La nit de dijous, després de la controvertida actuació de Wilco i la consegüent divisió d’opinions, els suecs Refused van decidir plantar cara amb un energètic cop a la taula. Hardcore rabiós de la vella escola que va retornar a la vida després de quinze anys sense trepitjar un escenari. Com si els anys no haguessin passat, el cantant Dennis Lyxzén va demostrar anar sobrat d’energia, llançant-se al públic i vivint l’actuació amb una activitat frenètica que va tenir també un moment d’agraïment quan va recordar les actuacions que van fer a la sala Garatge Club de Barcelona durant els anys noranta.

Després de la inapel·lable actuació de Refused, el paper de Franz Ferdinand semblava difícil per mantenir el nivell. La inclusió de la banda britànica va ser en el seu moment molt discutida a les xarxes socials pels més puristes del festival a causa de la seva popularitat. Però cal recordar que la banda d’Alex Kapranos és també un exemple de grup que ha crescut amb el festival, ja que es van presentar l’any 2004 en un escenari secundari i ara es poden passejar tranquil·lament com a caps de cartell aclamats per multituds. Kapranos va tornar a fer realitat el somni que tenia quan fa formar la banda: aconseguir que les noies ballessin amb la seva música. I ho va fer amb inqüestionables mostres del seu arsenal de hits com Do you want to, Take me out o Walk away i un homenatge a Donna Summer amb una versió d’I feel love. Els que van voler un final de festa més relaxat van poder recórrer a les cançons letàrgiques de Spiritualized. La banda de Jason Pierce va haver de ballar amb la més lletja en un horari inadequat per la seva proposta i a l’escenari més allunyat del recinte.