ROCKVIU

Adrià/Josep Puntí, Heliogàbal (Gràcia) 9 de desembre

Si, aquest és l’Adrià Puntí (o Josep Puntí) que voliem veure des de fa uns quans anys. Un músic pletòric, sol a l’escenari i amb un grapat de cançons que, aquest cop si!, va aconseguir acabar-les senceres. Que duri.

Crònica publicada a El Punt el dia 11 de desembre de 2006

Música/Adrià Puntí
Lloc i dia: Sala Heliogàbal (Barcelona)

Duri, duri la bona sort

Ja ho havia avisat en el seu primer disc en solitari, Pepalallarga i…, tot i que van ser pocs els que van desxifrar correctament el nom del disc: Pep a la llarga i…
Josep Puntí (nom real de l’artista) ha volgut desfer-se del seu germà
Adrià i parla d’ell en passat. Al concert del passat dissabte a
l’Heliogàbal es va presentar com Josep Puntí canta cançons d’Adrià Puntí.
Una doble personalitat en la qual de mica en mica es va consumant el
fratricidi artístic. Les seves actuacions al FigaRock de 2005 i a la
sala Zacarias el dia 12 d’abril d’aquest any són exemples de com podia
malbaratar el seu talent i fer perdre la fe als més fervorosos
seguidors. Per sort, la seva actuació al PopArb d’enguany va aixecar
esperances de la seva recuperació artística. Abans de sortir a
l’escenari, el mateix Puntí ens explicava que en aquella actuació al
Zacarias se’l va jutjar malament («Jo no he fallat mai en un concert,
potser el meu germà sí»): ja formava part d’una pel·lícula (un drama)
que està filmant amb guió i direcció pròpies però va acabar dient: «No
vull desvelar res més ja que si no, m’ho robaran els d’Antena 3.» El
nou capítol d’aquesta estranya situació es va viure a l’Heliogàbal, un
petit bar de Gràcia que va fer el possible, amb la millor de les
voluntats, per fer encabir tothom dins del reduït espai, tot i que va
haver d’abaixar la persiana quan l’ocupació va ser completa. A sobre
del minúscul escenari es va veure un Puntí serè i tranquil, alternant
la guitarra, l’harmònica i el teclat i… per fi, centrat no sols a
oferir les seves cançons i alguna novetat sinó també a acabar-les i
completar-les. Una tornada als orígens amb un públic còmplice que abans
de començar encara dubtava sobre si vindria o no, però sense amagar una
veneració malgrat les ensopegades i el silenci discogràfic que dura des
que l’any 2002 va enregistrar Maria. «Com més constipat estic,
millor veu tinc», va dir abans d’atacar un clar referent en la seva
música, Tom Waits. També hi van passar sobrevolant la sala els esperits
de Dylan y Mike Scott (The Waterboys), referents clau per entendre
l’univers Puntí. Amb lucidesa, l’artista abans conegut com Adrià Puntí
va fer un repàs íntim i emotiu al bo i millor de la seva carrera,
començant per Setze Jutges i passant per El gitanillo de Triana, De muda en muda, Si, Anònima in albis, Jeu, Sota una col (disculpant-se per no haver-la acabat bé), un Longui núm. 13 que va aixecar ovacions i un Coral·li amb què va tocar el cel, només superat per la immensa Ull x ull. Amb el somriure i la satisfacció a la cara del públic, Puntí es va voler acomiadar amb una atropellada versió de Conxita Casas de Pau Riba, el tema que li hauria agradat interpretar al Celebratge del Dioptría. «La diferència entre l’Adrià i jo? Doncs que jo toco millor que ell!». Geni i figura i que duri.

Article publicat a El Punt el 10 de desembre de 2006

Música/Lambchop
Lloc i dia: Casino L?Aliança (Barcelona). 7 de desembre.

La veu tremolosa i trista

Xavier Mercadé

Els Estats Units te moltes cares diferents provoquen contradiccions.
Tal i com es va poder viure el passat dimecres a la ciutat de
Barcelona. Mentre al Palau Sant Jordi es repartien mastegots a dojo amb
l?espectacle kitsch de Smack Down! amb gladiadors Pressing Catch
carregats del d?hormones, al Casino l?Aliança del Poble Nou ens
trovavem a Lambchop amb un concert intimista que amaga un sentiment de
culpabilitat provocat per la seva pròpia idiosincràsia. Un país que no
deixarà de sorprendre, tal i com es corrobora amb la notícia de la
compra de la cadena Hard Rock Cafe per la tribu índia dels Seminoles.
Lambchop són un grup ja habitual en els nostres escenaris i festivals.
Sense anar més lluny, el passat mes de maig se?ls va poder veure i
sentir al festival Primavera Sound i han passat en diverses ocasions
pel FIB de Benicàssim. El concert va començar amb retard i amb
l?actuació de Hands Off Cuba, un duet d?electrònica orgànica format per
dos dels músics de Lambchop que van acabar la seva actuació amb tota la
banda principal acoblant les respectives músiques. Un grup encapçalat
per la veu tremolosa i trista de Kurt Wagner i acompanyat per set
músics més, es a dir més o menys la meitat de la nombrosa formació
original de Lambchop. De totes maneres, un excés de personal per un
grup que vol i aconsegueix sonar íntim i introspectiu. El grup va estar
gairebé les dues hores d?actuació a la penombra, mentre que la posada
en escena es completava amb cinc grans globus que servien de pantalles
on eren projectades imatges de natura, platges, carreres d?automòbils
antics o rodeos que il·lustraven els paisatges sonors d?art i assaig
que descriu la seva música. Música de clara procedència country  però
que divergeix ràpidament cap altres estils i contrades allunyades del
seu Nashville natal. Un preciosisme aclaparador que de vegades, com va
passar l?equador del concert, pot caure en una espiral letàrgica
marcada per una veu que transmet la sinceritat i seguretat de l?home
més sensible del ranxo.
Després de dues llargues hores on va repassar a fons el seu darrer disc
Damaged i altres cançons de Nixon, How I quit smoking o Is a woman, al
final de l?actuació amb les cançons The Militant i Decline Kurt es va
saltar el guió que havia seguit durant el concert deixant la guitarra i
mostrant-se més teatral i dramàtic que mai, per acabar recollint els
papers i creuar la platea per situar-se a l?entrada i saludar
personalment al públic que abandonava la sala. I tot sense treure?s la
seva inseparable gorra.
Per cert, que al Casino L?Aliança no li aniria gens malament una
renovació de les butaques ja que a més de velles i incòmodes, els seus
grinyols es van fer notar sobretot en els moments més calmats.

Kid Congo Powers, Sala Be Cool (Barcelona), 5 de desembre de 2006

Mercenari de luxe de les millors èpoques de Gun Club, The Cramps i Nick Cave & The Bad Seeds, el guitarrista Kid Congo Powers es va passejar per la sala Be Cool amb la classe que sempre l?ha caracteritzat. Sense virtuosismes però amb efectivitat, la seva actuació no va decebre tot i que potser li va faltar més mala llet.

Article publicat a El Punt el 9 de desembre de 2006

Música/Kid Congo Powers
Lloc i dia: Sala Be Cool (Barcelona). 5 de desembre.

Llicenciat en underground

Xavier Mercadé

Kid Congo Powers ha estat durant anys un secundari de luxe, un nom que dona llustre i qualitat. En el seu currículum es poden trobar tres dels pilars bàsics del rock underground: Gun Club, The Cramps i Nick Cave & The Bad Seeds, tres grups on va deixar gravada la seva petjada dels millors moments dels vuitanta. La seva visita a Barcelona obeïa a la presentació dels dos primer treballs que ha enregistrat amb el seu nom després de trenta anys de carrera. Dos discs que s?han editat gairebé simultàniament, per una banda el compilatori Solo Cholo on recull enregistraments i col·laboracions fets durant dècades, i Philosophy and underwear, amb temes nous de trinca.
Vestit com un pinxo i acompanyat pels Pink Monkey Birds, amb Danny Hole a la Bateria i Kiki Solis al baix, l?elecció de la sala no podia haver estat més correcte. La sala Be Cool te la zona d?actuacions a un sotan donant l?ambient underground que la música de Powers necessita. Amb una còmode mitja entrada, a la pista hi havia principalment públic format per una vella guàrdia addicta als concerts de Barcelona que consensuaven les vegades que Kid Congo Powers havia visitat Barcelona, amb el següent resultat : amb els Gun Club l?any 1987 al Zeleste, acompanyant a Nick Cave al mateix escenari el 1998, com a mercenari de Julee Cruise al Sònar de 2001 i fa cosa d?un any també va estar a la sala La Paloma de matinada formant part de duet electro Kid & Khan.
Kid Congo no és un músic virtuós però sap ser efectiu i sonar amb un estil propi empantanegat per les aigües del blues i contaminat pel punk. Simpàtic, comunicatiu i fent bromes sobre Nova York i Barcelona, va comentar ?Barcelona és maca però molt cara?. Devia haver a sopar per algun dels selectes restaurants al voltant de la sala (Plaça Lluís Llongueres, a Sarrià-Sant Gervasi) amb les conseqüents clavades. Tot i haver tingut mestres com Jeffrey Lee Pierce, Nick Cave o Lux Interior, la forma de cantar de Kid es va acostar més a la dicció narrativa de Richard Hell o Lou Reed.
Llàstima que el concert en el seu conjunt va sonar massa lineal, Kid Congo podia haver estripat una mica més i haver-lo omplert de  més mala llet. Fins i tot el Goo goo muck dels The Cramps va sonar massa ralentitzat. Tenint en compte que als anys setanta va ser el president del club de fans dels Ramones a Nova York, no haguès estat malament una mica de provocació punk.
Una provocació de la que van anar sobrats els teloners The!Fuck, combo de punk-rock barceloní que, sense arribar als extrems de GG Allen ni a la llengua esmolada de Jorge Martínez (Ilegales), no tenen cap vergonya ni en en dir lo tonto que és el seu públic ni en sortir en pilota picada a escena.

John Zorn, Sala Apolo 29 de novembre
Tot i que el cartell posava en lletres ben grans el nom de John Zorn, aquest només va aparèixer a l’escenari al final de l’actuació. La resta del bolo el genial compositor i saxofonista el va passar a la taula de so manipulant als músics com si fossin titelles. Mike Patton (Faith no More) als crits, Trevor Dunn (Mr Bungle) al baix i el bateria Joey Baron (un llarg etcètera on hi caben des de Gillespie fins Chet Baker, Bowie o Bill Friser) van oferir la banda sonora del que potser s’escolta en el purgatori, amb una brutalitat malaltissa com poques vegades s’ha viscut. Una de les més fortes descàrregues d’adrenalina de l’any.

Article publicat a El Punt el 6 de desembre de 2006

Brutalitat sonora
música/John Zorn

Xavier Mercadé

En el darrer número de la revista Enderrock, el grup de metall extrem Vidres a la Sang declara que «algun dia la música extrema gaudirà del mateix estatus que el jazz». Al grup de Terrassa no li falta raó quan l’eminent compositor i saxofonista John Zorn va presentar dimecres passat a la Sala Apolo Moonchild, un projecte que ja tenia els seus referents en aventures anteriors de Zorn com ara Painkiller i Naked City. Un trio dirigit per ell, en què s’exploren les formes i el nivell d’expressió del hardcore, el grindcore, el noise i altres subgèneres per donar-li un vernís experimental i obert a totes les lectures possibles. En una sala Apolo plena de gom a gom, a sobre l’escenari hi vam trobar Mike Patton (Faith no More) als crits, Trevor Dunn (Mr. Bungle) al baix i el bateria Joey Baron (un llarg etcètera en què caben des de Dizzy Gillespie fins a Chet Baker, David Bowie i Bill Friser), però no pas John Zorn. Tot i que el seu nom era el reclam que figurava en els cartells, aquest s’amagava al darrere de la taula de so, esquivant flaixos, manipulant els músics com si fossin titelles i introduint samplejats i efectes sonors.

Va dir Antonin Artaud (una de les inspiracions del disc juntament amb el músic Edgar Varese i l’ocultista Aleister Crowley): «No ha quedat demostrat que el llenguatge de les paraules sigui el millor possible.» Clenxinat i vestit de negre, Mike Patton es va agafar al peu de la lletra aquesta afirmació acudint a un llenguatge preverbal format per sons, xiuxiuejos, xiscles, onomatopeies, escandaloses escorregudes i sorolls guturals mentre interpretava les notes escrites en un faristol amb les enrevessades estructures de les cançons. L’acoblada secció rítmica de Dunn i Baron funcionava com un rellotge al mig del caos. Un resultat no apte per a puristes, cardíacs o consumidors de músiques més convencionals, una experiència més propera al concepte de Fantômas de Mike Patton que no pas al Masada de Zorn. Durant quaranta minuts la Sala Apolo va viure tota una catarsi vivint la banda sonora del que potser s’escolta en el purgatori, amb una brutalitat com poques vegades s’ha viscut. Una de les més fortes descàrregues d’adrenalina de l’any. Per sort, els limitadors de volum de la sala van funcionar, si no hagués estat així ara parlaríem d’una experiència dolorosa per als timpans.

A la fi del concert John Zorn va abandonar la seva taula de so per saludar el públic i dirigir els músics en la darrera descàrrega de la nit amb Sorceress, un tema aberrant i malaltís però interpretat amb un precisió impactant. Un impacte que va encomanar el públic, que va reclamar al grup que tornés a l’escenari fins i tot quan ja s’estava desmuntant l’equip.