És, i seguirà essent durant molt de temps, un dels temes més tractats pels mitjans de comunicació: l’escalfament global omple pàgines de diaris, reportatges i minuts de telenoticies. Només cal llegir els diaris aquest cap de setmana per tal de constatar-ho. Ahir dissabte, per exemple, Maricel Chavarria feia a La Vanguardia una interessant peça dedicada a IntermónOxfam en la qual exposava els riscos de l’escalfament per a l’Àfrica. El mateix tema és l’objecte de l’entrevista de Michele Catanzaro a Patrick Luganda que avui publica El Periodico (veure més avalla). I El Pais se suma a la campanya pro Al Gore (de la qual participo) presentant ‘en primicia’ un dels capítols de la versió en castellà del llibre ‘Un inconvenient truth‘. Fa anys que nombrosos científics, ONG, partits polítics verds, o divulgadors ambientals, entre molts d’altres, (segueix…) 

demanàven que dediquéssim més atenció a un assumpte que ha esdevingut el principal repte de la humanitat. Ara en parlen diaris de totes les tendències, partits de tots els colors, i governs de totes les sensibilitats. Però no n’hi ha prou.

Quan éren pocs els qui en parlaven era més fàcil fer quedar aquests arguments com a obsessions pròpies de quatre ximple ecoradicals. Tanmateix, si bé aquesta actitud desqualificadora és cada vegada més dificil de mantenir, encara en queden defensors. Per aquest motiu cal seguir insistint en com és d’important, de vital i de prioritari afrontar mesures serioses per fer front a l’escalfament global.

Sigui com sigui, i malgrat que cada cop més ens acostem cap a un consens pel què fa a la gravetat de la situació, no tothom planteja solucions igualment eficaces, solucions que comencen, com no, en l’àmbit local, els municipis.

Davant les properes eleccions municipals és hora que cadascú avalui els discursos i les pràctiques i mesuri qui considera que es creu més això de l’escalfament global, i qui es pren més seriosament l’assumpte. 

De moment, però, adjunto a continuació la transcripció de l’entrevista amb Patrick Luganda, periodista i científic ugandès (Michele Catanzaro, El Periodico, 25/2/07), la qual ajuda a fer-nos una mica més conscients de la dimensió del problema:

"L’escalfament alimenta les lluites tribals a l’Àfrica"

Lloc de naixement i edat a Uganda, 49 anys
professió cronista del diari ‘The New Vision’ i director de la publicació ‘Farmers’ Voice‘ reconeixements el 1999 la FAO li va atorgar el premi H. A. Boerma i presideix la xarxa de periodistes climàtics de la banya de l’àfrica

Darfur, Somàlia, el nord d’Uganda… El canvi climàtic és un ingredient important en nombrosos conflictes africans. Almenys així ho considera Patrick Luganda, el periodista i escriptor ugandès que el 14 de febrer va oferir la xerrada inaugural del Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Mediambiental de la Universitat Pompeu Fabra. I deu tenir part de raó, ja que les seves afirmacions sempre es fonamenten en l’experiència directa: dirigeix la publicació Farmers’ Voice (La Veu del Granger) i no ha deixat mai de cultivar la terra i criar bestiar. A més a més, el 1999 va ser guardonat per la FAO com el millor periodista especialitzat en agricultura.

–Als països occidentals, ens adonem que el canvi climàtic és una amenaça real quan ens veiem obligats a portar samarreta a l’hivern. ¿Com es viu aquest fenomen a l’Àfrica?
–Per a l’Àfrica és com una bufetada a la cara d’un malalt. Una bufetada no mataria una persona sana, però a un malalt li pot fer molt de mal. El que aquí genera molèsties, allà pot comprometre vides humanes. De fet, el canvi climàtic alimenta els conflictes tribals. Molts consideren que són el resultat de la mentalitat o la cultura dels implicats, però també hi influeix la competició per accedir a la terra fèrtil i l’aigua. Aquesta lluita es fa més agressiva si les condicions meteorològiques redueixen els recursos. El conflicte de Darfur, per exemple, a més a més de ser un xoc ètnic entre el món àrab i el món negre, és una lluita entre ramaders i agricultors. I una cosa semblant passa a Somàlia i al nord d’Uganda.

–¿Els africans són conscients del paper que té a les seves vides el canvi climàtic?
–Sense assabentar-se’n, estan parlant del tema contínuament. Només s’ha de passejar per un mercat: la imprevisibilitat del temps és el tema estrella. Allò que els desconcerta és la seva incontrolable variabilitat. Ja no poden preveure si al juny haurà arribat l’estiu o encara serà primavera, cosa que els obliga a adaptar les tècniques agrícoles tradicionals, utilitzant, per exemple, cultius que maduren més ràpidament. Quan no ho aconsegueixen, abandonen el camp i emigren a les ciutats, on exerceixen una pressió insostenible. Una altra conseqüència que té és l’augment de les malalties derivades de les inundacions, com el còlera i la malària.

–Sembla que els ciutadans del tercer món paguen els plats trencats dels del primer.
–Quan es parla de canvi climàtic, tota la humanitat està en el mateix vaixell. No ens podem desentendre del que passa lluny de casa. Hem de posar-nos d’acord. No té cap sentit tallar la branca de l’arbre sobre la qual estem tots asseguts.

–¿La solució està en mans dels països desenvolupats?
–No del tot. La compravenda d’emissions de diòxid de carboni pot ser un negoci important per a l’Àfrica. D’una banda, els països desenvolupats són els principals causants d’aquestes emissions; de l’altra, l’Àfrica necessita reforestar- se. Si els primers li paguen a la segona una quota per plantar arbres que compensin aquestes emissions, tothom hi sortirà guanyant. A la muntanya Elgon, a Uganda, aquest negoci s’està desenvolupant.

–Però amb la compravenda les emissions no desapareixen.
–Naturalment, i per això no hem de deixar de buscar mitjans per reduir-les. A més a més, la compravenda no és cap panacea. Per tractar les conseqüències de la variabilitat climàtica a l’Àfrica, abans s’ha de reaccionar a nivell local. Els agricultors han d’adaptar les seves tècniques: utilitzar fertilitzants, plantar llavors millorades…

–¿Es refereix al que aquí anomenem llavors transgèniques?–No. En perspectiva, els transgènics poden ser una opció important. Però de moment ni la investigació ni la producció han arribat a la maduresa que requereixen les exigències africanes. El desenvolupament de transgènics hauria d’involucrar investigadors africans, perquè poguessin incloure les peticions dels agricultors, a més de les de les empreses productores. Per ara, els pagesos africans necessiten tècniques senzilles, com seleccionar i encreuar les millors plantes.

–És una qüestió d’educació.
–Sí. I d’informació. A Uganda s’ha fet una campanya exitosa contra la sida. Avui és tan fàcil trobar un missatge antisida com un cartell de no fumar. Aquesta campanya és un bon model per a la gestió del canvi climàtic. La Xarxa de Periodistes Climàtics de la Banya de l’Àfrica, que dirigeixo, té l’objectiu d’anunciar amb antelació als pagesos les condicions meteorològiques que els esperen i informar-los sobre la millor manera de reaccionar davant seu.

–¿El desenvolupament econòmic de l’Àfrica no incrementaria l’impacte de la humanitat sobre el planeta?
–No, perquè l’Àfrica s’està industrialitzant sota les noves regles, que tenen en compte el respecte del medi ambient. Si se segueixen, l’Àfrica s’incorporarà al món desenvolupat de forma sostenible.

Foto: El periodista i agricultor Patrick Luganda, fa uns dies, a la Universitat Pompeu Fabra. Font: Marina Vilanova, El Periodico

Comentant el Consell de Medi Ambient que va tenir lloc fa dos dies a Brussel.les, Claude Turmes, eurodiputat luxemburguès i vicepresident del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, va declarar: "Un autre Conseil et une autre occasion au cours desquels les ministres de l’environnement montrent leurs véritables intentions lorsqu’il s’agit de combattre les changements climatiques. La semaine dernière, les ministres de l’énergie ont revu à la baisse les propositions clefs pour combattre les changements climatiques et la sécurité d’approvisionnement énergétique. Cette semaine, leurs collègues ministres de l’environnement ont approuvé (segueix…)

des réductions d’émissions qui sont très en dessous du strict minimum préconisé par les scientifiques: 30% d’ici 2020. En conditionnant leur engagement à celui des autres pays industrialisés, les ministres de l’environnement font abdiquer l’UE de son rôle de leader en matière de lutte contre les changements climatiques". 

Per la seva banda, l?eurodiputada verda francesa del Grup Verds/Ale i membre de la Comissió de Medi Ambient, Marie Anne Isler Béguin, assenyalava ahir que: "Le Conseil d’aujourd’hui semble être marqué par un marchandage entre les Etats membres sur la limitation de leurs propres contributions nationales. Si les Etats membres ne sont pas en mesure de se mettre d’accord sur une approche commune forte au sujet de la réduction des émissions de gaz à effet de serre, alors il est à craindre que les perspectives en vue d’une réponse multilatérale soit compromise pour l’après 2012. Nous espérons que les Chefs d’Etat et de gouvernement seront plus courageux lorsqu’ils se pencheront sur la question à l’occasion du prochain Conseil de printemps au mois de mars".

Foto: Acció de Joves d’Esquerra Verda contra el canvi climàtic, davant la Delegació del Govern, divendres passat. Font: JEV

Acabo de llegir el llibre d’Al Gore ‘Una veritat incòmoda’, en la seva versió francesa. La gran virtut del llibre (com també de la pel.licula) és la claredat i la síntesi com planteja un problema complex. No hi ha dia que no hi hagi alguna noticia sobre el canvi climàtic, i els escèptics i detractors professionals ho tenen cada cop es mes difícil per negar-lo. Aparentment ja no ho fa ni en Bush. Una altra cosa, però, és saber fins a quin punt hi ha una veritable voluntat política per canviar les coses, i sobretot quina es la voluntat social que, a més a més d’exigir a polítics i institucions que posin fre a l’escalfament global, està disposada a assumir (segueix…)

de manera corresponsable les decisions polítiques que han de servir per tal que aquest fre esdevingui quan abans millor.

Durant dècades, amplis sectors de la comunitat científica, organitzacions ecologistes, partits verds i opinadors diversos han estat denunciant el problema i reclamant un canvi d’actitud global per fer-li front. I malgrat tot són incomptables els articles i les declaracions condemnatòries d’aquestes denuncies. Se’ls acusava d’alarmistes, de voler-nos fer tornar a l’era cavernaria o d’estar en contra del progrés i la modernització del país.

Ha calgut una pel.licula i un llibre d’Al Gore, (així com, també cal dir-ho, un estudi econòmic demolidor, l’informe Stern) per tal de generar una consciència col.lectiva que permeti considerar el canvi climàtic com la contradicció definitiva del sistema capitalista, aquella que, si no es resol, l’acabarà destruint, i amb ell, a tota la humanitat.

El mèrit d’Al Gore, per tant, no és haver descobert res. Ell mateix, el seu llibre, atorga tot el protagonisme als seus ‘amics’ científics que expliquen el què, el com i el què cal fer ara. El mèrit de Gore es haver convençut a milers, milions de persones descregudes que, per definició, desconfien de les denuncies que fan ecologistes, partits verds o científics ambientals. El mèrit de Gore es haver fet que moltes de les veus crítiques que no fa pas massa deien que això del canvi climàtic no era sinó una bajanada o, si més no, una exageració ecologista, apareguin ara alliçonant la societat sobre la gran hecatombe que se’ns acosta.

El problema, però, és que sovint aquesta alarma sobrevinguda no va acompanyada d’un discurs que promogui plans d’infraestructures que primin el ferrocarril, i no el cotxe, o que obliguin les companyies aèries a entrar en el mercat d’emissions, per exemple. Hem aconseguit un cert consens pel que fa a la diagnosi del problema, i fins i tot a la prognosi del mateix, és a dir, sobre que passarà si no ho resolem. Però ens manca encara el consens suficient sobre la teràpia a seguir, el qual passa, com a molt mínim, per complir i fins i tot accelerar el compliment de Kioto.

Un cop més estem davant d’un cas del ja conegut fenomen anomenat: ‘aquest problema que tenim tots es gravíssim, però que ens ho arreglin els altres’. O pitjor encara, el ‘tots son iguals’ de sempre, en referència a partits polítics i càrrecs institucionals, als quals se3ls posa dins d’un mateix sac per acusar-los, per igual, de no haver reaccionat a temps.

El cas és, però, que en pocs temes és tan evident la diferència de discurs i de praxis entre els diferents partits polítics com en aquest del canvi climàtic, i no només a Catalunya, sinó arreu.

Al Gore opta ara al Premi Príncep d’Asturies de Cooperació. M’agradaria que el guanyés. Si això serveix per tal que, a més a més de ser més conscients totes i tots plegats del problema, ens en fem també corresponsables a l’hora de treballar per solucionar-lo, benvingut sigui el premi.

I si a més serveix també per tal d’aprendre d’alguns errors històrics com és el fet de menysprear determinades opinions científiques i denuncies ecologistes amparant-nos en la còmoda però perillosa percepció segons la qual, tal vegada, no serem nosaltres qui en patirem les conseqüències, sinó les generacions venideres, doncs doblement benvingut el premi.

Diu un proverbi massai molt sentit darrerament que la Terra no es una herència dels nostres avantpassats, sinó un préstec dels nostres fills i filles. El dia que totes i tots fem bandera d’aquesta obvietat, segurament no caldrà premiar qui, simplement, es limita a posar de manifest les evidències. Mentrestant, però, cal que algú es dediqui a fer caure la bena dels ulls.

Foto: Al Gore. Font: BBC

En relació a la promoció els anomenats ‘biocarburants’ com a alternativa ‘neta’ als carburants fòssils, el Grup Verds/ALE al Parlament Europeu hem començat una campanya que pretén conscienciar sobre les conseqüències d’un mal ús del concepte ‘bio’ i sobre els riscos que aquesta promoció comporta, sobretot pels països més pobres o en vies de desenvolupament pel què fa a la seva seguretat alimentària. Ens trobem de fet davant la disjuntiva de produir carburant per tal de garantir que els cotxes puguin circular o, en canvi, garantir el dret a l’alimentació de nombroses comunitats que corren el risc de veure com les seves terres esdevenen plantacions de monocultius destinats a la fabricació de biocarburants. La pregunta, al cap i a la fi, és: què és més important, menjar o conduir? (segueix…)

(EU) PE/ENVIRONNEMENT: les biocarburants ne sont pas aussi « bio » qu’on le croit et présentent une menace pour la sécurité alimentaire des pays pauvres, avertissent les Verts

Bruxelles, 31/01/2007 (Agence Europe) – En pleine recherche d’un modèle énergétique durable pour l’Europe et pour le climat, les biocarburants ont le vent en poupe, mais contrairement aux idées reçues, ils ne sont pas la panacée pour l’environnement, car ils n’ont de bio que leur nom, affirme le groupe des Verts au Parlement européen. Pire: selon les Verts, l’expansion massive de la culture de ces carburants d’origine végétale représente une menace potentielle pour la sécurité alimentaire des pays les plus pauvres.

Faire la démonstration de ces dangers et sensibiliser l’opinion publique est l’objectif de la campagne lancée le 30 janvier par les Verts/ALE au Parlement sous le slogan « Manger ou conduire, faudra-t-il choisir ? Avec les Verts, priorité à l’alimentation ». Ce coup d’envoi a été donné, à dessein, en pleine Semaine de l’énergie durable organisée par la Commission européenne.

Il s’agit de la deuxième phase de la campagne des Verts/ALE pour une culture de l’alimentation, dont la première phase visait à sensibiliser le public et les décideurs politiques européens à l’importance d’une bonne politique en matière d’alimentation qui englobe le droit des plus pauvres à se nourrir, qui reflète la durabilité et la diversité des agricultures et dans laquelle agriculteurs, pêcheurs et consommateurs assument conjointement la responsabilité de pratiquer des prix justes et un commerce équitable.

Au cours d’un déjeuner de presse organisé le 30 janvier à Bruxelles, des eurodéputés verts, tout à fait favorables aux énergies renouvelables et partisans d’une agriculture durable qui ait pour objectif de nourrir le monde, et non d’alimenter les voitures en carburant, ont fait part de leurs interrogations sur les biocarburants, dont ils se demandent s’ils sont « un rêve énergétique ou un cauchemar environnemental et social ». « Le développement des énergies renouvelables est une histoire à succès dont la paternité revient aux Verts allemands », a rappelé Friedrich Wilhelm Graefe zu Baringdorf, vice-Président de la commission de l’Agriculture du Parlement. « Et les mérites et les avantages d’une utilisation du vent, du soleil, des forêts, du foin, des excréments animaux pour la production d’énergie renouvelable et la réduction des émissions de CO2 sont incontestables ». Le problème avec les « biocarburants qu’il conviendrait d’appeler plus justement les plantes utilisées comme combustibles » tient, selon lui, à la concurrence qu’ils créent entre l’alimentation et l’énergie, entre l’objectif de manger et celui de conduire.

Les Verts s’insurgent contre la tentative de l’industrie des carburants de convaincre les agriculteurs que leur avenir dépendrait avant tout de la culture des plantes aux fins de la production d’éthanol et de biodiesel. Or, selon eux, la culture des plantes destinées à être utilisées comme combustibles n’est pas une recette contre le changement climatique. Certes toutes les plantes vertes réduisent le CO2 en le transformant en sucre et en oxygène, mais, selon les pratiques agricoles actuelles, la culture du maïs, des céréales, de l’huile de palme et du soja pour la production de carburants repose entièrement sur le pétrole et est une grosse consommatrice d’eau. « L’euphorie qui entoure les biocarburants a servi à masquer la gravité des problèmes éthiques et environnementaux dont ils sont la cause directe. Les biocarburants sont vantés publiquement comme la solution aux problèmes de la dépendance au pétrole, et du climat, et sont encouragés tranquillement dans l’UE comme le moyen de sevrer les agriculteurs européens des subventions de la PAC. Mais le préfixe « bio » pousse le public à croire erronément qu’ils sont globalement un développement positif pour l’environnement. Or, détourner les ressources alimentaires de la table au profit des pompes à essence va exercer une pression sur les prix alimentaires à l’échelle mondiale, et conduire les plus pauvres à la famine », avertit Friedrich Wilhelm Graefe zu Baringdorf.

Rebecca Harms (Verte allemande), porte-parole du groupe des Verts ALE pour les questions énergétiques, rappelle que la production de biocarburants consomme énormément d’énergie et entraîne la destruction des forêts tropicales pour gagner en terres arables. Elle déplore que, dans sa stratégie énergétique pour l’Europe présentée le 10 janvier dernier, la Commission n’a fixé aucun objectif sectoriel chiffré pour les énergies renouvelables, sauf pour les biocarburants» (10% d’ici à 2020). Or « promouvoir une expansion des biocarburants détourne l’attention du problème réel: notre surconsommation ». Satu Hassi, Verte finlandaise, plaide pour l’établissement de critères environnementaux applicables à l’énergie renouvelable. Si elle reconnaît que les biocarburants auront un rôle à jouer dans notre avenir énergétique, elle rappelle que dans tous les scénarios étudiés pour lutter contre le changement climatique « l’efficacité énergétique est de loin la plus grande source d’amélioration » – une option « hélas négligée par la Commission dans sa stratégie énergétique pour l’Europe ». Cette mise en garde des Verts à l’heure où la Commission européenne vient de soumettre sa proposition de directive révisée sur la qualité des carburants prévoyant d’autoriser jusqu’à 10% d’ajout d’éthanol à l’essence (voir autre nouvelle), jette un pavé dans la mare. (an)

Per altra banda, dimecres passat la Comissió Europea va adoptar la seva proposta de Directiva sobre la qualitat dels carburants mentre, al temps, segueix sense presentar la proposta de Reglament sobre les emissions de CO2 per als automòbils. 

Davant d’aquest fet, la companya eurodiputada verda, Marie Anne Isler Béguin, membre de la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Política de les persones consumidores va posar de manifest que:

"En 1996, les constructeurs automobiles ont passé un accord volontaire avec la Commission européenne afin de limiter les émission des voitures particulière à  120g de CO2 par km. En se focalisant sur la qualité des carburants, la Commission  européenne ne traite pas le problème central – la consommation de carburant par les voitures. De fait, on alimente l’illusion que la conduite d’un véhicule carburant à l’éthanol limitera de facto les émissions de gaz à effet de serre.

Il ne suffit pas de règlementer la qualité des carburants et remplacer le pétrole par de l’éthanol pour réduire les gaz à effet de serre et faire face au problème des changements climatiques 

Outre le fait que la Commission européenne se montre trop sensible aux arguments des constructeurs automobiles, il est important de souligner que les productions agricoles, à des fins énergétiques, peuvent remettre en question la notion de sécurité alimentaire.

Comme on a pu récemment le vérifier au Mexique, la production de biocarburants a fait grimper les cours du maïs à un niveau  très élevé. Le prix de la tortilla, aliment de base des familles mexicaines, a grimpé à un niveau insupportable pour les populations les plus démunies.

La politique affichée par la Commission européenne est volontariste dans le discours mais faible dans la portée. Elle ne remet pas en cause nos modes de transports qui privilégient le secteur routier".

Font foto: BBC

Cambio climático: la contradicción definitiva, per Joan Herrera i Raül Romeva (El Pais, 2.2.07)

El séptimo Foro Social Mundial (FSM), celebrado por primera vez en Nairobi, ha tenido, como otros foros, la importancia de ser un punto de encuentro y reflexión de gentes que venían de los cinco continentes. Pero a diferencia de otras ocasiones en el que el Foro pivotaba entre lo latinoamericano y lo europeo, en esta ocasión el enfoque ha sido predominantemente africano. (segueix…)

En una declaració conjunta, els diputats i diputades del Grup Verds/ALE del Parlament Europeu i de la fracció Grünen del Bundestag (Alemanya ostenta actualment la presidència del Consell de la UE), hem avaluat la proposta del paquet energètic proposada per la Comissió Europea la setmana passada a Brussel·les. Segons la declaració conjunta ?verda? la proposta presentada per la Comissió suposa posar en perill els esforços que s?estan fent de cara a combatre el canvi climàtic. En concret la postura verda posa de manifest que: (segueix…)

The ‘energy package’, proposed by the European Commission, is a huge disappointment. The Commission acknowledges both climate change and security of supply as crucial challenges for our society but the package of weak measures it has proposed in response fails to offer a solution to these urgent problems. There is a big gap between the aim of the EU to take the leadership on climate protection issues and the measures it proposes. Other energy related problems, such as the scarcity of resources or the risks of nuclear power, are inadequately discussed or not mentioned at all.

The proposal is also a failure for the German presidency. The German government, which claims that energy and climate are priorities for its term, was significantly involved in the preparation of this energy package. The German government now has to use the next half year to push for a stronger EU climate and energy security policy to make up for this inauspicious start.

• The EU fails to live up to its claims to be a leader on climate change. The greenhouse gas reduction target of a mere 20% by 2020 is not enough. To limit global warming to 2°C a reduction target of 30% is imperative. Making EU targets conditional on the reductions in other countries is a cop out.

• The most important and, at the same time, most cost-effective contribution to climate protection is saving energy. There is no shortage of rhetoric from the Commission on energy efficiency and energy saving, however, the concrete measures on this key area are lacking in the proposed strategy. Failure to reach the target of a 20% reduction in energy consumption by 2020 would make it impossible to achieve all other climate targets. The efficiency action plan has to be complemented by concrete binding measures (such as labelling, TopRunner) and binding national targets for improving efficiency. We must improve efficiency by 3-4% annually.

• In many EU countries, renewable energies already make a substantial contribution to climate protection and energy security. Renewables developed from being a niche technology in the electricity sector to become an important economic sector in their own right and this development has the potential to continue. There is a strong need for sectoral targets to broaden the growth of renewables across all Member States and to the other energy sectors, such as heating and transport. The EU Commission must further develop the directive on renewable electricity and adopt the promised directive on heating and cooling. 25% of electricity, heating and fuel should come from renewable sources by 2020.

• The proposals for the development of the energy market represent a serious weakening of the Commission’s stance to date. Ownership unbundling is crucial to enable new companies to enter the market, which is key for the proper functioning of the market. The idea to leave grid management up to an ‘independent system operator’ will enable the big energy companies to defend their oligopolies. A third directive on market liberalisation is needed.

• This strategy is another attempt of the EU Commission to greenwash nuclear energy. The chapter on nuclear is typically imbalanced, with no mention of the risks of nuclear power, despite the stark reminders from the Forsmark reactor in Sweden last year. The threat of nuclear proliferation and the growing danger of international terrorism are similarly ignored. Instead, the Commission has set out unrealistic economic estimates on Generation IV nuclear reactor technology. Europe does not need more nuclear propaganda or new nuclear subsidies. Instead a conference of the Member States should be convened to end the privileges for nuclear energy through EURATOM.

• The Commission tries to commit Europe to an energy mix of fossil fuels and nuclear energy. Following this path would jeopardise European energy security, increasing Europe’s dependency on politically instable regions will grow. The proposal to construct new coal power plants runs counter to the goal of combating climate change. No new coal power plants without carbon capture technology should be allowed. Taking into account the variety of open questions regarding the technology of sequestration and the long-term storage of CO2, the Commission cannot assume as a fact that CO2-free power plants will be at a market stage by 2020. This technology cannot be a part of current investment plans.

• Despite the high dependency on oil imports in the transport sector and its importance in terms of climate change ? 70% of the oil imports are used in the transport sector, which also accounts for 30% of the CO2 emissions ? the Commission proposes no alternative to our oil. There is still no binding target for the energy consumption of cars even though the voluntary commitment of the car industry has obviously failed. It is wrong to say that biofuels are the only way to reduce oil dependency in the transport sector. We need measures in different areas: fuel efficiency of engines and alternative technologies have to be improved; the external costs of transport must be internalised, for example by harmonised taxation (kerosene tax for airlines); there should be an expansion of road tolls for all trucks (>3,5 t) on all streets; aviation and shipping should be brought into the Kyoto protocol and the European emission trading scheme. A massive development of the environmentally friendly railway transport could save a lot of energy and emissions.

The Greens are convinced that Europe will only be able to fulfil its promise of leadership on climate policy if it gets tougher on targets. Europe has to focus its efforts on improving energy efficiency and savings and promoting renewables instead of relying on nuclear energy and fossil fuels, as the Commission proposes.

Foto Font: BBC

Malgrat la retòrica utilitzada, la proposta d’Estratègia Energètica Europea presentada per la Comissió Europea el passat 10 de gener suposa un pas més cap a la renacionalització de la política Europea d’Energia. Aquestes són, entre d’altres, les tesis que el nostre company de Grup i ponent del Parlament Europeu pel què fa a la lliberalització del mercat energètic europeu, l’eurodiputat verd luxemburguès Claude Turmes, ha posat de manifest en el marc del debat energètic actual. Segons Turmes: "Two examples show the way how the whole decision process was driven through EU Commission: (segueix…) 

On renewables:  President  Barroso has outvoted Piebalgs and the expert civil servants in his DG. The "sector specific" approach they favoured to promote renewables is building on the experience of the last years as renewables progressed in the area where the EU had introduced powerful legislation – the field of electricity, whereas those areas where the EU had only soft legislation – the biofuel area – or no legislation – the heating & cooling area, the potentials for renewables have not been exploited. 

Under pressure from the big energy utilities who don’t like the existing renewables electricity directive because it favours new entrance in the markets they dominate so heavily and with the argument of giving bigger flexibility to Member States, Barroso is killing a successful instrument and replaces it with some spin. The announcement of a binding 20% overall renewable target, which he perfectly knows will never pass the Council, is a cynical approach and a re-nationalisation of what should be the EU’s biggest energy source in 2020.

The other renationalisation is the area of state aid. Here Barroso gives in to Blair and the nuclear lobby in their demand to get the EU waiver for huge state aid for subsidising new nuclear reactors. The nuclear industry enjoys already today "a special economic zone" inside the EU electricity market. The risk liabilities are not fully covered by the operators but by international agreements and the payment for decommissioning costs of nuclear reactors has no common EU rules. In some countries nuclear operators don’t set aside enough money. French nuclear operator EDF was reported in a 2004 French Court of Auditors report to fall short of 17 billion of EURO of set aside money. In UK Blair’s government is subsidising the nuclear industry decommissioning with 5 billion tax payers money after the collapse of British Energy in 2002.

Furthermore half of E.on’s billions to buy up Endesa will come from E.on’s tax exempt decommissioning fund. Now nuclear operators could receive even more undue advantages. The occasion could be with the revision of the state aid for environment end of 2007 as  the scope of the state aid allowed in the internal electricity market which are limited today to renewables and energy efficiency may be widened to the concept of low carbon technology, the code word for enabling state aid for new nuclear reactors.  This change will hand the pro-nuclear governments even more opportunities to distort the single energy market.

This re-nationalisation is not in the advantage of the European idea and the institutional power of the EU Commission. Such a weakening would have been difficult to pass through Commission and its often  blamed civil servants and their institutional memory. That is why Barroso has promoted a completely new way of decision making inside Commission. The Strategic Energy Review – the only document which Heads of states and their energy ministers will read and discuss – is not at all going to the normal inter-service consultation, where the experts from the different directorate generals analyse and discuss Commission documents.

Instead of this more democratic procedure a new procedure has been developed in which the "Blair fraction" in the EU Commission – Catherine Day, secretary general of the Commission, Alex Ellis from the Barroso cabinet and Christopher Jones from Piebalgs cabinet have negotiated behind the back of the rest of the administration a deal with the three big Member States – UK, France and Germany. This explains also why ownership unbundling will not be the sole option retained whereas the tow Commissioners in charge, Piebalgs for energy and Kroes for Competition favour this option.

Barroso’s is again up to his reputation of replacing the "methode communautaire" by an approach where he largely plays the secretariat of the UK, F, D "Presidium" instead of taking a EU interest approach. To fully understand Barroso?s logic behind the strategic energy review in January you need to add one point. Barroso’s big personal interest for the last 2 years of his term lies in bringing the European Institute of Technology (EIT) to life. Until now the reactions of governments, academia and businesses is reserved and the EP has decided not to allocate seed funding. Barroso needs urgently money if the EIT is to fly. He recently announced that "climate change" will be a major priority of the EIT and that E.on, EDF, AREVA are very interested in this public private partnership. 

Foto: Claude Turmes

Quan encara ens trobem avaluant la presentació ahir de la proposta de pla energètic de la Comissió Europea, rebem avui una inesperada noticia segons la qual el Govern ha decretat finalment el tancament de la planta de Santa María de Garoña (Burgos). La raó? problemes de seguretat. Res de nou. Ja fa molt de temps que organitzacions ecologistes, grups de ciutadans i alguns grups polítics, amb en Joan Herrera al capdavant, en denunciaven la situació i en reclamaven el tancament. Un motiu de molt de pes, per altra banda, per no abonar discursos demagògics sobre les bondats de les nuclears usant el canvi climàtic com a excusa en un manifest xantatge moral certament qüestionable. (segueix…)

La Vanguardia planteja avui la noticia de la següent manera:

Problemas de seguridad abocan al Gobierno a cerrar la obsoleta nuclear de Garoña. Greenpeace pide que el cierre se haga antes del fin de su explotación provisional en el 2009 y Joan Herrera (ICV) reclama un plan global

ANTONIO CERRILLO (la Vanguardia, 11 de gener de 2007) – BARCELONA
– La vicepresidenta del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, anunció ayer que la planta de Santa María de Garoña (Burgos), la central nuclear más vieja de España, será cerrada. La vicepresidenta afirmó que el Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero mantiene de esta manera su compromiso de reducir la participación de la energía nuclear en el conjunto de la producción eléctrica. Obviamente, no es intención del Gobierno impulsar ninguna nueva central nuclear.

Joan Herrera, portavoz de IUICV en el Congreso, pidió al Gobierno que "afronte la política nuclear de forma global, no fraccionada", incluyendo el capítulo de los residuos radiactivos. Herrera insistió en pedir un compromiso para abordar el cierre de las nucleares en el 2020 con un plan acompañado de acciones en materia de ahorro, eficiencia energética y fuentes renovables "para no encontrarnos con que en el 2020 dependemos de plantas obsoletas". Herrera insistió en que "no es posible pensar en que las centrales nucleares pueden funcionar de forma prolongada sin causar problemas de seguridad".

Foto: Greenpeace en Garoña. Font: Greenpeace

La presentació avui de la seva proposta de pla energètic confirma allò que ja apuntava ahir: la proposta de la Comissió es queda curta en àmbits com les renovables o la fragmentació dels oligopolis de producció de l?energia i és profundament ambigua en relació a l?energia nuclear. En altres paraules, significa una oportunitat perduda. En concret, la voluntat de la Comissió de rebaixar les seves propostes en matèria de renovables i fragmentació dels oligopolis fan de les declaracions de Barroso sobre una nova revolució industrial mera retòrica. (segueix…)

La separació clara de la producció d?energia i de la seva distribució és l’única manera de garantir un funcionament efectiu del mercat d?energia de la UE i la Comissió hauria de ser molt clara en això, enlloc de simplement dedicar-se a contemplar-ho com a una de les moltes opcions. Si la Comissió cedeix davant de França i Alemanya, que persegueixen defensar els seus oligopolis energètics, i renuncien a separar-ne generació i distribució, permetrà a aquests oligopolis evitar la innovació perjudicant així als consumidors europeus.

La proposta és també profundament ambigua en relació a l?energia nuclear: Què pretén la Comissió quan diu que deixa en mans dels Estats membres decidir sobre aquesta qüestió i que la Comissió es limita a presentar les dades? Sembla clar que si la Comissió afirma que el 31% de l?energia elèctrica produïda a la UE és nuclear i no fa una aposta clara per les renovables, el missatge que envia és: ?l?energia nuclear és indispensable?. Potser és això el que Barroso intentava dir quan afirmava que la UE ha de ser una ?economia que utilitzi poc carbó??  En tot cas, sembla una posició massa ambigua que ens deixa molt preocupats.

En relació a les propostes sobre fonts d?energia i energies renovables cal recordar un cop més que una expansió ambiciosa de l?oferta d?energia renovable donaria a Europa l?oportunitat de reduir la seva dependència de la importació i la inseguretat que aquesta genera, i permetria al mateix temps reduir les emissions d?efecte hivernacle. Tant el Parlament com el Comissari d?Energia el Sr. Pielbalgs han reclamat que s?estableixin objectius clars per sectors de les renovables (per electricitat, calefacció i refrigeració) per tal de donar confiança als inversors i permetre a la UE arribar a un objectiu de renovables del 25% al 2020. Tenint en compte que el Consell no acceptarà un objectiu global que sigui vinculant, els objectius sectorials seran molt importants. Malgrat això, la Comissió sembla que descarta l?enfoc sectorial, així com reduir l?objectiu al 20% pel 2020, frenant així el desenvolupament de la indústria d?energies renovables.

Finalment, pel què fa a la qüestió específica de la MAT, la proposta de la Comissió confirma allò que ja sabíem, i és que per a la Comissió la interconexió Baixàs-Sentmenat és prioritària, i que només queda pendent decidir el nom de la persona que haurà de mediar entre França i Espanya per definir el punt de connexió degut, diuen, a la pressió del territori.

Notícia segons El Pais:

Bruselas propone recortar un 20% en 2020 las emisiones causantes del cambio climático

El presidente de la Comisión, Durao Barroso, dice que el corte de suministro de crudo ruso plantea un problema de credibilidad

ELPAIS.com / EP – Bruselas – 10/01/2007 

La Comisión Europea (CE) ha propuesto hoy reducir en "al menos" un 20% las emisiones causantes del cambio climático para 2020 respecto a los niveles de 1990, así como medidas para reducir la dependencia de la UE de la energía importada. La CE ha aprobado hoy una serie de propuestas para la cumbre de líderes de la UE de marzo, en las que también pide aumentar para 2020 la eficiencia del consumo de energía en un 20%, e incrementar los objetivos de energías renovables y biocombustibles. Además, se propone diversificar las importaciones de petróleo y gas a fin de asegurar el suministro ante posibles problemas de aprovisionamiento, con más atención a las compras procedentes deNoruega y los países del Magreb y Asia Central. "Necesitamos nuevas políticas" en el sector energético, ha afirmado el presidente de la Comisión, José Manuel Durao Barroso, durante una conferencia de prensa.

El corte en el suministro de petróleo ruso a través de un oleoducto que pasa por Bielorrusia "es inaceptable" y plantea un "problema de credibilidad", ha afirmado hoy Durao Barroso. "Es inaceptable que los países de tránsito interrumpan sin consulta previa el flujo de energía a los países consumidores", ha señalado el presidente. Barroso ha advertido que la Comisión quiere "garantizar que esto no vuelva a ocurrir en el futuro", y ha señalado que parte del problema reside en que la Unión Europea "es adicta a la energía" importada del exterior. También ha recalcado que este tipo de acontecimientos no benefician a los intereses de los países consumidores, pero tampoco de los países productores o de tránsito, ya que afectan a "su credibilidad".

La CE ha convocado para mañana, jueves, al Grupo de Suministro de Petróleo de la UE para analizar el impacto del corte en el oleoducto que transporta crudo desde Rusia a través de Bielorrusia y estudiar medidas en caso de escasez.

Bruselas subraya en el texto aprobado hoy que existe "riesgo de discriminación y abuso" cuando las compañías controlan la producción y la distribución. Sin embargo, el texto se limita a ofrecer "dos opciones" para resolver esta situación: la creación de un operador independiente de las redes con participación de las compañías y la separación de la propiedad de las redes respecto a las actividades de generación.

Apuesta por la energía nuclear: La Comisión también presta atención a la energía nuclear y recuerda que, pese a los problemas de los residuos y el desmantelamiento de las centrales, tiene a su favor un precio ventajoso, las reducidas emisiones de gases contaminantes, la menor volatilidad de sus precios y el limitado riesgo de agotamiento de los recursos. Bruselas hace hincapié en que corresponde decidir a cada Estado miembro si opta o no por la energía nuclear, pero también reseña los "beneficios económicos" de mantener y desarrollar el liderazgo tecnológico de la UE en este campo.

Energías renovables: Bruselas propondrá un nuevo objetivo para el porcentaje de consumo energético que debe cubrirse con estas fuentes en 2020, previsiblemente mucho más ambicioso que el 12% fijado para 2010. En cuanto a las interconexiones, el Ejecutivo de la UE apuesta por impulsar cuatro proyectos concretos, entre ellos la conexión entre España y Francia, para los que se nombrarán coordinadores europeos.

Los 27 comenzarán a discutir estas ideas en el Consejo de Ministros de Energía del próximo 15 de febrero y el debate llegará en marzo a la cumbre de líderes de la UE, quienes deberán decidir qué propuestas aceptan para su posterior tramitación como directivas.

Renovables, nucleares y cambio climático: La Comisión cuenta con propuestas específicas para cada uno de estos temas. Para empezar, en lo que respecta a la fijación de objetivos para 2020 en materia de energías renovables, se barajan varias posibilidades que van desde situar un objetivo global y dejar en manos de los Estados decidir cómo los alcanzan, hasta plantear objetivos nacionales no vinculantes y que los países presenten sus planes de acción nacionales. En cuanto a la energía nuclear, la Comisión presentará el llamado ”Programa Ilustrativo Nuclear” (PINC) en el que recogerá los datos básicos del uso de este tipo de energía en el conjunto de la Unión Europea, las centrales que existen y los proyectos que hay para construir o desmantelar instalaciones. No hará ninguna recomendación específica, aunque sí podría proponer alguna iniciativa sobre seguridad y tratamiento de residuos y recomendar a quienes prevean cerrar una central nuclear reemplazarla con energías que no generen CO2. La nuclear representa el 30% de la electricidad que consume la UE, el 14% de la energía total y tiene un impacto positivo en la reducción del CO2, motivo por el cual la Comisión cree que no se puede hacer una política energética "creíble" sin tenerla en cuenta, aunque dejará claro que es una competencia de los Estados miembros.Sobre el cambio climático, el documento de la CE planteará objetivos para el año 2030 en niveles de reducción de CO2 y de gases causantes del efecto invernadero. Las discusiones en el colegio de comisarios oscilan entre la propuesta máxima de reducir el 30% sobre los niveles de emisión de 1990 y otra para que el objetivo sea de entre 10 y 15%.

Font foto: Comissió Europea

La vigilia de la presentació per part de la Comissió Europea de la seva proposta sobre l?estratègia energètica de la UE (veure aquesta nota del President Durao Barroso), el Grup Verds/ALE del Parlament Europeu hem manifestat avui la nostra preocupació en relació a la versió actual d?aquest ?paquet energètic?. En concret trobem preocupants dèficits en el si dels sectors clau de les energies renovables i pel què fa a la separació de la propietat (“ownership unbundling”). Així, hem manifestat el següent per boca del nostre portaveu per a afers energètics del Grup Verds/ALE i ponent del Parlament Europeu pel què fa a la lliberalització del mercat elèctric, l?eurodiputat luxemburguès Claude Turmes: (segueix)

“La version actuelle, bien que non définitive, du “paquet énergie” de la Commission qui doit être adoptée demain, est une occasion manquée. La Commission semble prête à revoir à la baisse ses propres propositions tant sur les énergies renouvelables que sur la séparation de la propriété. Cela montre que les récentes déclarations fracassantes du Président de la Commission européenne, M. Barroso, au sujet d’une nouvelle révolution industrielle ne sont rien d’autres que des mots creux.

La séparation de la production d’électricité de sa distribution (“ownership unbundling”) représente la seule véritable issue afin de garantir un fonctionnement effectif d’un marché européen de l’énergie. La Commission devra avoir une position sans équivoque à ce sujet au lieu de mentionner cette possibilité comme une simple option parmi d’autres. Si la Commission cède aux pressions de la France et de l’Allemagne qui cherchent à défendre leurs oligopoles, celle ci risque d’interdire l’entrée de nouvelles entreprises sur le marché européen et permettra ainsi à ces géants de l’énergie d’étouffer toute innovation et enfin, elle fera des consommateurs européens les réels perdants de l’histoire.

Une expansion massive des énergies renouvelables offre non seulement à l’UE l’opportunité de réduire sa dépendance énergétique vis-à-vis de pays tiers mais également de réduire ses émissions catastrophiques pour le climat. Tant le Parlement européen que le Commissaire à l’Energie, Mr Piebalgs, ont réclamé des objectifs spécifiques pour chacun des secteurs utilisateurs d’énergies renouvelables (en particulier pour la production d’électricité et pour la production de chauffage et réfrigération) de manière à atteindre, en 2020, 25% de consommation à partir de ces sources renouvelables. Etant donné qu’il est fort probable que le Conseil n’acceptera pas le concept d’un objectif contraignant global, il est clair que des objectifs par secteur sont d’autant plus importants. Cependant, la Commission semble se détourner de cette approche “secteurs spécifiques” tout en réduisant les ambitions à 20% en 2020. Un désastre pour une industrie en pleine croissance.”

Per altra banda, també moltes de les ONG dedicades al medi ambient han manifestat la seva preocupació en aquest sentit. És el cas, per exemple, de WWF/Adena (veure?n nota) o Greenpeace (veure´n també nota).

Font foto: BBC

Més sobre el canvi climàtic, segons el Finantial Times. En definitiva: les expectatives són que el temps ‘millorarà’ en els països nòrdics (això és, que hi farà més sol), mentre que ‘empitjorarà’ en els del sud (hi farà massa calor).

Conclusió: el turisme que fins ara baixava cap al Mediterrani a la recerca de bon temps, sol i calor raonable, ara anirà (o es quedarà) al nord.

La paradoxa de tot plegat: els països del sud d’Europa, màxims perjudicats pel canvi climàtic, són els menys conscients i els qui fan menys per frenar-lo. Coses de la vida. O no. (segueix)

Informa avui El Punt sobre que ?Ryanair comunica a la Generalitat que dilluns reobre la pàgina web en català?. Sens dubte és important que una companyia que opera a Catalunya i que rep ajuts del Govern català usi el català, tant en les seves comunicacions externes (web) com en les informacions en cabina. És més, ho considero una condició sine qua non. Tanmateix, el problema, penso, va una mica més enllà del tema idiomàtic. Així, mentre aquí ens preocupem per si per megafonia ens demanen que ?nos abrochemos los cinturones? o que ens ?cordem els cinturons? (tot i que, insisteixo, em sembla una qüestió seriosa), el Ministre britànic del Canvi Climàtic, Ian Pearson, ha obert un nou front contra les companyies aèries en general, i contra Ryanair en particular, en demanar-los una major responsabilitat per tal de fer front al canvi climàtic. (segueix…)

En una entrevista publicada a The Guardian (veure el comentari a la BBC) Pearson ha arribat a qualificar Ryanair com ?la cara irresponsable del capitalisme?. Segons Pearson, "Every industry has got to do their bit and aviation can’t be an exception and my role as climate change minister is to get aviation into the emission trading scheme as quickly as possible. "I do not want to get into a war of words, but the key point here is that climate change is a here and now issue, it is really important – we need to do something about it. "Aviation is a growing industry and it’s going to have growing CO2 emissions.

I afegeix: "We need to get aviation into the EU emissions trading scheme just as quickly as possible and that’s got to be a priority for us a government."

En l?entrevista a The Guardian, Pearson carrega contra Ryanair ("When it comes to climate change, Ryanair are not just the unacceptable face of capitalism, they are the irresponsible face of capitalism) però també contra British Airways i Lufthansa.

De la part de Ryanair el seu Director Executiu, Michael o?Leary, defensa -lògicament-la companyia -i la industria en general- de la següent manera: ”We are the greenest airline in Europe. "What he [the minister] should be attacking is the power generation stations and the road transport who between them account for over 50% of emissions".

Per la seva banda, la nostra col·lega de grup, l?eurodiputada verda britànica, Caroline Lucas, recorda que les declaracions de Pearson no són sinó el reconeixement d?un fracàs governamental flagrant, i recorda també com ha estat precisament el govern britànic qui ha impulsat l?expansió de la industria de l?aviació. Concretament, Lucas afirma que: ?Pearson should resign or scrap the government’s aviation expansion plans. If anyone other than a government minister had made them they would have been a useful contribution to our efforts to tackle climate change. But for someone with collective responsibility for the government’s support of the biggest expansion of the aviation industry in a generation to do so is nothing less than a deceptive admission of failure?.

El govern britànic, a través del seu responsable de finances (Ministre del Tresor) Gordon Brown, insisteix en què la seva aposta és ferma en la lluita contra el canvi climàtic, i recorda que en els pressupostos està previst que les taxes que paguen els passatgers en viatges en avió de curta distància passin de 5 a 10£, mentre que les de llarg recorregut podrien augmentar fins i tot en 80£. Tanmateix, les organitzacions ecologistes s?han apressat a recordar que la solució no recau en imposar més impostos als usuaris, sinó en frenar els plans d?expansió aeroportuàries que està impulsant el govern, així com els beneficis fiscals dels quals es beneficia la indústria aeronàutica.

Per altra banda, el tema de la responsabilitat del tràfec aeri en les emissions de CO2 ha estat els darrers mesos un debat recurrent en les institucions europees (veure aquesta nota de la Comissió Europea amb algunes de les seves propostes). Tornant al cas de Ryanair cal recordar que aquesta companyia es va oposar a la incorporació de l?aviació en els plans de control d?emissions de CO2 ja que considerava que es tractava de mesures discriminatòries contra les companyies baix cost, i això que, tal i com ja he comentat en altres apunts (per exemple a Emissions: el pla d’aviació de la UE novament aigualit), els esforços de la UE per incloure el transport aeri en la comptabilitat de les emissions ha quedat certament aigualit.

En definitiva, comparteixo el criteri que tota empresa que fa negoci a Catalunya, i especialment si rep ajudes del Govern de la Generalitat, ha de mostrar un respecte absolut pel què fa a l?ús del català. Tanmateix, potser no és aquest l?únic criteri que caldria tenir en compte a l?hora de potenciar el creixement del tràfec aeri des de Catalunya.

D’entrada, potser caldria començar per preguntar-se si realment ens convé segui apostant per la proliferació de companyies aèries i per la sobresaturació del tràfec aeri. No crec que, per exemple, promoure que grups de britànics vinguin a Barcelona o a Girona per celebrar-hi un comiat de soltera, simplement per què el bitllet d’avió els costa poc més de 50 euros, sigui una manera de promoure un desenvolupament sostenible i un turisme idem. Per altra banda, no deixa tampoc de ser certament curiós que mentre els països europeus que surten més beneficiats amb el canvi climàtic són els països nòrdics, molt més conscients i complidors amb el Protocol de Kyoto, els del sud d’Europa, menys complidors (alguns, com l’Estat espanyol, extraordinàriament), són els qui més en surten perjudicats, especialment en termes de perspectives de turisme. 

Així doncs, si la promoció/ajuda a les companyies aèries, especialment les de baix cost, no és desitjable des d’un punt de vista ecològic ni econòmic, què hi fem promovent-les com ho fem quan, a més, algunes fins i tot mostren un enorme menyspreu cap a la cultura que les acull? 

I és que el canvi climàtic és igual de greu i preocupant en parlem en català, castellà, anglès o swahili. I a cada nova dada que rebem dels seus nefastos efectes ens adonem que cada dia acumulem més retard en la seva solució.

Font foto: BBC

Segons que ens comunica na Caroline Lucas, eurodiputada verda (Anglaterra) responsable de fer el seguiment de les qüestions relacionades amb el canvi climàtic, així com ponent de la posició del Parlament Europeu sobre la legislació europea relativa a la incorporació del transport per avió en les quotes sobre emissions de CO2 (veure Estrasburg juliol06: Contaminació aèria, català, franquisme i CIA ), la darrera proposta que fa la Comissió sobre la qüestió fa una passa enrera en moltes de les exigències que se li feien des del Parlament Europeu. Així, l’esborrany presentat exclou  (segueix…):

tots els vols que surtin o que vagin cap a destinacions de fora de la UE. Amb aquesta exclusió es redueix a 44 milions de tones de carboni que s’estalviaran d’emetre d’ara fins el 2020, mentre que si incorporessim a la llista tots els vols, tants els de dins la UE, com els externs, arribariem a estalviar fins a 183 milions de tones. Molta declaració, per tant, davant el canvi climàtic, pero poca voluntat de fer-hi front de manera radical. Segons la nota que va emetre la mateixa Caroline Lucas:

Emissions trading: EU aviation plan ‘a watered down disaster’

LEAKS of European Commission proposals to include airlines in the EU’s emissions trading scheme suggest the Commission has backed down on key elements of the legislation, severly undermining its potential impact on reducingclimate change, the European Parliament’s spokesperson on aviation and climate change has warned.Last-minute wrangling between members of the European Commission seems to have ripped the guts out of the legislative proposals, said Caroline Lucas, who drafted the European Parliament’s position on aviation and climatechange, today. Draft legislation due to be published by the European Commission tomorrow will exclude all flights originating from or flying to non-EU destinations, and will allow the airlines to make windfall profits from trading permits given to them for free ? and at the same time contribute to rising emissions from non-CO2 sources.

Dr Lucas said:"If the Commission limits the scope to flights within the EU, it will undermine the environmental integrity of the scheme: just 44 million tonnes of carbon will be saved by 2020 compared to 183 if non-EU flights are included." The market pressure arising from such confined coverage will be insufficient to meaningfully influence aircraft design towards the cleanest, most efficient technologies – falling far short on the incentivising potential of a global emissions trading scheme, she added. The Commission’s proposals will call for airlines operating flights within the EU to be incorporated into the existing emissions trading mechanism. They will be given 6ver 90 per cent of their ‘pollution permits’ for free (allowing them to generate billions in windfall receipts from their sale, according to research published by the Institute for Public Policy research in the UK this week) ? and be allowed to increase their emissions annually as long as other industries reduce theirs.

Dr Lucas said:
"This is effectively going to reward the airlines for their contribution to climate change, and allow them to increase total greenhouse emissions. "As well as the CO2 they emit, airlines produce other greenhouse gases meaning their total contribution to climate change is between two and four times greater than other industries ? yet these proposals take no meaningful account of these non-CO2 emissions."The proposals require adoption by the European Parliament before taking effect, but MEPs are unlikely to endorse them while they run completely counter to their clearly stated view that all flights into and out of the EU should be included, and that the non-CO2 emissions should be taken into account. Dr Lucas added: "These proposals flatly contradict the position adopted by the European Parliament in July, which expressly calls for all flight landing or taking off from EU airports to be included, whatever their origin or destination.   "This is an issue on which the Parliament must endorse proposals before they take effect and, as author of the Parliament’s position, I will be pressing strenuously for our view to prevail." She concluded: "These measures are supposed to be about combating aviation’s growing contribution to climate change ? but they do no such thing in theircurrent form. There is no political, legal or economic reason for theconcessions to the airlines the Commission has made ? and they must reverse them before they will be either acceptable to MEPs or effective in the fight against climate change."

Font foto: BBC

Adjunto la resposta que ens ha enviat el Comissari Piebalgs a la Pregunta que vàrem fer fa unes setmanes a la Comissió. La primera impressió és que sorprèn, com a mínim, aquesta contradicció entre, per una banda, voler apostar per l’estalvi energètic i l’eficiència, i al mateix temps impulsar grans infraestructures que, precisament, fomenten el contrari. L’altra reflexió és la sensació que no es té prou en compte la gran oposició que hi ha hagut al territori a banda i banda de la frontera pirenaica, i no només de grups ecologistes radicals sinó de moltes persones que no estan convençudes amb els arguments que arriben dels governs francès i espanyol, principals promotors de la línia, amb el suport de la Comissió Europea (la responsabilitat sobre la generació d’energia correspon als Estats Membres, però el transport és competència comunitària). En aquest sentit cal destacar (segueix…)

la importància que hagi tingut lloc una oposició de caràcter transfronterer en contra d’una infraestructura. Ara, però, caldrà estar amatents a la nova figura del ‘mediador europeu’.

PREGUNTA ESCRITA E-4244/06 de Gérard Onesta (Verts/ALE) y Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE) a la Comisión

 Asunto:          Línea eléctrica MAT Francia-España 

Desde que se lanzó la idea, hace más de veinte años, la construcción de una línea eléctrica de muy alta tensión (MAT) entre Francia y España, a través de los Pirineos, ha tropezado ?y sigue tropezando? con una importante oposición ciudadana y política, que compartimos totalmente. Sin embargo, esta línea es una prioridad, tanto para la Comisión como para los Gobiernos francés y español, tal y como demuestran las declaraciones de los Jefes de Gobierno en la última cumbre franco-española de 17 de octubre de 2005.  

En el debate público organizado por el Gobierno francés sobre esta línea MAT en 2003, un contrainforme realizado a petición del prefecto demostró que la nueva línea no sería útil ni para la red de banda ancha ni para la alimentación del futuro tren de alta velocidad francoespañol. La venta de electricidad de EDF a España aparece como la única razón de ser de esta línea. Es curioso que las autoridades españolas no hayan organizado ningún debate público al respecto. 

En este marco, ¿en qué estudios se basa la Comisión para justificar la creación de una nueva línea MAT entre Francia y España? ¿Qué utilidad encuentra en realidad en esta interconexión? 

Por otra parte, ¿ha previsto la Comisión una intervención directa en el proyecto para acelerar su realización por parte de Francia y de España, a pesar de la oposición local? En tal caso, ¿está dispuesta la Comisión a apoyar la utilización de la fuerza por parte de los Gobiernos francés o español, haciendo caso omiso de la oposición local? 

Finalmente, esta línea MAT entre Francia y España nos lleva a situarnos  en el contexto más amplio de la realización de un bucle eléctrico mediterráneo. ¿Cómo se plantea la Comisión la alimentación de este bucle eléctrico alrededor del Mediterráneo?

E-4244/06ES. Respuesta del Sr. Piebalgs en nombre de la Comisión (27.11.2006) 

Es necesario disponer de una conexión eléctrica suplementaria entre Francia y España a fin de garantizar la seguridad del abastecimiento de ambos países y el desarrollo del comercio. La seguridad de la explotación de la red es fundamental a la hora de paliar las deficiencias de las centrales eléctricas y las redes, a fin de garantizar el nivel de la capacidad de reserva y optimizar la utilización de las centrales eléctricas. Actualmente existen cuatro conexiones entre Francia y España, dos de 225 kilovoltios (kV) (Argia-Arkale y Pragneres-Biescas) y  otras dos de 400 kV (Argia-Hernani y Baixas-Vic). Estas conexiones corresponden a una capacidad neta de transferencia de 1 200 megavatios (MW), es decir en torno al  3 % de la capacidad de producción española, lejos del 10 % recomendado por el Consejo Europeo de Barcelona. 

La línea que atraviesa los Pirineos orientales se utiliza pues al límite de su capacidad, por lo que a menudo se plantean problemas de saturación y se sobrepasa el  límite disponible.  

El Consejo y el Parlamento Europeo adoptaron el 6 de septiembre de 2006 las orientaciones revisadas relativas a la red  transeuropea de energía (RTE-E) (1). La prioridad de la UE se centra por consiguiente en los proyectos de interés europeo, a los que pertenece la línea Sentmenat (España) ? Bescan? (España) ? Baixas (Francia). 

Este enlace entre Francia y España, que ha planteado importantes dificultades durante muchos años, ha alcanzado ahora la fase de autorización. Ante los diversos obstáculos que se plantean, es preciso hallar una solución basada en la participación de los agentes regionales que permita utilizar y reconstruir las líneas ya existentes. Según las previsiones, el enlace entrará en funcionamiento en 2010. 

El trazado de la línea es responsabilidad de las autoridades francesas y españolas. La Comisión ha concedido hasta la fecha una ayuda financiera de un total de 2,5 millones de euros aproximadamente para el estudio de distintas interconexiones entre España y Francia (publicado en la página web de la RTE-E (2)). 

Agilizar la ejecución es uno de los principales objetivos de las orientaciones relativas a la RTE-E para 2006; estas orientaciones exigen a los Estados miembros que faciliten información sobre la ejecución del proyecto y, concretamente, en la medida de lo posible, datos sobre el proceso de planificación y aprobación, los avances registrados en la construcción del proyecto y la puesta en funcionamiento. Además, en el caso de los proyectos declarados de interés europeo y, concretamente, en el de los tramos transfronterizos, los Estados miembros interesados adoptarán las medidas adecuadas necesarias para garantizar el intercambio periódico de información  y, en su caso, la organización de reuniones conjuntas de coordinación. Por otro lado, la Comisión puede designar, con el beneplácito de los Estados miembros y previa consulta al Parlamento, un coordinador europeo que tendrá como cometido fomentar la dimensión europea del proyecto, potenciar el diálogo transfronterizo entre los promotores del proyecto y los interesados y contribuir a la coordinación de los procedimientos nacionales.  

En lo que atañe al bucle eléctrico mediterráneo, las orientaciones relativas a la RTE-E de 2006 fijan el eje prioritario «Estados miembros mediterráneos ? bucle eléctrico mediterráneo» con vistas a aumentar la capacidad de interconexión eléctrica entre los Estados miembros mediterráneos y Marruecos, Argelia, Túnez, Libia,  Egipto, los países de Oriente Próximo y Turquía. 

La integración de los países vecinos en el sistema síncrono europeo aumenta la estabilidad de su red eléctrica y facilita los intercambios comerciales. El enlace permitirá también aumentar la producción de electricidad solar en África del Norte, la cual se transporta posteriormente a la Unión Europea. Esta propuesta, al igual que otras propuestas que figuran en el anexo III  de las orientaciones relativas a la RTE-E, pueden beneficiarse de una ayuda con cargo a la línea presupuestaria de la RTE-E. 

([1][1])   Decisión nº 1364/2006/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 6 de septiembre de 2006 , por la que se establecen orientaciones sobre las redes transeuropeas en el sector de la energía y por la que se derogan la Decisión 96/391/CE y la Decisión nº  1229/2003/CE, DO L 262 de 22.9.2006.

(2 )       http://ec.europa.eu/ten/energy/documentation/doc/ten_e_financed_projects_95_05.pdf

Font foto: plataforma No a la MAT

Ahir va començar la 12 Conferència de la Convenció Marc de NNUU sobre Canvi Climàtic i la 2ª Reunió de les Parts del Protocol de Kioto a Nairobi (Kenya), i avui rebo unes dades relatives a la situació a la UE força preocupants. Es tracta de les darreres projeccions d’emissions de gas efecte hivernacle fetes per l’Agència Mediambiental Europea (EEA), les quals posen de manifest -novament- el seriós risc que correm de no poder acomplir amb els objectius de Kioto pel 2012, i les fatals conseqüències que aquest fracàs comportaria. Les dades són les següents:(segueix…)

Total EU greenhouse gas emissions and projections

Total EU 23 (1) greenhouse gas emissions rose slightly in 2004 by 0.3 % compared to 2003 and were 5 % below 1990 level. With existing policies and measures, EU?23 greenhouse gas emissions are projected to be 2.1 % below 1990 level by 2010. With additional policies and measures greenhouse gas emissions are projected to be 5.6 % below 1990 level (and slightly below 2004 level).

Greenhouse gas emissions in the pre-2004 EU Member States (EU?15) in 2004 were 0.9 % below base-year level (2). This means the EU?15 was little more than a tenth of the way towards achieving the 8 % emissions reduction from base-year level required by 2008?2012 under the Kyoto Protocol (3).

Latest projections for 2010 show that the combined effect of existing and additional domestic policies and measures, Kyoto mechanisms (4) and ‘carbon sinks’ (5) would bring emissions down to 8.0 % below the EU?15 base-year level. This corresponds exactly to the reduction required under the Kyoto Protocol (see Figure 0.1).

With existing domestic (6) policies and measures, total EU?15 greenhouse gas emissions will only be 0.6 % below base-year levels in 2010 (7). Taking into account additional domestic policies and measures being planned by Member States, a total EU?15 emissions reduction of 4.6 % is projected.

This relies on the assumption that several Member States will cut emissions by more than is required to meet their national targets. The projected use of Kyoto mechanisms by ten Member States (8) will reduce emissions by 2010 by a further 2.6 %.

Finally, the use of carbon sinks according to Articles 3.3 and 3.4 of the Kyoto Protocol would contribute an additional 0.8 %.

Greenpeace, per la seva banda, feia públic ahir mateix un comunicat amb les seves reflexions i demandes les quals, penso, cal tenir molt en compte.

Finalment, adjunto també, per si a algú li pot interessar, l’informe Stern sobre economia i canvi climàtic que tant de rebombori a causat la darrera setmana en fer-se públic per part de Tony Blair. En resum, l’informe ve a dir que, des de totes les perspectives possibles, inclosa l’econòmica, es fa evident que els beneficis de dur a terme una acció forta i inmediata són inmensament superiors als costos que l’esmentada acció podria comportar. I més concretament: "The evidence shows that ignoring climate change will eventually damage economic growth. Our actions over the coming few decades could create risks of major disruption to economic and social activity, later in this century and in the next, on a scale similar to those associated with the great wars and the economic depression of the first half of the 20th century. And it will be difficult or impossible to reverse these changes. Tackling climate change is the pro-growth strategy for the longer term, and it can be done in a way that does not cap the aspirations for growth of rich or poor countries. The earlier effective action is taken, the less costly it will be. At the same time, given that climate change is happening, measures to help people adapt to it are essential. And the less mitigation we do now, the greater the difficulty of continuing to adapt in future." 

Tot plegat fa d’aquest tema un dels temes que haurà d’ocupar la centralitat política dels propers mesos i anys, a tots els nivells.

Foto: Campanya Internacional Stop Global Warming. Font: Greenpeace