miozz mirades

Volíem l’abolició dels exèrcits. I això és evident que no s’ha assolit. La fi de les guerres, de la cursa armamentista, dels pressupostos militars, la fi dels imperialismes, de les dictadures de qualsevol signe, dels règims militars. Es pot dir que som a mig camí? S’avança realment cap a aquesta transformació mundial? Potser sí. No vull ser pessimista, reconec que la revolta egípcia ha estat, en aquest sentit, una esperança. Però tampoc vull ser pueril. Aquesta és una revolució que segurament jo no veuré, necessita molt més temps i molta estratègia al darerre.

Avui fa deu anys que a l’estat espanyol la conscripció, l’obligació de servir a l’exèrcit, va quedar abolida definitivament (1). Per un reial decret del 9 de març de 2001 es clausurà definitivament la
prestació del servei militar obligatori a partir del 31 de desembre d’aquell mateix any. Només en fa deu, però ha canviat la vida a milers de joves, de famílies, a tota la societat. Arribar aquí semblava una utopia. Va ser una lluita llarga, dura, pacífica, que demostrà la força de
l’estratègia no violenta, de la desobedipencia civil. Una lluita
política basada en l’acció cívica, en una organització de base i una
capacitat de mobilització històriques en l’època pre xarxes
cibernètiques. I sobretot una demostració de la capacitat transformadora
de l’acció basada en la implicació amb el compromís personal de milers de persones.                                          (segueix)                                     
Tres idees per a aquesta celebració:

1) No oblidar la història, recent, posar-la en valor i treure’n rèdit. (tot seguit m’hi enrotllo (1)

2) Recuperar el missatge anti-militarista per al possible futur independentista del nostre país, en la línia del que s’expressa a “la mili no mola ni catalana ni espanyola”

3) Recordar que al món encara hi ha molts països, molts estats, amb servei militar obligatori, i que hi ha presoners de consciència per aquest motiu. (podeu fer un cop d’ull al mapa, que ho indica per colors)

(1)  No oblidar la història, recent, posar-la en valor i treure’n rèdit.

De la professionalització de l’exèrcit, em quedo amb una dada: l’important augment, al llarg d’aquests 10 anys, de persones implicades. (ho podeu veure aquí) i el seu pes al pressupost estatal. Queda clar que la desaparició de la mili obligatòria no ha afebleit l’exèrcit, però sí que ha comportat la desaparició d’una imposició. Hi ha qui opina que aquesta fita ha desmobilitzat i afeblit el moviment pacifista, però crec que es miri com es miri, la desaparició de la conscripció és una conquesta.

Sobre la necessitat de reconèixer la lluita duta a terme, em remeto al he escrit altres cops, a ara que fa vint anys, impunitat i reconeixement a la insubmissió, i a només es perden les lluites que no es fan (pepe beúnza), i encara uns quants més que hi ha escampats pel calaix de “món global”, però  el que més m’interessa avui és relacionar-ho amb un article molt més recent:

Fa un prop de dos mesos, quan escrivia al voltant de SORTU des de l’apunt no mataràs i condemnaràs tota violència (I) partits legals(apunt que si no heu llegit us recomano fer-ho 😉 ), vaig rebre un comentari d’en Yon, insubmís, que precisament estava col·laborant en el treball de recerca d’una estudiant, i li havia fet una síntesi que convé llegir, i que avui reprodueïxo aquí:

” Em dic Yon Sánchez i Aurtenetxea.

 
Jo vaig ser un dels insubmisos que ens presentaren davant els jutjats militars
per comunicar-los-hi la nostra negativa a complir cap servei militar ni
prestació substitutòria (20 de gener de 1.989)

Varem ser empresonats tres companys a la presó Model, i un 4art. company a la caserna del
Bruc, a Barcelona.

Els motius que originaren la campanya d’insubmissió eren de convenciment
antimilitarista, i també negar a l’estat el dret a la conscripció (forçar a
alguna persona a fer algun servei), especialment la Prestació Social
Substitutòria (PSS) al Servei Militar Obligatori (SMO) que
van intentar implantar des del Govern.

La gran quantitat d’insubmisos va provocar que el govern apliqués la llei de
forma selectiva (no podien assumir el cost social d’empresonar a tots els que
ens hi declaràvem, però tampoc podien no aplicar de tant en tant la llei, per
mantenir una certa por a la repressió)

En paral·lel, creixia el nombre de persones que es declaraven objectores pels
canals establerts per la llei (al principi l’estat volia crear un tribunal que
jutgés la consciència dels objectors!!! L’allau de sol·licituds va fer
impossible això, de facto el sol fet de comunicar la condició d’objector ja els
donava la condició d’objectors, a l’espera de ser cridats a fer la PSS)

També l’allau de reconeixements d’objectors va fer que no disposessin de places
a on fer-los fer la PSS, car, el moviment d’insubmissió va fer gran campanya de
sensibilització per que les entitats no dependents de l’estat no acceptessin
fer la PSS a les seves organitzacions, encara que algunes van rebre fortes
pressions i fins i tot retallades a les ajudes (el missatge era: si necessites
ajudes, agafa Prestacionistes, que és ma d’obra gratis, sense drets. També hi
ha casos del tipus si vols pots fer que els teus amics compleixin la PSS sense
fer res, només dient que l’han fet els hi resols el problema).

Totes aquestes facilitats, amb l’objectiu de crear una distinció entre
Objectors Reconeguts i Prestacionistes (els bons segons l’estat, donat que no
qüestionen la continuïtat del SMO ni de l’exèrcit) i els Objectors insubmisos,
que amb el seu discurs radical posen en dubte el model militarista de l’exèrcit
i la societat en general, provoca encara més dificultats a l’estat per trobar
soldats per a l’exèrcit.

Tot això conflueix a una majoria parlamentaria de dretes (PP, PNV i CiU) que
considera que el millor, per no seguir patint el qüestionament permanent del SMO
i del Model militarista, és crear un exèrcit professional, renunciant a la
conscripció.

Aquesta decisió facilita que no arribi a cada casa al moment de afrontar el
debat de la conscripció quan els mascles (fills, germans, veïns, etc…)
arriben a l’edat de 17-18 anys, tot desmobilitzant als moviments d’objectors
prestacionistes i parcialment als moviments antimilitaristes.

El Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) era el grup a on jo era militant,
era un moviment assembleari, antimilitarista, amb l’objectiu de la
desmilitarització i l’abolició dels exèrcits, condicions necessàries per
aconseguir un futur sense guerres.

Per aquest objectius el MOC promou campanyes de desobediència civil no-violenta
per
-no participar dels valors que el militarisme proclama

-no col·laborar amb els servilismes que
aquests valors alimenten

-lluitar des de la no-violència contra la
presència i proliferació militar en els diferents àmbits socials
-i treballar per a que, en la resolució de conflictes, s’avanci cap a una
societat més justa, lliure i solidària.

El MOC va promoure la insubmissió al SMO i a la PSS que sen deriva, l’educació
per la pau, el rebuig a la militarització de la dona, la solidaritat
internacional, noves alternatives de defensa i totes les campanyes de caire
antimilitarista i de resistència a la guerra.

El referent internacional del MOC és la War Resister’r
International, amb seu a Londres (WRI) www.wri-irg.org

Alguns eslògans i missatges de les campanyes:

“cap servei a l’estat, ni civil ni militar”

“cap exèrcit defensa la pau”

“tancs si, però de cervesa”

“no hi ha presó que aturi la insubmissió”

“per un futur sense exèrcits, fes insubmissió”

“hem nascut per ser lliures i no soldats”

“despeses militars per necessitats socials”

“no regalis joguines bèl·liques”

Et faig arribar alguns links, a on tindràs
altres explicacions i referències bibliogràfiques

http://www.nodo50.org/antimilitaristas/spip.php?article4415

http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_insumiso_en_Espa%C3%B1a

Cordialment,  Yon  “

Que els nostres estudiants actuals coneguin la història d’aquesta lluita és una inversió de futur, d’aquest futur sense exèrcits que perseguim.

Articles d’aquest bloc directament relacionats:

ara que fa vint anys, impunitat i reconeixement a la insubmissió,

només es perden les lluites que no es fan (pepe beúnza),

no mataràs i condemnaràs tota violència (I) partits legals

altres a  “món global”,

(1) Als diccionaris i enciclopèdies diu que va ser abolida definitivament, però tal com es pot comprovar llegint els comentaris d’aquí sota, només ha estat suspesa.