Després que, l’any 2009, els germans Gallagher decidissin formalitzar les seves desavinences i donar per acabada la història d’Oasis, cadascú ha seguit camins en solitari, amb resultats força diferents. El primer de moure fitxa va ser Liam, amb el projecte Beady Eye, que va passar amb més pena que glòria. Però Noel, en companyia dels High Flying Birds, en canvi, ha demostrat que es va endur a la butxaca el talent per fer cançons. Amb tot el paper venut des de feia mesos, el concert de Noel Gallagher al Razzmatazz va ser una autoafirmació no només del seu present sinó també d’un passat ple d’èxits guanyat per mèrits propis.

L’inici del concert amb dos temes d’Oasis, (It’s good) to be free i Mucky Fingers, va servir per fer un exercici d’abstracció en no veure el germà enfadós cantant i mirant el sostre de la sala amb les mans a l’esquena. El germà gran, definitivament, es podia defensar amb dignitat. Que en els noranta minuts d’actuació prop de la meitat fos repertori del passat no va ser cap problema perquè, durant el concert, també defensés amb dents i ungles el seu disc homònim. Segur, satisfet, fins i tot content, i acompanyat per una banda força solvent, el músic de Manchester va dedicar AKA… What a life! al polèmic davanter del Manchester City Mario Balotelli (“possiblement el millor jugador del món”) i va agrair constantment la resposta del públic i els seus càntics futbolers. Com a premi, un final antològic amb quatre perles d’Oasis: Whatever, amb un encertat arranjament de piano; Little by little, The importance of being idle i Don’t look back in anger, amb la qual el públic va consumir tot l’oxigen de la sala per cantar-la a plens pulmons.