"Músic del mes" és una experiència educativa organitzada pel Consell Català de la Música juntament amb Enderrock que des de l’any 2003 porta a músics reconeguts a diferents aules de secundària d’arreu de Barcelona i rodalies.
Santi Balmes, després de triomfar com la gasosa al Palau de la Música es va haver d’enfrontar com a professor al que possiblement sigui el seu públic més difícil: “El millor de que vinguis tu és que ens perdem una classe” el saluda un dels que durant 60 minuts serà alumne seu...
“A veure, quins grups o artistes coneixeu?”, interroga obrint foc. Molts no dubten a dir en primer lloc a El Barrio, d’altres citen a Estopa i el més agosarat s’atreveix amb Violadores del Verso. “Per on escolteu habitualment la música?” La resposta és unànime i alhora sorprenent: a través del mòbil. "Facebook, MySpace, Twiter, Fotolog?" no, molts d’ells prefereixen Tuenti. I a partir d’aquí el desert, no hi ha més referents ni tampoc sembla que hi hagi gaire interés amb el que els pugui explicar.
La classe que va impartir el Santi va tractar sobre el món de la música i els seu funcionament. Si per a mi resulta xocant sentir la organització de la indústria del disc explicada en pretèrit imperfecte, per a xavals de 12 i 13 anys és senzillament una marcianada.
I heus aquí la meva palla mental i la meva xapa particular:
aquests xavals han nascut amb el mòbil a la butxaca i l’iPod enganxat a les orelles. Però amb què l'omplen? Un cop eliminada la indústria i el gruix econòmic que movia, quina música els arriba des de mitjans mainstream? per la televisió únicament els anuncis de politons que es passen de bluethoot en bluethoot, música dels anuncis i molt poc més (i “El patito feo”, però aquesta és una altre història que mereix una anàlisi a part i que atrau a més públic que El Barrio: 4 representacions al Sant Jordi amb tot el peix venut).
Les xarxes socials són la solució? segons Santi Balmes, si. Són la manera més democràtica de distribuir la música, un espai “on la gent es converteix en fan i promotor alhora” gràcies al màrketing viral.
Hi ha molta feina a fer, des de les escoles, els músics, les famílies i els mitjans de comunicació. Fa un parell d’anys, en la sessió de "Músic del Mes" que va fer Lluís Gavaldà, tots vam quedar molt parats al comprovar que gairebé ningú de classe sabia qui era Bruce Springsteen.
Quan resulta que estem vivint la època de la història del rock en que hi ha mes possibilitats per escoltar-ho absolutament tot amb una simple connexió ADSL, possiblement també estem vivint el moment en que existeix més incultura desconeixement musical de base.
Arctic Monkeys, sala Sant Jordi Club (Barcelona), 6 de febrer de 2010
Si féssim cas als fòrums d’opinió dels seguidors d’Arctic Monkeys sobre el seu tercer disc “Humbug”, el Sant Jordi Club hauria d’haver quedat desèrtic ahir la nit. Però l’amor de fan pot molt més que un disc moderadament arisc i que no entra a la primera amb tanta facilitat com els seus dos primers i efervescents discs.
Les colònies que es van marcar els micos de l’àrtic al desert de Mojave a cal Josh Home (Queens of the Stone Age) han fet crèixer la banda. Alex Turner ja no porta la guitarra a l’alçada de les aixelles i no dona la sensació de no creure’s tot el que està passant al seu voltant mentre l’acné i els grans li solquen la cara. Ara s’ha fet gran, surt a l’escenari amb ulleres fosques, grenyes que li tapen la cara i fins i tot fan versions de Nick Cave & The Bad Seeds (“Red right hand”). Això si, ja tinguin un, dos o tres discos, els seus concerts duren exactament el mateix: una hora pelada més bisos.
Amb un muntatge de so (millorable) i de llums encegadores (*) dignes d’estadi, els Arctic volen entrar a una lliga superior. Per això ja utilitzen els que sembla ser ja imprescindibles canons de confetti, tenen fans esperant des de les set i mitja del matí per entrar al concert, i ells en canvi, han perdut la innocència i han endurit el seu so. Més que escurçar les distàncies amb Franz Ferdinand, sembla que vulguin recollir el relleu que van deixar els Strokes tirat al mig del camp. Abans semblaven ser un grup que llençava les notes a l’atzar i miraculosament s’ensamblaven amb un resultat amb més èxit que el sidral. Ara fan cara de nens dolents que han conegut el costat dolent del rock and roll i somien en ser els protagonistes d’una peli de Guy Ritchie.
(*) Com diu el company Luís Lecumberry al seu Fotolog: “Què difícil es poden fer de vegades les coses fàcils”. A més de signar un contracte i limitar el número de fotògrafs a mitja dotzena, ens vam haver d’enfrontar amb una il·luminació hipersaturada de colors càlids i contrallums animals a les que se li havia d’afegir la maledicció del fum sintètic. Sort que tenim suficients recursos per sortir del pas, però amb aquests condicionants no es treballa gaire de gust.
Ràbia Positiva, Cotxeres de Sants (Barcelona), 5 de febrer de 2010
Sants es va cremar de nou. Ràbia Positiva, la seva banda de hardcore més representativa, cremava les naus i deia adéu després de més de quinze anys de carrera i carretera. I ho van fer, esclar, al cor del barri en unes Cotxeres de Sants que, incomprensiblement, tenien la calefacció posada en una nit que el color i el calor el van donar el grup i el públic.
I com deia el mestre:
"Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques."
rockviu |
Concerts |
divendres, 5 de febrer de 2010 | 09:53h
Backyard Babies, sala Bikini (Barcelona), 4 de febrer de 2010
Sembla que va ser ahir però ja han passat dotze anys des de la primera vegada que vaig veure als Backyard Babies en directe per primera vegada. Va ser un concert en una atapeïda sala Mephisto, amb la suor caient del sostre i la sala convertida en una piscina de cossos amuntegats. Vaig arribar tard i a sobre tenia la comanda de fer una foto guapa del Dregen per posar-la de portada al Ruta 66. Finalment vaig aconseguir pujar a la barra i fer les fotos gairebé a sobre l'escenari.
Les coses han canviat amb els anys, ahir a Bikini el públic estava una miqueta més civilitzat. Però el que si que no canvia és la mala llet que destil·len encara aquest suecs a sobre l'escenari. Veure a Dregen utilitzat la seva gitarra a cops de destral és un plaer únic, tota una bèstia de les sis cordes que va comptar amb la ovació del públic des del primer moment. Llàstima que no vaig poder quedar-me tot el concert ja que havia d'anar a l'altre punta de la ciutat a omplir la càmera amb més música.
The Cramps, sala Zeleste (Barcelona), 22 de novembre de 1991
The Cramps, sala Zeleste (Barcelona), 23 de març de 1990
El món ja ha sobreviscut un any sense la presència malaltissa de Lux Interior. Pel que veig, hem sobreviscut força bé però encara trobem a faltar el seu somriure embogit abans d'entonar la seva versió del "Surfin' bird".
Ara fa un any vaig dedicar-li un post amb les imatges que tenia en arxiu (en aquells dies jo estava a l'hospital per la ja oblidada pancreatitits). Aleshores ja anunciar que qualsevol altre dia penjaria les dels seus concerts al Zeleste de l'any 90 i 91. Doncs bé, aquí les teniu recent tretes de l'escànner.
Quimi Portet, Teatre Joventut (L'Hospitalet de Llobregat), 30 de gener de 2010
Darrerament crec que tinc problemes amb la càmera. Em surten junts
personatges que feia una dècada que no es veien, em treu a Julian
Saladarriaga i a Santi Balmes ensenyant el cul al mig del Palau de la
Música, David Mullor dels Ix! sense els seu inseparable capell (molts pensàvem que el portava enroscat) o a
Helena Miquel en roba interior.
El més greu ha arribat amb Quimi
Portet, astre intercomarcal de coneguda bellesa, evidentment sexi i
ben plantat, que ahir mateix em feia arribar a aquest bloc la seva preocupació i la
de la seva família pels caretus (sic) amb que l’he retratat aquesta
darrera setmana en diferents aplecs intel·lectuals.
Posat el tema en mans dels experts, han descobert meravellats que la meva càmera també te el poder de fer fotografies en moviment sense que calgui cap pista de vídeo. Tota una mostra fefaent dels prodigis que pot fer aquest instrument. No sé si deixar-la així o portar-la als entortolligats camins del servei tècnic de Nikon (Finicon) i que tot torni a la normalitat.
Quimi Portet, Teatre Joventut (L'Hospitalet de Llobregat), 30 de gener de 2010
Més tranquil, més reposat però sense deixar-se la ironia a casa. A canvi ens regala un dels seus millor discos, "Viatge a Montserrat" que li ha valgut el Premi al Millor Artista de l'Any de la revista Enderrock; un discurs apte per totes les classes socials (intel·lectuals, noblesa i treballadors) i moments pletòrics com l'acostament al heavy metal que fa a "Kyrieleison" o el retrobament amb la líria de "Massa".
El set list de Quimi Portet (llàstima que es deixés "La Rambla" i "Matem els dimarts i els divendres" que hi tenia apuntat)
Ix!, La Farinera del Clot (Barcelona), 29 de gener de 2010
La nit de divendres, després de veure el cul de Santi Balmes i les calcetes d'Helena Miquel, un cop passada la mitjanit i a la Farinera del Clot, els Ix! van reblar el clau a un strip-tease potser més emocional, potser més ingenu: el seu cantant David Mullor va sortir sense el seu característic barret!
I ja posats no podem menys que recomenar de tot cor el segon disc dels Ix! de Cadaquès, "L'ingenu és lliure". Si voleu el podeu pillar directament a ells aquí.
Love of Lesbian, Palau de la Música (Barcelona), 29 de gener de 2010
Després de reunir a El Último de la Fila i el ressó que ha tingut (aquí i aquí m'han fet pujar l'ego a un límit estratosfèric) ens hem posat el llistó molt alt en aquest bloc, però no insuperable..
Voleu veure a Santi Balmes ensenyant el cul? aquí el teniu.
No n'hi ha prou? Voleu la boda entre Carlos Cros i Joanra Planell (baixista de LOL)?
Voleu veure'l amb ulleres-de-pasta (sense vidre) com a "homenatge a una generació"?
El líneas generals: la il·luminació semblava que la portés el pitjor dels seus enemics, un so millorable i ells... fantàstics!
Élena, Palau de la Música (Barcelona), 29 de gener de 2010
Ja ho se, marranots! vosaltres heu vist molt "Doctor Slump" i el que voleu veure són les calcetes de la senyoreta Yamabuki... perdò, volia dir d'Helena Miquel!
rockviu |
Crònica |
dijous, 28 de gener de 2010 | 09:53h
Recordant Marc Grau, sala Bikini (Barcelona), 26 de gener de 2010
Més enllà de les anècdotes que podien passar en els camerinos, l'homenantge a Marc Grau va tenir els seus protagonistes a sobre l'escenari oferint un concert memorable i emotiu.
Homenatge a Marc Grau, sala Bikini (Barcelona), 26 de gener de 2010
El que no ha pogut unir en dècades les més suculentes ofertes per retornar als estudis de gravació o als escenaris, ho va aconseguir ahir una cosa tan simple com l’ajuda de l’amistat per recordar Marc Grau (1954-1999). Casualment la darrera fotografia que vaig poder fer d’El Último de la Fila junts va ser fa deu anys, el 3 de maig de 2000, en el primer homenatge que es va fer a Marc Grau.
Sense rancúnies ni enveges, però sense anar més lluny que una encaixada de mans i una conversa distesa als camerinos de Bikini, no van compartir escenari. I ja que hi erem i la cosa pintava bé vaig aconseguir posar dins de la meva càmera fins a cinc components que han passar per les files d’EUDLF (de dreta a esquerra: Juan Carlos García, Antonio Fidel, Pedro Javier Hermosilla González, Manolo García i Quimi Portet) units en record del company absent.
“Ves per ón, que podràs vendre aquesta foto per milers d’eurus!”, em deia rient-se en Quimi, potser conscient que la meva vanitat em portaria penjar-la en aquest bloc abans de treure-la a subhasta per les agències.
Segons va confessar Quimi en la seva actuació: “El Último de la Fila va ser l’únic grup format per guapos”. Podeu jutjar:
Demà penjaré la resta de fotos del concert d'homenatge a Marc Grau i la crònica corresponent.
NoWayOut, sala Sant Jordi Club (Barcelona), 24 de gener de 2010
Billy Talent, sala Sant Jordi Club (Barcelona), 24 de gener de 2010
Sight& Sounds, sala Sant Jordi Club (Barcelona), 24 de gener de 2010
La idea de l’“Under 18” és més que acceptable: concerts enfocats al sector de públic adolescent i menor d’edat, sense venda d’alcohol (això a dins, a fora hi havia els llauners de cada concert) ni tabac (això tampoc és gaire problema ja que en els locals municipals n’està prohibit), un cartell atractiu i, el que és millor, horaris accessibles. Però a canvi el públic es veia sotmés a un allau publicitari aclaparador i gens subliminal amb pancartes de telefonia mòbil per tot arreu, anuncis de refrecs de cola zero projectats a la paret i espònsors fent-se notar visiblement regalant penjolls amb les seves ofertes. No se que és millor...
I un petit avis als de seguretat: nosaltres sabem cuidar el nostre equip, no cal que vostès en tinguin tanta cura. Sabem quan l’hem d’utilitzar i quan l’hem de mantenir amagat a la bossa. I si se’ns ocorre trencar les normes, nosaltres en som plenament conscients de fer-ho i d'acatar les conseqüències. No cal que es trenquin el cap per fer-nos deixar els equips en espais sense cap mena de seguretat o en consignes on tenen un cartell ben gran i clar on es treure de sobre qualsevol responsabilitat sobre els objectes dipositats. Ja som grandets. I, a més, com ja he demostrar en aquest bloc amb la Lumix LX3, avui en dia hi ha càmeres compactes (que les porten el 90% del públic) que —ben usades— poden donar tant bons resultat com un equip professional.
Samitier, bar Alfa (Barcelona), 21 de gener de 2010
Espart, bar Alfa (Barcelona), 21 de gener de 2010
Dues bandes que es van foguejar en les semifinals del Sona 9 i que ara volen en solitari amb els seus discos sota el braç. Dos grups que el seu hàbitat natural és el format elèctric i que van haver de refer les seves cançons per presentar-les en els dijous acústics del gracienc bar Alfa.
El Barrio, Palau Sant Jordi (Barcelona), 22 de gener de 2010
Quan vaig passar amb la moto per Plaça Espanya la situació no era normal ja que no hi havia el clàssic formiguer que es forma abans d’un concert multitudinari al Sant Jordi. La pujada pel carrer Lleida la vaig fer gairebé en solitari. Tot el problema de trànsit estava a la part del darrera del Sant Jordi: el públic d'El Barrio no és de Barcelona, tots venien de les Rondes provinents de Badalona, Santako, Korneyà, L’H i altres poblacions de l'extraradi de la ciutat. Allà una veritable munió de públic pujava amb el seu barret ja posat disposat a viure una experiència gairebé religiosa.
La rampa habitual per on entrem els fotògrafs estava tancada amb cadena i forrellat, a les taquilles no n’hi havia cap específica per premsa. Finalment trobo l’entrada corresponent i allà m’espera un de l’equip d’El Barrio amb un únic photopass a les mans. Mai hagués imaginat que per un músic capaç de congregar més de 30.000 concerts esgotant les localitats de dos Palau Sant Jordi, només un sol fotògraf s’interessi en reflectir-ho per la posteritat!
Encara més, si vaig tenir tot el foso per a mi solet, també va ser al·lucinant ser l’únic inquilí (si, estava jo sol solet!) de la zona de premsa!!! Conclusió? A El Barrio la premsa l’importa tant com a la premsa l’importa El Barrio. El món continua rodant sense que s’hagin ni d’interactuar ni de necessitar-se l’un a l’altre. El Barrio te prou públic (repeteixo: 30.000 persones esgotant dos dies per un artista amb nou discos al carrer) com per fer i desfer el que li surti dels pebrots. (A mode d’excepció em consta que també era per allà en Lluís Troquel d’El Periódico)
Tants caps, tants barrets El públic es va prendre el concert com una festa, tota una celebració. Allò superava la definició de fenomen, amb més de la meitat del públic amb el barret posat, un talismà que els identifica amb el que passa a l’escenari i que es converteix en una senyal d’adoració a una figura gairebé mística.
Molt poques vegades he vist (i parlo des de l’experiència: al Sant Jordi he vist des de Rocío Jurado o AC/DC fins els Power Rangers passant pels Backstreet Boys o Julio Iglesias) l’esclat d’alegria i el soroll que es va muntar quan va sortir a l’escenari. Des del minut 0 tothom estava de peu cantant i ballant cada una de les cançons d’aquell senyor amb barret. “Tu si que vales!” era el crit amb que ovacionaven cada cançó. La puta locura.
I com és ell? La seva sortida a l’escenari va ser molt similar a la de Marilyn Manson a la gira de 2003: sortint del terra de l’escenari, envoltat de fum i assegut en una cadira de fusta. Les semblances gòtiques també anaven en el seu abillament: levita de cuiro fins els peus tapant un cos grassonet, guants negres sense dits, botes militars, ulls pintats amb brotxa i ungles també de negre.
Musicalment la cosa tira cap a Medina Azahara quan es posa rockero o tomba cap a Manolo García en els moments més afortunats, d’altres s’acosta a un simple flamenquillo de banda sonora d’autos de xoc. I les lletres són mes aviat dubtoses, carregades d’una poesia simple (“Tanta hambre, tanta guerra y tanto melodrama, / a mi el cambio de clima me afecta / cada vez que salgo de mi cama / a mi me afecta porque no me pongo pijama” diu a “Moda”), i en ocasions un pèl discutibles (“el presidente no ve la muerte de un inocente” va improvisar en una buleria).
A mode de conclusió precipitada Als Estats Units tenen a Michael Bolton, els britànics a Tom Jones, els catalans en tenim més que de sobres amb Miquel del Roig, i els espanyols tenen a El Barrio.
Jesse Dee, Harlem Jazz Club (Barcelona), 20 de gener de 2010
Sovint les comparacions són odioses però en aquest cas resulten inevitables. Quan fa pocs dies que Eli Paperboy Red ens va deixar amb el cos tremolant després de la seva actuació a la sala Apolo, resulta fàcil veure a Jesse Dee com un deixeble avantatjat del noi dels diaris o de James Hunter.
L'escena neo-soul segueix creixent amb pasos de gegant amb aquesta gola privilegiada hereva de Sam Cooke i Otis Redding que va oferir una actuació memorable en el recollit escenari del l'entranyable Harlem Jazz Club. Després d'aquest suculent tast esperem veure'l d'aquí a poc amb tota la seva banda completa.
The Rolling Stones, Estadi Olímpic (Barcelona), 16 de juny de 1990
The Rolling Stones, Estadi Olímpic (Barcelona), 20 de juliol de 1998
The Rolling Stones, Monte do Gozo (Santiago de Compostela), 15 de juny de 1999
The Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 29 de juny de 2003
The Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 20 de juny de 2007
Un dia rebo una trucada i ja només en veure qui és el remitent ja me n'alegro. Mariano Muniesa es una d'aquestes persones que han dedicat tota la seva dia al rock. Què vol tot el que tingui dels Stones per un llibre? Cap problema i sense cap compromís! En Mariano és d'aquelles persones en paga la pena confiar a cegues, sigui el que sigui ho farà amb la millor de les voluntats lluitant contra tota mena d'elements fent prevaler el seu amor de fan.
Mostra de la seva tenacitat és aquesta joia anomenada "Los Rolling Stones en España (Historias de blues, bourbon, amor y rock'n'roll)" editat amb tota mena de luxes per Quarentena Edicions. Un recull de totes les anècdotes i històries que hi ha hagut al darrera de cada actuació dels Rolling Stones a l'Estat espanyol, escrit en primera persona com a seguidor de la banda que és, amb testimonis d'excepció i un bon munt de fotografies entre les qual n'hi ha un bon grapat de meves (només falten les de 1990 —la primera del post en b/n— ja que no les tenia encara escanejades quan em va demanar el material). Una joia per llegir a fons, amb la mateixa passió que hi ha posat l'autor en escriure'l.
Joan Miquel Oliver, Palau de la Música (Barcelona), 15 de gener de 2010
Mirada trista, kimono negre i curt en paraules, Joan Miquel Oliver és l'autèntic bombó mallorquí. I més quan surt envoltat d'un polo de llimona i un polo de menta en forma de ballarines vestides de color groc i verd. Amb l'amargor de la bona xocolata però també refrescant com el gelat, dolç en els bons moments que ens fa passar mentre es desfà al paladar.
Perseguit per les seves ombres, amb cançons concretes que esclaten bombolles de sabó el guitarrista d'Antònia Font és creador de petites miniatures que s'expandeixen en universos particulars. Només per la grandesa guitarrera de "Lego", on va demostrar ser un deixeble avantatjat de Kevin Ayers, aquest concert hauria de passar també a la petita història de la música del país.
