ROCKVIU

Només pots llençar-te de cap a un repertori de gairebé mig centenar de cançons ofertes durant gairebé tres hores si estàs segur de poder-ho aguantar físicament i si tens la convicció de tenir els temes que poden contra tot i contra tots. Això en una banda que en el conjunt sumat podria superar els 1.000 anys d’edat i amb components barallats des de fa dècades (i que podrien viure perfectament retirats amb els drets d’autor), és gairebé una tasca èpica en què no hi cap cap altre raonament que no sigui espiritual. Sí, econòmic també, però costa de creure que després de 50 concerts a Estats Units i començant uns altres 50 concert per Europa hi hagi ganes de acontentar al públic si no es creiés fermament amb el combustible que mou la màquina: el clímax de “I get Around”, l’intimisme de “In my Room”, la bellesa de “God Only Knows”, la fermesa de “Heroes and Vilains”, l’arquitectura intricada de “Good Vibrations” o temes com “Barbara Ann”, “Don’t Worry Baby”, “Surfin’ Safari”, “California Girls” (aka “Catalonian Girls”), “Help Me, Rhonda” o “Surfin’ USA” que van convertir la nit de dilluns en una digna revetlla geriàtrica. I amb un resultat altament positiu que va fer esboçar el més ampli dels somriures al públic que omplia el Poble Espanyol. Vendre felicitat, un mèrit doble en els temps que corren.

De la nombrosíssima banda que hi havia sobre l’escenari, 15 músics disposats a recrear el repertori amb tota la nostàlgia possible i en convertir-se en el malson (o el somni!) de qualsevol tècnic de so. Una formació en què va destacar un Al Jardine menut però amb ganes de reconciliar-se i amb una veu sorprenent. I també Brian Wilson amb uns pantalons de xandall taleguero, bambes i una camisa de flors, gairebé absent i fora de lloc fent veure que tocava les tecles del seu piano blanc, però adivinant-se que al darrera d’aquesta actitud distant hi havia el veritable geni de la banda. Un geni emprenyat que volia un camerino per ell sol sense haver de pujar escales, se’n volia anar a casa i va canviar l’ordre del concert (no hi va haver la mitja part habitual) per fer d’una tirada les dues hores i tres quarts de l’actuació. Tal i com estava el seu company a Mike Love no li va quedar més remei que reafirmar el seu lideratge afegint-hi un discurs clarament entenidor amb les característiques del país que els hi pagava el catxè. Dir-li catalanista seria quedar-se curt. Gràcies als que, abans de l’actuació, van saber explicar a la banda les curiositats d’aquest país petit.

El set-list dels Beach Boys

Tuiteja
//