rockviu |
Concerts |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 09:35h
U2, Camp Nou (Barcelona), 2 de juliol de 2009
Digue-m’ho ben clar des d’un principi: els U2 són uns classistes i discriminadors. Per a ells “la mida si que importa”.
La sorpresa d’ahir (al tanto, com sempre parlo a nivel professional com a reporter gràfic) va ser de bones a primeres saber que els fotògrafs estem segregats, que hi ha dos grups: els d’objectiu curt i els de teleobjectiu, sempre segons la llista que tenien els encarregats de premsa. Això vol dir qui la te més llarga? no pas, allà no hi havia ningú amb una cinta mètrica. Teleobjectiu volia dir situar-nos a la quinta forca i objectiu curt era al foso frontal de l’escenari.
Com ja es podia suposar, la distinció entre fotògrafs ha estat molt clara i contradictoria: els diaris i les agències (els que habitualment tenen un equip fotogràfic més potent i car) al davant, la púrria de la premsa musical (un grapat de morts de gana que ho fem més per afició que no per les peles) ens han col·locat a prendre per cul. La culpa? com sempre la figura mítica del “guiri”, sense veure la incongruència que aquesta decisió suposava. Doncs a fer fotos amb unes precioses vistes generals de la grapa amb tot de mòbils, Mochilaman's i braços al mig. Per sort també tenim recursos per posar-nos a l’alçada del 95% del públic que anava armat amb les seus propis artilugis per captar imatges.
I el concert? massa per tant poc. Quan ja passem a parlar d’espectacle més que de concert, d’escenificiació més que de cançons, cal treure-li tot el suc a l’espai creat expressament. I aquests U2 no ho han fet.
Jo sóc d’aquells que els va veure al 1987 al Bernabeu (aquí ho vaig explicar) quan van anar a Madrid a presentar el “The Joshua Tree”, i amb aquesta era ja la cinquena vegada que els veia i per tant tinc un cert conexiement de causa. He vist altres vegades triomfar als irlandesos amb un escenari pelat sense més escenografia que Bono il·luminant a The Edge amb un focus de cinema. Però el d’ahir va ser un despropòsit de ferralla desaprofitada. Si et muntes un circ d’aquesta mena a la teva mida, al menys et podries recòrrer tots els racons. Un treç del públic podria demanar que els hi tornessin el preu de l’entrada ja que l’únic que han vist ha estat l’esquena de Bono i companyia durant dues hores i mitja. Tantes passarel·les per no res, per quedar-se quiets com estaquirots mirant el tot moment el gol nord de l’estadi com en un concert estàndard. Un dinosaure amb les urpes sense ungles.
El repertori correcte, no m’esperava ni més ni menys d’ells. Em va agradar especialment el moment “Desire”, mentre que l’homenatge a Michael Jackson va incloure un fragment de “Billie Jean” i de “Don’t Stop ‘til get enough”
Moment més odiós? “Volem ser els vostres amics, però amics de veritat i no com Bruce Springsteen o Coldplay”. Ridícul, senyor Bono, ridícul, semblava un nen ric al pati d'una escola pública fent amics amb la seva bossa plena de gogos, caps i tazos de Ben 10. ... / ...
Roger Hodgson, Poble Espanyol (Barcelona), 1 de juliol de 2009
Vaig sortir del Poble Espanyol més amb la sensació haver vist una bona cover-band que no pas al geni creador dels millors moments de Supertramp (grup que reconec tenir-lo posat al meu iPod). Pensava que en aquest quart de segle les seves cançons haguessin crescut, canviat, reformat... però no, és un repertori que ja va crèixer adult i tal i com es va parir, així s’han quedat.
Tot i la senzillesa de la posada en escena (ell als teclats i/o guitarres, i un company encarregat de donar soport vocal, pianos i vents) els temes van sonar sense ni una sola variació de l’original, sense sortir-se’n del camí ni un sol moment, sense enlairar la seva ànima. Bé, potser això és el que el seu públic buscava i ell els hi ho va oferir sense cap colorant ni conservant.
Per cert, senyor Hogdson, els reporters gràfics no sóm paparazzis.
Ry Cooder + Nick Lowe, Sant Jordi Club (Barcelona), 30 de juny de 2009
Just al darrera del Sant Jordi, allà on els carrers de Barcelona gairebé perden el nom, es va oficiar una cerimonia que no per la seva senzilleza perd el seu encant. Dos amics, dos vells amics (Ry Cooder i Nick Lowe) a sobre d’un escenari que els hi anava gran i gaudint amb el que millor han sabut fer tota la vida: la música.
Potser no calen ni pasarel·les, ni escenaris amb urpes i ni tan sols focs d’artifici (eps, una proposta també vàlida, a tots ens agrada l’espectacle), simplement n'hi ha prou amb la complicitat entre els músics i un repertori arrelat al més profund de la música americana.
Si algú vol veure la samarreta que segurament menys s’ha venut en un concert fet a Catalunya (només vaig veure algún guiri provant-se-la), la pot veure a vull llegir la resta de l’article.
Quan fa cinc anys va sorgir la proposta d’un festival a Arbúcies amb un cartell format per bandes catalanes d’adscripció independent, van sorgir veus fatalistes dient augurant un futur més aviat trist, repetitiu i sense relleu. Mitja dècada després la realitat ha demostrat el contrari amb una escena que va creixent i ampliant-se tant en quantitat com en qualitat i que te al popArb com a catalitzador d’aquest nous sons. El temps no ha fer més que reafirmar la filosofia del festival.
Ramones, Palau d’Esports (Barcelona), 8 de febrer de 1989
El meu procés d’aprenentatge ha tingut molts daltabaixos, i fins i tot moments incomprensibles. Tres rodets sencers, més de cent negatius en blanc i negre (això fa vint anys era molt, moltíssim) tirats des de primera filera del concert dels Ramones... i només tres fotos més o menys salvables. Eren els anys que tenia un pis compartit al carrer Tamarit, al costat del Palau d’Esports, quatre parets que es convertien en el lloc de pas, parada i fonda de molts colegues per posar-nos torradíssims abans i després del concert. Si, ja se que això no és excusa...
Cal tenir en compte que la bogeria de passar-me tota l’actuació a les primeres fileres (no, en aquella ocasió no tenia photopass) dels Ramones, te el seu mèrit. I allà estava fins que, de cop i volta, des del visor de la càmera vaig veure una mà que s’atançava i me la començava a estirar. Tot va anar molt ràpid: era la mà d’un encarregat de seguretat a qui no li agradava que al mig de tot el merder hi hagués algú disparant fotografies (desenfocades i mogudes), algún amic que tenia a la vora, crec que Joan, en veure l’acció li va etzibar directament una hòstia a la cara... i ja estava el merder muntat mentre jo deixava el meu lloc a l’avantguarda i corria a amagar-me entre la multitud mentre Joey Ramone cantva allò de “Hey ho, let’s go”.
Killwistch Engage, sala Razzmatazz (Barcelona), 22 de junyo de 2009
Potser massa melòdics pels trashers i potser massa trash pel públic més convencional. Sigui com sigui, una grata sorpresa trobar-me'ls i descobrir-los com a teloners de Korn.
I per primer cop vaig poder gaudir (mirant, es clar, jo allà dins no em fico ni boig) d'un Wall of Death. I què collons és això del "mur de la mort"? Molt fàcil i senzill: uns a la dreta, els altres a l'esquerra i quan comença la cançó tots al mig, al més pur estil Braveheart. No ho pilles? doncs mira aquest vídeo:
Puppetmastaz, SònarKids-CCCB (Barcelona), 21 de juny de 2009
L’esplanada que hi ha entre el Macba i el CCCB on les tardes anteriors estaven plenes de cossos guiris carregats de química i física, veure-la avui diumenge plena de carrets de nadó, nens i xavals de totes les edats era una imatge gairebé perversa.
El SònarKids només començar ja semblava morir d’èxit. Allà on hi havia unes previsions d’assistència més aviat modestes es va veure afectat per una afluència important i visible de pares, mares, tiets, avis (i també nens) per una oferta més aviat fluixa. Per les cues allò podria semblar l’odiós Festival de la Infància però sense marques i sense xiringuitos de La Caixa. La música era la excusa però gairebé no n’hi havia gaire, massa espais en silenci. Cap actuació en directe (al Sònar es coneix com a ‘live’, però per a mi són senyors tocant per exemple una guitarra, baix i bateria endollades), unes titelles acartonades fent hip hop (en anglès) impossibles de seguir sota la calorada implacable, dj’s, un senyor al Hall xerrant i posant vídeos del Youtube... res que per la tarda ni m'he plantejat de tornar-hi.
Jugar amb peces de Lego normals i corrents era només accessible per majors de 5 anys no fos cas que els nens se les mengessin; uns tallers propis d’un matí de festa major, cues per pujar a un skate normal i corrent; el Reactable col·lapsat, 18 euros per una samarreta i els mateixos preus a la barra que en el Sònar normal i corrent. Faltava una miqueta més de risc i transgressió i una xic menys d’aglomeracions. En definitiva, ens em cansat molt de voltar amunt i avall però no ho hem disfrutat.
Una mostra més de que els pares volem que els nens facin el mateix que nosaltres i, de nou, no ens en sortim.
Anímic, Sònar-CCCB (Barcelona), 20 de juny de 2009
Aquest matí l’Adrià i jo ens em acostat al Sònar per veure principalment als Anímic. Gran banda, gran disc “Himalaya” i gran concert.
Anar al Sònar de dia un dissabte al matí és una sensació estranya, de ressaca monumental i generalitzada. Allà on per la tarda no si cabrà per l’amuntegament de cossos torrats, tocats i truncats, però pel matí s’hi podia passejar sense ensopegar amb res: el temps semblaca aturat, tot el Sònar era per nosaltres. A l’àrea de premsa ens hem cruspit un paquet de galetes i al CCCB hem vist la col·lecció d’instruments del SonarMàtica sense aglomeracions de cap mena.
Allà el japonés Yuri Suzuki li ha posat en marxa un enginy consistent en un tren que sonava per sobre de cercles de vinil amb una agulla de tocadiscs incorporada. També ha pogut jugar amb el pitch d’un tocata amb cinc braços.
Però on ha triomfat l’Adrià ha estat amb el Reactable. Ja fa setmanes que l’Adrià em sorprén de com sap fer anar la pantalla tàctil del l’iPod Touch, desbloquejant-lo i escollint els jocs que vol jugar. Però amb la taula del Reactacle i els seus elements s’ha superat deixant fins i tot bocabadats als encarregats de la instalació. Està clar que les noves generacions ens guanyaran per golejada davant les pantalles tàctils, i ens diran que els grans som uns carrosses per utilitzar trastos paleolítics com el ratolí de l’ordinador.
Grace Jones, Sònar-Fira Gran Via (L'Hospitalet de Llobregat), 19 de juny de 2009
És tot un plaer fotografiar a aquesta senyora encara que sigui la típica diva andrògina a qui li agrada començar les concerts amb una hora de retard i que les seves actuacions siguin un passi de models i un canvi de barret en cada cançó. Però un bon espectacle, en definitiva.
Llàstima d'haver-ho de fer en un foso ple a petar de gent pegant cops de colze, sense gaire ètica però, això si, molta estètica. És un dels peatges que s'han de pagar en els festivals.
Luomo+ Jack Shears (Scissor Sisters), Sònar-CCCB (Barcelona), 18 de juny de 2009
Quina casualitat que la unica actuació que ahir vam enxampar al Sònar fos la de Luomo en que Jack Shears dels Scissor Sisters hi va fer una col·laboració.
No és que jo sigui un gran amant del Sònar, sempre m’ha semblat una gran foguera de les vanitats i una màquina per vendre fum molt ben embolcallada, on el públic arribar d’arreu del món (si, molts, i molts guiris) va més atret per l’hedonisme deixan el fet musical a un simple reclam. Però ahir vaig tenir la impressió de desolación, de capa caiguda. Era entrar en qualsevol espai dels que hi ha al CCCB sense la il·lusió de trobar-me cap sorpresa o qualsevol cosa que em pugués cridar l’atenció. Només esquivant cossos vermells com a gambes que no saben on són ni què fan allà. A veure què passa el dos dies que queden de Sònar.
I amb aquest arribem a la xifra màgica dels 1.000 apunt publicats a Rockviu. Un miler d’històries i (més d’) un miler de fotografies... En Gerard —que va al Sònar des de que tenia tres mesos, encara que sigui a acompanyar-me a buscar l'acreditació— va intentar ahir tocar l’"Aniversari Feliç" amb un theremin però no se’n va sortir.
Robbie Williams, Palau Sant Jordi (Barcelona), 25 d'octubre de 2003
L'any 1997, just quan acabava de deixar els Take That, es va passar pel Zeleste i durant la horeta justa de concert només es va dedicar a tocar-se el paquet i a provocar barroerament a les adolescents que tenia al seu davant, histèriques, es clar. Un parell de noies van estar a la porta de la sala des de feia dies i es van haver d'empassar el públic que va anar a veure als Machine Head i als Ocean Colour Scene els dies abans. A base de trobar-me-les cada nit crec que fins i tot els hi vaig fer una foto.
Sis anys més tard Robbie Williams va tornar com una autèntica estrella del rock. Seguia tocant-se el paquet complusivament, però ara amb un show memorable.
Des de aleshores no ha aixecat cap. Estrelles del pop i del rock per usar i llençar...
Rosendo, Plaça Catalunya (Cornellà), 13 de juny de 2009
Avis a navegants: que cap grup, ni que sigui una vella i respectable glòria, es posi com a teloners a La Banda Trapera del Rio. Tenen totes les de perdre, encara que sigui el venerable rocker de Carabanchel.
Compartir Dóna Gustet, L'Antic Teatre (Barcelona), 15 de juny de 2009
Espectacular la presentació que ens ha fet avui Marc Sempere del disc i del projecte "Compartir Dóna Gustet". Mentre explicava a la premsa totes les flors i violes de la història anava preparant una paella que, posteriorment, s'ens hem crospit tots els presents. I mentre es feia l'arròs, hi ha hagut temps per la improvisació musical (amb queixes veinals incloses).
Aquí hi ha la web oficial i aquí, aquí i aquí ho expliquen també, i qui vulgui també pot pillar-se l'Enderrock d'aquest mes de juny on hi ha un avançament en el disc "Vinga Va!"
La Banda Trapera del Rio, Plaça Catalunya (Cornellà), 13 de juny de 2009
Demà ja penjaré la crònica del tot el que va succeir ahir, que va ser molt i molt gran, per avui només deixo una reflexió. La Trapera és un grup nascut al 1976 en un país que no estava preparat per assumir-los i que durant tres dècades han fet crèixer la seva llegenda. Segons sembla la societat actual tampoc sembla preparada per assumir-los: a mig concert la policia local de Cornellà va definir l’espai de davant de l’escenari com una “zona d’alt risc” només pel fet de caure unes poques llaunes de cervesa a l’escenari, i els equips anti-avalots estaven preparats al darrera de l’escenari per quisapquè mentre que forces de seguretat envoltaven el backstage.
Los Negativos, La [2] (Barcelona), 11 de juny de 2009
Va ser com una regressió, un flashback en tota la regla a més de vint anys enrera. Va començar a sonar “Bagdad” i Carles Estrada es va acostar a la primera fila descobrint encuriosit qui havia vingut al retorn al món dels vius de Los Negativos. Jo també vaig mirar la cara de la gent que m’envoltava —el públic i els que estaven a l’escenari—: a tots els podia treure vint anys i reviure les nits en el club del porc violeta, envoltat de cigarres panamenyes, menjant bolets en formol i dins d’una habitació realment petita. Tota una colla de graduats en underground que es retrobaven dues dècades després per veure al grup que mai va triomfar però que ens va regalar una col·lecció de cançons perfectes per escoltar amb les botes de vellut, les camises d’amebes i el serrell tapant la part de la humanitat que no volíem veure. Si, “Piknic Caleidoscópico” ha de ser considerat com una obra cabdal del pop català.
El temps va ser la roda que va xafar les papallones sense cap raó, però encara queden les cançons i les ganes de tornar-hi de l’Alfred Calonge i el Carles Estrada —en Valentí Morato i en Robert Grima no s’han volgut apuntar— han configurat un retorn digne que els converteix en els veritables dandies entre les escombraries.
