miozz mirades

M’ha vingut a la memòria avui, mentre llegia l’article de la Marina
Llansana a l’ARA, sobre Nativitat Yarza. I he pensat que no volia deixar
passar ni un minut més sense esmenar aquell oblit literari.  (segueix)

Fa un parell d’anys vaig assistir, convidada, al lliurement de premis
dels Jocs Florals de Sant Jordi, a Sant Roc (Badalona). La comunitat
educativa d’aquesta zona, articulada en el teixit participatiu de
diferents plans comunitaris i actualment en el marc dels Plans educatius
d’entorn, celebra cada any, per Sant Jordi, un seguit d’actes literaris
i culturals que mobilitzen professorat, alumnat i famílies del conjunt
de les entitats i centres educatius, en una jornada molt participada i
celebrada. El meu paper incloïa una petita dissertació sobre la
importància dels Jocs Florals a la nostra terra, i un breu recorregut
literari enfocat a al·lentar als joves seleccionats a seguir escrivint, a
fer-se seva la literatura.

En el meu breu parlament, que es remuntava
als primers Joglars i Trobadors vaig oblidar, però, fer ènfasi en el
silenciat paper de les dones en tot aquest recorregut, menció que hauria
reforçat la feina que s’estava fent durant aquella setmana al centre
seu del lliurement de premis – visibilitzar el paper de les dones en la
història de la humanitat -, però del que jo no en tenia cap notícia. La
meva “pífia”, però, passà desapercebuda a la majoria d’assistents,
perquè encara estem instal·lats en la cultura de la invisibilització de
l’aportació femenina al relat de la història.

De l’actual cultura de la paritat em preocupa que pugui emmascarar els mèrits propis. Rescatar de l’oblit les dones que han fet història – musical, científica, política, filosòfica, educativa, literària … – és un deure, un deute. No es tracta de trobar noms per fer veure que, sinó de donar la rellevància que es mereixien i no van tenir pel simple fet de ser dones. Una altra cosa és, a més, valorar si es donen les condicions d’igualtat d’oportunitats. Però és que quan parlem de rescatar les dones de sota la llosa de silenci que la història oficial ha llançat sobre d’elles per eliminar el seu protragonisme, estem parlant de dones que ja han fet les seves aportacions a un nivell que, si haguessin estat homes, els hagués valgut un espai de reconeixement en les fites històriques.

En qualsevol camp del pensament, del coneixement i de l’acció, ens han robat un llegat imprescindible. I no és només tota la saviesa que va desaparèixer amb la crema de bruixes. És les aportacions i és també la confiança, el model que diu que una dona pot fer-ho. I que pot fer, si vol, amb un estil propi, un estil de fer que suma al conjunt de l’estil de fer de la humanitat.

I així arribem a les trobadores, les trobairitz, uns personatges de la literatura que trenquen l’esquema que acostuma a situar la dona com a subjecte passiu de les cançons d’amor i de tota la cultura medieval. Tibors de Sarenom, la Comtessa de Dia, Almucs de Castelnau, Iseut de
Capio, Azalais de Porcairagues, Maria de Ventadorn, Alamanda, Garsenda
de Provença, Clara d’Anduza, Azalais d’Altier, Castelloza, Bieiris de
Romans… Són noms que no vaig llegir mai quan estudiava literatura.

La informació que sobre elles ha publicat l’Institut Català de la Dona és molt documentada i aclaridora, i em permeto copiar-ne bona part, literalment, per si de cas l’enllaç deixés de funcionar o desaparagués la pàgina (ja se sap que, amb tanta tisorada sota el pretext de la crisi, no ens podem refiar de res…)
També és molt recomenable la informació publicada al web Els Trobadors catalans, que inclou un esment a les trobairitz i a l’amor cortès, tot i que les considera una minoria.

La informació de L’institut Català de la Dona:

“Als segles XII i XIII, Catalunya, el nord d’Itàlia i
Occitània (que era l’extens territori del que avui és França, situat
entre el riu Loira, els Pirineus, l’Atlàntic i el Mediterrani) van viure
un llarg i radiant moment de la seva història i de la història
d’Europa. Va ser la cultura de les trobadores –anomenades trobairitz
a la llengua d’aleshores- i els trobadors, una cultura la memòria de la
qual se segueix celebrant any rere any a Castelló d’Empúries, per
exemple. Les trobairitz van ser les protagonistes d’aquesta
cultura. Elles foren poetesses de l’amor cortès, que vol dir que l’amor
es cultivava, es discutia, s’escenificava, es venerava, se celebrava i
es regulava a les corts o als patis dels castells feudals de l’època.
Van ser, en general, senyores feudals més o menys riques que crearen i
dirigiren les corts d’amor, i sovint, composaren i cantaren elles
mateixes una poesia exquisida, acompanyades de joglars i de joglaresses.

Elles
–i ells també- van escriure i van cantar en la seva llengua materna,
que era la llengua d’oc, és a dir, la llengua romànica que deia sí amb la paraula oc (que deriva del llatí hoc
que significa “això”, “això és”). El nom d’aquesta llengua ha deixat la
seva petjada a la part meridional de l’Occitània que avui encara
anomenem Llenguadoc, una regió que es va prendre la llibertat de donar a
la seva terra no pas el nom d’un llinatge patriarcal sinó el d’una
llengua, una llengua apresa de la mare que allà es parlava.

Les corts d’amor de les trobairitz
o trobadores eren lloc de la política. En aquestes corts es feia una
política molt diferent a la de les gestes heroiques i violentes la
memòria de les quals ha conservat la poesia èpica medieval. El seu
compromís era amb l’amor i amb la llengua. Entenien que l’amor és la
substància de les relacions humanes i socials. Mitjançant l’amor i la
cortesia, intentaren canviar i canviaren, civilitzant-les, les relacions
entre dones i homes. Relacions que avui anomenem política sexual
i que són la matèria primera de la política. Entenien que l’amor
alimentava i desenvolupava la vida de l’esperit, orientant l’energia
humana cap a una grandesa no heroica sinó sensible o relacional. Amb el
seu trobar, que era trobar paraules poètiques per expressar
l’amor concret i proper, en la seva felicitat i en el seu patiment,
portaren la llengua materna a l’escriptura ja al final del segle XI, com
farien poc després les beguines amb l’experiència mística.

Les trobairitz
varen dirigir les corts d’amor sense lleis ni reglaments. Es varen
servir de les relacions, en particular d’un tipus de relació, corrent
entre les dones, que és la relació d’autoritat, que és diferent del
poder. Els i les amants en conflicte (de gelosia, per exemple) o en
crisis hi acudien perquè una trobadora amb ascendent, això és,
reconeguda per la seva capacitat mediadora, els ajudés a resoldre-ho.
Ella estudiava la situació concreta, sospesava amb intel·ligència els
possibles avantatges i inconvenients de la seva intervenció per als
amants i per a ella, i si feia el cas, actuava per resoldre el conflicte
o la crisis. Resten testimonis d’aquesta pràctica en un tipus de poema o
cançó trobadoresca anomenada tensó. N’és un exemple la tensó que va
intercanviar la Bona Domna amb el joglar i trobador Pistoleta, que
comença així: Bona domna, un conseill vos deman /
que m’el dones, que molt m’es grant mestier; / qu’en una domna ai mes
tot mon talan, / ni nuilla ren tan no desir ni quier; / e diguas me si
laudatz que l’enquera / de s’amistat, o enquar m’en sofrieira; / qu’el
reprovier retrai certanamen: / qui s’cocha pert, e consec qui aten.”