Dijous tot just feia un any que, a la mateixa Sala Apolo, el grup gironí The Pepper Pots i el guitarrista i cantant de Boston Eli Paperboy Reed van formalitzar i mostrar al món la seva relació basada en l’amor pel soul. Llavors només van posar en comú les seves sensibilitats en un parell de peces, però el fruit d’aquella unió va sortir a la llum fa uns mesos amb l’EP Time and place, un disc en què van recollir quatre temes clàssics de soul amagats en els racons de l’ànima i enregistrats a foc lent sota el calor del so real i analògic dels estudis que la banda té a Cornellà del Terri.
Un any després el somni de veure com creix la criatura i, fins i tot, que Eli canviï el seu sobrenom artístic de Paperboy pel de Pepperboy, es va fer realitat de nou a la Sala Apolo en un dels darrers concerts del 23è Festival de Guitarra de Barcelona.
Després d’una setmana de durs assajos, la maquinària va estar prou engreixada per funcionar sense problemes. El toc academicista dels The Pepper Pots va obrir la nit en solitari enfrontant-se a un públic receptiu però ansiós d’emocions més fortes. Tot i el talent de les tres vocalistes, les noies van quedar en un segon pla al primer crit esfereïdor de Paperboy Reed. La química va funcionar perfectament però potser hi va fallar la física. Les vocalistes van esdevenir simples coristes al servei del nord-americà, i la banda, un bon acompanyament que va fer-nos oblidar els The True Lovers, el seu grup habitual. Només hi va haver un encertat apropament entre la cantant Aya Sima i Eli a Don’t mess up a good thing (Fontella Bass i Bobby McClure). Un instant màgic que va provocar veritables guspires, però que malauradament no es va repetir durant la resta d’una nit marcada, això sí, per la suor i la intensitat.
