Dos fets puntuals, però significatius de les darreres hores: el primer, a la rebuda de Marta Rovira a la Porta dels Països Catalans a Salses no hi havia la bandera del triangle blau i sí l’estelada roja, la bandera vermella, la feminista i la palestina. El segon, a l’actuació dels Minyons de Terrassa avui a
Potser és que Salvador Lleonart i Riera, organitzador i cap dels serveis secrets catalans del rei arxiduc Carles III (1713-14), ha reviscolat en aqueix article publicat el proppassat 30 de maig al Nacional.cat: “Noruega, Irlanda i Espanya han ordit una mena d’alligança per tal de reconèixer plegats l’Estat de Palestina, de moment inexistent. El primer ministre espanyol
El politòleg francès Gilles Kepel qualificava l’aliança anti-occidental denominada Sud Global com una impostura ideològica i una aberració geopolítica. Indiferents a aqueixa constatació els dirigents del procés simulat, un cop abandonada la causa independentista, s’abracen a tota mena de follies i impostures per encobrir la desorientació i el desgavell en el qual han submergit el
Avui Pedro Sánchez ha oficialitzat el reconeixement de l’estat de Palestina per part del Regne d’Espanya, continuant la tradició genocida d’estat, al·legant fer un pas envers la pau quan sap que és un acte de suport als gihadistes que només cerquen la destrucció d’Israel, al mateix temps que reforça el suport a la Turquia d’Erdogan,
Les eleccions europees del 9 de juny vinent seran un duel entre les dues tendències que pugnen per l’hegemonia de l’integrisme espanyol, PSOE i PP/Vox, essent irrellevant el paper de l’independentisme català, un cop s’ha autodescativat entrant en una espiral de negociacions estèrils amb el govern de Pedro Sánchez que ha neutralitzat la causa catalana
D’entre les valoracions dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de diumenge passat en destaco dues: l’article de Josep-Lluís Carod-Rovira a Nació Digital el proppassat 15, “Quan no ve d’Almansa“, apel·lant a l’autocrítica sobre les causes endògenes del declivi i desorientació dels partits independentistes, i l’anàlisi dels resultats que fa Francesc Abad al
Fa dotze anys vaig escriure un apunt dedicat al procés independentista i les possibles violències que es podien desfermar segons com avancés, després de les eleccions de diumenge passat és hora d’actualitzar-lo, en una conjuntura en la qual amb la liquidació del “procés” els actes de violència derivats del mateix estan disminuint per deixar pas
Dissortadament, el projecte de la independència no és pas el centre de la campanya electoral en curs, ans al contrari, els partits que l’aparenten voler estan a la defensiva davant la previsible victòria del PSC-PSOE i el restabliment de l’ordre autonòmic liquidant definitivament el denominat “procés”. Les crides de Junts i ER alertant que ve
Pedro Sánchez està aconseguint situar-se com el baluard contra l’extrema dreta i campió de l’antisemitisme pro-palestí, dos impostures que li permeten, probablement, guanyar les eleccions a Catalunya i les europees. El PSOE, que és un component essencial de l’integrisme espanyol front als nacionalismes perifèrics, després de votar l’aplicació del 155 CE per estroncar l’autonomia catalana
Catalunya, incapaç d’independitzar-se, menysprea Israel per defensar-se. L’antisemitisme campa impunement en un país desorientat com el que queda del nostre, sense saber prioritzar la pròpia supervivència nacional però abraçant causes alienes que en són contradictòries, com és el cas de la palestina. El món lliure té tres fronts de guerra oberts: Ucraïna, Israel i Taiwan,
Els darrers dies els ciutadans israelians viuen esparverats per l’anunci d’una atac iranià en represalia per la liquidació, en una acció selectiva de les FDI, de l’estat major de l’eix iranià establert a Damasc. Aqueixa és una sensació inimaginable pels catalans que blasmen Israel tot empatitzant amb el patiment dels palestins, ignorant que ser jueu
L’emergència de partits i moviments arreu d’Europa que no encaixen en l’esquema dreta/esquerra i que no tenen una denominació específica (populistes, identitaris, euro-escèptics.. en són algunes de les proposades però que no acaben d’encertar a l’hora de copsar un fenomen multiforme i polidimensional) enceta el debat sobre el contingut de les seves propostes. Les apel·lacions
Les eleccions al Parlament de Catalunya convocades precipitadament avui seran les del retorn a l’autonomisme desacomplexat, sense les impostures de les del 14 de febrer del 2021. No hi ha cap projecte d’alliberament nacional prioritari per sobre de les diverses posicions dels col·lectius que se’n reclamen. Per tant, no hi ha estratègia ni direcció col·legiada
Compateixo plenament aqueix posicionament: Estat Català manifestem tota la nostra solidaritat amb la pagesia i la ramaderia catalanes. No es pot esperar més temps per a resoldre uns problemes que estan a la vista de tots. Perdem pagesos i pageses cada any, tant és així que ahir un diari deia que a les comarques lleidatanes
“España avanza” és el lema escollit per il·lustrar el sentit del pacte de govern PSOE/Sumar, tota una declaració d’intencions que no té rèplica del costat català, car cap lema independentista aplega un acord estratègic entre els partits que se’n reclamen. Ans al contrari, el fet que Junts per Catalunya hagi acabat fent president Pedro Sánchez