Tot i la desafortunada coincidència amb el Poparb, el Faraday va aguantar la tirada de públic aquest cap de setmana. Un certamen que ha sabut crear la seva pròpia dinàmica i on el públic va més a descobrir i a deixar-se seduir per propostes presumiblement desconegudes, que no pas atrets per noms populars.

Les dues jornades del festival van donar dos clars vencedors, ambdós d’aquí i de plena actualitat: Love of Lesbian i La Casa Azul. Els primers van decidir jugar a la carta més arriscada i en una discutible operació van basar la major part del seu repertori en els temes del seu darrer disc, La noche eterna. Los días no vividos. Tot i això, van demostrar la seva solvència en directe i com estan quallant aquestes cançons recents en el seu públic. L’altre nom indiscutible va ser el de Guille Milkyway al capdavant de La Casa Azul, un dels músics que millor ha sabut assimilar i projectar les seves influències, fílies i passions en les seves cançons. En Guille va oferir sentiments, eufòria desbocada i cants enyorant aquella vella Europa sense oblidar-se del ritme trepidant.

La nit de divendres van presentar-se els francesos Herman Dune en format de duet i mostrant una faceta més rockera i elèctrica mentre que Bowerbirds van oferir un folk pastoral d’ambients eteris i harmòniques veus. Dissabte, David Rodríguez al capdavant de La Estrella de David va pujar a l’escenari acompanyat pel bo i millor de l’underground català: Jaume Pantaleón (excomponent de 12Twelve i Atleta), Joe Crepúsculo o la seva companya Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida). Per la seva part, la diva del pop suec Frida Hyvönen va ser la decepció, vestida de superheroïna i sense acabar de fer quallar les cançons que sorgien del seu piano de cua.

La música feta des del País Valencià va tenir una especial incidència la jornada de dissabte. Primer, amb un Sènior i el Cor Brutal oferint el concert més contundent del festival amb un discurs en què no van faltar crides a la revolució violenta i organitzada. Els barcelonins Fred i Son han volgut treure de nou a la llum la figura sempre reivindicable de Juli Bustamante. Fent de banda d’acompanyament del valencià van recuperar encerts d’aquell iniciàtic Cambrers (1981) i van estrenar una cançó nova acompanyats per la lleidatana Renaldo & Clara. La tercera aportació va ser la de Josh Rouse, nord-americà de naixement però veí d’Altea i de la capital valenciana des de fa uns quants anys, oferint un concert que va ser tot un agradable massatge per als sentits.

L’Arc de Triomf va ser l’escenari escollit per acomiadar-se i tancar la dotzena edició. I, tal com va passar amb l’inauguració dimecres al mateix espai, l’esplanada es va anar omplint gradualment d’un públic, això sí, que ja mostrava signes de cansament a la cara però que volia exhaurir fins a l’últim minut del festival i va saber aguantar, malgrat els xàfecs que van caure.

Lorena Álvarez, cantant asturiana, parteix de la cançó tradicional i ha sabut crear un espai en què regna el pop amb un llenguatge senzill i planer que va reeixir perfectament. Joe Crepúsculo, nom rere el qual s’amaga el barceloní Joël Iriarte, ha trobat amb el seu darrer disc, El caldero, un so més depurat sense defugir en cap moment l’amateurisme de la seva particular proposta. Nacho Vegas, cada cop més compromès i enrabiat per la situació política i social actual, ha anat canviant el seu missatge introspectiu per passar a una crítica sentida. D’acord amb aquest tarannà, va dedicar Dry Matini SA als Mossos d’Esquadra, “una gent que s’encoratja en les distàncies curtes”.

La pluja va respectar les actuacions però el gran xàfec va caure un cop va acabar l’actuació de Vegas, fins a la sortida a l’escenari de Yann Tiersen i la seva banda, i no va deixar de plovisquejar la resta de la nit. El francès s’ha refugiat en un particular i personalíssim univers en què l’herència de la chanson està unida amb un detallisme sonor amarat de melangia, bases elèctriques i detalls crepusculars.

Richard Hawley està emprenyat, no només per la situació política actual –tal com transmet en el seu darrer disc Standing at the sky’s edge–, sinó també per haver-se trencat el turmell la nit anterior al Fòrum mentre gaudia dels concerts del Primavera Sound, sense haver-se’n adonat fins al matí següent en llevar-se. Va aparèixer a l’escenari amb una cadira de rodes i va fer tot el concert assegut, encara que sense perdre mai l’elegància. En el repertori va intercalar les cançons més elèctriques del nou disc amb clàssics com ara Tonight the streets are ours i Open up your door.

A la vora dels escenaris Vice i Pitchfork hi havia ancorats tres vaixells i els seus patrons van aprofitar el festival per convidar les seves amistats a un sopar amb vistes al festival. Poc podien imaginar-se que la de divendres no era la millor banda sonora per acompanyar una vetllada tranquil·la. En el mateix moment en què The Cure ens cantaven que els divendres són també per enamorar-se, a l’escenari Vice els Napalm Death van voler mostrar amb tot luxe de detalls les possibilitats sonores del doble bombo i la velocitat extrema del grindcore a un públic més educat en sons menys radicals. Ràpids i contundents, també van haver de sobreposar-se a un espontani del públic que no deixava de cridar-los que eren uns venuts i una banda comercial, tot i que a cada cançó la banda britànica demostrés el contrari. Però als dels luxosos velers segur que se’ls van ennuegar les postres amb Mayhem i la seva impressionant posada en escena: caps de garrí, sang, torxes, odi, creus invertides, invocacions satàniques, trossos de calaveres i tot l’imaginari que envolta la banda més popular i controvertida del black metal escandinau. Veus sorgides de la ultratomba del més profund de la gola del cantant Attila, guitarres esfereïdores, ritmes en constant mutació i una actitud que provocava respecte i temor, deixant clar que són una de les bandes amb una de les llegendes negres (assassinats, suïcidis, cremes d’esglésies) més esgarrifoses del món.

Per la cara que feien els dels vaixells, de ben segur que haguessin preferit anar al concert dels francesos M83. Amb un guió molt similar al que van oferir el passar mes de març a la sala Razzmatazz, van saber alternar pujades i baixades mesclades amb l’esperit més hedonista de la nit i van tenir el seu particular moment de glòria amb Midnight City, cançó que podria convertir-se fàcilment en himne d’aquesta generació que anomenen perduda. Per la seva banda, The Rapture van oferir una bona dosi de pop endollat a la música de ball ideal per desengreixar i deixar-se endur pels ànims adolescents, oblidar-se dels problemes i deixar que el cos decideixi amb la ment oberta.

Tweet
//

La nit de dijous, després de la controvertida actuació de Wilco i la consegüent divisió d’opinions, els suecs Refused van decidir plantar cara amb un energètic cop a la taula. Hardcore rabiós de la vella escola que va retornar a la vida després de quinze anys sense trepitjar un escenari. Com si els anys no haguessin passat, el cantant Dennis Lyxzén va demostrar anar sobrat d’energia, llançant-se al públic i vivint l’actuació amb una activitat frenètica que va tenir també un moment d’agraïment quan va recordar les actuacions que van fer a la sala Garatge Club de Barcelona durant els anys noranta.

Després de la inapel·lable actuació de Refused, el paper de Franz Ferdinand semblava difícil per mantenir el nivell. La inclusió de la banda britànica va ser en el seu moment molt discutida a les xarxes socials pels més puristes del festival a causa de la seva popularitat. Però cal recordar que la banda d’Alex Kapranos és també un exemple de grup que ha crescut amb el festival, ja que es van presentar l’any 2004 en un escenari secundari i ara es poden passejar tranquil·lament com a caps de cartell aclamats per multituds. Kapranos va tornar a fer realitat el somni que tenia quan fa formar la banda: aconseguir que les noies ballessin amb la seva música. I ho va fer amb inqüestionables mostres del seu arsenal de hits com Do you want to, Take me out o Walk away i un homenatge a Donna Summer amb una versió d’I feel love. Els que van voler un final de festa més relaxat van poder recórrer a les cançons letàrgiques de Spiritualized. La banda de Jason Pierce va haver de ballar amb la més lletja en un horari inadequat per la seva proposta i a l’escenari més allunyat del recinte.

Fins ara les mostres que el Primavera Sound feia a la ciutat es reduïen als circuits de clubs, concerts esporàdics al metro o les matinals ressacoses als parcs. Enguany la organització ha volgut anar més lluny i fer la festa de benvinguda i la de cloenda en un gran espai i oberta a tothom. A l’Arc de Triomf es mesclaven joves amb la polsera del festival amb avis jugant a la petanca, passavolants i nens sortint de l’escola encuriosits per esbrinar que era aquell enrenou.

Si els nord-americans tenen Steve Albini com a productor de referència (i un nom ja imprescindible del Primavera Sound al capdavant de Shellac), nosaltres tenim el productor de Sant Feliu de Guíxols, Santi García, que després de cinc anys de silenci ha decidit tornar a la vida el seu projecte No More Lies. Aquests van oferir una descàrrega de post-hardcore rabiós en una hora en què les ombres de les palmeres eren l’espai més buscat i la beguda fresca el millor aliat. Sota aquesta calor, Jeremy Jay va intentar convèncer –sense aconseguir-ho– amb unes cançons hereves del pop vuitanter i sobretot dels The Smiths.

Tot i que tenen un nou disc al carrer, el flamant Valentina, David Gedge i els seus The Wedding Present van decidir, en aquesta nova visita a la ciutat, fer una mirada al passat i ressuscitar les cançons de Seamonsters, el seu disc de l’any 1991. Per la seva banda, els nord-americans The Walkmen van convèncer amb un pop apassionat amb guitarres extretes del rock dels 50 però embolcallant elegantment estructures més actuals. The Black Lips són ja uns vells coneguts pels habituals al Primavera Sound. La seva passió adolescent va fer esclatar la festa. Rock casolà però energètic, gairebé perfecte, per acompanyar l’ambient desinhibit i alcohòlicament distès que regnava en aquelles hores de la
nit en un Arc de Triomf atapeït.

Dijous tot just feia un any que, a la mateixa Sala Apolo, el grup gironí The Pepper Pots i el guitarrista i cantant de Boston Eli Paperboy Reed van formalitzar i mostrar al món la seva relació basada en l’amor pel soul. Llavors només van posar en comú les seves sensibilitats en un parell de peces, però el fruit d’aquella unió va sortir a la llum fa uns mesos amb l’EP Time and place, un disc en què van recollir quatre temes clàssics de soul amagats en els racons de l’ànima i enregistrats a foc lent sota el calor del so real i analògic dels estudis que la banda té a Cornellà del Terri.

Un any després el somni de veure com creix la criatura i, fins i tot, que Eli canviï el seu sobrenom artístic de Paperboy pel de Pepperboy, es va fer realitat de nou a la Sala Apolo en un dels darrers concerts del 23è Festival de Guitarra de Barcelona.

Després d’una setmana de durs assajos, la maquinària va estar prou engreixada per funcionar sense problemes. El toc academicista dels The Pepper Pots va obrir la nit en solitari enfrontant-se a un públic receptiu però ansiós d’emocions més fortes. Tot i el talent de les tres vocalistes, les noies van quedar en un segon pla al primer crit esfereïdor de Paperboy Reed. La química va funcionar perfectament però potser hi va fallar la física. Les vocalistes van esdevenir simples coristes al servei del nord-americà, i la banda, un bon acompanyament que va fer-nos oblidar els The True Lovers, el seu grup habitual. Només hi va haver un encertat apropament entre la cantant Aya Sima i Eli a Don’t mess up a good thing (Fontella Bass i Bobby McClure). Un instant màgic que va provocar veritables guspires, però que malauradament no es va repetir durant la resta d’una nit marcada, això sí, per la suor i la intensitat.

Podrien haver-hi retallades en tots els sectors, tots els pressupostos reben tisorades, però la creativitat musical, sobretot en el pop-rock del país, es mostra en una expansió contínua. Cada any més establert en el circuit de mercats i festivals del país, la Fira de Música al Carrer de Vila-seca va arribar a la seva 13a edició demostrant l’envejable estat de salut de la música del país. Una mostra que enceta la temporada de festivals i que en aquesta edició ha volgut tenir una especial incidència en l’espai professional i una trobada de segells alternatius sota el nom de Tantrum.

Entre les troballes emergents d’aquest anys vam poder gaudir dels experiments basats en la improvisació en unir els talents i les cançons de Nico Roig i Marta Rius; la duresa postrock i progressiva dels Golíat, el work-in-process que practica Esperit! envoltat d’instruments i samplers; la tangible realitat en què s’està convertint Joan Dausà i les delicades cançons de Jo Mai Mai, o l’electrònica humana que van teixir el duet Pegasvs. La calidesa de les cançons de Ferran Palau al marge d’Anímic o els cada cop més cohesionats Nyandú a punt per sorprendre tothom amb el seu primer treball després de guanyar la darrera edició del Sona 9, van ser altres presentacions destacades.

La proposta iconoclasta d’Albert Pla va omplir l’escenari del parc de la Formiga. Acompanyat pel guitarrista Diego Cortés va quedar clar que Pla es mou molt millor en un recollit auditori que no en un escenari a l’aire lliure. A pocs metres Joe Crepúsculo també competia amb singularitat amb el seu pop casolà construït amb economia de recursos i molta imaginació. Els Txarango, una jove banda establerta al Ripollès, en pocs mesos ha aconseguit convertir-se en tot un fenomen omplint la plaça de gom a gom amb el seus ritmes mestissos.

La feina dels Love of Lesbian d’anar picant pedra, de catorze anys de carrera amuntegant grans èxits i petits fracassos, dóna com a fruit trobar-se amb el recinte La Farga de l’Hospitalet de Llobregat plena amb prop de 3.000 espectadors. Va ser un públic que va desafiar tot un Barça-Madrid per la presentació d’un treball, el doble CD anomenat La noche eterna. Los dias no vividos, que encara trigarà unes setmanes a veure la llum. És un disc que no suposa cap trencament estilístic sinó més aviat una evolució dels últims discos de la banda de Sant Feliu de Llobregat Sant Vicenç dels Horts.

“Sembla que tot l’estat d’ànim de Catalunya depèn de nosaltres!” va dir irònic Santi Balmes pocs minuts abans del concert paint encara la derrota del Barça. I van pujar a l’escenari amb aquest estat d’ànim, amb la voluntat de transformar la ràbia futbolística en energia encomanadissa per remuntar la nit i sortir-ne vencedors… i fins i tot, superar la desastrosa sonoritat d’una caixa de ferro i formigó com és l’espai de La Farga.

Al repertori, hi van afegir vuit cançons noves que creixen i esclaten amb la seva particular èpica quotidiana i personal extrapolable a cada oient. De fet, les tres cançons que ja han estrenat a la web (Los seres únicos, El hambre invisible i Wio) ja han estat assimilades per un públic àvid de noves cançons del grup. Ja no hi ha disfresses ni última part esbojarrada. El grup ha aconseguit un equilibri exquisit fins al punt de rematar la nit amb Oniria, una cançó que, com un gol en l’últim minut, sembla que està condemnada a recordar on, quan i amb qui estaves la primera vegada que la vas sentir. Fusta de clàssic.

La veu rogallosa i profunda de Mark Lanegan va tornar a lluir en un Apolo ple de fidels disposats a deixar-se seduir per la foscor d’un repertori que s’ha ampliat amb Blues funeral, un disc que arriba vuit anys després del seu predecessor. Un període llarg durant el qual l’exmembre de Screaming Trees ha aprofitat per fer relacions públiques (i també tempestuoses) amb Isobel Cambdel, Soulsavers o Gutter Twins. A Blues funeral, Lanegan sona amenaçador, amb un seguit de lletanies narcòtiques, fosques i humides que han tingut unes bases que s’acosten a la electrònica i que, en directe, es van difuminar gràcies a la gran tasca de l’engominat guitarrista Steven Jansens, component de la banda d’origen belga que l’acompanya en aquesta gira.

El músic de Washington, com és habitual en ell, va passar gairebé tota l’actuació a la penombra, sense cap mena de joc lumínic i enganxat amb ambdues mans als pals de micròfon com si fos la seva taula de salvació o el timó que portarà el seu vaixell als camins de la redempció dels seus pecats. Impecablement vestit de negre, va dosificar sàviament les cançons del seu nou disc en un repertori on hi va haver espai per a Crawlspace, un tema perdut dels Screaming Trees. El moment més inquietant va ser amb Ode to sad disco, una peça orientada a la pista de ball que contrastava amb l’estètica freda i estàtica de l’escenari. Els moments més elèctrics (Gray goes black o One hundred days) van afegir material inflamable en l’incendi, lent però segur, d’un músic que també va saber mostrar la seva cara més amable en acabar l’actuació, quan amb paciència i fins i tot amb un somriure furtiu va atendre tots els seguidors que van voler saludar-lo.

L’elegància que a Kurt Wagner li falta en vestir-se (sempre amb gorra de camioner i vestit de venedor d’automòbils) li sobra a cabassos a l’hora de compondre les cançons de Lambchop. Cançons que atresoren una saviesa monumental i neixen amb l’ànim de sonar atemporals per arribar a l’ànima en tot moment. Una característica que se sublima en el seu onzè disc, Mr. M, dedicat a la memòria del músic Vic Chesnutt, que es va llevar la vida la nit de Nadal del 2009 després de mitja vida esclavitzat en una cadira de rodes i acumulant un deute de 50.000 dòlars en medicaments per suportar el dolor. Un disc d’un preciosisme aclaparador que, en directe, es va traduir en un concert carregat de subtilesa i matisos.

El grup va arribar a la Sala Apolo en formació de septet, tots disposats en semicercle, asseguts i amb la mateixa serenitat amb què estarien al local d’assaig. Amb els primers acords, gairebé eteris, de Give it, Kurt i els seus van donar el tret de sortida d’un concert carregat de calidesa, un recital en què buscaven la quietud i van aconseguir que el sonòmetre que hi ha a l’escenari es mogués el mínim possible. Un concepte de concert que el va fer molt més adient per a un teatre o un auditori, que no pas per a una sala de concerts amb el públic de peu dret. Durant la primera part el grup es va concentrar en presentar gairebé la totalitat de les cançons de Mr. M. A la segona part els formalismes es van trencar, i la banda es va mostrar menys rígida mentre ens cantaven històries d’homes que estimaven les cerveses, recordaven el llegat de Glen Campbell (Guess i’m dumb) i s’acomiadaven amb Bob Dylan (I threw it all away).

Tweet
//

Després que, l’any 2009, els germans Gallagher decidissin formalitzar les seves desavinences i donar per acabada la història d’Oasis, cadascú ha seguit camins en solitari, amb resultats força diferents. El primer de moure fitxa va ser Liam, amb el projecte Beady Eye, que va passar amb més pena que glòria. Però Noel, en companyia dels High Flying Birds, en canvi, ha demostrat que es va endur a la butxaca el talent per fer cançons. Amb tot el paper venut des de feia mesos, el concert de Noel Gallagher al Razzmatazz va ser una autoafirmació no només del seu present sinó també d’un passat ple d’èxits guanyat per mèrits propis.

L’inici del concert amb dos temes d’Oasis, (It’s good) to be free i Mucky Fingers, va servir per fer un exercici d’abstracció en no veure el germà enfadós cantant i mirant el sostre de la sala amb les mans a l’esquena. El germà gran, definitivament, es podia defensar amb dignitat. Que en els noranta minuts d’actuació prop de la meitat fos repertori del passat no va ser cap problema perquè, durant el concert, també defensés amb dents i ungles el seu disc homònim. Segur, satisfet, fins i tot content, i acompanyat per una banda força solvent, el músic de Manchester va dedicar AKA… What a life! al polèmic davanter del Manchester City Mario Balotelli (“possiblement el millor jugador del món”) i va agrair constantment la resposta del públic i els seus càntics futbolers. Com a premi, un final antològic amb quatre perles d’Oasis: Whatever, amb un encertat arranjament de piano; Little by little, The importance of being idle i Don’t look back in anger, amb la qual el públic va consumir tot l’oxigen de la sala per cantar-la a plens pulmons.