miozz mirades

Amb la mirada posada a Egipte i l’horror en mirar a Líbia, els 30 anys del cop de Tejero signifiquen la data amb un matís de realisme universal. Avui a la ràdio escoltava als qui insisteixen en donar a tot l’episodi un caràcter d’opereta, amb maneres del segle XIX, i penso que no ens fa cap bé simular que tot plegat va ser “de broma”. No ho va ser gens.
Darrerament se’m fa difícil no fer present a tothora, per comparar-ho, el que vivíem fa 30 anys. L’any passat vaig relatar la meva vivència personal del 23F, jo tenia 20 anys. Em busco en aquell llavors – avui en Pep Mita ens hi ajuda amb el seu apunt de fent bullir l’olla –  i sé que les aspiracions polítiques per al futur del país anaven molt més enllà del que tenim ara. Del país i de molt més. Començàvem un camí sense marxa enrere, i de sobte en molts moments tinc la sensació que tornem perplexos al punt de partida, i que ells tornen a manar. Estem segurs que no van guanyar?