A Badalona ens proposen que avui portem una fotografia d’una dona, per rescatar-la de l’oblit.          (segueix)

Pensava en si portar la fotografia de la meva besàvia  centenària,
l’àvia Madrona, dona del Carranyo, en homenatge a les dones dels
pescadors, i als pescadors en general, que a finals del segle XIX i
principis del XX lluitàven dia a dia en una Badalona precària. Ella va
ser mare de 9 filles i la majoria d’elles van treballar a la fàbrica tèxtil de Can Giró, com
la majoria de badalonines de l’època.

També he pensat que podria escollir la iaia Antònia, una montgatina que
abans d’aprendre a llegir ja treballava a la Porcellana, i que amb tres
criatures va quedar vídua d’una parella molt estimada, i sense altra
empara, llogà una casa al C/ del Carme on rellogava habitacions als
treballadors de la Tèrmica. Es va convertir en una dona vella en plena joventut (va quedar vídua a la
trentena), que mai va deixar de lluitar i que malgrat certa amargor sabia
somriure. Amb ella retria homenatge a les dones de la guerra i
postguerra, que van tirar endavant la família llaurant el futur dels
fills amb suor i esperança de prosperitat.

Si escollís la meva mare, la
Teresa, que als 14 anys ja matinava per despatxar a Plaça i mica en mica es va anar
oblidant de tocar el piano malgrat les mans tan adequades que tenia per
fer-ho, retria homenatge a la generació de dones possibilitadores, de
gran dignitat i valentia, marcades pel catolicisme fervent i el sacrifici
familiar del ple franquisme, que van haver de projectar moltes de les
seves inquietuds polítiques i culturals i moltes de les seves causes reivindicatives mitjançant les activitats del
marit i dels fills i les filles.

Però al final m’he decantat per una tria menys familiar i emotiva, però amb certa manera també una mica personal, coherent amb la meva trajectòria, amb un dels pilars associatius, de militància, a què em vaig vincular des de l’adolescència: l’antimilitarisme, el pacifisme.

Malgrat al Casal de la Pau dels anys 70 les dones hi teníem un gran protagonisme,
vaig trigar molt a sentir parlar de Bertha von Suttner i a descobrir que hi havia precedents del pacifisme abans de la 2a Guerra Mundial, (i de fet de la 1a Guerra Mundial), més enllà de Les Troïanes. I a descobrir que entre els grans noms masculins de la història del pacifisme també hi havia hagut algun gran nom femení referent, menys conegut malgrat haver estat Nobel de la Pau el 1905, i que, de fet, la història del feminisme i del pacifisme han anat molt lligades.

La seva obra, la de Bertha von Suttner, “Deposeu les armes!” presenta amb intens realisme la vida
al front i a la reraguarda. S’hi denuncia la ideologia militarista,
l’associació d’heroisme amb virilitat i el suport que l’Església dóna a la
violència bèl.lica. La seva protagonista, Martha Tilling, alter ego de Bertha
von Suttner, pren la determinació de lluitar per la pau, tal com ho va fer
l’escriptora. Bertha von Suttner coneixia bé la mentalitat militarista i els
vincles entre el nacionalisme exacerbat i l’imperialisme i la guerra. Tot i no
abandonar mai una visió elitista i idealista del món, va comprendre que només
el diàleg i el combat contra el conservadorisme, el racisme i el culte a
l’heroi podia deturar les guerres. Va fer seves les causes del pacifisme, la
lluita contra l’antisemistisme i la defensa dels drets de les dones, a les
quals veia com les portadores dels valors –ella parlava del seu sentit comú-
que podien acabar amb les guerres.

Va ser fundadora de les associacions pacifistes més destacades del seu temps,
va participar en els Congressos per la Pau celebrats dins i fora d’Europa, va
fundar periòdics, va escriure innombrables articles, dictar conferències per
tota Europa i Nord Amèrica, a més de deixar una dilatada obra com a escriptora
de novel.les i assaigs.

La seva visió de com s’havia d’encarar la defensa de la
pau es basa en la convicció que calia crear organitzacions pacifistes fortes i
supranacionals, que la negociació i l’arbitratge de tribunals internacionals
podrien donar solucions als conflictes i que el veritable “heroi” era qui
defensava la pau i no el soldat o el militar.

Estem parlant d’una dona de finals del segle XIX i principis del XX amb un missatge plenament vigent encetat el segle XXI.