. N’Anna Puig explicava a El Punt fa un parell de dies l’esdeveniment (veure El mediador europeu no dubta que la interconnexió es farà i que serà beneficiosa per a Girona ; «La meva feina és escoltar i escoltar, però no sóc el mediador entre l’Estat i els antilínia»Una reunió que no arriba a dues hores ), com també ho feia, entre d’altres, en Ferran Cosculluela, a El Periódico (El mediador europeu destaca que la MAT beneficiarà Girona). De tot plegat, allò que més m’ha inquietat és  (segueix…)

el fet que constatem allò que ja sospitàvem, que és que en realitat el mediador no té cap altre mandat que el de posar d’acord els dos governs estatals pel què fa al punt de connexió, però no es planteja cap altra qüestió ni pel què fa al sentit mateix de la línia, ni pel què fa a possible alternatives tant de forma, com de trajecte, com de capacitat de la mateixa. Per això mateix trobo fonamental que en Monti es reuneixi amb els diferents actors afectats, però no com fa dos dies, tots junts i acompanyat en tot moment del Secretari d’Estat d’energia, sinó per separat, per tal de copsar de primera mà les inquietuds de bona part del territori.

Aquest és el motiu i el sentit de la pregunta que acabo de presentar a la comissió Europea: 

Pregunta de Raül Romeva sobre el inicio de la actividad del coordinador de la interconexión eléctrica entre Francia y España

El coordinador de la interconexión eléctrica entre Francia y España, Mario Monti, se reunió ayer en Girona con diferentes agentes sociales de las comarcas gerundenses. En primer lugar, es motivo de celebración el constatar que el coordinador de la UEUE se ha puesto manos a la obra y se ha reunido con diferentes representantes de los territorios afectados.

Asimismo, es importante reseñar que no solamente se reúna con representantes institucionales y empresariales sino con agentes de la sociedad civil, como los representantes de plataformas ciudadanas de oposición a la línea de muy alta tensión. Es importante que el sr. Monti conozca y tenga en cuenta la existencia de dicha opinión contraria en amplios sectores de la sociedad con tal de obtener un reflejo más realista de la situación.

Por ello, es esencial que dedique suficiente atención a escuchar sus argumentos y sus demandas, y que dicha sensibilidad se vea reflejada en su trabajo de coordinación. De esta manera, es de esperar que a esta primera toma de contacto y ronda de reconocimiento de las diferentes partes implicadas, le sigan nuevas reuniones, tanto bilaterales como conjuntas.

A tenor de lo expuesto, ¿puede la Comisión tener a bien de facilitar el calendario subsiguiente de reuniones del coordinador europeo de la interconexión eléctrica entre España y Francia?

Foto: Mario Monti (amb maleta) acompanyat pel secretari general d’Energia de l’Estat, Ignasi Nieto, i el subdelegat, Francesc Francisco-Busquets. Font: Anna Puig, El Punt

Hi ha qui nega el canvi climàtic, hi ha qui se’n diu preocupat, però no fa res per capgirar-lo, i hi ha qui, almenys, proposa i fa coses, encara qui siguin petites i insuficients

0

Trobo ben interessant, i molt positiu, que La Vanguardia destaqui la referència que Al Gore va fer ahir en la seva conferència a Barcelona en relació als efectes positius que pot tenir establir límits per a reduir la velocitat a 80km/h en les grans vies que voregen Barcelona com una de les mesures que pot permetre limitar la contaminació (tot i que només ho he vist a la versió en paper, però no en la digital). Per altra banda, avui al el Parlament Europeu, ha votat un informe (Davies) ‘sobre l’estratègia comunitària per a reduir les emissions de CO2 dels turismes i els vehicles industrials lleugers’ gràcies a un acord de la majoria de centre-dreta que ha aconseguit imposar nombroses esmenes que rebaixen molt els límits permesos en quant a emissions de CO2 per las cotxes. Adjunto la nota que el nostre grup ha tret després que en la votació votéssim en contra de l’informe final manifestament pervertit  en ser aprovades les esmenes esmentades que van en favor dels interessos de la indústria automobilística però en contra de l’interès ‘suposadament’ comú de fer front al canvi climàtic. (segueix…)

PRESS RELEASE – Strasbourg, 24 October 2007 

Car CO2 emissions

Centre-right pact to put the brakes on EU climate policy 

The European Parliament today adopted a report outlining how it believes emissions reductions from cars should be achieved and what limit values on CO2 emissions should be proposed, with a view to influencing forthcoming legislation. MEPs approved a centre-right amendment (proposed by UK Tory and Liberal MEPs) to set a weaker emissions limit for carmakers and to postpone the introduction of this limit value by a further three years (1), despite the urgent need for action. Commenting on the outcome, German Green and rapporteur for the EP Industry Committee on tackling CO2 emissions from cars Rebecca Harms said:

"Today’s result is a massive setback for overall EU climate policy. By voting for a weaker limit value for CO2 emissions from new cars and postponing the introduction of this value, MEPs have voted to put the brakes on the EU’s attempts to tackle climate change.

"It is now accepted wisdom that we have a ten year window of opportunity to act if we are to bring climate change in check, yet the report adopted today seeks to postpone binding measures for emissions reductions from one of the most polluting sectors until 2015. MEPs are rewarding the laggards in the automobile sector who have refused to honour their own commitment and reduce the emissions from their products, choosing instead to aggressively market bigger, dirtier vehicles. By the time the reductions from these limits take effect it would be too little, too late ."

Luxembourg Green MEP Claude Turmes added:

 "A study, commissioned by the Greens/EFA group and presented last week, showed that only by introducing strict limit values for passenger cars as soon as possible will the sector be able to contribute its share to enable the EU to meet an overall CO2 reduction target of even 20% by 2020 (2), let alone the 30%, which is necessary according to science. The study showed that an average CO2 emissions limit value of 120 g/km must be introduced by 2012 if cars are to contribute their share towards the EU’s overall emissions reductions and that stricter limit values for 2020 will also be necessary. We must now look outside this house to the Member States to ensure this vote is overturned and that EU climate policy does not fall at the first hurdle."

Editors notes:

(1) The European Parliament adopted the report (Davies) on EU legislative measures to reduce CO2 emissions from cars but accepted a crucial amendment from Liberal MEP Chris Davies and Conservative MEP Martin Callanan for an average limit value of 125 g/km for CO2 emissions from new cars and for the introduction to be delayed until 2015. The Environment Committee voted in September for a 120 g/km to be introduced in 2012.

(2) The study gives a comparison of the actual CO2 reductions that would be achieved through the different emissions limit values currently under debate, revealing that only with a 120 g/km limit for 2012 and a strong follow-up limit value in 2020, will necessary emissions reductions from passenger cars be achieved. The EU will have to reduce its overall emissions by around 830 million tonnes if it is to meet its base target of a 20% reduction by 2020. Given passenger cars already account for around 12% of overall EU CO2 emissions, this means the sector will have to reduce its CO2 emissions by 80-100 million tonnes. The limit values adopted by the EP would fall far short from delivering this reduction, realising a mere 49 million tonne reduction. The study and political summary can be found at the following links:

Study – http://www.greens-efa.org/cms/topics/dokbin/201/201906.climate_change_and_cars_new_study@en.pdf

Political summary – http://www.greens-efa.org/cms/topics/dokbin/201/201903.climate_change_and_cars@en.pdf

Foto: Al Gore ahir a Barcelona. Font: El Pais

Rodalies, 80km/h i canvi climàtic: cal tenir clares les prioritats, per tal d’invertir en benestar

0

Em passa que algunes de les crítiques que es fan a la proposta del Departament de Medi Ambient i Habitatge en relació a fixar la velocitat a 80km/h a la corona metropolitana (mesura que té per objectiu, entre d’altres, complir amb les exigències de la UE en termes d’emissions de partícules, a la vegada que contribuir a reduir el nombre de persones malaltes, i fins i tot mortes, relacionades amb diferents tipus d’enfermetats de caràcter respiratori) em recorden a les que escoltàvem fa uns anys quan es demanava, per part d’alguns sectors socials i polítics, invertir més en rodalies (que només rebia el 3% de les inversions en ferrocarrils) enlloc d’obsessionar-nos tant amb l’AVE (que es quedava amb el 97% restant). I és que no fa pas tant que als qui demanàvem invertir les prioritats (segueix…)  

en inversions ferroviàries a favor de rodalies se’ns acusava, en el millor dels casos, de radicals cavernícoles que només volíem que parar el progrés del país. Ara, en canvi, trobem a faltar que no s’hagi fet més i millor inversió a rodalies, i la gent està indignada amb el pèssim funcionament del ferrocarril a Catalunya. I val a dir que amb tota la raó del món. Ara, no cal dir-ho, toca trobar solucions al caos i a la vergonya aliena que sentim de les adminsitracions responsables d’aquest desgavell (cessament de la Ministra de Foment inclòs). No obstant, potser que també toca fer una mica més de memòria històrica i recordar que en algun moment del passat, si enlloc de centrar el debat en col.locar etiquetes de radicals passat de moda a determinades propostes s’haguessin analitzat aquestes propostes en termes d’inversió de futur i de benestar, les coses serien ara, molt probablement, una mica diferents.

Un sentiment similar tinc amb el tema dels 80km/h. Em preocupa el to d’alguns debats, d’alguns/es opinadors/res, i d’alguns/es conductors/es de tertúlies, i em temo que en un futur no llunyà passarà com amb el debat rodalies/AVE, és a dir, que arribarà un moment en què ningú recordarà qui va dir què i, més encara, en el cas dels 80km/h, que com és que no s’havia fet abans (sobre tot perquè aquesta és una mesura que s’està normalitzant a tota Europa, sense majors problemes, amb molta menys demagògia, i que té uns inqüestionables beneficis en termes de salut, ambientals, socials i, fins i tot, econòmics).

Potser que enlloc de sortir per la via de la crítica fàcil, la desqualificació personal o l’etiquetatge simplista anéssim una mica més al debat de fons que no és un altre que la real i preocupant dimensió en termes d’emissió de partícules que generem a les nostres carreteres i les nefastes conseqüències que això té per a la salut de les persones i per al benestar en general. Recordem, per altra banda, que la mateixa Comissió Europea ja ha tocat el crostó al govern espanyol i català precisament pel fet que els nostres índexs d’emissió de partícules estan molt per sobre dels permesos.   

Paral.lelament a aquests debats en trobem una altre de més global que ha viscut una història similar: el del canvi climàtic. En aquest sentit, considero que és un excel.lent exercici el que fa el socioecòleg Ramon Folch a El Periodico del passat 17 doctubre, en què recorda que en molts aspectes ja anem tard, però que encara som a temps de reconduir, ni que sigui parcialment, la situació. Però que per això toca arremangar-se i posar-s’hi de manera seriosa. L’adjunto per a la reflexió:

Contra el canvi climàtic, per Ramon Folch (El Periódico, 17/10/07)

Els últims mesos han estat esmerçats grans esforços mediàtics per debatre si el canvi climàtic és un fet o una suposició. El Nobel de la pau al Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC en les sigles en anglès) i a Al Gore ha condemnat els ja escassos detractors del fenomen a la marginalitat més cavernària. Ara, el tema ja no és la discussió, sinó l’acció. El Protocol de Kyoto, malgrat les seves evidents mancances, va en aquesta línia, l’única internacionalment reconeguda que de moment tenim. Pertoca, doncs, arremangar-se per complir-lo, més que plànyer-se. En concret, calen decisions polítiques responsables sobre tot el sistema socioeconòmic.
El cas és que Espanya ha emès el 2005 (darreres dades disponibles) 440 Mt (milions de tones) de CO2, enfront dels 289 Mt del 1990, que és l’any base per als càlculs. És a dir, un 52% més. El compromís era arribar al 2012 emetent només un 15% més. Malament anem: si es mantingués la tendència, s’hi arribaria amb un increment del 65%. Davant d’això, s’han renegociat els compromisos: el 15% esdevindrà un 37%, sobre la base de sumar a aquest 15% un 2% en embornals de CO2 (plantació de boscos) i un 20% en la compra de drets d’emissió; el 28% que resta fins al 65% estimat ens l’haurem d’empassar reduint les emissions, que és el que també s’hauria hagut de fer amb el 22% que comprem (contra la nostra competitivitat) o bé escamotegem.
La contenció s’aplica, de moment, als sectors regulats per la Directiva del Comerç d’Emissions (generació elèctrica, refinatge de petroli, ceràmica, ciment, paper, etcètera), que són els grans focus emissors ubicats en poques mans i controlables amb lògica industrial. A Espanya han representat (2005) 183 Mt, menys de la meitat del total d’emissions. Els 257 Mt restants corresponen als sectors anomenats difusos (transport, construcció, agricultura, climatització, etcètera), que són en moltes mans i que costa controlar. Aquest és el problema: sense moltes petites mesures i sense un canvi de mentalitat de la ciutadania, aquests 257 Mt aniran creixent gràcies a autos cada cop més potents, més viatges innecessaris, més construcció esbojarrada, més ineficiència transformadora. Fer quadrar les grans fàbriques, que emeten menys de la meitat, no serveix de gaire si la ciutadania i els petits productors perboquen sense control.

LA SITUACIÓ A Catalunya és una mica millor. Només una mica. El 2005 vam emetre 59 Mt, enfront dels 40 Mt del 1990, o sigui, un increment del 47%. Per arribar al 2012 emetent només un 37% més que el 1990 bastaria reduir les emissions anuals en 5,33 Mt. Amb això no resoldríem els problemes del món, però compliríem amb la part alíquota del compromís renegociat pel Govern espanyol, prou modest. És el mínim minimorum. Ho hem d’entendre d’una vegada per totes: tenim un gran problema que exigeix una solució proporcional.
Aquest és l’objectiu que s’ha marcat el Govern de la Generalitat: 5,33 Mt de CO2 menys cada any. Si més no és un objectiu clar i parametritzat. Ha començat a concertar voluntats convocant la Convenció Catalana del Canvi Climàtic. Es tracta de fer convergir tots els sectors socials en cerca d’una política pactada o, si més no, discutida. És fonamental, si volem minorar les emissions difuses, que a Catalunya representen el 66% del total (el 58% a Espanya). Les 186 empreses catalanes que emeten el 44% subjecte a la Directiva del Comerç d’Emissions estan controlades i van fent els deures. El problema, ara per ara, som els altres.
Amb això, els catalans assumiríem discretament l’u per mil de responsabilitat planetària que ens pertoca. Som l’u per mil del món, efectivament. No ens serveix de coartada dir que l’u per mil no és res, perquè tothom és uns pocs per mil que, sumats, fan el mil per mil. Hem de complir per raons ètiques i perquè només fent els deures podrem després exigir les compensacions que ens puguin pertocar, quan arribi l’hora d’enfrontar-se als efectes negatius del canvi climàtic. Certament: complint amb Kyoto mitiguem el canvi, però no corregim res. I l’IPCC ha deixat clar que els principals afectats seran les illes oceàniques i la conca mediterrània, que patiran aridització, fenòmens meteorològics extrems i pèrdues d’espai litoral. Caldran plans i programes per plantar-hi cara. I molts recursos.

EL GOVERN català (i l’espanyol) és responsable d’aquest u per mil mitigador, però del cent per cent corrector en territori propi. Ens hi hem de posar de seguida. Ens cal modelitzar i concebre escenaris a 10, 20 i 30 anys vista. Ens cal actuar des d’ara mateix per fer- los tan suportables com sigui possible. Reduir les emissions és obligat, però no cura res. Hem de preveure què pot passar amb l’espai costaner i les infraestructures litorals, amb l’agricultura i els boscos, amb l’esquí i el turisme de platja, amb les revingudes i el clavegueram.
Un important productor vinícola del Penedès està comprant terrenys als Prepirineus. Tot el país hauria d’actuar amb aquesta mentalitat. Podem blasmar la Xina i els EUA per emetre el 66% del total mundial de CO2 (l’una perquè no li toca Kyoto per subdesenvolupada, els altres perquè no hi volen ser per imperials), però això no ens estalviarà aiguats i sequeres. Hem de complir amb els altres i actuar per a nosaltres. Des d’ara mateix.

Font foto: Martin Tognola, El Periodico

Canvi climàtic i la UE: reptes i propostes

0

Cada cop més el centre de l’atenció política de la UE es mou al voltant dels àmbits de l’energia, el transport i el canvi climàtic. En aquest sentit, el Grup Verds/Ale al Parlament Europeu fa temps que treballa en diversos anàlisi i propostes pensant, precisament, en la urgència del problema però, al mateix temps, en la necessitat de dur a terme transformacions estructurals. Recomano consultar el lloc web www.stopclimatechange.net on trobareu moltes de les informacions, documents, campanyes i propostes que fa temps que elaborem, així com els reptes que requereixen encara respostes. Especialment útil és el document que vàrem elaborar el gener de 2007 en què es resumeixen els principals reptes i recomanacions en relació a la lluita contra el canvi climàtic (veure text en anglès, francès o italià) (segueix…

A grans trets els aspectes claus a treballar són els següents:

Reducció de les emissions efecte hivernacle: els verds europeus proposen establir uns objectius clars i vinculants de cara a estabilitzar l’escalfament climàtic a menys de 2ºC en relació al nivell preindustrial. La UE-27 ha de reduir les seves emissions de gasos efecte hivernacle d’almenys 30% d’aquí a 2020 i en un 80% pel 2050. 

Eficiència energètica: Es tracta d’implementar mesures que afavoreixin un ús intel.ligent de l’energia i la reducció de les ineficiències dels sistemes energètics i del transport, basats avui fonamentalment en l’ús de combustibles fòssil i les nuclears. Cal felicitar-nos pel fet que la UE hagi adoptat un pla d’acció que podem considerar un primer pas necessari, tot i que certament insuficient. En efecte, si l’esmentat pla es posa en pràctica permetrà augmentar un 20% l’ús eficient d’energia pel 2020. Aquest és, de fet, l’aspecte que cal considerar com la pedra angular de lluita contra el canvi climàtic. En cas d’incapacitat per a fer front a aquests objectius, llavors serà impossible assolir les fites que ens hem plantejat en relació al canvi climàtic. Cal, per tant, establir la prioritat absoluta a l’enfortiment de la utilització racional de l’energia i de mesures d’estalvi energètic. 

Enfortir l’eficiència des del costat de l’oferta: Les centrals tèrmiques, fins i tot a un rendiment del 50%, produeixen emissions de CO2 tant elevades que resulten del tot incompatibles amb la lluita contra el canvi climàtic. Els esforços per millorar l’eficiència de la producció d’energia passen doncs per invertir i millorar l’ús de biomassa, energies renovables, limitar l’ús del carbó i augmentar la part de gas natural en la generació d’electricitat. Pel que fa al gas, és cert que el consum de gas augmentara conseqüentment en el sector de l’electricitat, però aquesta alça podria ser compensada per l’enfortiment de l’eficiència en d’altres sectors que permetin reduir d’aquí a 2030 els nivells de consum totals de gas enregistrats l’any 2000.

Transport: El petroli serà encara durant molt de temps el carburant més usat degut a les seves característiques (forta densitat energètica i menor generació de CO2 en comparació amb el carbó). No obstant el problema és que es tracta d’un recurs fòssil limitat i comporta, per altra banda, un elevat grau de dependència per part de la UE en relació als països productors i exportadors de petroli. El 70% del petroli consumit dins la UE es deu al transport. El 96% dels carburants utilitzats per cotxes i avions són a base d’olis minerals. Reduir les necessitats del transport, promoure el transport públic i la mobilitat ‘suau’ (bicicleta), establir normes vinculants als vehicles que consumeixen carburant, afavorir les transferències modals (disminuir el transport per carretera en favor del transport ferroviari i marítim/fluvial), fixar el preu del transport aeri tenint compte d’integrar la totalitat dels costos que comporten i finalment reflectir la realitat ambiental prenent en consideració els costos socials que comporta el transport (lesions, costos hospital i discapacitacions, drets de pensió, baixa dels ingressos locals degut al soroll del tràfic per carretera, desperfectes físics causats al patrimoni cultural) seran les prioritats a l’hora de posar en marxa per tal de reduir l’ús del petroli en el transport. El fet que els governs i institucions europeus no es prenguin de manera suficientment seriosa la necessitat d’afrontar els problemes relacionats amb el transport resulta preocupant, especialment perquè s precisament en el sector del transport on constatem l’increment més espectacular d’emissions en CO2 (24% des de 1990 pel conjunt del sector, i fins el 50% en el sector específic de l’aviació). A la UE, prop del 30% de les emissions de CO2 es deuen al transport. Si l’ús del transport aeri segueix creixent com fins ara el 2030 l’aviació sola consumiria el total dels drets d’emissió concedits a la UE per a tots els sectors. 

Energies renovables: L’any 2005, es van invertir en energies renovables uns 38.000 milions de dòlars a escala mundial. Les energies renovables també es desenvolupen a Europa: entre 1995 i 2005 la producció d’electricitat generada a partir de l’energia eòlica, hidràulica i de biomassa ha augmentat en 150TWh a la UE. Però aquest ritme de desenvolupament no és ni uniforme ni suficient per la qual cosa cal establir mesures per tal de treure profit dels progressos tecnològics existents. S’imposa la necessitat de dedicar importants esforços per tal d’incrementar la part de les energies renovables en el marc dels tres sectors consumidors d’energia com són el sector de l’electricitat, el sector de la calefacció i la refrigeració, i el sector del transport. 

Mercat de l’energia: La innovació que cal dur a terme en el sistema energètic de la UE i en el seu sistema de transport no es podrà dur a terme si el mercat es troba dominat per estructures oligopolistes. La innovació precisa d’una multitud de socis econòmics i de condicions d’equitat pels nous actors del mercat i les noves tecnologies.

Finançar noves opcions: Mentre els Fons Estructurals europeus i el finançament per part del BEI d’autopistes, aeroports regionals i centrals tèrmiques estiguin enfocats ara com ara a establir a la UE un marc d’infraestructures altament generadores de CO2, les solucions respectuoses amb el clima tals com l’energia eòlica, marees, sistemes de calefacció i refrigeració a través de biomassa i la creació de fons per a estalvis energètics no suscitaran suficientment d’atenció. Conseqüentment cal revisar de manera profunda les prioritats del BEI i el pressupost de la UE en matèria d’inversions. 

No hi ha espai per a les nuclears: L’energia nuclear continua essent encara un important obstacle per a l’establiment d’un sector energètic respectuós del clima, i ho és tant per motius polítics, econòmics i tècnics. Així doncs, l’objectiu per als partits Verds segueix essent suprimir de manera progressiva l’energia nuclear així com excloure-la d’un futur pacte per a l’energia i el clima. 

Font mapa: Getty Images/BBC

Les conseqüències humanitàries del canvi climàtic (per Julian Borges, The Guardian)

0

Ja som en temporada de temporals. Comenta a ser habitual que cada any, per aquestes dates, patim algun desastre ambiental que, en el millor dels casos, es limiti a provocar nombrosos danys materials, però malauradament en d?altres han comportat també lesions greus, i fins i tot morts. No obstant, aquesta situació que a casa nostra és relativament nova (en quant a dimensió) i relativament puntual, en molts altres llocs del planeta esdevé ja crònica. De les 13 crides d?emergència que ha hagut de respondre en el que portem d’any l?oficina de Nacions Unides per a emergències (UN relief Coordinator), 12 responen a motivacions de caràcter ambiental. El següent article de Julian Borges a The Guardian, ho explica prou bé. (segueix?)
Climate change disaster is upon us, warns UN, per Julian Borger, editor del The Guardian, divendres 5 d?Octubre de 2007

Sir John, a British diplomat who is also known as the UN’s under-secretary-general for humanitarian affairs, said dire predictions about the impact of global warming on humanity were already coming true.

"We are seeing the effects of climate change. Any year can be a freak but the pattern looks pretty clear to be honest. That’s why we’re trying … to say, of course you’ve got to deal with mitigation of emissions, but this is here and now, this is with us already," he said.

As a measure of the worsening situation, Ocha, the UN Office for the Coordination of Humanitarian Affairs – part of the UN secretariat that employs Sir John – has issued 13 emergency "flash" appeals so far this year. The number is three more than in 2005, which held the previous record.

Two years ago only half the international disasters dealt with by Ocha had anything to do with the climate; this year all but one of the 13 emergency appeals is climate-related. "And 2007 is not finished. We will certainly have more by the end of the year, I fear," added Sir John, who is in charge of channelling international relief efforts to disaster areas.

More appeals were likely in the coming weeks, as floods hit west Africa. "All these events on their own didn’t have massive death tolls, but if you add all these little disasters together you get a mega disaster," he said.

The only one of this year’s emergency appeals not connected to the climate was an earthquake in Peru, in August. The others arose after an unprecedented string of catastrophic floods across much of Africa, south Asia and North Korea, and followed severe drought in southern Africa, Nicaragua’s category-five hurricane, and extreme climate conditions in Bolivia, which brought both drought and floods.

The Ocha appeals represent the tip of an iceberg since they are launched only with the agreement of the affected country. India was badly affected by floods that hit the rest of the Asian region in July. But unlike its neighbour, Pakistan, India did not call on the UN for help.

Ocha believes that 66 million people were made homeless or were otherwise affected across south Asia. The lives of several million more people were turned upside down across Africa. Sudan, Mozambique, Madagascar, Zambia and Uganda experienced disastrous floods, and Swaziland and Lesotho declared emergencies because of severe drought that reduced harvests by half.

The latest appeal from Ocha was launched yesterday, to try to raise emergency relief funds for Ghana, where more than 400,000 people are reported to be homeless as a result of flooding. Appeals may also be started for Togo and Burkina Faso.

"The flooding in Africa just now is the worst anyone can remember," Sir John said, expressing frustration at how little media attention in the west was being devoted to what he terms creeping climatic catastrophe.

Flooding is likely to be common for a warming planet, and climate change has a double effect – causing an increase in the frequency of storms, while higher atmospheric levels of carbon dioxide curb the ability of plants to draw groundwater.

A climate-change summit is to be held in Bali in December, with the aim of agreeing the principles of a new international treaty to replace Kyoto, the accord that expires in 2012. But the talks face determined US opposition to mandatory emissions targets, and most climate negotiators doubt a real breakthrough can be achieved before the Bush government leaves office in 2009.

Sir John argues that whatever is done on greenhouse gas emissions, money has to be spent now on mitigating the impact that climate change is already having. "You can’t actually stop disasters happening but you can do a lot to reduce their impact and reduce people’s vulnerability to them by making sure people don’t live on the coast or river plains, and that roads are raised and dams are in reasonable shape."

According to the UN’s Intergovernmental Panel on Climate Change, which is leading research on the issue, global warming will disrupt and potentially devastate the lives of billions of people.

And, just as global warming starts to make itself felt, there are signs that "donor fatigue" has set in. Of about $338m (£166m) requested for Ocha’s 13 flash appeals this year, only $114m has so far come from donors.

Font foto: AP/BBC

A record number of floods, droughts and storms around the world this year amount to a climate change "mega disaster", the United Nation’s emergency relief coordinator, Sir John Holmes, has warned.

Energies renovables: tímid però important vot al Parlament Europeu

0

Aquest matí hem votat a Estrasburg l’informe Thomsen relatiu a les energies renovables. Malgrat que és un bon informe, però, cal lamentar que les actuals majories existents al Parlament Europeu hagin impedit que el text fos perfecte, almenys des de la perspectiva ‘verda’. Amb l’adopció d’aquest informe enviem a la Comissió un missatge alt i clar sobre com volem que sigui la Legislació sobre renovables que en aquests moments està en fase de discussió i que ha de ser adoptada per la Comissió el proper 5 de desembre. El vot d’avui insta la Comissió Europea a presentar una proposta ambiciosa que garanteixi la promoció de les energies renovables, al mateix temps que hem aconseguit eliminar del text les referències a l’energia nuclear. Un dels temes més controvertits, tant durant el debat com durant la votació, ha estat la qüestió dels agrocombustibles. En aquest sentit, l’esmena que hem presentat des de Verds/ALE en relació a no establir una implementació mínima del 10% (segueix…)

abans de comptar amb un complert informe sobre l’impacte de tal mesura ha estat derrotada, per la qual cosa el paràgraf original 43 de l’informe es manté sense canvis. Aquest paràgraf estableix un mínim obligatori del 10% d’agrocombustibles tot i que, això sí, sempre que puguin demostrar que aquests han estat produits de manera sostenible. finalment, i tenint en compte la globalitat del text, que trobem correcte, hem acabat votant favorablement a l’informe.

Adjunto a continuació algunes notes que ens han preparat els nostres assessors en relació a d’altres qüestions relatives al contingut final de l’informe després de la votació:

While the EP is recalling its (Greens) position of having 25% of renewable energies by 2020 and a roadmap for achieving a 50% share by 2040, the Plenary however backed up the European Council’s position to get a mandatory target of 20% of renewables to be shared amongst MS. 

The EP asks the forthcoming EU legislation to fall under the sole legal basis of the EC Treaty (Art.175(1)) and excluded nuclear as being considered as a renewable source of energy.

The EP calls for a sectoral approach so that we can have in 2020 at least 32% of electricity made from renewables, similarly to double the share of renewables for the production of heat and cool (e.g air-conditioning) and 10% of plant fuels for transport provided that it can be proved they are produced in a sustainable way. 

The national Renewables Action Plans (RAP, yes let swing a bid!) should include binding sectoral targets and must be evaluated – and if not in line with the EU overall target – rejected by the Commission. The report calls on the Commission to include a midterm target so that the Commission can take action if a Member State is not fulfilling its obligations. The report also asks for sanctions in this latter case.

The EP calls also in maintaining and strengthening the good provisions of the existing renewables Directives. For example, a transparent, fair and priority access to renewable-electricity is for the EP (and the Greens) a precondition for the successful expansion of electricity made from renewables. In addition, it is crystal clear from the rapport that there is no reason for the time being to harmonise the current national support schemes. On the contrary, the forthcoming EU legislation on renewables should maintain investor confidence in letting the MS decide which support scheme is the best in their case.

The Greens managed also to have supports for concentrating solar power, an implementation programme for the large scale deployment of passive and net positive houses (so that we could all become energy producers ourselves!), a call for a widespread adoption by MS of the solar obligation when having large renovation and new buildings are built (as it is already the case in Israel, Barcelona, and other regions and municipalities), a call to the EU institutions to switch to green electricity, etc..

On plant fuels (biofuels), the EP’s finally called for supporting a 10% mandatory target in each MS provided that it can be proved that such fuels are produced in a sustainable way. None of the amendments having been accepted by the Plenary, the final corresponding paragraph (para 43) will be as it was originally. Our amendment in having a full impact assessment before setting a possible 10% target was defeated twice (twice since IND/DEM tabled the same text than us). 

Veure així mateix algunes Preguntes i Respostes sobre la Política energètica de la UE.

Font foto: Getty Images/BBC

El repte ferroviari: el marc europeu

0

La setmana vinent votarem en sessió plenària, a Estrasburg, la decisió final en relació al Tercer Paquet ferroviari a escala europea. Es tracta de la darrera de les estacions després que el tren de la negociació iniciés el seu trajecte el 3 de març de 2004, quan la Comissió va adoptar el Tercer Paquet Ferroviari el qual contenia mesures que pretenien revitalitzar els sistemes ferroviaris europeus. El paquet consistia en una Comunicació, quatre mesures legislatives i un Document de Treball en relació a una avalació de l’impacte que suposaria una progressiva apertura del mercat pels serveis de viatgers internacionals (aquí trobareu els antecedents del procés i els documents de referència). El diàleg no ha estat fàcil entre les tres institucions europees (Comissió, Consell i Parlament), i ha suposat al mateix temps també importants divisions en el sí dels Grups polítics en funció de les diferents experiències de cadascún. Així, per exemple, (segueix…)

britànics, neerlandesos i francesos solen ser força crítics amb la lliberalització argumentant que les experiències conegudes no han suposat una millora del servei i en canvi ha posat en perill la condició de servei bàsic propi d’aquest transport, mentre que els alemanys es troben sovint entre els més entusiastes de la lliberalització, i són molt crítics amb el model centralitzat. Personalment em trobo entre les dues postures. És evident que el model centralitzat de la RENFE o la SNCF no és cap garantia de bon servei, però també és cert que un model totalment lliberalitzat no garanteix, per exemple, el manteniment de línees totalment necessàries des del punt de vista de serveis públic bàsic, i que, en no ser rendibles econòmicament, podrien arribar a desaparèixer. Tot plegat fa que hàgim tingut nombroses discussions i necessitats de conciliar models ferroviaris no només diferents sinó, alguns, totalment oposats. En aquesta nova, i probablement definitiva, etapa, votarem tres informes: Jarzembowski (sobre desenvolupament de les vies ferroviàries europees -accés al mercat-, essent el punt més delicat l’apertura al mercat lliure del transport transfronterer de persones fins el 2010); Savary (sobre la certificació de maquinistes de tren); i Sterckx (sobre els drets de viatgers, essent els punts més significatius la millora en la definició i els serveis per a les persones de mobilitat reduida, la millora en els serveis de facturació i d’informació en els trajectes transfronterers, el reemborsament degut als retards -1 hora retard implica retorn del 25% del preu del bitllet, 2 hores el 50%) i una versió més light, malgrat els esforços del nostre grup, en relació a l’obligació de garantir l’accés de les bicicletes al tren).  

Finalment, es preveu que, després dels nombrosos compromisos, la proposta sigui finalment acceptada per a gran majoria de l’Eurocambra.

Foto: estació de Portbou. Font:  railwaymania.com

MAT: nomenament de Mario Monti

2

Aquesta setmana s’ha decidit formalment el nom del mediador europeu entre els Estats francès i espanyol pel què fa a la interconexió elèctrica i, concretament, a la línia de molt alta tensió (MAT) que es vol construir entre ambdós Estats. El nomenament de l’antic Comissari Mario Monti representa un moment clau, i segurament d’inflexió, en tot el procés i, malgrat que d’aquí a un any ha de presentar un primer informe, el seu mandat es pot allargar fins a quatre anys més. Són diverses, per tant, les preguntes que sorgeixen. Per exemple: implica el seu madat que només pot sugerir en relació al punt de conexió o es planteja també estudiar alternatives a la línia? de quina manera pensa aboradr el diàleg amb el territori afectat? s’aturaran les obres ja començades mentre duri la fase d’estudi? etc… aquestes d’altres qüestions són les que vull plantejar-li per a la qual cosa li he demanat ja una entrevista. (segueix…)

Romeva demana una reunió amb Mario Monti per tractar el tema de la MAT

Per l?eurodiputat d?ICV ?la manca d?informació concreta sobre el mandat de la figura de coordinador i el fet que no hi hagi una agenda definida només es pot interpretar en el sentit que el projecte és encara obert?

L?europarlamentari d?ICV adscrit al Grup Verds/ALE, Raül Romeva, ha demanant avui entrevistar-se amb el mediador del projecte de la línia de molt alta tensió (MAT), Mario Monti, per tenir informació de primera mà sobre la planificació del projecte. La petició de la reunió arriba després que ahir la Comissió Europea fes el nomenament oficial de l?excomissari de competència.

En aquest context, Romeva ha manifestat la importància de mantenir un intercanvi d?impressions per tal de conèixer des del principi quins són els plans de Monti al capdavant del projecte. ?Això ens permetrà contrastar la seva visió amb la nostra postura?, ha afirmat. Amb aquest nomenament la Comissió pretén impulsar la interconnexió elèctrica i agilitzar el procés.

De fet, segons l?eurodiputat ecosocialista ?la manca d?informació concreta sobre el mandat de la figura de coordinador i el fet que no hi hagi una agenda definida només es pot interpretar en el sentit que el projecte és encara obert?. Així, Romeva té intenció de transmetre l?existència de diferents sensibilitats cap al projecte i d?arrencar el compromís que abans de prendre cap decisió precipitada es tinguin en compte diferents possibilitats i s?estudiïn les diferents propostes existents en resposta als reptes energètics.

Foto: Mario Monti. Font:

Amb els biocombustibles no s’estalvia CO2 (entrevista a Hartmut Michel, Premi Nobel de Química)

0

Hartmut Michel, Premi Nobel de Química, es lamenta que no és l’únic que pensa que els biocombustibles no estalvien CO2 i que, a més, provoquen la deforestació de l’Amazònia (entre d’altres), però que ‘els polítics no volen escoltar aquesta idea’. Ho diu en l’entrevista que Mònica Salomone li fa per a El Pais d’avui. Michel afegeix que ‘n’hi ha prou amb fer alguns càlculs’. Per altra banda, tenint en compte que suggereix que sigui també abolida la Directiva en què es reclama que el 5.75% de tot el transport basat en energies fòssils sigui substituit per biocombustibles abans de 2010 (la qual el nostre Grup ja va qüestionar en el seu moment), he presentat una pregunta a la Comissió per tal de conèixer la seva opinió al respecte. Sigui com sigui comparteixo la preocupació de Michel (veure per exemple apunts anteriors com Agrocombustibles: més sobre el debat energia-clima-agricultura o ‘Biocarburants’: no tant ‘bio’, i en tot cas una amenaça per a la seguretat alimentària dels països pobres) i en favor de la reflexió i el debat adjunto l’entrevista. (segueix…)

Hartmut Michel, alemán, 59 años, recibió el premio Nobel de Química en 1988 -conjuntamente con Johann Deisenhofer y Robert Huber– por determinar, por cristalografía de rayos X y en una bacteria, el funcionamiento en detalle de la fotosíntesis -la reacción más importante del mundo, según el jurado-. La fotosíntesis utiliza luz solar como fuente de energía para obtener sustancias orgánicas. Michel sigue en el Instituto Max Planck, estudiando la función de enzimas que tienen un papel en la respiración y el metabolismo. En la reunión de premios Nobel celebrada este verano en Lindau (Alemania), Michel no habló de su trabajo sino de una de sus aficiones: los biocombustibles. Según mostró en Lindau, los combustibles de origen vegetal no son una buena opción para combatir el cambio climático: no ahorran emisiones de CO2 y promueven la deforestación de la Amazonia. "No soy el único que dice esto, basta hacer los cálculos para verlo. Sólo que los políticos no quieren escuchar esta idea", dice Michel.

Pregunta. Según una directiva de la Unión Europea, el 5,75% de todo el transporte basado en energías fósiles deberá ser sustituido por biocombustibles antes del 2010. ¿Es una estrategia equivocada?

Respuesta. Recomendaría abolir esa directiva: con los biocombustibles no se ahorra emisiones de dióxido de carbono. Es evidente que tenemos que reducir las emisiones de dióxido de carbono si queremos frenar o reducir el calentamiento global, tenemos que cambiar de energías fósiles a energías renovables. Pero la producción y el uso del biogás o el biocombustible no son neutrales en cuanto a la producción de CO2, porque al menos el 50% de toda la energía contenida en el biogás o en el biocombustible procede de fuentes fósiles.

P. ¿Puede explicarlo un poco mejor?

R. Para producir algunos biocombustibles, como el etanol, hace falta invertir mucha energía en forma de fertilizante, de transporte… Y también en el destilado del alcohol. Lo que obtienes al fermentar el vegetal es algo como el vino, con un 10% de alcohol, y hay que convertirlo en alcohol 100%. Para eso hay que invertir casi tanta energía como la que hay en el etanol. Y si obtienes esa energía de combustibles fósiles, acabas emitiendo más CO2 de lo que emitirías simplemente usando gasolina en el coche.

P. ¿No es algo que se pueda mejorar con nuevas técnicas de cultivo, con más investigación en general?

R. El problema de partida es que la eficiencia global de la fotosíntesis es muy baja. Menos del uno por ciento de la energía solar se almacena en forma de biomasa, y no hay muchas posibilidades de mejorar eso. El biocombustible que se puede producir por unidad de superficie y año contiene menos del 0,4% de la energía solar que ha recibido esa superficie en el mismo tiempo.

P. O sea que habría que cultivar superficies enormes para obtener suficiente biocombustible…

R. Incluso si no contamos la energía que hay que invertir en producir los biocombustibles, hay que tener en cuenta que cubrir la demanda de electricidad de Alemania con biocombustibles exigiría dedicar toda la superficie del país a cultivos energéticos. En comparación, las células fotovoltaicas son entre 50 y 100 veces más eficientes en lo que respecta a convertir la energía solar en eléctrica, y necesitan de mucho menos suelo. Los cultivos energéticos son una manera muy poco eficiente de usar el suelo.

P. Ha hablado también del riesgo de deforestación asociado al uso de biocombustibles.

R. Sí, los biocombustibles están fomentando la pérdida de selva tropical en Indonesia, Malaisia, algunas zonas de África y en Brasil. En Brasil es la soja: cada vez se cultiva más y más soja en la selva. Y quemar selva para producir soja libera una cantidad enorme de dióxido de carbono a la atmósfera.

P. En su conferencia ha dicho incluso que es más eficiente, y ahorra más emisiones, usar directamente los cultivos para calentarse.

R. Sí, puestos a cultivar, el mayor ahorro lo obtendríamos usando la madera para calefacción, en vez de petróleo o gas natural. El petróleo se dejaría sólo para los coches. De esa manera triplicas o cuadruplicas la eficiencia, no pagas el impuesto de convertir la biomasa en biocombustible.

P. Pero también ha dicho que producir biocombustibles es más barato energéticamente en algunos países que en otros. ¿Son los biocombustibles rentables al menos en algunos países?

R. Si el biocombustible se produce a partir de la caña de azúcar en los países en que este cultivo crece como si fuera hierba, sin fertilizante, como Brasil, sí puede ser un proceso rentable. En Brasil se exprime la caña y los restos de la planta se usan para destilar el alcohol. Pero en Europa, con trigo o remolacha, no es rentable. Aquí no se da la caña de azúcar.

P. Y ¿si se usan métodos biotecnológicos, enzimas, que digieran toda la planta -incluida la lignina- para aumentar la eficiencia de la producción de biocombustible?

R. No se gana mucho. La eficiencia de la conversión de biomasa en biocombustible oscila entre el 0,15% y el 0,3%. Y las células fotovoltaicas tienen ya una eficiencia de entre el 15% y el 20%. Y también son interesantes las otras formas de aprovechar la energía solar, como la energía solar térmica.

P. Así que en su opinión hay que fomentar la energía solar

R. La mejor manera de resolver nuestro problema es con energía solar, lo malo es que las células fotovoltaicas son aún muy caras. Podríamos tener una granja solar en el Sáhara, por ejemplo, y convertir la energía que se obtuviera en alguna otra forma de energía que se pueda transportar, como el hidrógeno. Eso, hasta que se desarrollen cables superconductores a temperatura ambiente.

P. Si está tan claro que los biocombustibles no son una opción, ¿por qué todo el mundo apuesta por ellos?

R. Es que son una idea muy atractiva, el término bio vende mucho… Pero no soy el único que critica los biocombustibles. Basta hacer los cálculos.

Foto: Hartmut Michel. Font: Fundació Premi Nobel

 

L?altra veritat incòmoda (per Salvador Milà, publicat a El Periodico el 20/04/07)

1
Publicat el 24 d'abril de 2007

Revelador article de l’ex Conseller de Medi Ambient i Habitatge, i actual diputat per ICV-EUiA, Salvador Milà, a El Periodico.

 

L?altra veritat incòmoda

L’exvicepresident dels Estats Units Al Gore ha commogut les consciències amb el seu documental Una verdad incó- moda, en el qual denuncia els devastadors efectes de l’actual model de desenvolupament industrial i de consum en el medi ambient, i en particular en el canvi climàtic. Cada vegada és més estès el convenciment entre els responsables polítics de qualsevol signe que s’han de prendre mesures correctores en l’àmbit econòmic –i, especialment, en la producció i el consum– que facin sostenible ambientalment el desenvolupament econòmic. (segueix…)


Però és bo recordar també que juntament amb l’eficàcia econòmica i la sostenibilitat ambiental existeix un tercer vèrtex en el triangle virtuós del desenvolupament de les societats humanes: la cohesió social.

El Fons Monetari Internacional ha fet públiques recentment unes dades estadístiques a escala mundial que posen en evidència que els salaris, als països industrialitzats i en els últims 25 anys, han perdut set punts de pes en relació amb la riquesa total i, si bé és cert que l’oferta global d’ocupació s’ha multiplicat per quatre en aquest mateix període, també ho és que es tracta de treball precari i amb menor retribució. L’altra cara de la moneda és que els beneficis empresarials, i especialment els del sector financer i especulatiu a escala mundial, han crescut en proporció inversa a la disminució de les rendes del treball, i es concentren en menys mans.

Traduint aquesta veritat incòmoda a la realitat espanyola, l’Institut Nacional d’Estadística explica que la participació dels salaris en el total de la renda disponible a Espanya (la porció del pastís que correspon als treballadors i assalariats) ha baixat del 50,61% al 47,6% en els últims 10 anys. Si a això hi afegim que la participació de les despeses socials –les que recapten i redistribueixen les administracions en serveis d’interès social, com ara educació, salut, cultura, pensions– està disminuint (era el 19,97% del total del Producte Interior Brut el 2002 i durant el 2005 es va reduir al 19,56%), es comprèn que són els beneficis empresarials i del sector financer els únics que estan creixent de forma constant amb percentatges acumulatius del voltant del 20%. En termes més quotidians, diguem també que el poder adquisitiu del conjunt dels treballadors d’aquest país ha disminuït en els últims anys, per més que la incorporació de més membres de les famílies al mercat laboral precari, i la facilitat per endeutar-se amb hipoteques i compres a crèdit, permeti continuar tirant del consum, i fent la falsa sensació d’una societat alegre i confiada.

SERIA LÒGIC pensar que en un país democràtic, en el qual els interessos de la majoria han de condicionar l’activitat i les propostes dels representants polítics, aquestes dades haurien de constituir un motiu de maldecaps, o fins i tot d’escàndol, i suscitar debats i respostes en relació amb aquest interès majoritari. Però sembla que no és així, i aquestes veritats incòmodes es queden a l’apartat de les pàgines d’economia, i a vegades s’arriba a considerar de mal gust o demagògic cridar l’atenció sobre la gravetat d’una situació que fa créixer les desigualtats socials i que incrementa la injustícia del sistema econòmic i social a escala mundial i també en el nostre cada vegada més incert Estat de benestar, ja que es van restringint les possibilitats de millora qualitativa de les condicions de vida i de treball d’àmplies capes de població, especialment dels més joves, dels grans i de tots aquells afectats per limitacions de qualsevol mena.

Alguns diuen que aquest és el preu que s’ha de pagar per mantenir el creixement econòmic –entès com l’increment exponencial dels índexs de producció de béns i serveis i l’extensió del consum a nous sectors de la població en països emergents-, per mantenir la plena ocupació –per més precària que sigui– i mitigar les deslocalitzacions, o per mantenir la despesa social en cotes raonables. Però, com recordava fa uns dies el premi Nobel d’Economia Joseph E. Stiglitz, comparant els èxits de la UE en relació amb l’aparentment dinamisme més gran de l’economia dels Estats Units, "una economia (la d’Amèrica del Nord) que, any rere any, fa que la majoria dels ciutadans estiguin pitjor no és un èxit".

SI DE DEBÒ volem que la majoria social desencantada recuperi la seva confiança en l’acció política de contingut social i ecològic, no hi ha d’haver lloc per al conformisme i la resignació davant un ordre social mundial que no solament subordina l’equilibri dels recursos naturals i el benestar –no únicament material– dels ciutadans a la pretesa eficàcia econòmica –mesurada en termes financers i d’acumulació de riquesa en unes quantes mans–, sinó que posa en perill la pervivència del nostre ecosistema ambiental i social.

L’Estat social i democràtic de dret, entès i usat com a instrument de justícia distributiva, de reequilibri social i protecció ambiental, disposa d’instruments per reorientar aquestes situacions. Això només serà possible si ens convencem –i demostrem– que el verdader progrés de la societat humana únicament és possible i perdurable si donem una dimensió social i ecològica a la mundialització, és a dir, si som capaços de reconduir els processos d’una globalització sense regles a una verdadera integració econòmica, social i ambiental.

Font: Salvador Milà. Font: UNFCCC

Escalfament global: després de les belles paraules, ara toca fets

1

En el context de la Cimera de la UE sobre Escalfament Global que va acabar abans d?ahir, el responsable d?Energia del Grup Verds/ALE, l?eurodiputat luxemburguès Claude Turmes va expressar, en nom del Grup, el següent: "Le Sommet a confirmé que les énergies renouvelables restent la première technologie pour combattre les changements climatiques et que, contrairement au message de Jacques Chirac qui voulait faire du nucléaire une énergie renouvelable, cette approche n’est pas été suivie par ses homologues européens et notamment par la Chancelière allemande Angela Merkel. Je me félicite que cette approche immorale visant à mettre sur un pied d’égalité le nucléaire et les énergies renouvelables ait été rejetée par le Conseil européen. (segueix…)

Plutôt que de produire des biocarburants qui nuisent à l’environnement et qui risquent de provoquer une crise alimentaire, la France ferait mieux d’utiliser pleinement son potentiel dans le domaine de l’éolien, du bois, du biogaz et du solaire. Il s’agirait d’un moyen bien plus efficace de peser sur les marchés de l’exportation des technologies comme le montre l’exemple du Danemark, qui a accru sa capacité d’exportation de l’équivalent de 20 000 MW  en énergies renouvelables au cours de ces 5 dernières années, réalisant ainsi un chiffre d’affaires 10 fois supérieur à celui d’Areva". 

Per la seva banda, vicepresident d’Eurosolar (l’Associació Europea per a les Energies Renovables), Josep Puig, publica avui un article a El Periodico que duu per títol ?Energia nuclear i escalfament global?, i en el qual aporta noves dades que qüestionen la via nuclear com a solució al canvi climàtic:

El canvi climàtic és, de lluny, el problema més seriós de vulnerabilitat pel que fa al sistema energètic vigent al nostre món. Tot i les incerteses, hi ha motius suficients per exigir accions immediates de precaució, molt més agosarades que no pas les que fixa el Protocol de Kyoto, avui en vigor.

En les darreres dècades s’han desenvolupat incomptables tecnologies energètiques que permeten captar els fluxos d’energia que hi ha a la biosfera, empesos bàsicament per la radiació solar que el nostre planeta recull, en el seu viatge entorn del Sol, i per les forces d’atracció generades pel cossos celestes. Aquests fluxos són lliures de carboni fòssil i es presenten en quantitats més que suficients per cobrir les necessitats d’energia presents i futures. A més, l’actual sistema energètic industrialista és enormement ineficient (tant en les tecnologies de subministrament com en les tecnologies d’ús final), cosa que fa que hi hagi enormes oportunitats de millorar-ne el funcionament. L’estalvi d’energia és la font d’energia més important que els humans tenim a l’abast.

Comparativament, la generació d’electricitat per la fissió de l’àtom d’urani-235 emet menys CO2 que els combustibles fòssils. Tot i que hi ha autors que consideren que, si es té en compte tot el cicle del combustible nuclear i s’aplica a la nuclear la metodologia de valoració del cicle de vida, aleshores la diferència ja no és tant significativa. Fins i tot quan la llei del mineral d’urani davalla per sota d’un determinat llindar, les emissions de CO2 de tot el cicle de vida de la nuclear poden ser comparables a les emissions de les centrals tèrmiques de cicle combinat de gas.

PER poder fer front al greu problema de l’escalfament de l’atmosfera hi ha fins i tot qui ha arribat a creure que la introducció massiva de l’energia nuclear pot resoldre el problema de les emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle. De fet, la consideració pràctica més important, que mai no es posa sobre la taula, és: ¿quantes centrals nuclears s’haurien de construir perquè impactessin d’una manera considerable en les emissions de CO2 procedents de les centrals tèrmiques de combustibles fòssils?

Vegem, però, quin és el paper que podria tenir l’energia nuclear en la reducció de les emissions de CO2. Actualment, només un 17% de l’electricitat generada al món és d’origen nuclear. La indústria elèctrica és responsable del 25% del consum de combustibles fòssils. El consum de combustibles fòssils és responsable de les dues terceres parts de les emissions de CO2 a l’atmosfera. El CO2 és responsable en un 50% de l’escalfament global. Fins i tot si tota l’electricitat mundial d’origen fòssil fos generada a través de centrals nuclears la reducció de les emissions no arribaria ni al 10%. I això voldria dir que s’haurien de construir unes 1.500 centrals nuclears d’1 GW de potència cada una.

UN RECENT estudi de The Institute for Energy and Environmental Research (IEER) va més enllà. L’estudi compara dos escenaris representatius d’una futura expansió de l’energia nuclear a escala mundial (suposant un increment del consum d’electricitat del 2,1% anual). El primer escenari, anomenat de creixement global, que es basa en les dades del Massachusetts Institute of Technology (MIT), suposa que al món hi pot haver una potència instal.lada nuclear de 1.000 GW l’any 2050. Com que tots els reactors avui en funcionament al món hauran tancat l’any 2050, això vol dir un increment net de l’ordre de tres vegades la potència nuclear avui instal.lada al món. Per donar un ordre de magnitud, això significaria que hauria d’entrar en funcionament un nou reactor nuclear cada 15 dies, de mitjana, entre l’any 2010 i l’any 2050. Tot i aquest increment de potència nuclear, la proporció d’electricitat nuclear al món només passaria del 16% al 20%. Per tant, la generació d’electricitat amb combustibles fòssils també hauria de créixer i, com a conseqüència, també creixerien les emissions de CO2.

EL SEGON escenari, aquest elaborat per l’Institute for Energy and Environmental Research (IEER) i anomenat de creixement constant, estima el nombre de reactors que serien necessaris per mantenir les emissions de CO2 al mateix nivell que les de l’any 2000. Considerant que les renovables i les centrals de gas també col.laborarien en la reducció de les emissions, troba que seria necessària una potència instal.lada nuclear d’entre 1.900 i 3.300 GW. Fent servir un valor mitjà, 2.500 GW, es conclou que l’energia nuclear al món representaria un percentatge igual al que avui tenen als EUA. I això voldria dir que s’hauria de començar a construir un reactor nuclear cada setmana o menys.

VOLER CONFIAR en l’energia nuclear per combatre l’escalfament global del planeta per la crema dels combustibles fòssils, a part de no resoldre el problema, significaria posar el món per un camí amb un enorme risc de proliferació nuclear i per un camí amb uns enormes costos econòmics, a més a més de costos ecològics i socials. Avui ja es fa difícil controlar el risc de proliferació nuclear amb 437 reactors nuclears funcionant al món. ¿Què passaria si en funcionessin entre 1.000 i 3.300 ?

Font Foto: Getty Images/BBC

Desgavell de RENFE: dimensió europea

4
Publicat el 1 de març de 2007

Davant el creixent desgavell de RENFE i els problemes que darrerament estan patint els usuaris a Catalunya, i en el marc de l’actual debat sobre la definició d’infraestructures a escala europea, he considerat pertinent fer arribar la situació a les instituciones europees. Concretament he preguntat a aquesta institució quin és el coneixement i el grau de seguiment que fa la Comissió dels problemes de rodalies de RENFE a l?àrea metropolitana de Barcelona i de la manca d?inversions en el manteniment de la xarxa. Així mateix, (segueix…)

he preguntat també si la Comissió pensa prendre alguna mesura respecte els retards i talls en les línies de rodalies de RENFE.

La pregunta escrita a la Comissió Europea, per altra banda, també fa referència al transport de mercaderies per tren. En concret, a través de la pregunta defenso que  ?s?ha de derivar el transport de mercaderies de la carretera al tren, i que això no és només una qüestió d?interès ecològic, sinó també econòmic, ja que per la seva eficiència i capacitat de càrrega el tren té a la llarga una alta rentabilitat?. 

A aquestes alçades seria bo saber si la Comissió comparteix la necessitat d?una aposta clara pel transport en ferrocarril, tant per persones com per mercaderies i, si és així, quines mesures pensa prendre per promoure-ho.

És evident que els continuats problemes en el servei de RENFE fan que disminueixi la confiança de la ciutadania per continuar utilitzant el tren com a mitjà de transport habitual, i això es un problema que trascendeix l’àrea metropolitana, ja que té a veure amb el model d’infraestructures que volem potenciar a escala europea.

Foto: Aglomeracions a l’andana de plaça Catalunya quan es va restablir el servei, ahir al vespre. Font: Andreu Puig/El Punt 

 

Agrocombustibles: més sobre el debat energia-clima-agricultura

1

Acabo de rebre una nota de premsa ben interessant de la Coordination Paysanne Europeene / European Farmers Coordination que fa referència al creixent debat relatiu als agrofuels o agrocombustibles (terme, per altra banda, que prefereixen al de biofuels o biocombustibles). En síntesi, la nota posa de manifest que: 1. Els agrocombustibles industrials no aconseguiran fer front a la crisi agricola ni a l?ambiental; 2. Entraran en competència amb la producció alimentària; 3. Cal canviar de manera urgent les actuals polítiques agrícoles, de transport i d?energia; 4. El sector agrícola pot contribuir de manera molt activa a la reducció del canvi climàtic. Vegeu el text sencer de la nota: (segueix?)

1)      The industrial agro-fuels are inefficient on the levels of energy, economy  and society

It is a mistake to produce fuels industrially from corn, wheat, beet or rapeseed. These industrial agrofuels of first generation,  resulting from intensive farming, have a very low energy effectiveness[1] and poor balances regarding the greenhouse gas emissions.

It is better to give priority to raw rapeseed oil produced at the farm rather than agro-fuel plants: these have a very disputed energetically and climatic profitability; their economical profitability depends on large subsidies (taxes exemptions), and they will favour the large farms in detriment to rural employment.

The settlement of these plants often close to large harbours shows that the priority will be given indeed to the import of cheaper tropical agro-fuels .

The development of 2nd generation fuels resulting from biomass (wood, cellulose, organic waste) seems more promising from the energy point of view than annual intensive cultures, providing that soil organic matter is preserved. However the expected volumes of these fuels would represent only a  marginal part of the oil fuels we are using now.  

2)      In competition with the food production in Europe and worldwide

The only incorporation of 5,75% of agrofuels in oil fuels would require 20% of  the present grain area. By using the whole agricultural area of the EU, one could provide only 30% of the present needs for fuels. If the EU would import agrofuels, the problem of competition with food would be moved to other countries and the great energy dependence of Europe would be maintained. Instead of giving priority to the reduction of transport, the industrialized countries develop great projects of agro-fuel production in tropical countries like Colombia, Indonesia, Malaysia, Brazil,… That is done to the detriment of food security and biodiversity[2].

It is necessary to urge a wide debate in Europe on the priorities to be given to the use of land.  It must be taken in account that a massive production of meat, characteristic of the industrialized countries, needs much land. 

3)      Agrofuels subsidies instead of CAP subsidies ?

The CPE wonders about the very strong agro-industrial lobbying in favour of agro-fuels, with the support of the European Commission. Facing the lack of legitimacy of the current CAP support from the international and social points of view and by anticipating a strong decrease of the agricultural budget after 2013, they try to direct the public opinion to the need for subsidizing the production and the use of agro-fuels. That would guarantee the maintenance of great subsidies for large farms and industry.

4)      The farms can contribute positively to the decrease of global warming: 

–          by changing the ways of farming (to decrease in priority the use of nitrate fertilizers, which represent around 40% of the energy use of the farms),

–          by adopting systems of production and farming techniques which raise the organic matter rate of the soil, in order to increase the quantities of carbon confined in the soil,

–          if one favours the production of raw oil pressed on the farm, as well as biogas,

–          if one favours the development of solar electricity on the roofs of the agricultural buildings .

5)      It is necessary to change the agricultural and trade policies  

The climatic crisis condemns the logic of the current CAP and WTO, which increase transport and imposes to relocate the economy, giving priority to efficiency, employment and environment. That is the way the EU has to choose at the next EU summit on 8/9 March, and not to give credit to the illusion of the industrial agro-fuels.

(a longer text is available at www.cpefarmers.org) 


[1] The energetical effectiveness indeed is:

– around 1,00 for corn ethanol (1,00 =same energy used to produce it as energy in the final product)

– 1,06 for wheat ethanol  – 1,14 for sugar beet ethanol – 1,66 for rapeseed methylic ester

– these figures become 1,35 (wheat) -1,25 (beet) – 2,23 (rapeseed)  if we integrate the savings generated by the use in animal feed of the by-products.

The rapeseed oil pressed on the farm has better results (1,88 and 3,8), especially regarding greenhouse gas emissions.

Only the ethanol from sugar cane has very good energetically results. But Europe does not produce any.

See EDEN study:   http://www.espoir-rural.fr/images/stories/section/agrocarburants%20%20synthese%20eden%202006.pdf 

[2] See the NGO letter to the EU – http://www.corporateeurope.org/Open_Letter_EU_biofuels

Foto: Camp de blat destinat a agrocombustible. Font: BBC