ROCKVIU

Crònica publicada al diari El Punt Avui en data 4 de maig de 2012

Fidels a la utopia

Xavier Mercadé

Sense renegar mai ni del seu compromís polític ni social, els Manic Street Preachers ha sabut sobreviure com un extrany fenòmen dins del pop britànic ja que resulten una banda massa rockera per les oïdes indies i mássa suaus pel sector més rocker. Però en aquestes aigües de ningú i amb un peu a cada banda han sabut arribar als nostres dies sense perdre en cap moment la dignitat, acumulant una bona quantitat de hits sense data de caducitat i mantenint íntegre una formació que només ha hagut de patir la baixa de la misteriosa desaparició de Richey James Edwards l’any 1995. La banda gal·lesa va arribar a la sala Razzmatazz amb National Trasures sota el braç, un doble CD que recull el bo i millor de la seva producció discogràfica. Tot i això la resposta del públic no va ser la dessitjada amb una mitja entrada a la sala del Poble Nou.

El setlist que el grup tenia enganxat al terra els recordava una cita de Tom Waits manllevada de Miles Davis: “escrius noves cançons perque estas cansat de les velles”. Un llistat de 23 cançons que ha restat inamobible durant tota la gira, impossible de defraudar al fan més acèrrim i amb el que el grup va donar la impressió de voler cremar les naus en aquesta darrera cita en la gira europea. Encetar la nit amb Motorcycle emptiness és una mostra de força i de voler mantenir el nivell durant l’hora i tres quarts següents només baixant el nivell amb la versió de This is the day dels The The. I ho van aconsenseguir amb el trio original i un guitarrista de suport. Llàstima que els teclats enllaunats en cançons com A design of life, Tsunami o Everything must go, els van restar alguns (pocs) punts de credibilitat.

El set-list dels Manics

Twiittaa
//